El cap d’estudis entra en acció i els parla de la veritable història de la Santacruz…
32
LA HISTÒRIA DE LA LLEGENDA
L’Arasa va fer unes passes llargues fins a la barra on se
servien els menjars i, amb un impuls, s’hi va seure al damunt. Va allargar la
mà i va agafar el fanalet perquè li il·luminés la cara.
-Una cosa és la llegenda i l’altra, la història. En
aquest cas la història és molt més terrorífica. I potser us preguntareu per
què. –No va esperar la resposta de ningú, com si tingués preparat el relat-.
Doncs perquè això és un institut i no ens interessa que la veritat espanti cap
familia que hi vulgui matricular els fills.
Els qui més l’escoltaven eren en Dani, en Riki i la Sara,
que, subtilment, s’havia deixat acaronar pel noi. La Laura i la Diana es
malfiaven de les intencions de l’Arasa, i en Sergi va parar l’orella estirat a
la márfega, com si la nova versió que explicaría aquell home invalidés el seu
curtmetratge.
-El senyor Cruz havia nascut a les Canàries però ja feia
anys que vivía aquí quan va trobar feina de conserge. Ell va ser el primer
conserge, quan només s’impartien tallers d’oficis, ara deu fer uns setanta
anys. Diuen que el matrimoni es va separar dos mesos després d’acceptar la
feina. Ella va marxar sola. La filla, la Yurena, tenia una mena d’autisme i
encara que era una adolescent es comportava com una nena petita. El pare va
voler quedar-se amb ella perquè aquí jugaba, corria i cantava pels passadissos.
A la noia li agradaven molt els ocells. Es veu que el pare n’havia estat
criador, i per això havia guardat moltes gàbies en aquell soterrani. De tant en
tant li regalava a la filla un canari o una cadernera, però ella els agafava i
se li morien a les mans.
El senyor Cruz va rebre l’advertiment del director
d’aleshores, que li va deixar molt clar que la seva filla, per moltes
discapacitats que tingués, no podía viure voltant sola pel centre. Com que no
volia perdre la feina, el conserge, poc després, va explicar que la noia havia
marxat amb la seva mare, però en realitat la deixava tot el matí tancada a la
carbonera.
Un dia calorós de les vacances d’estiu, la dona es va
presentar amb una nova parella i entre tots dos van amenaçar el senyor Cruz per
recuperar la filla. Com que no va revelar-los on l’amagava, amb la disputa ell
va caure inconscient a la piscina i es va ofegar. Per això la Direcció de l’institut
va decidir eliminar la piscina, per la història macabra que arrossegava.
La Laura va seguir aquells darrers detalls a punt de
marejar-se i l’Arasa se’n va adonar.
-Que tens cap problema amb els morts a les piscines?
La Laura va aixecar-se com si no pogués suportar més
aquella història i, tremolosa i desorientada, va allunyar-se de les taules.
-Què li ha dit? –va preguntar la Sara, conscient que s’havia
perdut alguna cosa.
La Diana també es va aixecar i va anar darrere de la
Laura, que havia obert la porta de la cantina per respirar una mica d’aire pur.
-Mira. Ja tornen a estar juntes les dues amiguetes –va burlar-se’n
la Sara, que pèr la seva banda es va deixar abraçar per en Riki.
-I què li va passar, a la Santacruz? –La pregunta
impacient d’en Dani els va fer tornar a la història.
-La noia es va quedar tancada a la carbonera. Quan la
seva mare i el company va adonar-se que havien mort en Cruz per accident, van
fugir.
-I abans de marxar, la mare no va buscar la filla? –La pregunta
d’en Riki va provocar el somriu de l’Arasa.
-Diuen que sí, que la va van cridar una bona estona.
Yurena, Yurena! I que la noia els sentía des de la carbonera, però que li era impossible
parlar i només xiulava com un ocellet.
-Hòstia!
L’estirabot d’en Dani va provocar una esgarrifança a tots
els que estaven seguint la història.
-Jo he sentit aquest xiulet, i la Diana!
-I jo també. –L’afirmació d’en Sergi va reforçar la
confessió d’en Riki.
-I com va acabar, la noia?
L’Arasa va recollir totes les preguntes amb els seus ulls
transparents, i com si estigués amb els seus ulls transparents, i com si
estigués gaudint d’aquella por, va respondre un a un tots els dubtes.
-Sí, en aquests setanta anys molta gent ha assegurat
haver sentit els xiulets, sobretot les dones de fer feines quan se’ls fa de
nit. Diuen que la noia va passar una setmana tancada a la carbonera, fins que
algú va trobar el senyor Cruz flotant a la piscina, que estava on ara hi ha la
pista de frontó. El director va sospitar que la noia no havia marxat amb la
mare. Quan van detenir la dona i la van acusar d’homicidi juntament amb el seu
company, ella va confessar que havia vingut a buscar la filla. Al final la van trobar
morta, amb el gest d’haver estat gratant la porta de l’escala, abraçada a una
gàbia d’ocell. Aquesta és la història del que els alumnes en dieu la Santacruz,
no pas la llegenda.
-I com n’està tan segur que va anar així? Que potser hi
era fa setanta anys? –va preguntar la Sara.
-Jo no –va dir assenyalant-la amb el dit-. Però el meu
oncle, que era metge forense, sí.
-Estic flipant! –En Dani es va aixecar, nerviós, com si
necessités amagar-se immediatament en algun lloc secret-. He estat tancat en el
lloc on va morir aquella tia?! En Riki va riure, però els altres no.
-O sigui que dieu que heu sentit els xiulets de la noia?
Que interessant. –L’arasa va baixar de la barra i es va barrejar amb ells-. Jo
no hi he cregut mai, en les històries de fantasmes, però ves a saber si aquesta
nit encara canviaré d’opinió.
-I no només els xiulets, sinó les gàbies…
En Riki va donar un cop de colze a la Sara perquè callés.
-Les gàbies?
[Fragment
extret de: GUAL, Xavier, (2021), “Atrapats”, Fanbooks, Barcelona]
(Fotografia de: València oculta)
EXERCICIS:
1.
Quina diferència hi ha entre la història de la Santacruz i la seva llegenda?
2.
La Laura té malastrugança quan escolta... “piscina”, per què?
3.
Per què les gàbies tenen vincle amb la noia?
4.
Qui és la Yurena?
5.
Què va succeir exactament a la piscina del càmping?
6.
Creus en els esperits? Hi creuen els alumnes tancats al centre? Per què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada