Treballem la llengua i literatura catalanes: Les neoclàssiques del canal. Adreçat a tothom

De ben jovenet i quan anava sovint a passeig pels Nou Salts de Juneda amb el meu padrí i fitava la bellesa de les casetes, conegudes popularment com a “casilles”, sempre m’havia picat la curiositat, saber quina era la seva funció i li preguntava. Sentia curiositat per allò que veia. Suposava que s’havien construït en la mateixa època del canal, unes casetes funcionals que devien ésser pel mantenidor de la zona, no anava desencaminat.

Les casetes eren ubicades estratègicament cada certs quilòmetres, de cinc a set, una de l’altra i avui dia, moltes es troben abandonades o tapiades, i formen part d’un ofici que s’ha perdut pel pas inexorable del temps, per la modernització de la tasca i que ja no retornarà. Es tractava d’unes cases sense electricitat ni aigua corrent, amb la comuna a la intempèrie, i situades a diversos quilòmetres dels pobles, sense comunicacions. Els casellers o canalers s’encarregaven d’obrir manualment les boqueres del canal, així com de preservar les banquetes i arbredes que l’envoltaven. Era destacada la de plantar arbrat al voltant del canal, per a mantenir zones ombrívoles. Així doncs, a la quarta séquia entre 1910 i 1956 es plantaren tres mil tres-cents arbres. El treball també comportava d’altres actuacions: a més de controlar l’aigua del reg i mantenir l’entorn en bones condicions, tallar l’herba de les banquetes amb una dalla, o enretirar cadàvers d’animals morts amb ganxos.

Les casetes eren el lloc de residència dels guardes encarregats de supervisar l’aigua del canal. Hi vivien amb la seva esposa i fills. Era un privilegi poder-hi viure, atès que, disposaven d’habitatge sense pagar lloguer i rebien un bon sou, mil pessetes mensuals. Però els hiverns eren feixucs a les casetes, perquè es trobaven sols, aïllats, concentrats en la labor, així ho desitjaven els seus superiors. Alguns casellers anaven mullats tot el dia pel contacte amb l’aigua, fet que els podia fer agafar malalties, tanmateix, l’empresa no era pesada. No cal dir que a l’hivern i amb el fred això era un inconvenient. Alguns a l’estiu es refrescaven quan el cos ho requeria al canal, tot i prenent precaucions. Quan arribava el bon temps, i com que al canal d’Urgell hi passejaven persones amunt i avall, els vigilants del canal fins i tot, havien rescatat d’ofegament persones que hi havien caigut. D’aquí que decidiren plantar-hi rosers, per evitar que qualsevol persona, així com també els fills i familiars seus que vivien a la casella hi patissin un accident, perquè el canal no estava revestit. Altrament, aprofitaven el canal per a pescar peixos i crancs, per a desplaçar-se o transportar canyes.

Al canal d’Urgell, per exemple, hi havia més de setanta caselles. Es construïren al llarg del canal principal, acabat a finals del segle XIX. Allí en podem trobar trenta-set. A partir del 1930, es va edificar el canal auxiliar i les séquies, fet que va comportar que se n’afegissin quaranta més. Les del canal principal del canal d’Urgell eren més modernes, construïdes fa noranta anys, en aquest n’hi havia trenta-set; a la quarta séquia cinc i al canal auxiliar o subcanal setze.

Les caselles pioneres tenien una façana d’estil neoclàssic amb una llinda on hi havia el número de la casella, una porta a la part central i un parell de finestres als costats. Les més bàsiques eren construïdes amb pedra i totxo, i a les cantoneres hi havia ornamentacions de maó. Disposaven d’una sola planta, emperò al llarg del temps, a les posteriors, n’agregaren una altra fins a haver-ne dues, i en aquestes hi vivia un canaler de rang superior que s’encarregava de coordinar a tots els canalers de la zona. En alguns casos, excepcionalment, podem trobar fins a tres plantes, on una de les quals feia de golfa, com la del Mas Blanch, al terme Fraga, al canal d’Aragó i Catalunya. Distribuïdes en un sol habitatge i amb menjador, cuina i habitacions. Les primeres posseïen el bany a l’exterior de la casa. De manera eventual, algunes disposaven de telèfon connectat per a alertar d’incidències. Quan no comptaven amb cap, els casellers havien de desplaçar-se a peu o bé en bicicleta fins a la propera casella amb mitjà de comunicació per a fer arribar aquella informació transcendent. Això significava haver de recórrer de sis a set quilòmetres com a mínim, en d’altres ocasions, aquesta separació podia ésser més gran. Eren uns edificis elementals, totes amb una estructura semblant, d’estil neoclàssic i com que no tenien electricitat, s’il·luminaven amb làmpades de carbur. L’aigua que requerien per a ús domèstic o dutxar-se, o bé l’havien d’agafar directament del canal amb galledes o del pou, quan en tenien un, com la que passa pel canal d’Aragó i Catalunya, la del Mas Blanch, a Fraga.

Els darrers anys que les caselles van estar operatives van instal·lar-s’hi bombes per introduir l’aigua a les edificacions. Com que hi havia problemes d’humitat, perquè d’edificaven amb parets primes, d’aquí que es decidí erigir-les amb dues plantes i d’aquesta manera situar les habitacions allunyades de les zones humides i evitar malalties. Per si no n’hi hagués prou, era requisit estar casat per a aspirar a tenir una casella al canal, i així poder treballar com a canaler. Fet que permetia que el canaler se centrés totalment en la feina i de les tasques domèstiques se n’encarregués únicament la seva senyora, com desitjaven a la Casa Canal.

Els guardes canalers s’encarregaven de fer arribar l’aigua als pagesos i regular-ne el consum, el que avui dia realitzen els vigilants del canal. També es responsabilitzaven del manteniment del canal, localitzar fuites d’aigua, fer neteja quan era necessari i desbrossar la banqueta. Val a dir que les banquetes eren un lloc de refresc quan encara no s’havien bastit les piscines dels pobles. Si avui en dia ens han arribat com a tal, fou gràcies al treball dels canalers, que hi posaren la llavor, plantaren els primers arbres. Havien de recórrer diàriament i diverses vegades el canal per controlar el seu tram de manteniment. Molts havien d’anar a gitar-se quan es ponia el sol per manca de llum, perquè el fred els tallava les mans, tot just acabats d’emancipar-se. No tenien vacances, sempre havien d’estar a la disposició del canal. Com aportà Santi Campo, estudiós de les caselles, aquestes pertanyien a la comunitat de regants i es pretenen preservar per a mantenir el patrimoni i realitzar activitats vinculades a la natura o per a usos culturals.

A la casella produïen un hort i tenien un corral amb animals com gallines o ovelles per a abastir-se, per tal de defugir desplaçar-se al poble. De vegades, era al magatzem on hi posaven els animals. L’escola quedava allunyada pels fills dels canalers i havien de realitzar llargs recorreguts. La zona d’esbarjo d’aquests era prop del canal, i feia que alguns hi caiguessin i els haguessin de rescatar, d’altres malauradament, hi perderen la vida. En els darrers anys que estigueren habitades, els canalers pagaven la llum.

[Casella del Tei. Fotografia de Wikiloc]

La normativa estatutària de la comunitat del canal establia una prioritat de tenir dret a una casella als que havien treballat al canal d’Urgell, això s’heretava de pares a fills. Els canalers més experimentats rebien una casella amb millor abastiment: telèfon, propera al nucli poblacional. Les caselles van estar habitades fins als anys setanta i la mecanització de les tasques del canaler com obrir boqueres, séquies... i amb l’aparició del cotxe, van fer la seva tasca insignificant, perquè aquesta feina es podia exercir vivint al poble i de manera normalitzada. Aquest fet va originar que amb el temps les caselles comencessin a tancar-se, i d’altres quedaren abandonades o amb alguna ocupació temporal.

El síndic sequier una vegada a l’any conformava un grup per a realitzar les “llímpies” i reduir pèrdues d’aigua. Ho acostumava a fer a les acaballes de gener o principis de febrer, i la tasca perdurava de cinc a sis setmanes. Els treballadors anaven abillats amb botes, anorac, i pantalons impermeables. Desbrossaven amb la falç o falçó les canyes, xisques, esbarzers, fenàs, i amb la forca de ferro n’extreien la brossa. Aquests jornalers cobraven entre noranta i cent pessetes. Durant les tasques de neteja del canal s’explicaven xafarderies. Posteriorment, en acabar, el síndic els pagava un sopar.

[Casella dels Nou Salts a El Collet. Fotografia: Consell Comarcal de les Garrigues]

Al terme de Juneda trobem tres caselles, des de les Borges Blanques fins a la vila: la casella n. 2, la dels Nou salts, que quedà buida el 1923 perquè tenia humitat i no tenia ni envans ni portes; la casella n. 3, casella del Pradell o del Racó del Marca, a la quarta séquia principal i finalment, la casella n. 34, la casella del Tei o del Freixes, al canal principal, a la zona de Miravall, situada en direcció a Castelldans. Se l’anomena així perquè el darrer que hi va viure va ésser en Josep Maria Freixes Solsona. De sortida de Juneda i a pocs metres de Margalef, paral·lela a la Nacional 240, s’hi albira la casella d’en Veleta, dins del terme de Torregrossa. Les caselles que es ubicades al canal principal ben aviat foren deshabitades a causa de les humitats. Ara es troba a les nostres mans preservar-les, són les neoclàssiques del canal, i si podeu, quan sortiu a caminar per qualsevol canal, segur que de tant en tant, us les anireu trobant, perquè allí romanen, a pesar del pas del temps i en alguns casos, de la deixadesa interior, això sí, gaudiu de la ruta i capteu-ne la seva bellesa, perquè són unes construccions úniques.

Josep Maria Corretger Olivart

Agost del 2024

.Material consultat:

-ADPN LA BANQUETA, (2024). Les ‘casilles’ del Canal d’Urgell, Som Garrigues, 10 de maig.

-GONZÁLEZ, Albert, (2024). Records agredolços de les ‘casilles’, les llars dels guardes canalers, Som rurals, n. 7, estiu.

-MATEU, Jaume; RIPOLL, Josep; VALLVERDÚ, Josep, (1996). El tresor dels Canals d’Urgell, Pagès Editors, Lleida.

-PEDRÓS, Laia, (2024). El canal més humà, Segre, 20 de maig.

.Agraïments:

Montse Berent, Casa Canal.

.Crèdits fotogràfics:

Wikiloc, Consell Comarcal de les Garrigues, Josep Maria Corretger.