Santiago Rusiñol i Prats (1861-1931).
Nasqué a Barcelona un 25 de febrer.
Fou el primer
fill d’una família benestant que tenia una fàbrica de filatures a Manlleu.
Santiago no volgué portar l’empresa i aquesta passà al segon germà, tanmateix,
seguia vinculat a aquesta, el nom de la qual era “Germans Rusiñol”. Durant la
breu estada a Manlleu pintà paisatges fluvials que vorejaven la fàbrica.
Els seus pares
no volien que Santiago fos artista, s’hi oposaren completament, ja que volien continuar
amb el negoci. L’autor ho va plasmar dins de l’obra “L’auca del senyor Esteve”,
on el fill del propietari de la botiga “La Puntual”, en Ramonet, desitja ser
artista, caracteritzat d’una sensibilitat incontrolable.
Dels quinze als
vint-i-quatre anys, Santiago pintà d’amagat perquè els progenitors no ho veien
bé.
Va començar a
escriure a l’edat de vint anys i ho compaginava amb la pintura i el
col·leccionisme.
Relatava les
rutes que realitzava amb l’Associació d’Excursions catalana. Durant aquestes
sortides col·leccionava peces de forja que trobava en masos o ermites.
La seva
literatura i pintura està influïda pel paisatgisme olotí.
Les cartes a la
que seria la seva futura promesa, Lluïsa Denís són tot un exercici literari per
a Rusiñol.
El 1886 es casà
amb Lluïsa Denís, amb qui tingué una filla, Maria Agustina. L’esposa es
retratada en un quadre que Santiago l’anomenava “La de casa”. A casa seva
l’ambient familiar era tens. Abandona la vida de burgès i es dedica
completament a la pintura, agafant al peu de la lletra la premissa “l’art per
l’art” i pintar allò que volia en aquell instant. Abandona definitivament
l’empresa, la dona i la filla petita. Al cap de poc temps, decidí viatjar amb
el pintor Ramon Casas en carro per Catalunya i allunyar-se de la família.
D’aquest viatge en sorgiren anècdotes i frases fetes com la coneguda: “Vendre
duros a quatre pessetes”.
El 1889
s’instal·là a París, al barri de Montmartre per dedicar-se exclusivament a
l’art. Des d’allí pintava quadres amb ironia i tristor: carrers, barris i
solars buits. No tenia concessions. Les pintures mostraven malenconia, tristor
i una visió fosca del món. Rusiñol sempre anava contra allò establert. Exposava
una realitat lletja en les seves pintures, allò que mai ningú representaria en
un quadre.
Des de la ciutat
de París, realitzava cròniques sobre fets de la vida bohèmia viscuda amb els
seus amics, o en relatava la tipologia d’artistes que vivia al barri. Aquests
escrits eren publicats com a cartes del director a La Vanguardia, més tard
recollides a “Cartas desde el Molino” (1890-1892). I que continuarà escrivint
entre 1893 i 1895, aquestes darreres es recolliran dins del volum “Impresiones
de arte” (1897).
El 1891 Santiago
visità casualment Sitges, i uns mesos després hi retornà per a comprar dues
cases i fer-se construir una casa-taller en una d'elles i davant del mar, El Cau Ferrat, per poder tenir una
completa dedicació a l’art. Espai on hi ubicà la seva col·lecció d’eines amb ferro,
quadres, ceràmica i d’altres objectes de cultures passades. També s’hi
realitzaven tertúlies. Dins de El Cau Ferrat, s’hi organitzaven festes,
originàriament sense nom, i que posteriorment s’anomenaven “Festa modernista de
Sitges”, on els artistes s’hi reunien per realitzar exposicions, concerts,
lectures poètiques, representacions teatrals, el teatre d’ombres xineses,
novetat en aquella època.
A mesura que els
anys avançaven, Sitges deixà de ser la capitalitat del modernisme en favor de
Barcelona. Allí s’inaugurà el local Els Quatre Gats, que realitzava la mateixa
funció que el Cau Ferrat, emperò, a la ciutat comtal. En aquest cafè-museu de
Barcelona els intel·lectuals simpatitzants del modernisme s’hi reunien per
menjar, realitzar tertúlies, veure exposicions o teatre de titelles, fer
lectures. Hi confluïa gent moderna. Rusiñol hi era present sempre, fins que li
sorgiren problemes de salut o motius de viatge.
El 1894, Rusiñol
pinta el quadre “La morfina”. Primer prenia aquesta substància per millorar la
salut, però després s’hi enganxà, ja que, era una moda de l’època. També acostumava
a prendre absenta, un licor elaborat amb herbes. Aviat li sorgiren problemes
d’addicció a aquestes substàncies i a l’alcohol.
A través de les
pàgines de la revista “L’Avenç” va introduir el poema en prosa a Catalunya i a
Espanya, mitjançant dos articles: “La suggestió del paisatge” i “Els caminants
de la terra”. Els poemes en prosa i sobretot la influència de Baudelaire van
influir els primers llibres de Rusiñol: “Anant pel món” (1896), “Oracions”
(1897), “Fulls de la vida” (1898), emmarcades dins del simbolisme i
decadentisme francès, on sobresortia que no hi haguessin fronteres entre
gèneres i la creació d’un nou concepte d’art, l’Art total, on en els seus
escrits confluïen les arts gràfiques, la música, la pintura i la literatura,
narrativa, lírica i dramàtica.
Posà la seva imatge al servei del Modernisme. Així doncs,
promogué una exposició de pintura (1892), també la representació de l’obra
teatral “La intrusa” (1893) de Maurice Maeterlink, d’un certamen literari
modernista (1894) i de l’estrena de “La fada” (1897), una òpera catalana
d’Enric Morera i Jaume Massó i Torrents.
Amb “L’alegria que passa” (1898), primera peça llarga que
escrigué per al teatre, amb la finalitat d’implantar un teatre líric català, combina
el simbolisme i el costumisme, la tradició i la modernitat, cosa que li
proporcionà un èxit de crítica i de públic, en un temps, en què de la
modernitat en deien patriotisme. Dins de l’obra hi tracta l’enfrontament entre
l’artista i la societat, la poesia i la prosa, l’espiritualisme i el
materialisme. Aquests mateixos temes apareixen a “El jardí abandonat” (1900) i
a “Cigales i formigues” (1901), d’aquí que alguns reculls inclouen les tres
obres en un tot.
Va començar a escriure obres de dramatúrgia ja delicat de
salut, i en recuperar-se completament va fer un gir en la seva obra pictòrica i
literària. Va aprofundir en la pintura de jardins i en l’escriptura d’obres
teatrals. Aquesta repetició de fórmules li garantien l’èxit de públic, emperò
van fer ressentir la seva obra.
El 1899 Rusiñol, ja malalt, ingressa en un sanatori prop de
París. Ha d’optar per la vida o bé per l’art. Escull aquesta primera. Decideix
tornar a viure amb la seva dona, i recupera la convencionalitat. És el temps en
què entre 1900 i 1931 només fa que pintar jardins que li agraden.
Deixà un llegat important culturalment parlant en un poble
pescador, Sitges.
Algunes de les seves obres: “Llibertat!” (1901), “El malalt
crònic” (1902), “Els Jocs Florals de Canprosa” (1902), obra irònica i que rebé
dures crítiques del catalanisme més conservador, “L’hèroe” (1903), “El pati
blau” (1903) i “El místic” (1903), empren uns clixés per similars per atraure
públic: la polèmica, la denúncia, el costumisme, el sentimentalisme. D’aquesta
manera, segons ell podia normalitzar la literatura catalana, això queda exemplificat
en aquestes paraules incloses en un pròleg d’un llibre de Jacint Capella:
“En l’art, com en tantes altres coses, el que llença més
bellesa és el que s’endú més devots; i que l’home que fa més claror és el que
atrau més papallones”.
Fruit d’aquestes paraules, es veu que volia tenir completa
llibertat d’elecció de tema en l’escriptura i de tractament estètic, tanmateix,
defensava la sinceritat, l’espontaneïtat i sentit d’entrar plenament en
contacte amb el públic, al cap i a la fi, a aquest darrer anava destinada
l’obra d’art. Això va fer que Rusiñol trenqués finalment amb el modernisme. Des
de la revista “Catalunya”, que dirigia el poeta Josep Carner es va criticar
durament la posició de Rusiñol.
En l’obra “El místic” pren com a referent Jacint Verdaguer,
que fou incomprès per la societat de l’època.
D’altres de les seves obres són: “Els punxasàrries” (1904),
“El bombero” (1904), “L’escudellòmetro” (1905), “La nit de l’amor” (1905), “La
lletja” (1905), obra que va haver de suspendre la seva representació, ja que,
al primer acte ofenia els burgesos i en el segon els obrers; “El bon policia”
(1905), en totes es repetien tòpics.
A partir del 1905, Rusiñol hagué de defensar-se dels atacs
verbals dels autors joves noucentistes, atès que, segons ells, Rusiñol era el
model de l’obra mal feta, poc pensada i mancada de qualitat. També perquè es
mantenia allunyat del modernisme. Rusiñol prengué el pseudònim de “Xarau” per
defensar-se d’aquestes crítiques entre els anys 1907 i 1925, a través d’escrits
a la revista “L’Esquella de la Torratxa”.
Rusiñol conegué l’editor Antoni López, que portava la
Llibreria Espanyola i que li anava publicant els drames, comèdies, sainets,
vodevils i tres novel·les: “El català de La Mancha” (1914), “La Niña Gorda”
(1917) i “En Josepet de Sant Celoni” (1918), que a la vegada emprà com a atac
als noucentistes. Rusiñol feia paròdia de l’obra “Glosari” d’Eugeni d’Ors i
evocava personatges i paisatges de la Catalunya del segle XIX.
Una altra de les seves obres puntals fou “L’auca del senyor
Esteve” (1907), que escrigué allunyat de la polèmica de les seves obres
teatrals i que fou estrenada en versió teatral el 1917. Protagonitzada pel
senyor Esteve, que representa els burgesos i s’oposa a l’artista en el
conflicte entre poesia i prosa plasmat en tota l’obra de Rusiñol.
Als anys vint tenia molt èxit el seu teatre, tot i que el
modernisme ja havia quedat desplaçat.
De 1927 és l’obra “Màximes i mals pensaments: pensa mal i no
erraràs”, on recull tot un seguit de dues-centes sentències i ensenyaments de
la vida, sorgits de la seva ment, sempre amb ironia, a tall d’exemple:
“El marit que té una dona que vol ser elegant, ja pot
començar a tremolar”.
“Al qui va inventar l’alcohol se li hauria de fer un
monument. Als tristos els fa tornar alegres, i als dolents els fa tornar
idiotes”.
“Els col·leccionistes d’antiguitats són els drapaires dels
records”.
“L’anar amb auto és perillós, però ho és molt més l’anar a
peu. Per cada un que es mata dels que corren, sent maten a cents dels que
caminen”.
Morí a Aranjuez a l’edat de 70 anys, el 13 de juny del 1931.
El seu fèretre es traslladà amb tren fins a Barcelona. Durant el trajecte
tingué una parada a Sitges, i tot un reguitzell de dones taparen el taüt de
flors. Un any després, nasqué l’Associació del Ram de Tot l’Any de Sitges, que tres cops a la setmana porten un ram de flors al Cau Ferrat en agraïment per tot
el que l’autor va donar culturalment parlant.
Rusiñol va escriure més de cent llibres en vida: sobretot
obres de comèdia teatrals, novel·les simbolistes, prosa poètica.
Josep Pla va realitzar una biografia de Rusiñol on es veia el
seu costat més faceciós i el menys intel·lectual, tanmateix, donà molta popularitat al personatge.
(Fonts: lletra.net i programa “El meu avi”)
(Imatge extreta de: Vikipèdia, Todocolección, CCMA)
Per a saber-ne més:
(El meu avi: “Santiago Rusiñol. El motor del modernisme”,
2002. Durada: 31’12’’)
(Lletres d’or:
“Santiago Rusiñol”, 2012. Durada: 2’58’’)
(Ciutat Maragda: “Santiago Rusiñol”, 1h 28’30’’)
(Síntesi de la
vida de l’autor)
(“Màximes i mals pensaments: pensa mal i no erraràs”, 1927)
EXERCICIS:
1. Quines aportacions va fer Santiago Rusiñol al
modernisme?
2. Per què es diu que Santiago Rusiñol fou “un
artista total”?
3. Rusiñol era un escriptor d’èxit, per què?
4. Com van titllar els modernistes les seves obres?
5. Comenta la present afirmació de Rusiñol:
“En l’art, com en tantes altres coses, el que llença més
bellesa és el que s’endú més devots; i que l’home que fa més claror és el que
atrau més papallones”.
6. Rusiñol també va
ésser popular pel seu llibre de màximes. Escriu-ne una.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada