Treballem la llengua i literatura catalanes: "El Phallus impudicus", de Joan Perucho. Adreçat a 2n cicle d'ESO i Batxillerat

EL “PHALLUS IMPUDICUS”

Aquella nit el vampir produí sis defuncions. La gent estava desesperada. Era el punt més àlgid de la carrera malèfica de l’invisible pertorbador. Peret Minosca, el ferrer de tall; Leopold Núñez, l’agutzil; Pauleta Vinyes, la dona de l’espardenyer; Josepet Aulés, l’enterramorts; Llúcia Terradell, la llevadora, i Enriqueta Moles, nena de set anys, filla del recaptador de contribucions, foren víctimes d’aquella fúria xucladora i desenfrenada.

Antoni de Montpalau revisà els cadàvers. Tots apareixien escolats, sense una gota de sang, secs com la fusta i com buidats per dintre. Era un espectacle horrible. Fou molt dur per a Montpalau contemplar la immensa desolació de les famílies de les víctimes, els plors i les imprecacions turmentades. Això no obstant, la seva mirada científica es concentrà en els dos fatídics foradets, matemàticament rodons, que trencaven la blancor del coll dels sacrificats. No hi havia, doncs, cap mena de dubte. L’extracció de la limfa vital havia estat feta per procediment bombatori, a través de les dues netíssimes perforacions. Sense contradicció possible aquestes eren produïdes per dos incisius afilats la possessió dels quals no estava registrada en cap espècie animal. El vampir, o qui fos l’autor de tanta abominació, havia obrat amb meticulositat perfecta. Calia actuar ràpidament.

Montpalau determinà de fer una inspecció pels voltants, ja que en el poble no existia cap indici que pogués revelar quelcom d’interessant. Ordenà a Amadeu que preparés el carruatge i, a les vuit del matí, en companyia del fidelíssim Novau, sortiren de Pratdip. Com era natural, el primer que se li acudí fou de visitar el cementiri, que s’aclofava a un tret de fusell del poble. Altes herbes creixien desordenades entremig de les tombes del clos decrèpit. Esculpides a la pedra hom podia llegir inscripcions funeràries al·lusives als difunts i a llurs activitats en vida. Hi havia corones de flors marcides, cintes de glacé de color negre ala de mosca, i totes les creus de ferro, sense excepció, estaven menjades pel rovell. Novau intentà obrir una reixa d’un panteó, coberta de verdet, i fou sorprès per un grinyol sinistre. Montpalau examinà, una per una, totes les tombes, les quals aparegueren perfectament closes, intactes. No pogueren descobrir res que no fos normal en un cementiri de poble. Una alosa cantava suspesa a la branca d’un garrofer.

L’aire era net, rentat. El perfil dels arbres es retallava precís contra el cel, com després de la pluja. Un gran llagost botava prop d’una mata de fonoll. Un picot l’examinava amb ull atent des d’una morera.

Anaven ara a la bona de Déu. Amadeu encetava camins que abandonava així que en sorgia un altre de més prometedor. De tant en tant, penetraven en coves d’aspecte tenebrós i s’il·luminaven amb atxes enceses. Montpalau escrutava les més efímeres anomalies: la petja d’una guineu, una fula caiguda, el rastre bavós d’un llimac. S’internaren en ple bosc, a considerable distància del poble. Tingueren la impressió que es trobaven en un paratge no visitat mai per ningú. Amadeu, que fou garfit d’improvís per un còlic violent, demanà llicència a Montpalau per a retirar-se en la boscúria.

Els dos parents quedaren sols. Asseguts en un tronc d’arbre fumaren plàcidament entre la cridòria dels ocells.

-A vegades em pregunto si somnio –digué Montpalau-. Tot això és absurd, veritablement quimèric.

Crepitaren uns brins de pinassa. Novau escopí damunt d’una farigola. Després mirà encuriosit la cara del seu cosí.

-Hi ha coses que no podeu comprendre amb la vostra mentalitat. Perquè és evident que hi ha coses que escapen a la ciència. Ja us en convencereu.

De sobte sentiren uns grans crits i veieren una gran agitació entre el brancatge. Aparegué Amadeu amb la faç demudada, aterrida. Venia vacil·lant i una suor freda li perlejava el front. Assenyalà un lloc imprecís a dins del bosc i després, amb certa dificultat, digué que, cercant un lloc adient amb les seves necessitats, havia vist, inopinadament, el monument del diable. No sabia com expressar-ho. Era monstruós. I, a més, indecent.

Els dos cavallers determinaren veure de què es tractava. Seguiren Amadeu, amb gran serenitat, i en ésser a alguns centenars de passes del punt de partida, contemplaren, amb ulls atònits, un enorme bolet, de més de dos metres d’alçada, que ostentava la forma, descarada i realista, d’un membre genital masculí en total erecció.

-El “Phallus impúdicus” –exclamà admirat Montpalau-. Heus aquí un exemplar d’extraordinàries proporcions. Al segle passat, hi ha constància documental que Francesc Castelló i de Mata en descobrí un de dos pams i mig pels voltants de Vic. La nostra troballa supera, però, tota previsió.

Amadeu es tranquil·litzà. Montpalau es tragué la levita i, en cos de camisa, amidà el diàmetre i la longitud de l’esgarrifós bolet. Se sentia febrosenc i com inspirat. Amb l’ajuda de Novau i d’Amadeu començà a descalçar-lo, servint-se d’unes pedres de sílex, molt abundoses en aquell indret. Recomanà molta cura i gran delicadesa per tal de no malmetre la peça extraordinària. Havia resolt desarrelar el bolet i trametre’l a l’Acadèmia de Ciències de Barcelona. Allà podrien plantar-lo novament o petrificar-lo amb el procediment hidrolític de la seva invenció.

De sobte se li acudí que no podia presentar-se a casa de la baronessa amb aquella mena d’escultura tan comprometedora. Aquesta idea l’aterrí i el féu suar d’angúnia. Es passà el mocador per la cara.

Cercava veloçment una solució. Calia tapar la forma impúdica del bolet. Les levites no haurien bastat a cobrir aquella procacitat enorme. Decidí, en últim extrem, enviar Amadeu a casa de la baronessa i aconseguir, sota qualsevol pretext, un parell de llençols de llit de matrimoni.

Continuà la tasca amb Novau. Quan Amadeu, al cap d’un hora, tornà amb els llençols, Montpalau havia aconseguit el seu propòsit. El bolet, malgrat les seves proporcions, no pesava gaire, car era de matèria bàsica de caràcter cel·lulòsic. L’embolicaren a consciència i, protegit amb abundosos braçats d’herba tendra i flonja, el lligaren al teulat del carruatge.

Arribaren a Pratdip poc abans de l’hora de dinar. Corregueren a cal fuster i encarregaren, amb la màxima urgència, una caixa d’embalatge de dos metres i mig d’alçada per mig metre d’ample. Havia d’estar enllestida a mitja tarda. Pagarien el que fos necessari. Dipositaren la forma velada del “Phallus impúdicus” a cal fuster, dient-li que de cap manera no s’aproximés ni toqués aquell embolcall, car podia sobrevenir-li’n una desgràcia manifesta, la qual cosa impressionà fortament l’honrat artesà.

El dinar, a casa la baronessa, fou trist i silenciós. La presència invisible de les víctimes del dip congriava una atmosfera d’horror. Montpalau sorprengué una mirada implorant d’Agnès.

A mitja tarda, quan fora d’hora convinguda, Montpalau després de redactar un informe per a l’Acadèmia de Ciències, es presentà, amb Novau i Amadeu, a cal fuster. Tenia enllestida una caixa magnífica, amb els cantells reforçats, on col·locaren, amb grans precaucions, el “Phallus impúdicus”. Semblava una mòmia embolcallada en una mortalla. Tot seguit, quan fou ben fermada, traslladaren la caixa a la botiga de l’ordinari. Montpalau féu tota mena de recomanacions i facturà el procaç bolet a Reus, al corresponsal de l’Acadèmia, en Josep Veciana i Sardà. Aquest s’encarregaria de fer-lo arribar a Barcelona.

S’acostava el capvespre. En sortir al carrer, veieren venir el batlle, Magí Peuderrata. Amb ell formaren una petita comitiva per tal d’inspeccionar les cases del poble i efectuar-ne, tal com havia promès Montpalau, la defensa. Abans, però, passaren a recollir els actius antídots al casal dels Urpí.

Montpalau explicà al batlle que el mètode bàsic preventiu més eficaç era la ferum de l’all. Aquest, doncs, havia d’ésser pelat conscientment. La ferum de l’all allunyava el vampir. El julivert i la verdolaga no eren tan actius. La creu pectoral impedia l’atac, però no la presència del vampir. Quant al mirall, servia per a identificar-lo. Car la faç d’un vampir no es reflectia mai en un mirall. Si algú, fos qui fos, en passar per davant d’un mirall no hi reflectia la seva imatge, aquell era un vampir.

El batlle quedà esbalaït d’aquestes explicacions, i requerí la presència del carter i del sereno perquè s’encarreguessin de pelar alls. El carter i el sereno es posaren immediatament a la feina i n’ompliren aviat un cubell. També, sota les indicacions de Montpalau, construïren, amb filferro, una mena d’hams de doble ganxo, a un punta dels quals fou plaçat un all pelat. Amb aquests ingredients la comitiva va recórrer el poble, casa per casa. Montpalau pujava a les cambres i es feia càrrec de les finestres i d’altres obertures. Llavors els membres de la comitiva, col·locaven en cada una d’elles el ganxet amb l’all. Després, Montpalau distribuïa tantes creus pectorals com persones habitaven la casa. En sortir davant de la porta, hi posava un mirall. A tots feia les mateixes explicacions i recomanacions.

Acabaren just quan es feia de nit. En travessar un carrer, els sortí al pas un gat diabòlic, grandiós, que sotjà amb mirada terrible Montpalau. Aquest, però, ja estava fet a aquesta mena d’aparicions i no s’hi immutà en absolut.

En arribar al casal dels Urpí, es desféu la comitiva. Tothom es desitjà bona sort i bona nit.

[PERUCHO, Joan, Les històries naturals, Edicions 62, Barcelona, 1993]

(Imatge extreta de: Grasshopper film, Ara.cat)

EXERCICIS:

1. Realitza un petit resum d’aquest capítol de l’obra “Les històries naturals”? Què succeeix?

2. Anomena els personatges que apareixen en aquest capítol de “Les històries naturals”.

3. A què es refereix el títol El “Phallus impúdicus”?

4. Com decideixen amagar el “Phallus impúdicus” per tal que no sigui descobert per la baronessa?

5. Per què el batlle encarrega pelar alls? A qui ho encomana?

6. Quines estratègies empren per a allunyar el vampir?

7. Subratlla la forma correcta dels següents mots:

la front / el front; va recórrer / va recòrrer; revelar (descobrir) / rebelar (descobrir);