1.
El context literari
La literatura que es realitzava en aquesta primera
part del segle XX seguia els corrents estètics que es donaven a nivell europeu,
per tal d’ampliar els temes i els estils entre els autors de les noves
generacions. D’entre els gèneres literaris trobem noves perspectives:
.En poesia:
Trobem les aportacions de la innovadora
avantguarda. El postsimbolisme, un corrent que representava els retòrics:
escriptors, o poetes que van desembocar en el que s’anomenaria la poesia pura,
és a dir, una poesia que fugia de la realitat quotidiana, i que partia de la
poesia com a una experiència de cultura, emmarcada per un lirisme ric.
Aquest corrent va ésser seguit per poetes com Paul
Valéry, Giuseppe Ungaretti, T.S. Eliot, Rainer M. Rilke, Jorge Guillén o Carles
Riba.
.En narrativa, i gràcies al
pensament que varen donar els filòsofs Shopenhauer, Nietzsche, Freud i Bergson
es va rebre un nou ínput cultural centrat en l’anàlisi del jo. Els autors
catalans va bastir les seves obres de les influències de Proust, Joyce, Mann,
Musil o Woolf. Aquests autors foranis varen desplaçar la importància del
narrador i apostaven més per fer escoltar la veu del protagonista, el monòleg
interior.
.En teatre:
La renovació catalana no es trobava vinculada als
corrents estètics que venien de l’estranger, com ara l’expressionisme
estrangers o bé el teatre nord-americà. Els creadors catalans defugiran els
models modernistes i focalitzaran el seu interès en el poema dramàtic i la
comèdia burgesa.
2. La poesia
Carles Riba (1803-1959), fou
el gran referent de la poesia simbolista catalana. Poeta molt prolífic, autor
d’obres com: “Estances. Llibre primer” (1919); “Estances. Llibre segon” (1930);
“Tres suites” (1937), que és l’obra essencial de la seva recerca per la poesia
pura, elegant i refinada; “Les elegies de Bierville” (1942), obra plena de
sensibilitat; “Del joc i del foc” (1946) i “Esbós per a tres oratoris” (1957),
on enceta una reinterpretació d’alguns passatges del Nou Testament. També va
dedicar-se a traduir els autors clàssics de totes les èpoques. En són exemples:
les tragèdies d’Eurípides i de Sòfocles, “L’Odissea” d’Homer. Va exercir com a
crític literari amb excel·lència, en podem trobar mostres en els articles i assaigs
recollits en obres com “Escolis” (1921), “Els Marges” (1927), “Per comprendre”
(1937) o “Més els poemes” (1957).
(Carles Riba)
Emperò, a més de Carles Riba, podem trobar
d’altres poetes que començaren a editar a l’entorn de l’any vint, com per
exemple, Josep
Sebastià Pons, que escrivia sobre temes vinculats a la terra,
paisatges, costums en obres com “Canta perdiu” (1925), “Canticel” (1937).
D’altres autors foren Josep Maria de Sagarra, amb una abundant obra,
sobretot en forma de cançó, vist a “Cançons de rem i de vela” (1923), o de
poemes més llargs i èpics a “El comte Arnau” (1928) i “El poema de Nadal”
(1930); Tomàs
Garcés i Clementina Arderiu, que també cultivaren el
gènere de la cançó; o Marià Manent, amb una obra breu i marcada pel
Noucentisme.
Per un altre costat, també sobresortiren dos
poetes que moriren de manera prematura i que veien editades les obres una
vegada traspassats: el mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938), autor de
“Imitació al foc” (1938), punta de l’iceberg de la poesia simbolista; i el
lleidatà Màrius
Torres (1910-1942), que veié publicada “Poesies” (1947) de manera
pòstuma, però que emmarquen una poesia innovadora.
3. El retrobament amb la novel·la
En veure la llum la novel·la “La vida i la mort de
Jordi Fraginals” (1912), de Josep Pous i Pagès, els noucentistes van
mostrar-se llunyans de la novel·la. Tan sols, Josep Carner i Carles
Soldevila van destacar amb el conreu de la prosa, en la narrativa
curta. Soldevila ho féu en el camp de la novel·la psicològica, que es basava en
explorar la fesonomia dels personatges, l’ús del punt de vista intern,
predomini de l’estil indirecte lliure, que comporta que el personatge transmeti
més confidencialitat, l’adopció del monòleg interior, a través del qual es veu
el pensament del personatge a mesura que avança la novel·la i mostra més
intensitat en la relació personatge i el lector.
El 1925, Josep Maria de Sagarra escriu l’article “La
por a la novel·la”, també apareix la conferència “Una generació sense
novel·la”, de Carles
Riba, que plantegen una posada al dia de la novel·la catalana. A
partir del 1928 sorgeixen diverses col·leccions en les quals es publiquen les
següents obres:
“Laura a la ciutat dels sants” (1931), de Miquel Llor;
“Mort de dama” (1931), de Llorenç Villalonga; “Vida privada” (1932), de Josep Maria de
Sagarra; “Valentina” (1933), de Carles Soldevila; “Camins de França” (1934),
de Joan Puig
i Ferreter; “Vals” (1936), de Francesc Trabal; i finalment, “Aloma”, de Mercè Rodoreda.
Als anys trenta una sèrie de narradors veuen
publicades les seves primeres obres, formen part d’una nova generació, una nova
fornada que experimentarà amb les noves tècniques que divulgaren la novel·la
psicològica o les avantguardes. Parlem d’autors com Pere Calders a “El primer
arlequí” o “La glòria del doctor Larén”; i Salvador Espriu amb “Laia” i “Aspectes”.
4. El teatre
El món del teatre en aquest període de temps, els
anys vint i trenta del segle XX era complicat. Hi podíem trobar la convivència
entre autors dels modernisme i del noucentisme., al costat de noves propostes
encaminades cap al poema dramàtic i la comèdia burgesa.
El poema dramàtic està escrit en vers, i
s’ambienta en l’àmbit rural. L’acció transcorre en un marc temporal passat o
intemporal. La trama plasma un triangle amorós protagonitzat per personatges
amb un caràcter complex, emperò, l’obra finalitza bé.
Josep Maria de Sagarra fou
l’autor fonamental en aquest període. Va estrenar trenta-set obres,
majoritàriament en vers. Sobresurten “L’Hostal de la Glòria” (1931), “El café
de la Marina” (1933) i “La Rambla de les floristes” (1935), que li van donar
una gran popularitat. Més endavant, va realitzar obres en prosa com “La fortuna
de Sílvia” (1947) i “La ferida lluminosa” (1954).
(Josep Maria de Sagarra)
La comèdia burgesa retrata la classe del seu temps
i mostra conflictes de la vida matrimonial, de caire amorós, i que també
finalitzen bé. Se situa a les ciutats i es redactada en prosa. Destaquen autors
com Carles Soldevila
amb “Civilitzats tanmateix” (1921), “Els milions de l’oncle” (1927), o “Bola de
neu” (1928); Josep
Maria Millàs-Raurell, amb obres com “La llotja” (1928) i “La
sorpresa d’Eva” (1930), on aplica una crítica social. També Joan Oliver,
que mostra la societat del momento a “Allò que tal vegada s’esdevingué” (1936)
i “La fam” (1938).
(Material
adaptat de: DIVERSOS, Llengua catalana i
literatura 4 ESO, Atòmium, Text-La Galera, Barcelona, 2016)
(Imatges
extretes de: El País, La serp blanca, Editorial Anagrama)
EXERCICIS:
1. Descriu breument quina era
la situació en el camp literari català durant els anys vint i trenta.
2. En què consistia la
novel·la psicològica?
3. Quin va ser el poeta més
destacat? I l’autor teatral? Justifica la importància de cadascú. Si haguéssim
d’anomenar quin és el poeta més important dels anys vint i trenta en la vessant
català, quin seria? Per què? Argumenta la teva resposta.
4. Quan es reprèn la
novel·la? Quins són els seus models?
5. Recull les principals
caraterístiques de la poesia, la novel·la i el teatre d’aquesta època.
6. En aquesta fitxa
s’esmenten autors ben coneguts com Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Màrius
Torres, Josep Carner, Miquel Llor, Francesc Trabal. Escull un/a autor/a i
realitza’n una presentació de la vida i obra. Si ho desitges, pots fer-ho en
format digital.
7. Crea una gamificació per
treballar aquest context literari a l’aula o des de casa.
8. Llegeix el text que
s’aporta a l’enllaç escrit per Carles Soldevila i explica de què tracta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada