El segon viatge
Tal com us deia ahir, amics…
L’arribada
de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà.
NIT 543
M’han
explicat, majestat –enllaçà Xahrazad-, que Sindbad prosseguí dient:
-...la vida confortable i plàcida no acabava d’omplir del
tot les meves expectatives i, en canvi, l’anhel de viatjar i de conèixer terres
llunyanes creixia dia a dia en el meu interior. Enyorava el mar, el tràfec dels
ports i dels negocis i el tracte amb tota classe de gent. En fi, no vaig poder
aguantar més i em vaig decidir a fer-me a la mar novament. I ja em teniu una
altra vegada preparant la partida amb la venda de propietats i l’adquisició de
béns transportables. A Bàssora em vaig embarcar en un veler i, junt amb altres
comerciants, vaig partir un bon dia mar enllà, en cerca de les emocions que
anhelava.
La travessia ens portà a diferents costes, illes i ports,
on desembarcàvem i mercadejàvem amb els nadius, a més de veure món i conèixer
gent de tota mena. Així fou com, seguint la singlada, arribàrem a una
presència humana, l’arraix mostrà interès a recórrer un xic el
bell paratge i ancoràrem en aquelles aigües. Jo també vaig desembarcar, com la
majoria del passatge, per fruir una estona dels plaers de la terra feraç.
Hi havia una abundor impressionant d’arbres fruiters, plantes i flors de tots
colors, ocells exòtics i, per a solaç del caminant, clarianes d’herbei i fonts
d’aigües cristal·lines. Ningú no va poder contenir exclamacions d’alabança al
Creador per aquella meravella.
Jo m’havia portat un sarronet amb quatre coses de menjar
i, disposat a reposar una estona i a fer un mos enmig de la verdor circumdant,
vaig deixar que els companys s’allunyessin i em vaig asseure al costat d’una
font. Amb l’estómac ple i acaronat per una suau brisa, em va agafar una passió
de son que no vaig poder resistir i em vaig estirar tan llarg com era damunt de
l’herba, de tal manera que de seguida em vaig quedar adormit com un soc.
No podria dir amb exactitud quant
de temps vaig restar en braços del son, només sé que quan em vaig
despertar vaig veure que el sol ja començava a declinar i el cor em va fer un
salt. Nerviós, vaig cridar el nom d’alguns companys, sense obtenir resposta, i
vaig córrer a corre-cuita en direcció a la platja. Massa tard: el vaixell havia
salpat! Imagineu-vos la ràbia i el temor que em van envair. S’havien oblidat
totalment de mi i m’havien deixat, sol com un mussol, en una illa perduda enmig
del mar. “La gerra, de tant anar a la font, es trenca”, vaig pensar desolat. Em
maleïa els ossos i em penedia tant com cabells tenia al cap d’haver-me tornat a
embarcar. “Qui em manava a mi fer-me a la mar de nou? –no parava de
lamentar-me-. Tan bé que estava a Bagdad! La casa, la família, els amics, la
bona teca, el bon vestir... Ai, desgraciat de mi! No vas quedar prou
escarmentat, Sindbad, amb una vegada, que hagueres de temptar la sort una
altra?” Però ja podia cridar, plorar i lamentar-me, que amb això no canviava
gens ni mica el meu trist destí. Després de
donar corda a la desesperació, em vaig anar calmant i em vaig adonar
que calia fer front, amb seny, a la situació. Encara hi havia llum de dia i,
després d’haver pronunciat un resignat “De Déu venim i a Ell anem”, vaig
emprendre l’exploració del terreny. La frondosa vegetació no em permetia de veure res
al meu davant més enllà d’unes passes; així, doncs, em vaig enfilar a dalt d’un
arbre prou alt i vaig dirigir la vista en totes direccions. Arreu on mirava
només veia el serè horitzó que s’ajuntava amb la mar blava. L’illa, atapeïda de
verd excepte en els vores sorrenques de la platja, era de dimensions força
reduïdes i molt plana.
Tanmateix, a l’extrem oposat d’on jo era vaig albirar una
mena de cúpula, de color blanc i de circumferència molt perfecta. “Que estrany!
Una construcció aquí? Potser és sorra acumulada?”, vaig pensar, intrigat. I com
que no tenia res més a fer, m’hi vaig encaminar.
No vaig tardar gaire a atènyer el lloc, una clapa
d’herba i matolls a tocar de la platja; val a dir que, de prop, encara em va
xocar més aquella rara forma oval, immensa i blanca. Prou que hi vaig fer un
parell de voltes senceres a l’entorn, en cerca d’una entrada, d’un forat, o tal
vegada, d’algun senyal que em permetés endevinar què era; però fou en va. Tot
era uniforme i impenetrable i, d’altra banda, tan llis que no em permetia de grimpar-hi.
I sabeu quant feia de circumferència? Cinquanta passes justes.
Tot contemplant l’estranya forma em va sorprendre una
sobtada desaparició de la llum diürna. “Com pot ser que s’hagi amagat el sol de
cop, sense crepuscle?”,
em vaig preguntar. Recordo que era l’estiu i havia calculat que encara faltava
una hora llarga per a l’ocàs. Llavors em vaig adonar que un núvol gegantí havia
tapat el disc solar. Bé, primer em vaig pensar que era un núvol, però era una
cosa que es movia amb rapidesa vers l’illa i ben aviat vaig descobrir de què es
tractava: era un ocell espaordidor, de cos immens i ales descomunals! Fixeu-vos
com era de gran, que havia provocat un eclipsi solar!
Esparverat,
em vaig amagar enmig dels arbres propers i vaig recordar...
L’arribada
de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà.
NIT 544
M’han explicat, majestat –prosseguí Xahrazad-, que
Sindbad continuà:
-...la història que m’havien explicat uns viatgers, temps
enrere, sobre una au enorme coneguda amb el nom d’au roc. Aquell ocell
colossal, m’havien dit, alimentava els seus polls amb elefants. I aleshores
vaig comprendre que l’espècie de cúpula que hi havia al meu davant era un ou de
roc.
L’ocell planà un instant damunt
de l’ou i, a poc a poc, va descendir a sobre seu, posà les urpes a terra, plegà
les ales i, tot covant l’ou, s’adormí com un beneit (Beneit si el qui no
dorm!). Al cap d’una estona de contemplar com un badoc la gegantina au i quan
l’ombra nocturna ja s’havia emparat del paratge, se’m va acudir una idea: em
vaig treure el turbant, me’l vaig entortolligar a la cintura i em vaig dirigir
amb tota cautela cap a una de les potes de l’ocell adormit. I amb el tros
sobrer de turbant que duia a la cintura m’hi vaig lligar tan fort com vaig
poder. La meva intenció era que quan l’au emprengués el vol se m’emportés amb
ella. Al seu costat jo era tan insignificant que no creia que s’adonés de la
meva presència i, així, tindria l’oportunitat d’allunyar-me d’aquella illa
solitària. “Potser em conduirà a alguna regió habitada”, vaig pensar, esperançat.
En aquella poc confortable posició i amb el neguit que em
dominava, no vaig aclucar l’ull en tota la nit i, de matinada, vaig assistir a
l’esplendorós espectacle del naixement de l’aurora. Quan els primers raigs de
sol s’estengueren damunt les tranquil·les aigües, l’ocell no tardà a deixondir-se
i, després de proferir un grall esborronador, es va enlairar cel amunt sense
adonar-se que transportava tan agosarat polissó.
En el temps que durà el vol vaig restar com paralitzat,
sense moure ni un dit, i us puc assegurar que ens vàrem remuntar tan enlaire
que gairebé tocàrem el sostre del món. De seguida que vam aterrar de nou, em
vaig afanyar a deslligar-me, tement que advertís la meva presència. Però l’au
estava massa atrafegada en els seus quefers per fixar-se en una puça com jo. Amb
esgarrifança, vaig observar com caçava una enorme serp, l’enxampava amb el bec
i s’envolava amb ella fins a perdre’s de vista. Llavors, alliberat d’haver
d’atendre als moviments del roc, em vaig fixar en el terreny que m’envoltava i,
amics, em va caure l’ànima als peus! Havia anat a raure a una
fondalada semidesèrtica, encaixonada entre muntanyes tan escarpades que era del tot
impossible d’escalar-les.
-Maleïda sigui la meva sort! –vaig exclamar deixant-me
portar per la desesma-.
He fugit del foc i he caigut a les brases. A l’illa, almenys, hi havia arbres i
aigua potable. Com sobreviuré en aquest ermàs deixat de la mà de Déu?
Però a manca d’altra sortida, em vaig infondre ànims i,
reunint totes les meves forces, vaig decidir explorar aquells inhòspits verals.
Aviat em va sorprendre d’observar la quantitat ingent de pedres precioses que
encatifaven el terra de la vall. Destacaven, sobretot, els diamants, però també
s’hi podien veure d’altres gemmes, porcellana i ònic, una pedra tan dura que no
poden partir-la ni la roca ni el plom, només el ferro.
Al costat d’aquella florada de minerals preciosos, també
vaig detectar a l’erm la presència d’éssers vivents, i no pas de l’espècie més
apreciada. Darrere de qualsevol pedra, pedruscall o roca hi havia un escurçó
enroscat o alguna mena d’ofidi fastigós. Vaig descobrir que el lloc
era infestat de serps, algunes tan grosses que es podien haver empassat un
elefant. De segur que fornien un inesgotable rebost per als ocells roc i, a
aquella hora de dia, eren amagades per por del depredador. Però, i de nit? Em
va assaltar de cop la idea que les serps devien sortir de cacera durant la nit
i em vaig veure ben mort. I, més urgent que la cerca d’aigua o d’aliment, em va
semblar la necessitat de trobar un amagatall per salvar la meva carcanada
de no ser engolida per alguna d’aquelles monstruoses serps.
Vaig caminar Déu-n’hi-do l’estona fins que, ja a la tarda
i en passar a prop d’un tarter, vaig topar per casualitat amb
l’entrada d’una cova, quasi del tot amagada per una immensa roca. Com que en aquells moments no tenia gaire carn
damunt dels ossos, no em va costar gaire lliscar per l’estreta
obertura i ficar-me a la cova. “Aquí estaré segur per passar la nit i, demà al
matí, ja tornaré a sortir a veure què em depara el destí”, vaig pensar,
resignat.
I així, a les fosques, arraulit al costat de la paret
rocosa, em vaig disposar a passar la nit a la cavorca. No us podeu imaginar
l’ensurt que vaig tenir quan, amb els ulls més acostumats a la foscor, vaig
percebre l’horrible figura d’una serp enorme que dormia, covant els ous, a
l’altre cantó del cau. Amb els pèls de punta davant la ingrata companyia, no
vaig gosar moure un peu per no despertar-la i, molt a pesar meu, vaig passar
una altra nit en blanc, a la mercè de l’infaust destí. Per sort, quan clarejà
el dia, la serp encara continuava immòbil i jo, tremolós i defallit, em vaig
afanyar a abandonar un refugi tan precari.
Caminava de tort, com un borratxo, mort de son, de gana i
de set, quan tot d’una vaig ensopegar amb un cos tou i calent que jeia a terra
sense vida: era el cadàver d’un vedell recentment sacrificat i espellat,
encara amb la sang que li brollava de les entranyes. La troballa em va
sorprendre extraordinàriament i, alhora, em va portar a la memòria una història
que m’havien explicat els marxants i rodamóns del meu país. Deien que, molt
lluny de Bagdad, hi havia una vall coneguda com la vall dels diamants, per tal
com hi abundava el preciós mineral, del tot inaccessible als humans pels rostos
que l’envoltaven. Però els espavilats comerciants que mercadejaven amb diamants
s’havien enginyat un truc per a aconseguir-los: conduïen caps de bestiar al cim
de les muntanyes circumdants, els escorxaven, els espellotaven i els llençaven
cingle avall. Quan tocaven a terra, trossos de diamant i d’altres pedres
precioses s’adherien a la carn tendra de l’animal degollat. I allà restaven
fins que, en el decurs del dia, acudien a la vall, de cacera, aus rapinyaires
de tota mena, inclosos els ocells roc. Les rapinyaires enxarpaven amb les urpes la carn
fresca, s’envolaven amb ella fins al cim de les muntanyes i allà es disposaven
a fruir del suculent banquet. Però llavors apareixien els diamanters que, amb
gran cridòria i ben armats, les espantaven i aconseguien així el botí que
desitjaven. Un cop recollides les gemmes, se n’anaven a atendre els seus
negocis i deixaven la carn per a les bèsties.
L’arribada
de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà.
NIT 545
M’han explicat, majestat –prosseguí Xahrazad-, que
Sindbad continuà:
-Vaig pensar que, tal vegada, el vedell mort havia estat gitat
per alguns d’aquells comerciants de pedres precioses i, aferrat a aquella
lleugera esperança, vaig idear un arriscat pla de fugida i em vaig posar
immediatament mans a l’obra. Primer vaig omplir-me les butxaques tant com em
fou possible de diamants i de gemmes. També vaig utilitzar el cinturó i alguns
trossos de roba, a manera de farcellet, per arreplegar més pedres. I, mentre
les recollia, per cert, va espetegar ben a prop meu un altre cos de vedell,
molt més gros que el que havia trobat anteriorment, i que m’aniria
com bunyol a la mel per dur a terme el meu propòsit.
Un cop feta la collita, em vaig estirar a terra al costat
del vedell gros i, amb penes i treballs, vaig aconseguir de posar-me’l a sobre.
Utilitzant novament el turbant a guisa de corda, m’hi vaig lligar tal com
m’havia lligat a la pota del roc. No va trigar a aparèixer una àliga gegant
planant pels verals que, goluda, clavà la vista en el carnós vedell que em
cobria. Sense pensar-s’hi gaire, perquè la presa era més que suculenta, hi
clavà de seguida les urpes. Amb la presa ben agafada i amb mi a sota,
d’insospitada torna, es va envolar fins a deposar-nos al cim d’una de les muntanyes.
Havia corregut el risc i almenys havia aconseguit escapar de la vall de les
serps.
Aquell dia, amics, la sort em va somriure i, tot just
petaren els meus ossos en contacte amb la dura roca, que una cridòria de veus
humanes omplí l’espai i l’àliga, espantada, va emprendre el vol abandonant la
peça. Vaig afanyar-me a alliberar el meu cos del pes de la bèstia morta i,
allunyant-me unes passes del lloc on havia anat a parar, vaig observar que un home
s’acostava a corre-cuita. Jo em vaig imaginar que es tractava d’un comerciant
de pedres precioses.
De primer, l’home es dirigí de dret al seu objectiu,
sense advertir la meva presència, i va remoure amb desfici la carn del vedell.
-Maleït sia! –va exclamar, decebut-. Ni un! Com pot ser?
Ni una miserable punta de diamant!
Va clavar un cop de peu al fracassat esquer, visiblement contrariat,
i tot seguit dirigí la vista cap on jo era. He de reconèixer que en aquells
moments, la fila que feia havia de ser per força esgarrifosa, esparracat
i ensangonat com anava, i no em va estranyar gens que el desconegut s’espantés
en veure’m. El bon home es va quedar sangglaçat i sense paraules, i jo, amb
gestos tranquil·litzadors, m’hi vaig anar apropant lentament i li vaig dir:
-No tinguis por, t’ho prego. Sóc un home de bé. Tingues
la bondat d’escoltar-me.
-Déu del cel! D’on surts tu? –va poder articular quan va
recobrar la parla.
Breument li vaig explicar la meva odissea i de quina
manera tan extraordinària havia anat a parar a aquelles alçades. El bon home
m’escoltava bocabadat i, en haver acabat el meu relat, em va confirmar que
mercadejava amb diamants i que havia acudit allà per realitzar la seva tasca,
que era tal com m’havien descrit anys enrere a Bagdad.
-No et pensis que la teva sort t’hagi estat avui tan
adversa –vaig assegurar-li-. He agafat una bona quantitat de gemmes i te’n
donaré moltes més de les que hauries pogut arreplegar en dies i dies de feina.
D’alguna manera t’he de pagar el que hagis estat, encara que sense saber-ho, el
meu salvador.
El comerciant es mostrà d’allò més satisfet amb el meu
oferiment i m’acompanyà fins a l’indret on l’esperaven els seus companys. Vaig
rebre salutacions cordials per part dels diamanters i, després d’assabentar-los
de les meves peripècies, em dedicaren nombroses felicitacions i frases
d’admiració.
-Dóna gràcies a Déu per haver-te salvat! –va dir un-.
Sembla impossible que un humà hagi sortit amb vida de la vall dels diamants! No
cal dir que el fet de repartir part del meu botí amb ells, especialment amb
aquell que m’havia trobat, em vaig guanyar del tot les seves simpaties i, ben
afablement, es van fer càrrec de la meva persona, bo i acceptant-me en la seva
caravana.
Content i feliç d’haver-me salvat, vaig continuar amb ells
el viatge per terra. Recordo que, de camí, passàrem per un bosc frondós
d’arbres de càmfora. Alguns eren tan immensos que haurien pogut ombrejar cent
persones, sense exagerar. I sabeu com obtenen la càmfora? Doncs pugen a dalt de
l’arbre, fan un forat al tronc i furguen a dins amb un instrument llarg.
L’instrument surt xop d’una substància enganxosa com la goma que de fet és la
saba de l’arbre, i és a partir d’aquesta goma que s’elabora la càmfora. L’arbre
que ha estat objecte d’aquesta, al cap de poc temps, s’asseca, i aleshores
serveix per fer llenya. En una altra de les regions que travessàrem hi havia
unicorns, animals hervíbors com les vaques o els búfals del nostre país. Es
tracta d’una bèstia força més corpulenta que un camell, d’excepcionals
dimensions, i al bell mig de la testa li creix una banya descomunal –d’aquí li
ve el nom- que pot arribar a fer fins a deu colzes de llargada. Si un s’hi fixa
bé, pot distingir al corn la figura d’un home. Els unicorns s’alimenten de
farratge i pasturen al costat dels bòvids en aquelles contrades, especialment
entre diferents menes de búfals desconeguts a la nostra terra. Els nadius del
lloc ens contaren que els unicorns són capaços de banyegar un elefant i dur-lo
clavat al corn sense ni tan sols adonar-se’n. Quan això succeeix, l’unicorn
continua pasturant com si res per prats i marges i el desgraciat elefant, és
clar, es mor clavat a la banya; llavors, la calor del sol fon el greix de
l’elefant, que entra als ulls de l’unicorn i el deixa cec. Una vegada encegat,
l’unicorn no sap per on tirar i s’estira impotent a terra fins que apareix una
au roc, l’enxarpa i s’envola amb tan enorme presa per portar-la als seus polls
com a aliment. Durant les parades que vàrem fer pel camí, vaig aprofitar per
fer negoci amb les pedres precioses que havia aconseguit a la vall dels
diamants i vaig obtenir uns guanys considerables, en direms i dinars. Així,
tranquil·lament, fent via per aquests mons de Déu amb la caravana, vaig tornar,
notablement enriquit, a la terra pàtria i a la meva ciutat, la incomparable i
magnificient Bagdad.
L’arribada
de l’alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà.
NIT 546
M’han explicat, majestat –prosseguí Xahrazad-, que
Sindbad continuà:
-A Bagdad em vaig reunir de nou, amb gran alegria, amb
familiars, parents i amics i, tots plegats, celebràrem la feliç retrobada. Amb
els diners que duia, i els que aviat obtindria per la venda dels diamants que
encara em quedaven, em vaig poder permetre el gust de donar almoines generoses
i tota mena de regals als coneguts i, a més a més, de portar la vida d’un rajà.
Durant molt de temps vaig ser el centre de banquets, festes i tota mena de
gresques, on no em cansava de repetir als assistents les meves aventures
passades. Però en aquells moments de delectança, companys, ni jo sospitava les
que encara em quedaven per viure i que, si Déu vol, us continuaré explicant
demà en la narració del següent viatge.
Igual que el dia anterior, i després d’un bon sopar,
Sindbad el marí ordenà donessin cent unces d’or al faquí i se n’acomiadà amb la
promesa de tornar l’endemà a la tertúlia. L’humil camàlic, agraït i impressionat
pel fet de ser benefactor i, el dia següent, es va presentar puntual a la cita.
Quan s’hagueren reunit a la sala tots els convidats,
Sindbad, enmig del silenci expectant de tots, reprengué el relat.
[Fragment que relata el segon, dels set viatges de
Sindbad]
(Extret de: ÀNONIM, “Les mil i una nits”, volum II,
Enciclopèdia, Proa, Barcelona, 1994)
(Imatge extreta de: Esaacademic, Walmart, Alamy)
EXERCICIS:
1.
Per què Sindbad decideix embarcar-se?
2.
L’expressió “quant de temps”, concretament el “quant” quin valor té?
3.
Comenta el significat de “donar corda a la desesperació”.
4.
Contextualitza la present frase dins del text: “De Déu venim i a Ell anem.”
5.
Explica la diferència entre: en va / envà.
6.
Explana el significat de cinc paraules en color lila.
7.
Realitza una il·lustració que pugui acompanyar algún fragment escrit del segon viatge
de Sindbad el marí.
8.
A què es refereix l’autor/a quan diu:
“Com que en aquells moments no tenia gaire carn damunt
dels ossos, no em va costar gaire lliscar per l’estreta obertura i ficar-me a
la cova.”
9.
Què significa l’expressió:
“M’aniria com bunyol a la mel.”
10.
En quina persona es relata el segon viatge de Sindbad? Raona la teva resposta.
11.
Comenta una de les aventures que li succeeixen en aquest segon viatge.
12.
Cerca paraules que s’incloguin dins del camp semàntic “món àrab” dins del segon
viatge de Sindbad.
13.
Esmenta i descriu les adversitats contra les quals ha de lluitar Sindbad.
14.
Com Sindbad aconsegueix fugir de l’illa infestada de serps?
15.
Descriu com t’imagines Sindbad el marí i finalment, dibuixa’l.
16.
Fòrum: coneixies les aventures de Sindbad el marí? Què t’ha semblat aquest
segon viatge? Raona les teves respostes.
