Aquest home de lletres com a tants altres ha pres mà de
les seves vivències familiars per escriure la seva darrera obra, Un
home que se’n va (2014). Vicenç Villatoro, nat a Terrassa, emperò amb
arrels andaluses com veurem més endavant, aquesta és la base per entendre la seva nova
novel·la, té una llarga trajectòria al seu
darrere que l’avala, tant des del punt de vista literari com també periodístic.
Si fixem l’atenció en aquesta última faceta trobarem que va iniciar el seu camí
al Diari de Terrassa, i llavors vingueren Diario información, El Correo
Catalán, el diari Avui, o l’Ara, i entre d’altres càrrecs ha estat director del
mateix diari Avui, cap de secció de cultura de TV3, president de l’Institut Ramon
Llull, actual director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i divulgador literari. En resum, podríem dir que el senyor Villatoro ho
ha estat tot en el món de les lletres. Dotze premis literaris garanteixen
aquest camí, en el qual ha conreat la narrativa breu, la novel·la, en disset
ocasions, l’article periodístic de manera continuada, la literatura juvenil, l’obra
de no ficció, nou vegades, i fins i tot, la poesia, amb cinc obres.
Curiosament, el seu debut literari fou el 1974 amb l’obra poètica Passió, mort i resurrecció de Nostre Senyor
Jesucrist.Villatoro, també formà part del col·lectiu Ofèlia Dracs o ha
participat en guions com el del film d’Antoni Verdaguer, La teranyina.
Ara, amb Un home
que se’n va realitza un viatge pel temps i l’espai. A la vegada és un
llibre per entendre Catalunya i la forta migració que ha patit durant la dècada
dels cinquanta i dels seixanta. En Vicente Villatoro, avi de l’autor, és un
fill d’un comerciant tèxtil de Castro del Río, un poblet de Còrdova, que en
retornà a casa després de la guerra se’n va cap a Terrassa a cercar una
oportunitat i sobretot per fugir dels mals esperits. Tal i com explica el
mateix autor: “És la història del meu avi per entendre i per respondre perquè
una persona se’n va del poble. No ho he contestat perquè la literatura no
respon. Sempre dono voltes al perquè de la marxa de l’avi, dono matisos”. El
seu avi l’any cinquanta amb seixanta anys se’n va anar de Castro del Río i
s’emportà la dona i el fill, deixant una filla casada i diversos néts, cosa
fora de l’habitual, atès que, normalment quan abandones un lloc ho fas sense
cap familiar. No marxà per trobar feina i esperança, sinó per l’ofec, per
aquell entorn maldestre que l’engolia acabada la guerra. El llibre tracta de la
migració, el fet d’anar-se’n, la condemna a mort, de la guerra, de la postguerra,
tot a mode de reflexió, sobretot, de la fugida dels vençuts per temor al que
vindria i per intentar respondre diversos interrogants, com ara, per què la
gent se’n va del lloc on ha nascut? De fet el llibre comença a l’estil d’una
tesi doctoral, intentant resoldre el principal interrogant: Per què el meu avi
se’n va anar del seu poble?
En Villatoro no es talla un pèl quan parla d’ell mateix i
menys de les vivències dels seus éssers més propers: “Sóc fill d’andalusos. Per
parlar de mi i fer-me preguntes, agafo la vida del meu avi. Hi ha tota una
generació que ha viscut coses molt bèsties per no transcendir el dolor. La
memòria de la gent explicava esdeveniments diferents a la realitat i els
documents del 1939 són poc fiables per sobreviure”.
Sobre el dolor que visqué el seu avi, que recordo que fou
condemnat a mort, en Vicenç Villatoro ho glossa així: “Els presos es feien
fotos boniques perquè a casa no patissin. Es veien feliços. Les fotos són per
mostrar coses no reals”. És d’aquesta manera com els implicats en processos
judicials amagaven el seu patiments als familiars.
D’altra banda, l’autor ho exemplifica amb l’obra Si això és un home (1947) de Primo Levi,
un químic supervivent del camp d’extermini d’Auschwitz. Al respecte, en
Villatoro clama: “Amb aquesta mirada hi ha tot el drama de l’Holocaust. Ho veu
un alemany en mirar-lo”.
La darrera novel·la de l’autor terrassenc va a cavall de
la literatura i la realitat. És el relat d’una vida ben novel·lada: “El llibre
juga amb la literatura, tot i explicar coses reals. Dono voltes a les preguntes
tot i no trobar respostes. Hi jugo, però no en tenen. Les grans novel·les
tampoc tenen respostes”. Així ho veu el propi autor.
El protagonista de la novel·la que tractem, l’avi d’en
Villatoro, Vicente, tenia dues coses interessants, com explana l’autor. La
primera és que era un home normal, com si fos un figurant i la segona, era del
mig. Va viure el 1936 i el 1939 jugant-se la vida. Fou un home que va visqué el
patiment d’aprop: “La guerra els va destruir el món on vivien. En un lloc on es
volen exterminar no hi pots viure. O ets d’una banda o bé d’una altra, el del
mig no té món, ja no hi és”.
Una de les anècdotes que comentà en Villatoro fou que en
Juanito Valderrama va cantar un tema dedicat a l’emigrant i a l’exiliat,
intitulat “El emigrante”, emperò, de fet la volia titular “El exiliado”, per
tal d’arrodonir la seva imatge. Un tema que sovint escolta i que als seus fills
els agrada escoltar.
Moltes de les migracions poden tenir diverses raons:
“L’economia explica molt, però no ho explica tot. La gent cerca llibertat”.
L’avi d’en Villatoro no li va explanar els motius de la seva fugida de Castro
del Río, sempre ho va mantenir en misteri: “Es va morir quan jo tenia vint
anys. No m’explicava coses del passat. Em parlava de l’actualitat, no del
passat. No sé perquè va anar a Terrassa, però tinc intuïcions”. L’autor sempre
havia tingut curiositat pel que amagava la mirada de l’avi: “Un dia vaig veure
que l’avi endreçava papers. Ara pagaria per tenir-los”.
Sobre el vincle entre Castro del Río i Terrassa, l’autor
ho veu de la següent manera: “El poble d’allà sap qui és el poble d’aquí i el
d’aquí coneix el d’allà”. Curiosament a Terrassa hi ha altra gent migrada de
Castro.
La gent que va emigrar a Terrassa de Castro del Río es
feien coves als torrents, molts llavors, hagueren de patir la riuada del 1962,
que s’emportà més de nou-centes persones. La duresa seguia per aquestes
persones migrades. L’avi de l’autor, en Vicente Villatoro en tornà de la presó
no trobà feina a Castro, només realitzava classes per a nens com a caritat. En
canvi, el pare d’en Vicenç escriptor, sí que va exercir de mestre a Catalunya,
i tot, perquè l’avi amb seixanta anys no podia endur-se els nens d’excursió. I
així fou com entrà a l’escola per primera vegada i per ésser professor.
Curiosament, moltes persones de Castro que cercaren una
nova vida al Vallès durant l’agost del 1962 foren engolits per la riuada tot
just un mes després, al setembre. És llavors, quan s’activa la tasca de
l’escriptor: “Volia emprar la riuada com a metàfora. Franco visità Terrassa i
el seu ministre d’aleshores, Manuel Fraga li digué que aprofités els fets de la
riuada per fer-se propaganda. Fou així com Franco decideix fer-se una foto amb
una mare i un nen que han perdut el pare i un fill a la riuada. La foto sortí
per tot el món”.
Investigant i preguntant, en Villatoro es trobà una
sorpresa inesperada, deixem que ens ho expliqui amb les seves paraules: “La
mare que perdé el seu marit i fill són els besavis de la meva néta. Així doncs,
la literatura es troba. Investigues i trobes coincidències”. Ho va saber
gràcies a un fill que va ajudar-lo a preguntar a la gent si coneixien aquelles
persones.
Villatoro no defuig els seus orígens andalusos, ara bé,
tampoc se’n vanaglòria, ell per damunt de tot se sent català: “Sóc d’allà, però
no formo part d’aquesta tribu. No és un llibre de venjança, sinó que tracta
d’un home de Sabadell i un senyor de Terrassa”.
El nostre escriptor notava certa tensió social anys
enrere quan vivia a Terrassa, i ell se sentia com el seu avi Vicente, del mig:
“No dels senyors que et miraven per sobre de l’espatlla. Em sento com Xavi
Hernández, del mig. L’ostentació social em neguiteja. Tot el llibre vindica els
del mig de Castro i de Terrassa”. Així de senzill és el nostre autor, a l’hora
d’explicar les seves interioritats.
La finalitat de l’escriptura de Un home que se’n va és la de saber l’origen del seu avi, i a la
vegada, d’on prové ell mateix: “Escric el llibre per saber qui era el meu avi i
per saber qui sóc. A la vegada, també és un llibre de revolta. Per fer èpica
dels sastres, com l’avi, i dels botiguers, i això no és gens fàcil”. Així
doncs, un dels objectius del present llibre és mostrar tal i com són les classes
mitjanes i les classes menestrals, i en Villatoro ho glossa amb naturalitat al
llarg de les prop de set-centes pàgines.
La portada de l’obra també amaga una altra història. La
trama del llibre passa a Castro del Río, en canvi, la foto que caracteritza la
portada està feta a Terrassa. Villatoro comentà que fou escollida
democràticament pels seus fills, on es veu la funció del pare. De fet, a la
foto com diu ell hi ha la vida de tres personatges: dos de retratats i el
retratista, el pare del nostre escriptor. D’altra banda, l’autor ens vol fer
reflexionar amb aquesta portada. Arran del mal i la convivència que ha pogut
viure aquest home, el seu avi, que fins i tot, protegeix el nét, ell, dins d’un
cotxe d’uns cavallets que no porten cap mena de perill per la integritat d’una
persona. Com explana en Villatoro, el seu avi Vicente marxà de Castro per a què
el seu fill i néts tinguessin una vida millor a Terrassa.
Finalment, i ara que arribem al final de la crònica de la
presentació de l’obra Un home que se’n va,
podem desvetllar perquè en Vicente Villatoro fou condemnat a mort. En retornà
de la guerra a Castro del Río li comentaren que Franco seria generós amb ells i
l’atrapen i el jutgen. Estigué dos anys pensant que l’anaven a matar afusellat
a Burgos. D’aquí tot el mal que va viure aquest home i que arrodoneix el sentit
de la fotografia que il·lustra l’obra. Com deixà anar en Villatoro: “La foto
explica molt del llibre. La literatura i la vida tenen relació”. A la vegada
vol ésser un homenatge al seu pare, de vuitanta-sis anys.
És així com l’autor de Terrassa clogué la seva xerrada a
Cerdanyola del Vallès. Un cafè amb lletres interessant, un cafè amb lletres amb
un dels grans i amb més recorregut de la nostra literatura, un cafè de lletres
que ha viscut en primera persona les vivències personals més properes d’en
Vicenç Villatoro, que a més, sempre que es posa a escriure, t’atreguin més o
menys els temes que tracta, ho glossa amb gran mestria. Com diuen alguns
crítics, estem davant d’un dels llibres de l’any.
Josep Maria Corretger
Juny del 2015
.Per
saber-ne una mica més:
.Un
petit tast del llibre:
.Crònica sobre la presentació de "Tenim un nom":
http://llengilitcat.blogspot.com.es/2010/10/vicenc-villatoro-i-lart-de-lescriptura.html
(Imatges extretes de: eltemps.cat, grup62.cat, villatoro.cat, lariuadadefranco.blogspot.com)
!!EXERCICIS:
1. Realitza una petita ressenya biogràfica d'en Vicenç Villatoro i cita les seves obres més destacades.
2. Fòrum: has llegit quelcom d'en Vicenç Villatoro? Et fascina més com a articulista o bé com a escriptor? Quines són les obres que més t'han interessat de totes les que ens ha llegat? Penses que és un dels grans de la nostra literatura? Raona les teves respostes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada