En aquesta narració d’Edgar Allan
Poe, a mode d’introducció del conte que s’esdevindrà després, reflexiona sobre la
metodologia d’anàlisi i ho fa mitjançant el joc dels escacs, les dames i el
whist. Llegeix-lo atentament, medita sobre què ens pretén dir l’autor, i aprèn
vocabulari.
*******
Les facultats mentals definides com
a analítiques, són, en elles mateixes, ben poc susceptibles d’anàlisi. Les
apreciem només en llurs efectes. En sabem, entre altres coses, que són sempre,
per a qui les posseeix en un grau extraordinari, una font del gaudi més viu.
Talment com l’home fort exulta en la seva aptitud física, adelitant-se en els
exercicis que provoquen els seus músculs a l’acció, així l’analista es glòria
d’aquella activitat moral que desembulla.
Deriva plaer fins de les més trivials ocupacions
que posin en joc el seu talent. És afectat a enigmes, a endevinalles, a
jeroglífics; exhibint en cadascuna de les seves solucions en grau d’agudesa
que, a l’opinió vulgar, apareix com una cosa sobrenatural. Els seus resultats,
deduïts per l’ànima mateixa i l’essència del mètode, tenen, realment, tot
l’aire d’una intuïció.
Aquesta facultat de resolució és
potser molt enrobustida per l’estudi
de la matemàtica, i especialment per aquella altíssima branca seva que,
injustament, i únicament per raó de les seves operacions retrògrades, ha estat anomenada, com per
excel·lència, anàlisi. I amb tot, calcular no és, en si mateix, analitzar. Un
jugador d’escacs, per exemple, fa l’una cosa sense
maldar gens en l’altra. Se’n segueix que el joc d’escacs, en els
seus efectes sobre la natura mental, és força mal entès. No estic ara escrivint
un tractat, sinó senzillament un prefaci a
una narració una mica singular amb unes quantes observacions molt a la ventura.
Aprofito, doncs aquesta avinentesa per
a afirmar que les altíssimes potències de l’enteniment reflexiu són més
decididament i més útilment espletades
pel modest joc de dames que no pas
per tota la complicada frivolitat del
escacs. En aquest darrer joc, en el qual les peces tenen moviments diversos i
rars, amb valors vàries i variables, allò que és només complex és malprès (error no poc comú) com una
profunditat. L’atenció és cridada aquí poderosament a joc. Si flaqueja un instant, es comet un descuit, i en
resulta una pèrdua o la derrota. Com que els moviments possibles són, no
solament múltiples, sinó complicats, els atzars
d’aquests descuits es multipliquen; i de deu casos, nou, el jugador que guanya
és el més concentrat i no el més destre. En les dames, en canvi, en què els
moviments són únics i no sofreixen sinó poquíssima variació, les probabilitats d’inadvertència minven, i la mera atenció
essent deixada relativament sense emprar, els avantatges que l’una i l’altra
part obtenen són obtinguts per una acuïtat
superior. Per a ésser menys abstractes, suposem un joc de dames en el qual les
peces siguin reduïdes a quatre dames, i en el qual, per tant, no es pot esperar
cap descuit. És obvi que en aquest cas la victòria només pot ésser decidida
(estant com estan els jugadors iguals) per algun moviment recercat, resultat
d’algun esforç poderós de la intel·ligència. Privat dels recursos ordinaris,
l’anàlisi penetra dins l’esperit del seu adversari, s’hi identifica, i no escasses vegades veu així, d’un cop d’ull, els
únics mètodes (de vegades, ben segur, absurdament senzills) pels quals el pot induir a un error o acuitar-lo a un mal
càlcul.
El whist s’ha citat molt de temps
per la seva influència en el que se’n diu la facultat de càlcul; i s’han
conegut persones d’un altíssim ordre d’intel·ligència que hi prenien un plaer
en aparença inexplicable, mentre defugien els escacs com un joc fútil. Sens dubte no hi ha cap joc anàleg que faci treballar tant la facultat
d’anàlisi. El millor jugador d’escacs de la cristiandat pot no ésser gaire més
que el millor jugador d’escacs; però la perícia
en el whist implica una capacitat d’èxit en totes aquelles empreses més
importants en què esperit lluita amb esperit. Quan dic perícia, vull dir
aquella perfecció en el joc que inclou la intel·ligència de totes les fonts
d’on es pugui derivar un avantatge legítim.
Aquestes són, no solament múltiples, sinó uniformes, i nien tot sovint en recers del pensament
absolutament inaccessibles per a una intel·ligència ordinària. Observar
atentament és recordar distintament, i, fins aquí, el jugador d’escacs capaç
d’una gran concentració jugarà molt bé al whist; mentre que les regles de Hoyle
(basades a llur torn en el simple mecanisme del joc) són fàcilment i
generalment comprensibles. Així, tenir una memòria fidel i procedir segons el
llibre, són punts vulgarment considerats com del jugar bé. Però és en casos més
enllà dels límits de la mera regla que es palesa
l’enginy de l’analista. Ell fa, en silenci, una munió d’observacions i
deduccions. Igual, per ventura, fan els restants jugadors; i la diferència en
l’extensió de les clarícies obtingudes està, no pas tant en la validesa de la
deducció com en la qualitat de l’observació. El que és necessari de conèixer és
allò que cal observar. El nostre jugador no es confina
pas dins el seu joc; ni, perquè aquest jo sigui l’objecte, no rebutja pas les
deduccions nades de coses externes al
joc. Examina la fesomia del seu
company, comparant-la acuradament amb
la de cadascun dels seus adversaris. Considera el mode de distribuir les cartes
en cada mà; comptant tot sovint atot per atot i honor per honor, a través de
les ullades que regalen els posseïdors satisfets. Nota cada variació de cara a
mesura que el joc avança, i arreplega un capital de pensaments en les
expressions diverses de certitud, de
sorpresa, de triomf o de mal humor. Per la manera de recollir una basa jutja
si la persona que se l’enduu en pot fer una altra tot seguit. Reconeix el que
és jugat per dissimular, per l’aire amb què és tirat damunt la taula. Un mot
casual o involuntari; una carta caiguda o girada accidentalment, amb l’ansietat
o el descuit que acompanyen el moviment d’amagar-la; el compte de les bases,
amb l’ordre de llur arranjament; la perplexitat, la vacil·lació,
l’avidesa, l’estremiment, tot forneix,
per a la seva percepció en aparença intuïtiva, indicacions del veritable estat
de coses. Un cop jugades les dues o tres primeres voltes, poseeix a fons el joc
que cada mà conté i, per consegüent, tira la seva carta amb una precisió de
resultat tan absoluta com si els altres de la partida tinguessin les seves
cartes girades de cara a ell.
La facultat analítica no ha d’ésser
confosa amb el simple enginy; perquè, mentre que l’analista és necessàriament
enginyós, l’home enginyós és sovint remarcablement incapaç d’anàlisi. La
facultat constructiva o combinatòria, per la qual se sol manifestar l’enginy, i
a la qual els frenòlegs (jo crec que
erròniament) han assignat un òrgan separat, suposant-la una facultat primordial, ha estat amb tanta freqüència
vista en gent d’una intel·ligència partionera
altrament amb la idiotesa, que fins ha atret l’atenció general dels escriptors
psicologistes. Entre l’enginy i l’aptitud analítica existeix una diferència
molt més gran, en efecte, que entre la fantasia i la imaginació, però d’un
caràcter molt estrictament anàleg. Es trobarà, en suma, que els enginyosos són
sempre dotats de fantasia, i que els verament
imaginatius no són altra cosa que analistes.
[Els assassinats del carrer de la
Morgue, dins POE, Edgar Allan (2003). Narracions extraordinàries, Quaderns
Crema, Barcelona]
[Imatge extreta de: Escac i mat]
EXERCICIS:
1. Explana el següent fragment de
la narració.
L’atenció és cridada aquí poderosament a joc.
Si flaqueja un instant, es comet un descuit, i
en resulta una pèrdua o la derrota. Com que els moviments possibles són, no
solament múltiples, sinó complicats, els atzars d’aquests descuits es
multipliquen; i de deu casos, nou, el jugador que guanya és el més concentrat i
no el més destre.
2. Llegeix aquesta afirmació i
comenta-la.
La facultat analítica no ha d’ésser
confosa amb el simple enginy; perquè, mentre que l’analista és necessàriament
enginyós, l’home enginyós és sovint remarcablement incapaç d’anàlisi.
3. Aporta el significat de cinc
paraules que desconeguis d’aquest fragment.
4. Esmenta quin tipus de registre
lingüístic és aquest text. Aporta proves que ho argumentin.
5. Segons Edgar Allan Poe, a quin
joc juga el millor analista i per què?
6. Fòrum: què en penses del
missatge que ens transmet aquest fragment literari. Hi estàs d’acord? Per què?
7. Opinió: t’encanta algun dels
tres jocs citats al text? Per què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada