dimarts, 31 de maig de 2022

"La dona de la seva vida", d'en Xavier Bosch. Adreçat a tothom


No atura l’escriptura. Treballador infatigable. En Xavier Bosch té un llibre al mercat cada dos anys, fruit del seu treball metodològic. I quan edita una novel·la aviat es posiciona a les primeres posicions de les llistes de vendes, fet que també l’encoratja a seguir. Els seus llibres atrauen, interessen, agraden. Això sí, dins de les pàgines de les seves obres trobarem sempre la petjada periodística, que tot i deixar-la gairebé en la seva totalitat de banda per apostar definitivament per la literatura, la podem recórrer en cadascuna de les novel·les que ha escrit. Recordem que juntament amb Antoni Bassas, Toni Soler, Carles Capdevila, Albert Om i d’altres va ésser un dels signants del manifest fundacional del diari Ara. Aquesta vegada ens arriba «La dona de la seva vida» (2021), obra més venuda del Sant Jordi que es va publicar on s’endinsa en el món dels sentiments i relacions entre germans, justament, després de tres novel·les que esdevenen una segona trilogia dins de la seva carrera literària: «Algú com tu» (2015), on tractava l’amor intens, passional, «Nosaltres dos» (2017) sobre l’amistat i «Paraules que tu entendràs» (2019), on hi havia com a eix conductor la història d’una parella de prop de cinquanta anys.

La portada vol ser un homenatge als tres germans protagonistes que viuen cadascun en una punta de món: la petita viu a Estrasburg on exerceix de pediatra, el mitjà viu amb la seva parella a Copenhague i l’altre, el gran treballa a Barcelona com a periodista i investiga un cas destacat dels darrers cinquanta anys al país i que li anirà passant factura. El pare vidu vol fer-se càrrec d’aquest darrer. A la vegada, tres maneres diferents de veure les coses. La il·lustració que els representa fou realitzada per Maria Pou. Al llarg de l’obra trobem un germà que posa en risc a tota la família.

Xavier Bosch declarà que s’havia inventat la família del no-res. La creació d’aquesta realitat-ficció versa sobre els bebès robats. La idea li sorgí arran de la realització d’un programa a Àgora, que presentava ell mateix. Relatava la història de la Glòria, una dona que tingué un embaràs normal l’any 1989 a l’Hospital Clínic de Barcelona, de caire públic. La infermera li va comunicar que el seu fill havia traspassat en néixer, però mai li van arribar a ensenyar el nadó, així com tampoc a ella no li va passar la pensada de demanar veure’l. Passat un temps, i després d’esclatar la notícia als mitjans de comunicació sobre els bebès robats, ella va veure que es trobava en la mateixa situació, així doncs, que en primera instància, va demanar l’historial mèdic del seu fill a l’hospital citat, in situ, li varen comunicar que no existia. Llavors, va dirigir-se a Pompes Fúnebres per tal de sol·licitar la documentació vinculada al decés del seu fill i tampoc n’hi havia. En veure que aquí hi havia quelcom d’estrany, va demanar l’obertura del taüt on reposaven les despulles del seu fill. Allí hi hagué la sorpresa. Al seu interior hi havia la cama d’un home adult amb un pes equivalent al d’un nadó. Fou la gota que va fer vessar el vas, ara sabia que el seu nadó havia estat robat. Aquest cas colpidor i viscut en segona persona arran de la realització del reportatge per al programa va fer que Bosch no s´ho pensés dues vegades i que tingués un tema per abordar en la seva propera novel·la. Tanmateix, no sap si la Glòria va arribar a trobar la seva filla, ja no va resseguir tant el cas, tot i que, li agradaria saber-ho. Sobre el cas dels nens robats, en Xavier afirmà: «Quan la justícia fa aigües, ens queda la justícia». Cal insistir i no rendir-se per esclarir les coses. D’aquí que Amnistia Internacional es queixés d’Espanya perquè no havia fet absolutament res en relació als nens robats, ni atenció psicològica, ni ajudes, ni investigació.

A l’autor li agrada escriure sobre periodisme, intriga, misteri, tot i que, sempre hi apareixen dosis d’amor, però l’argument de l’obra és la recerca de la veritat. Tothom va descobrint coses dels pares quan han passat a millor vida, coses que no sabíem i que ens arriben d’alguna manera o per mitjà d’altri. Quan li preguntaren qui és la dona de la seva vida, a l’obra, Bosch respongué que quedava en la lliure interpretació de cada lector/a. També hi apareix un altre assumpte sobresortint, el tema de l’homosexualitat d’en Raimon, perquè com clamà l’autor, dins de cada obra hi podem trobar dues o tres novel·les més que es podrien escriure.

Sovint l’autor també ha estat sorprès pels lectors als quals li agrada escoltar durant els clubs de lectura o les presentacions dels seus llibres: «Una noia em va dir, aquesta és la novel·la de la meva vida», perquè de fet, allò succeït ho havia patit. De la mateixa manera, se li han arribat a apropar persones que havien estat afectades pel cas dels nens robats, fet que va esdevenir-se entre els anys 1936 i 1996, i que altrament, li demanaven ajuda.

L’any 1999 l’Estat va abolir la llei del part secret. Però com explanà en Xavier Bosch, no s’ha de confondre un fals fill, és a dir, un fill que una dona lliura en adopció i la nova mare esdevé una mare adoptiva amb un nadó robat. A Espanya hi hagueren tres milions de nadons robats confirmà l’autor. La policia no sabia ni per on començar a investigar aquest negoci tan lucratiu. D’aquí que alguns noms posats a aquests fills eren: Expósito o Deulofeu, que de fet, signifiquen ‘no se sap de qui és fill’. A Espanya la cosa va veure la llum del dia amb el cas del ginecòleg Antonio Vela, venedor de criatures. Fou jutjat, emperò tenia molt bones influències dins la societat i el cas ja havia prescrit per haver passat molts anys.

De tant en tant, a les obres d’en Bosch hi fa aparèixer un personatge inversemblant, un individu que no t’esperes per les accions que porta a terme, en aquesta hi trobem un lladre de llibres. En un altre sentit, també en Dani Santana, establint un vincle amb les tres primeres novel·les que va escriure sobre l’investigador: «Se sabrà tot» (2009), «Homes d’honor» (2012) i «Eufòria» (2014). La novel·la també té moments sentits, com quan en Saül va al cementiri i s’explica davant de la seva dona Maria, ja difunta. Allí reflexiona sobre l’homosexualitat d’en Rai, un dels fills, i de la gestió familiar.

A en Bosch li encanta la metaliteratura, o el que és el mateix, reflexionar a l’entorn de l’escriptura de l’obra en qüestió i del fet narratiu. Segons glossà, la novel·la té dos ingredients bàsics: un és l’acció, que fa que els personatges evolucionin i l’altre és la descripció, que és justament el contrari, atura la història, el lector percep que no hi passa res i que fins i tot, clama: «És avorrida». Bosch cerca l’equilibri entre tots dos elements, perquè «els sentiments costen de descriure», com coneix molt bé. Tanmateix, l’escriptor pensa que no s’ha de jugar la vida per a publicar quelcom com d’altres han fet. La màfia italiana, per exemple, va assassinar dos redactors d’un diari perquè no els abellia allò que havien escrit.

Retornant al fet d’escriure, per en Xavier: «Fer una novel·la és un cistell de vímet que ha d’anar casant, i no et poden descobrir ni el bo ni el dolent fàcilment», sinó que això és tasca dels lectors. Bosch tarda un any i mig per a realitzar una novel·la: «Estic tres mesos pensant la novel·la, tres mesos més per a meditar els personatges i un any escrivint-la». Els espais que ens escriu i relata els coneix, perquè per ell és més pragmàtic descriure allò que coneixes. Per l’autor l’essencial en una obra literària és l’arrencada i l’aterratge, fent aquest símil, perquè «un bon final justifica un bon llibre». Es pren l’ofici d’escriure molt seriosament perquè «si no t’agrada el darrer llibre no et compres el següent», per això s’hi esmerça al màxim. Fins ara, Bosch ens ha llegat set novel·les, però en vindran més, perquè quan en presenta una, ja està treballant en una altra. A «La dona de la seva vida» juga amb el títol dels capítols, però també ho fa amb els cognoms dels protagonistes, que sempre agafa dels seus excompanys de classe, com a mode de broma i homenatge, així els pica la curiositat sobre quins ha escollit per a la següent novel·la.

D’entre els principals referents de Bosch hi ha John Irving, de la qual és seva la frase: «Un escriptor amb el temps pot millorar», però en podem trobar d’altres com Stephen King, Pere Calders, Jaume Cabré, Mercè Rodoreda.

Des de fa uns anys, Bosch s’ha convertit en un valor segur de la literatura catalana, els seus llibres tenen èxit, s’asseguren unes vendes de sortida i són ben acollits pel públic tant jove com adult, d’aquí que intenti escollir arguments atractius, estigui un temps pensant sobre què escriurà i els personatges que hi apareixen, mou masses i agrada ésser escoltat. Lectors/es ja ho sabeu, els llibres d’en Xavier Bosch no fallen, us faran passar una grata estona.

Josep Maria Corretger Olivart

Maig del 2022


[Crèdits fotografics: Edicions 62, Biblioteca Joaquim Montoy d’Alcarràs, Gerard Martí]


EXERCICIS:

1. Realitza un Booktuber sobre el darrer llibre de Xavier Bosch.

2. Esmenta quines estratègies d’escriptura empra l’autor en l’ofici d’escriure.

3. La realitat inspira novel·les? Per què? Raona la teva resposta.

4. En Xavier Bosch ha escrit dues trilogies. Comenta què és una trilogia. Per què els llibres que ha escrit es poden considerar una trilogia?

5. Fòrum: la darrera obra, «La dona de la seva vida» toca com a eix vertebrador el tema dels nadons robats a Espanya. Què en penses del cas? La justícia hi podia fer més? Per què se soterraven tants casos?

6. Opinió: si has llegit algun llibre d’en Xavier Bosch, esmenta quin llibre era i per què et va o no agradar.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;