Ara
fa pocs mesos es van complir els cinquanta anys de la pèrdua del
geni i creador de l’intrèpit agent secret Bond, James Bond,
conegut com a 007, tal i com es presentava el personatge i que rebé
el nom en honor a l’ornitòleg James Bond, a canvi, Fleming li
escrigué dient que posés el seu nom a l’ocell més lleig que
veiés. I és que Ian cercava un nom “breu i poc romàntic, però
masculí”, com afirmava. Bond, que treballa al servei de sa
majestat, fou protagonista d’una dotzena de novel·les i d’una
sèrie de contes sota el comandament de la seva cap, M, de qui no se
sabé el seu nom fins a la darrera novel·la, Miles Messervy. Un
agent secret molt característic, acompanyat de la seva Magnum 375,
amant del Martini sec mesclat i no sacsejat, apassionat de la
lectura, sovint i en moments de retraïment se’l pot veure llegir,
així com també fascinat pels cotxes, sobretot el seu Bentley
inicial, i com no, també de les dones, de les més atractives i
maques. Bond significa ‘vincle’, ‘compromís’, tot i que, el
personatge no és precisament el que cerca en una dona. Sempre m’he
sentit atret per aquest valent agent, tot i que no comparteixo totes
les seves maneres de fer.
Ian
Fleming va néixer a Londres un 28 de maig del 1908. Era fill d’una
acabalada família de banquers: Valentine Fleming i Evelyn ST. Croix
Fleming. Com a anècdota, tenia un germà, Peter, que era escriptor i
el guanyava en tot. La seva mare l’amenaçava per no ajudar-lo
econòmicament si no posava ordre a la seva descabdellada vida. Va
estudiar a Eton College i també a la Reial Acadèmia Militar de
Sandhurst, on fou expulsat de tots dos llocs per les seves aventures
amoroses, fins que en un intent fallit d’entrar al Foreign Office,
començà a posar-se a lloc. Al cap de poc temps, gràcies a la
influència de la seva mare entrà a col·laborar amb l’agència
Reuters, lloc on com ell mateix afirmava: “vaig aprendre a escriure
de pressa i, sobretot a ser precís”, i a feinejar una mica
d’espia mentre cobria un judici d’enginyers anglesos a l’antiga
Unió Soviètica; a més de ser el cap internacional de la cadena de
diaris Kemsley. Justament després, va exercir com a pèssim agent de
borsa segons els seus col·laboradors. 
Més
tard es desplaçà a Àustria per ensenyar anglès, i després a la
universitat de Múnic, a Alemanya. Durant la seva joventut combinà
lectures de Thomas Mann i Aldous Huxley, a més d’escoltar
conferències d’Albert Einstein. Fleming també va treballar
d’actor, època en què també es dedicava a oferir festes
gastronòmiques i a ésser conegut entre el sexe femení que assistia
a aquesta mena de convits.
Poc
temps abans d’iniciar-se la segona guerra mundial, el 1939, John
Godfrey, director del Departament del servei d’intel·ligència de
l’armada naval anglesa el va contractar per a què col·laborés
com a assistent i al cap de poc com a lloctinent, i comandant de
fragata. Aquestes vivències dins dels serveis secrets ajudaren a
Fleming a conèixer a la perfecció l’ambient que posteriorment
desenvoluparia en les seves novel·les d’espionatge de la mà de
l’agent 007.
El
1945 el nostre escriptor, Ian Fleming, tot just finalitzada la guerra
va decidir encaminar-se cap a Jamaica, allí es construí el que
seria la seva nova residència, s’hi encaparrà durant una
conferència naval a la segona guerra mundial. Casa que batejaria amb
el nom de Goldeneye, aquella seria la llar per als llargs hiverns.
Alhora, també fou el bressol del personatge que tant reconeixement
li donà, James Bond. A partir d’allí, Fleming no aturà per res
la seva escriptura. Així doncs, va engendrar dotze novel·les i nou
contes amb l’agent secret James Bond com a protagonista en un
període fructífer de nou anys, unes novel·les que com el seu autor
glossava, “estaven escrites amb una meitat del meu cervell”:
.Casino
Royale
(1953)
.Viu
i deixa morir (1954)
.Moonraker
(1955)
.Diamants
per a l’eternitat
(1956)
.Des
de Rússia amb amor
(1957)
.El
doctor No
(1958)
.Goldfinger
(1959)
.Només
per als teus ulls
(1960). Inclou
cinc històries curtes:
-Una
mica d’estimació (1959)
-Panorama
per a matar
(1960)
-Només
per als teus ulls (1960)
-Màxim
risc
(1960)
-L’estrany
Hildebrand
(1960)
.Operació
tro
(1961)
.L’espia
que em va estimar
(1962)
.Al
servei de sa majestat
(1963)
.Només
es viu dues vegades (1964)
.L’home
de la pistola d’or
(1965). D’aparició pòstuma.
.Octopussy
i un espant de mort (1966).
Inclou quatre històries curtes i d’aparició pòstuma.
-Alta
tensió (1962)
-007
a Nova York (1964)
-Octopussy
(1966)
-Propietat
d’una dama (1966)
L’escriptura
de Fleming semblava no tenir fi i any rere any ens delectava amb
noves aventures del famós detectiu. Ja s’havia convertit en un
dels autors més rics d’Anglaterra i és que havia aconseguit
vendre més de vint-i-cinc milions de llibres arreu del món. El 1962
proposà el seu cosí, l’actor Christopher Lee per encarnar el
malvat doctor No. Fins que l’any 1964, i pocs dies després de
visitar el rodatge de Goldfinger,
la mort deturà les seves futures idees per a les següents novel·les
de l’agent 007. Ian Fleming ens deixava per culpa d’una crisi
cardíaca a la ciutat de Canterbury amb tan sols cinquanta-sis anys.
El seu cos reposa des de llavors a Sevenhampton, població propera de
Swindon on anys més tard hi portaren el seu fill únic Casper Robert
Fleming, mort de sobredosi el 1975 i la seva esposa Geraldine Mary
Fleming el 1981. La que es convertiria en la seva darrera novel·la
L’home
de la pistola d’or
(1965), es diu que fou finalitzada per un altre escriptor, Kingsley
Amis, atès que, Fleming es trobava immers en la seva escriptura quan
el sorprengué la mort a Canterbury el 12 d’agost de 1964.
La
idea d’Ian Fleming era seguir amb més aventures del seu personatge
perquè uns anys després del seu traspàs trobaren una agenda
farcida de notes i de fragments del que havien de ser noves novel·les
o d’històries curtes de James Bond. Alguns dels fragments
d’aquesta agenda foren aprofitats per l’escriptor John Pearson
per a ressuscitar de nou a 007, emperò, el fet que es donés vida de
nou al personatge creat per Fleming, encara que estigués basat en
anotacions extretes del puny i lletra del mateix creador feien que
l’obra no fos canònica, sinó, possiblement un afany de fer
diners. El seu creador ja no hi era, havia traspassat, però,
quedaven les seves obres, les oficials, les escrites en vida,
sorgides del seu intel·lecte i no era necessari recrear-se
mitjançant un altre autor amb els personatges que no havia creat un
mateix, al meu parer, desmereixien el respecte per la creació de
l’autor original i s’apropiaven d’un personatge que no era
d’ells. Va saber molt de greu que Ian Fleming morís tan jove,
víctima d’un atac de cor i una prova més d’això fou, que
l’escriptor Geoffrey Jenkins que col·laborà amb Fleming entre els
anys 1957 i 1964 sobre una nova novel·la de James Bond, fou
encoratjat per Glidrose Productions, gestora de les obres de Fleming,
perquè aquella col·laboració esdevingués una nova aventura de
l’agent secret, amb el títol de Amb
bona mesura,
però mai va veure la llum. Fins als nostres dies, altres autors han
posat la mà dins del personatge de James Bond: John Gardner, Raymond
Benson o Sebastian Faulks amb L’essència
del mal
(2008), aquest darrer autoritzat pels hereus de Fleming.
Moltes
vegades, no s’ha sabut del tot fins a on arribava la realitat de
l’autor, Ian Fleming i la de 007, la seva creació, per a més
inri, l’autor alimentava aquesta confusió donant evasives quan li
preguntaven quins detalls autobiogràfics apareixien en les seves
obres quan l’entrevistaven. Fleming va transportar moltes de les
seves vivències reals a la vida de l’agent secret, així doncs, en
veiem algunes coincidències. Tant l’un com l’altre apreciaven:
els còctels –Fleming acostumava a escriure envoltat d’algun que
altre còctel, cosa que li generaren problemes de salut-; quan es
cansava d’escriure realitzava sessions de buceig; tenia fama de
faldiller i es diu que es gitava amb dones austríaques i suïsses;
sovint realitzava entrevistes amb una Magnum 375 al costat i responia
amb alguna que altra ambigüitat. Fins
i tot, tenia fama de sibarita. I
per si no n’hi hagués prou, a la seva mare l’anomenava M, com la
cap de l’M16, que dirigeix a James Bond. Fleming era molt conegut
com a escriptor i això li permeté algun que altre luxe, com fer-se
construir una màquina d’escriure d’or.
L’èxit
de les novel·les de James Bond rau en què hi ha emoció, intriga,
amor, sexe, escenes trepidants, molts dels ingredients que llavors
traspassen a les filmacions del personatge i que faran d’aquestes
novel·les una saga interessant. A l’actualitat, autors com Ken
Follett s’han rendit al personatge creat per Ian Fleming, sobretot
quan amb dotze anys va llegir Viu
i deixa morir,
i a partir d’aquí sempre ha tractat de traslladar aquella
satisfacció que va tenir després de llegir la novel·la de 007 a
les seves obres,
tot
i que ell, prefereix les dones com a protagonistes. D’aquí que
molts escriptors han tingut la fal·lera per l’escriptura i
intentar amenitzar les seves obres amb els mateixos cundiments, com
si es tractés d’una novel·la jamesboniana: malvats al límit,
dones belles, escenes trepidants, gust pel bon menjar…
A
més de les novel·les d’espionatge relatives a James Bond, Ian
Fleming ens va delectar amb una obra per a nens Chitty
Chitty bang bang
(1964) i Els
contrabandistes de diamants
(1957) i Ciutats
esgarrifoses
(1963). Val a dir, que en aquesta darrera obra en la seva edició
americana contenia la novel·la curta 007
a Nova York.
Aquest fou el llegat que ens lliurà el gran Ian Fleming del qual
encara podem gaudir per sort avui dia.
Amb
els anys, i gràcies a la productora Broccoli s’han portat al
cinema les novel·les canòniques de James Bond i s’ha seguit amb
la creació de noves aventures per seguir explotant el seu catàleg,
vint-i-tres pel·lícules editades per EON Films i protagonitzades
per sis actors al llarg dels anys. Tal i com es diu, Sean Connery fou
el qui encarnà millor a l’agent del servei britànic, amb un posat
bastant seriós, però masclista i elegant; George Lazenby només
l’encarnà una vegada perquè no volia perdre la seva carrera com a
model; Roger Moore donà ironia i humor a 007, cosa que agradà a
molts, emperò no a tants altres, fins que hagué de deixar de fer de
Bond per l’edat; Timothy Dalton es posà a la pell de l’agent
secret dues vegades, però no convencé del tot i volia seguir la
seva carrera com a actor; com a curiositat, el 1968 rebutjà la
interpretació de James Bond perquè era massa jove, tenia
vint-i-quatre anys; Pierce Brosnan fou James Bond en quatre films i
per motius de contracte, no pogueren renovar-lo, tot i que a mitjan
dels vuitanta ja sonà el seu nom per esdevenir 007 després de Roger
Moore i el seu substitut fou en Daniel Craig, un James Bond ros i
musculós, mai vist fins aleshores, costà arribar al gran públic,
però finalment ho aconseguí.
.Sean
Connery:
Contra
el Dr. No (1962),
Des
de Rússia amb amor
(1963),
Goldfinger
(1964), Operació
Tro
(1965), Només
es viu dues vegades
(1967), Diamants
per a l’eternitat
(1971).
.George
Lazenby:
Al
servei de sa majestat
(1969).
.Roger
Moore:
Viu
i deixa morir
(1973), L’home
de la pistola d’or (1974),
L’espia
que em va estimar
(1977), Moonraker
(1979), Només
per als teus ulls (1981),
Octopussy
(1983),
Panorama
per a matar
(1985).
.Timothy
Dalton:
Alta
tensió (1987),
Llicència
per a matar
(1989).
.Pierce
Brosnan:
Goldeneye
(1995),
El
demà no mor mai
(1997), Amb
el món no n’hi ha prou
(1999), Mor
un altre dia
(2002).
.Daniel
Craig:
Casino
Royale
(2006), Quantum
of Solace (2008),
Skyfall
(2012), Spectre
(2015).
A
més d’aquests films concebuts com a oficials, n’aparegueren tres
més no reconeguts per la productora encarregada de protagonitzar les
històries de 007:
Casino
Royale
en dues versions, la de 1954 i la de 1967, aquesta darrera encarnada
per David Niven, força ensopida. O
Mai
diguis mai més (1983)
de nou amb Sean Connery d’edat avançada i l’emergent Kim
Basinger. O
per què no, Austin Powers o el nostre Torrente, en el vessant més
paròdic.
Avui
dia, James Bond, si es vol, 007 és una marca, una profitosa marca,
un nom que mou molts milions i reconeixement a tots els qui s’hi
envolten, ara bé, encantats que existeixi. Moltes empreses
rivalitzen per sortir en els films. Tot comença quan a la gran
pantalla apareix l’agent 007 en la famosa seqüència on dispara un
tret a la càmera i aquesta s’omple de sang. La música també
marca un estil, una moda, des de la mítica composició escrita per
Monty Norman i orquestrada per John Barry, “James Bond theme”,
que un dia els portà als jutjats per l’autoria del tema, fins a
les que han vingut després, com la magníficament interpretada per
Gladys Night “Licence to kill”. I és que de James Bond en
destaquen els invents d’en Q, les maquíssimes noies Bond, els
cotxes que empra en Bond, alguns dels quals acaba destrossant i que
de tant en tant podem veure en alguna exposició, els escenaris de
cada film: Bond viatja arreu del món i ens lliura esplèndits
paratges que visionem i sobretot no ens oblidem dels seus rivals:
Goldfinger, Doctor No, Scaramanga, Shatterhand, Ernst Stavro Blofeld,
Mr Big, Rosa Klebb, Le Chiffre… i els que manquen per inventar, o
seduït per les espectaculars escenes d’acció. John Fitzgerald
Kennedy se sentí atret pel personatge i el seu autor després de
llegir Des
de Rússia amb amor,
també li tingueren admiració autors de novel·la negra com Raymond
Chandler o el mateix Elvis Presley, que poc abans de morir visionà
L’espia
que em va estimar.
James Bond segueix treballant pels serveis britànics, sense ganes de
retirar-se. Si ens hem de lamentar d’alguna cosa és de no poder
llegir més obres de 007. En català, arribaren l’any 1996 de la mà
d’Edicions 62, ara, malauradament, només podem llegir-les en
castellà. Els films tot i seguir la mateixa fórmula sempre són
entretenidors i et fan gaudir d’una bona estona. A més, a
Catalunya tenim un dels homes que sap més de l’agent secret és en
Carles Prats, del qual n’ha escrit una obra. Qui no s’ha sentit
alguna vegada atret per en James Bond, aquest espia del servei
britànic? Com diuen els crèdits finals de les pel·lícules, “James
Bond tornarà”.
Josep
Maria Corretger
Desembre del 2014
Fonts
consultades:
.GUTIÉRREZ,
Álex, (2012). Mig
segle voler ser Bond, James Bond,
diari Ara, Barcelona, 5 d’octubre del 2012.
.OTERO,
Miqui i Cristina Castillón, (2008). Mr.
Bond. 100 años de Ian Fleming,
diari ADN, Barcelona, 29 de maig del 2008.
.MENDOZA,
Javier, (2008). Ian
Fleming. L’altre James Bond,
suplement de El Periódico de Catalunya, maig del 2008.
.wikipedia.org/wiki/IanFleming
(Imatges extretes de: Corbis, theoo7dossier.com, galleryhip.com)
!!EXERCICIS:
1. Quins són els policies o detectius privats o similars pels que sents més simpatia i pels que menys? Per què?
2. Podries esmentar el nom de cinc policies o detectius privats del panorama literari català i el seu creador?
2. Podries esmentar el nom de cinc policies o detectius privats del panorama literari català i el seu creador?
3. Ets un apassionat dels films i llibres d'en James Bond? Què t'atreu d'ells i per què? Quin actor ha estat qui millor ha interpretat el paper de 007? Quin és el teu film preferit de la saga?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada