Jaume Fuster fou un escriptor com
pocs d’altres, “inclassificable”, seria la paraula més adequada per definir la
seva escriptura. Fuster conreà diversos gèneres dins el panorama literari
català, però sempre amb un mateix denominador comú, fer arribar la literatura
catalana al màxim de públic, tant joves com adults. D’aquesta manera se serví
de gèneres com la novel·la policíaca, la ficció mitològica, el periodisme
polític o de l’impacte dels mitjans de comunicació. Però Fuster també
sobresortí en altres aspectes dins l’escriptura: fou articulista en els
principals diaris i revistes catalans, com ara Presència, escrigué guions per a sèries de televisió o films, i
fins i tot, destacà com a traductor o com a activista cultural, recordem la
seva destacada tasca com a fundador de L’Associació d’Escriptors en Llengua
Catalana el 1977 i que dirigí de 1995 fins a la seva mort.
Jaume Fuster i Guillemó (Barcelona,
1945-L’Hospitalet de Llobregat, 1998) de ben petit ja tingué molt clar que
volia esdevenir escriptor. És significatiu que amb tan sols catorze anys ja
havia escrit la seva primer novel·la. Gran apassionat del món dels còmics, la
novel·la policíaca –són diverses les novel·les protagonitzades pel detectiu Lluís
Arquer-, i d’aventures, impregnà les seves primeres novel·les d’un caire
detectivesc emmarcat en la realitat que vivia, juntament amb la repressió
franquista. Tot això el portà a militar dins de l’esquerra política catalana,
formà part del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), així com també
en els moviments culturals més evolucionats. Època en la que va establir
contacte amb grups teatrals innovadors amb els quals compartí inquietuds,
sobretot de la realitat que vivien, la franquista. Lluita que Fuster continuà
tant des de la premsa com des de l’associació de la qual formava part,
anomenada la “Generació perduda dels anys setanta”, d’una generació que es
caracteritzava pel seu afany rupturista amb la societat, des d’un punt de vista
literari, cultural i social, i que expressava les seves idees dins del
col·lectiu “Trencavel” (escriptors dins l’esquerra radical catalana) o des del
Congrés de Cultura Catalana (1975-1977), dins del qual Fuster reivindicà
l’oficialitat de la llengua catalana, així com també que la llengua tingués
continuïtat en la producció literària. Temps en què fou guardonat amb el premi
Ciutat de Palma-Llorenç Villalonga de novel·la per “Tarda, sessió contínua,
3:45” (1976).
Sovint, Jaume Fuster ha estat
etiquetat erròniament com a autor de novel·la policíaca, atès que té diverses
novel·les i narracions dins d’aquest gènere que tant l’apassionava, però ja hem
dit al principi, que era un autor que no es podia etiquetar en cap gènere
concret, vist que en cultivà diversos. Un altre dels gèneres narratius que
estimà amb follia fou l’univers mitòlogic, a causa de la seva fascinació per J.
R. R. Tolkien. D’aquí que aparegué la trilogia literària emmarcada per les
aventures, la història i la bruixeria: “L’illa de les tres taronges” (1983),
“L’anell de ferro” (1985) i “El jardí de les palmeres” (1993), amb aquesta
darrera guanyà el premi de narrativa Ramon Llull. Aquesta trilogia s’anomenava “Cròniques
del món conegut” i apareixien localitzats els tres vèrtexs de parla catalana:
Mallorca, València i Catalunya.
Fuster s’inspirà en les seves
vivències personals per a crear el seu univers literari. D’aquí, que com la
seva mare era de la Cerdanya, fa que aquesta comarca aparegui a les seves
obres, i el mateix succeïa amb el País Valencià al qual viatjà nombroses
vegades o bé Mallorca, lloc on realitzà el servei militar i conegué a la seva
futura muller Maria-Antònia Oliver. Aquesta ciutat fou el seu quarter general
per a l’escriptura de moltes de les seves novel·les.
Fuster també formà part del
col·lectiu Ofèlia Dracs, juntament amb altres literats com per exemple: Joan
Rendé, Joaquim Carbó, Jaume Cabré, Maria-Antònia Oliver, Vicenç Villatoro o Pep
Albanell. Allí donaren a conèixer a molts escriptors catalans i revitalitzaren
els gèneres literaris de les nostres terres prenent com a model la literatura
de gènere que abastava a d’altres països.
Pel que fa a la seva narrativa, a
banda de les anteriorment esmentades sobresurten obres com “De mica en mica
s’omple la pica” (1972), “La corona valenciana” (1982), “Les cartes d’Hèrcules
Poirot” (1983), obra teatral, “Sota el signe de sagitari” (1986), “Per quan
vingui un altre juny” (1987), “Quan traslladeu el meu fèretre” (1987), “Vida de
gos i altres claus de vidre” (1989), “La guàrdia del rei” (1995), sàtira del mitjà televisiu, “La mort de
Guillem” (1996) que tracta la mort de Salvador Agulló pels extremistes
valencians o “Les cartes d’Anna” (1996). I com a guionista: “La reina de la
selva” (1985), “Qui’?” amb Guillem-Jordi Graells (1990), sèrie teatral i
policíaca on calia trobar l’assassí i que molts de nosaltres esperàvem amb
neguit, “Teresa”, ficció-documental, “Ensaïmades i diamants” amb Joan
Solivelles, film estrenat el 1982, “De mica en mica s’omple la pica”, portada
al cinema el 1983, “Les claus de vidre”, sèrie policíaca per TV3, “La
Teranyina” (guió amb Jaume Cabré, Antoni Verdaguer i Vicenç Villatoro),
estrenada el 1991 o “Havanera” (1993), escrita amb col·laboració dels dos
anteriors.
També escrigué obres d’altres
àmbits, com “Breu història del teatre català” (1967), “El Congrés de Cultura
Catalana (Què és i què ha estat)” (1978), “Diàlegs a Barcelona” (1985),
juntament amb Manuel Vázquez Montalbán, a més de participar amb d’altres autors
en diversos volums del col·lectiu Ofèlia Dracs, com ara: “Deu pometes té el
pomer” (1980) o “Negra i consentida” (1991).
El desembre de 1993 i en motiu de
la campanya que portava orquestrada aleshores el Departament de Cultura de la
Generalitat de Catalunya, fou proclamat l’escriptor del mes, en uns actes
mensuals on es vindicaven autors representatius de les nostres lletres. Fuster
durant el seu discurs d’envestidura glossà: “Si perdem el català, la humanitat
haurà perdut una llengua i això no es pot permetre”.
Malauradament, l’autor ens deixà
el 31 de gener de 1998, amb només cinquanta-dos anys, a conseqüència d’una
operació estretament vinculada al càncer de pulmó que li havien diagnosticat de
feia un mes i quan tenia preparat un esborrany del que havia de ser la seva
propera novel·la, “El vol de l’àguila”. A Fuster encara li quedava molt per dir
dins el panorama literari català, segurament, ens hagués sorprès amb noves
novel·les i guions per al cinema, ja no podrà ser, com també haguessin estat
interessants escoltar les seves opinions
respecte a la situació actual que vivim, tant a nivell lingüístic com polític.
Però la seva memòria segueix ben viva i ens queda el més important, el seu art,
la seva escriptura, les seves obres. No hi ha cap mena de dubte que Fuster ha
esdevingut un dels autors sobresortints de la nostra literatura catalana
contemporània, plenament compromès amb el seu temps i un dels primers
escriptors guionistes per a sèries de televisió i films.
Josep Maria Corretger
Setembre del 2012
(Imatges extretes de: books.google.com, todocoleccion.net i escriptors.cat)
!!EXERCICIS:
-Pots opinar sobre alguna obra de Jaume Fuster que hagis llegit.
-Realitza un petit resum de vuit a deu línies d'una obra de Jaume Fuster.
