Agustí Bartra: un dels nostres grans poetes. Adreçat a tothom

Nascut al número 6 de la Rambla de Santa Mònica de Barcelona el 1908. El seu pare era del barri de Sant Andreu, i la seva mare de Terrassa. La família Bartra es desplaçà a viure al barri del Guinardó. Allí, Agustí Bartra comença a estudiar a l’escola Montessori. Recentment, l’historiador Rafel Comes va descobrir que el besavi matern del poeta, Felip Lleonart i provinent de Vacarisses es va instal·lar el 1818 al carrer del Vall de Terrassa per exercir de fuster. El 1917 els seus pares decidiren establir-se a Sabadell, i el petit Agustí assisteix a l’escola dels Maristes. És a l’any 1922 quan l’Agustí comença a treballar en una oficina d’una fàbrica de teixits, de la ciutat on resideix. El 1928 es trasllada a Barcelona i justament un any més tard realitza el servei militar. Poc temps després, treballa en un despatx d’una fàbrica de sedes a la ciutat comtal. Dedica gran part del 1934 a recórrer la Catalunya Nord tot sol. És en aquest mateix any que guanya el premi en un concurs de contes socials que organitzava l’Ateneu Enciclòpedic Popular. Al cap d’un any, treballarà per l’Ajuntament de Barcelona, en el departament del Pla de la Ciutat. És en aquest període de temps, el 1936 quan Bartra inicia la seva col·laboració a la revista Mirador amb contes, i més endavant traduccions i articles literaris. 

Uns mesos més tard, veu la llum el seu primer llibre de narracions, “L’oasi perdut”, recull de cinc narracions: “L’oasi perdut” i “La formiga” cerquen un final sorprenent i un pèl forçat. “Un dia de primavera”, on una dona reprimeix la seva sexualitat i la seva visió de la vida; “La mort de la mare”, conte autobiogràfic i un pel fabulat. A “Ombra i llum”, narra la crisi de creativitat en la qual es troba un escriptor. I comença una prolífica i llarga trajectòria poètica amb el poema “Molts”, que apareixerà en l’esmentada revista. Estableix amistat amb Francesc Domingo, aquest retratarà l’artista en format d’oli i en dibuix. Aviat li van arribant els premis, ara el Premi de Poesia de Guerra (1938), amb el poema “Elles”. Val a dir que Pompeu Fabra era un dels membres d’aquest jurat. Aquest serà un any fonamental per Agustí Bartra atès que apareix el seu primer recull de poemes “Cant corporal” (1938) i que conté il·lustracions de Domingo, just, en el dia que ha de marxar a lluitar al front d’Aragó, el febrer de l’esmentat any. Conté referències a Walt Whitman i a l’amor sexual, no mancat de tendresa. En alguns poemes empra formes populars, també n’hi ha de temàtica amorosa i garbellats de poca originalitat i d’altres amb referència a la guerra i un pèl desvinculats als anteriors. Llibre que anys més tard, fou rebutjat per l’autor.

En retornar a Barcelona, és destinat al front de Lleida i posteriorment a la zona pirinenca. Corren temps difícils per Bartra, el 1939 és conduït al camp de concentració de Sant Cebrià, del qual aconseguirà fugir, juntament amb Pere Tarrés, i arribat a Perpinyà és detingut pels gendarmes i enviat a Argelers. Tres mesos després, és traslladat al camp d’Agde. El 2 d’agost del mateix any és alliberat gràcies a la intervenció de Francesc Trabal. Un dia més tard, arribà Roissy-en-Brie, on es trobà amb quaranta intel·lectuals catalans i castellans amb les seves famílies, alguns d’ells ben coneguts: Joan Oliver, Francesc Trabal, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Armand Obiols, Anna Murià, entre d’altres. Allí trobaren l’aixopluc d’un comitè francès en el qual s’hi trobava Picasso. Esclata la Segona Guerra Mundial i Bartra i els seus companys refugiats han de desplaçar-se a Villa Rosset a causa de la pèrdua del refugi on es trobaven. El 26 d’octubre del mateix any es casa amb Anna Murià. Apareix el llibre de poemes “L’arbre de foc” (1940), obra que ell mateix traduirà al castellà. Promociona el llibre realitzant diversos recitals poètics. Moment en el qual participarà en les publicacions catalanes de Buenos Aires i de Xile. Estableix amistat amb el pintor Joan Sunyer. Bartra s’estableix cinc mesos i mig a l’Havana, allí escriu la novel·la “Xabola”. Coneix Vicenç Bernades. Realitza un recital al Centre Català de l’Havana. Rep el premi de prosa als primers Jocs Florals de Llengua Catalana a l’exili i celebrats a Buenos Aires amb la narració “Nòmada”. Es trasllada a Mèxic i es retroba amb un amic, Pere Calders. Allí també treballa com a agent de l’Estudio Llama de dibuix comercial de Pere Calders, mentrestant, no deixa de col·laborar amb les revistes catalanes de l’exili: “Mirador”, “Meridià”, “Amic”.

Arribem al 1942, publica “Oda a Catalunya des dels tròpics”, mostra el pensament més personal entorn a la pàtria, que es troba llunyana. Bartra desplega el seu amor rebel per la seva terra; també rep el premi Fastenrath per “La xabola” en els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Mèxic. En ella relata les vivències al camp de concentració d’Argelers (França) amb els seus amics, fent un total de cent mil homes, d’aquí en prengué la inspiració pel nom final, que va canviar per “Crist de 200.000 braços” i que fou reescrita el 1958 per editar-la en castellà a Mèxic. En català aparegué per primera vegada el 1968 i en la seva edició definitiva el 1974.

El 7 de novembre del 1942 nasqué el primer fill, Roger, dia en el qual també veurà la llum el llibre de narracions “L’estel sobre el mur”. Aquest volum aplega les narracions: “Gira-sols”, “Un naixement”, “Tral·lara”, “Ja sóc un home”, “Poeta”, “L’estel sobre el mur”, “Farina a les mans”, “Nòmada” i “Un”. Les sis primeres plasmen els records de la seva època a Sabadell, mentre que “Farina a les mans” i “Un”, glossen el temps de la guerra civil i “Nòmada”, la vida que portaven els refugiats a la República Dominicana. En l’obra, Bartra mostra la seva qualitat com a escriptor i apunta uns temes que anirà reprenent de manera constant en obres posteriors. Així doncs, per exemple, les al·lucinacions del moribund del conte “Un”, també les trobarem en obres com “Odisseu”, “Màrsias i Adila”, “Crist de 200.000 braços”, “La lluna mor amb aigua”. Apareix el símbol de l’estrella que voldrà ésser afany de superació i d’esperança, que a la vegada toparà amb el mur, que encarnarà les frustracions de l’ésser humà.

 El 1943, a la ciutat de Mèxic instal·la un taller de fusteria que durarà un any. Llavors, Agustí Bartra es dedica a fer traduccions. Veu publicada la novel·la “La xabola”. La seva dona Anna, comença a relatar les vivències del seu marit a “Crònica de la vida d’Agustí Bartra”. Un any després, el 1944 apareix el primer número de la revista Lletres, de la qual ell en serà un dels mentors, juntament amb Pere Calders, Josep Carner, Joan Roura-Parella i Jordi Vallès. La revista tindrà una durada de quatre anys i en sortiran deu números, també sis publicacions literàries.

L’Agustí no deturava la seva escriptura, així doncs, apareix “Màrsias” (1946) i també “Suite poètica (La poesia d’Agustí Bartra)” de Jordi Vallès. El seu amic Francesc Domingo s’encarregarà d’il·lustrar “Màrsias” amb dibuixos estampats directament sobre l’edició original del llibre. L’escultor Giménez-Botey també ret homenatge al poeta realitzant una escultura del seu cap en bronze. El 6 de setembre del mateix any neix Eli, la filla del poeta.

El 1948 mor el seu pare i li dedica el poema “Rèquiem”, de qui l’exili l’havia allunyat. Format per quatre cants i acompanyat per les il·lustracions de Joan Giménez. De manera tardana, aquest poema s’incorporà dins “L’evangeli del vent” (1956). S’edita l’obra “Màrsias i Adila” (1948). Rep una beca de la Fundació Guggenheim. El 28 d’agost es casa a Mèxic. Entre el 1944 i el 1948 impulsà la revista “Lletres” de la qual sortiren deu números.

A principis de 1949 es desplaça a Nova York, s’estableix a Brooklyn. Allí es retroba amb un vell amic, Joan Sunyer. Temps en què veu renovada la beca Guggenheim per un altre any. Acaba de redactar l’obra “Odisseu” i dedica el seu temps a traduir poetes nord-americans al català i ho seguirà realitzant durant la seva estada americana, autors que seran una gran influència per a la seva poètica.

El novembre del 1950 retorna a Mèxic. Publica “Oda atlàntica” (1951), que escrigué a Bayville, estat de Nova York. El poeta esdevé esperançat en la seva tornada i també en afany per la victòria. S’inclogué en un opuscle i posteriorment passà a formar part de “L’evangeli del vent”, en l’edició del primer volum de “Obra Poètica Completa“ (1985).

Mentrestant, treballa com a gerent d’una llibreteria. Inicia l’escriptura de “La noia del gira-sol”, una obra teatral constituïda per tres actes. Li atorguen la Flor Natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Nova York. També aprofita per editar una antologia de la lírica nord-americana. El 1952 Bartra abandona la feina a la llibreteria i es dedica amb cor i ànima a realitzar traduccions. S’edita “Odisseu” (1953), obra que havia estat prohibida a Barcelona per la censura franquista. Mostra els conflictes que viu l’home a través de temes homèrics. Amb boca d’Ulisses, el poeta està desitjós d’un exili i posterior retorn. El llibre està format per diferents peces que són independents unes de les altres i que alhora formen cinc parts que inclouen diferents gèneres literaris: narració, prosa lírica, poesia, teatre. Bartra explana figures més que esdeveniments de l”Odissea” d’Homer i quan li sembla la defuig per inventar-ne alguns episodis. En les edicions posteriors l’obra incorpora peces que s’editaren de forma aïllada.

Bartra inicia el seu treball a l’editorial Jackson. El 1954 a Catalunya es publica la primera antologia poètica, “Poemes”. A l’Orfeó català de Mèxic estrena “Octubre” i “Circe, Cal·lipso i Penèlope”. Poc temps després, també veu la llum a Mèxic: “Coral a Lluís Companys per a moltes veus” (1954), poema en forma dialogada, acompanyat d’un dibuix de Joan Sunyer. Tracta d’un individu que viu dels records i vol assemblar-se a un home que esdevé símbol de la pàtria, Lluís Companys, que ha mort per Catalunya i que segueix viu entre els homes. El poeta parla en primera persona. A través de les Coèfores, portadores de flors als morts en la Grècia clàssica, mostra la tragèdia dins la pàtria.

Bartra segueix treballant de manera imparable. Ara realitza una edició privada de “Poemes d’Anna” (1955). Inclou alguns poemes de temàtica amorosa inèdits i d’altres ja publicats. El recull passà a formar part de “L’evangeli del vent” dins de “Obra Poètica Completa” (1971). “L’evangeli del vent” fou una obra que va originar d’altres llibres i que s’emprà per reelaborar-ne d’altres. D’aquí que en la segona edició de 1971, alguns es van suprimir. El llibre està estructurat en cinc parts: “Els alciònics cels”: poemes escrits en un exili encalmat; “Poemes d’Odisseu”, versos d’inspiració homèrica que s’incloïen a “Odisseu”; “Les gàrgoles coronades d’estrelles”, conté poemes de lloança a temes de perdurabilitat: el sentit de la comunitat, el fet d’estar determinat, la voluntat de l’individu, entre d’altres; “Les cariàtides aterrades”, on s’exalta a persones desaparegudes i a qui el poeta deu quelcom de manera emocional, com Joan Bartra, Friedrich Hölderlin o “Lluís Companys”; i finalment, “Poemes d’Anna”, que presenta poques variacions al volum editat el 1955.

El març del 1956, Bartra inicia el cartejament amb un monjo de l’abadia de Montserrat, Jordi M. Pinell. El 1957 a Mèxic s’estrena la versió en castellà de “Cora i la magrana”. El mateix any s’edita “Oda atlàntica” i “Màrsias i Adila” a Barcelona. Aquesta primera fou reescrita el 1961, apareguda primerament en castellà i amb notables diferències de la versió castellana. Segons Anna Murià, a “L’obra de Bartra”, mentre en una primera versió se centra més en cercar la bellesa de l’escriptura i plasmar el seu pensament, en la segona reflexiona a través de l’individualisme i de la veu del poble.

El 1958 abandona definitivament el seu treball a la editorial Jackson i es dedica plenament a la tasca de traducció. A la vegada, seguirà col·laborant amb la premsa mexicana. Un any més tard, realitza una lectura de “Quetzalcoatl” a la Universitat de Guadalajara (Mèxic) i un recital poètic al Centre Català. El 1960 Bartra rep la 3a beca de la Fundació Guggenheim. El 1961 marxa de nou als Estats Units, ara s’instal·la a New Haven. En aquest temps treballa en una antologia de poesia universal i en una altra versió de “Màrsias i Adila” i publica “Deméter”.

No confondre amb “Màrsias” (1946), tot i que és l’embrió de “Màrsiàs i Adila” (1948), obra que s’allarga tres vegades més que l’original i en la qual eixampla l’univers de la dona. És un poema que glossa les aventures d’un home que lluita contra el martiri. Envoltat per temes com la fe, l’amor, la fecundació, la mort. Bartra reelaborà el text en posteriors edicions i n’afegí una segona part on exalçava la figura de la dona i en tractava la maternitat i la fidelitat.

Es desplaça a Europa per visitar amics catalans i se’n torna a Amèrica. Entre l’abril i el maig del 1963 viatja als Estats Units per realitzar cursets, conferències i recitals en institucions i universitats. També es dedica a traduir poesia nord-americana al català. El 1964 dóna un curset de literatura a la Universitat Veracruzana de Xalapa. Es publica “Ecce homo” en castellà a Mèxic. El 1965 finalitza una altra antologia “La luz en el yunque” que apareix a Mèxic. Un any més tard edita l’obra teatral “El tren de cristal”, també a Mèxic, lloc on primerament apareixeran les seves obres. El 1967 la seva esposa Anna Murià publica “Crònica de la vida d’Agustí Bartra” a la ciutat comtal, és un fet fonamental, ja que, això dóna a conèixer Bartra a la seva terra. El 1968 “Ecce homo” apareix en català, justament quatre anys després d’aparèixer en castellà. Poemari format per onze elegies i una cançó, on el poeta defuig el món mític per explanar les seves experiències vitals, ara ho glossarà des d’ell mateix. L’obra repeteix temes bartrians: la pàtria destruïda per la guerra, com no, els camps de concentració, emperò, també hi ha lloc per l’amor, i les reflexions del poeta per una esperança en el retorn a la seva terra.

El mateix any es publica “Crist de 200.000 mil braços”, deu anys després d’editar-se a Mèxic. Accepta el convit de l’Ajuntament de Monterrey per donar alguns recitals poètics. L’agost d’aquell any sofreix una tromboflebitis, però ni la malaltia atura els seus propòsits. Bartra segueix treballant de manera incansable. Ara, la novel·la “La lluna mor amb aigua” (1969) es publica a Barcelona. La ciutat de Mèxic veu com es publica “Cartell per als murs de la meva pàtria” (1969). Any en què ocuparà la càtedra “Juan Ramón Jiménez” a la Universitat de Maryland, Washington. El novembre del mateix any guanya el Premi Ciutat de Terrassa per la narració “Doso”. Hom pensa que aquests dos fets, el fet d’ésser donat a conèixer a Catalunya i el premi van accelerar la seva vinguda a Catalunya, ja que, Bartra la posposava fins que finalitzés la dictadura franquista.

El 1970 és l’any per al retorn definitiu. Bartra retorna finalment a la seva enyorada Catalunya. En l’arribada a l’aeroport l’espera una gran quantitat de persones. Bartra s’instal·la en un pis del carrer Mallorca de Barcelona. Rep el Premi Ciutat de Terrassa. També forma part del festival de Poesia del Price. A l’abril dóna un recital als monjos de Montserrat. Es publica “Doso” amb alguns fragments diferents de l’obra “Odisseu”. El 1971 a Bartra li diagnostiquen que és diabètic. Al febrer es trasllada a Terrassa. S’edita “Obra poètica completa”, i d’altres obres com: “Poemes de retorn” (1971) o “Pa i vi”. Un any després segueixen apareixent publicacions bartrianes: “Rapsòdia de Garí” (1972), o l’antologia “De la voz total”. El 1973 guanya el premi Carles Riba de poesia amb “Els himnes”.

El 1974 veuen la llum “Rapsòdia d’Arnau”, i la versió definitiva de “Crist de 200.000 braços”. Bartra es desplaça a Mèxic per veure el naixement de la seva segona néta i per transportar a Catalunya allò essencial del seu arxiu i de la seva biblioteca. El 1975 Bartra viatja a Suïssa, ciutat que li inspirarà “Deixant flors a la tomba de Rilke”. S’edita en edició limitada l’obra “El somriure del gat”. Anna Murià publica “L’obra de Bartra”. El 1976 es desplaça a Oklahoma, Estats units per formar part del jurat del Premi Internacional de Poesia de la revista Books Abroad. Llavors, aprofita per anar a Mèxic on naixerà el seu tercer nét. A Barcelona es publica “Rapsòdia d’Ahab”. El 1977 veuen la llum dues obres més: “Soleia”, conjunt de les tres rapsòdies i “L’home auroral”. El 1978 assisteix al Festival Internacional de Poesia de Rotterdam, que homenatjarà la poesia catalana, allí traduiran alguns dels seus poemes a diferents llengües. A la ciutat de Mataró es publica “El tren de cristall”, que inclou “Octubre” i “Cora i la magrana”. El 1978 es convidat a Holanda al Poetry International Festival.

El 1979 s’edita “El gos geomètric” que inclou “La fulla que tremola”. Viatja de nou a Mèxic pel naixement del seu quart nét. Al palau de Bellas Artes es llegeix el relat “Quetzalcoatl”. El juny del 1980 estrena “Sonata en tres temps” a Terrassa i al novembre publica “Sobre poesia”. Any en què apareix la seva traducció de l’obra “Le mur” de Jean Paul Sartre. El 13 de febrer del 1981 és nomenat fill adoptiu de la ciutat de Terrassa i rep la medalla d’argent de la ciutat. La companyia de teatre El globus dirigida per Feliu Formosa, un dels seus admiradors, estrena l’obra “Sonata en tres temps”. Bartra també es dedica a prologar diferents llibres. Aquest mateix any perd la visió de l’ull esquerra i comença a tenir greus problemes de salut. Rep el premi Vila de Perpinyà pel llibre “Sobre poesia”. I també el Premi Santiago Rusiñol per l’obra de teatre “La noia del gira-sol” i la Creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat de Catalunya. Però Bartra segueix treballant, ara a marxes forçades. Veuen la llum “Estances de Lòria” (1981) i “Haikús d’Arinsal” (1982), ambdós poemaris editats a Andorra. En canvi, l’obra “La sínia i l’estrella” (1982) s’edita a Terrassa. Bartra ens deixà el 7 de juliol del 1982 a l’hospital Llàtzer de Terrassa escrivint poemes fins als darrers dies de la seva vida. A partir d’aquí s’esdevenen tota sèrie d’homenatges i reconeixements, a més, de reedicions o aparició de poemaris i volums inèdits, post mortem, emperò molt benvinguts, i que donen a conèixer millor la poètica i l’obra de Bartra:

Així doncs, la revista de poesia Reduccions de Vic realitza un dossier anomenat “Poemes” que inclou poemes inèdits. Es publica “La noia del gira-sol” (1982). El 1983 es comencen a catalogar els arxius personals de l’escriptor per cedir-los a la ciutat de Terrassa i ésser motiu de consulta per als erudits. Any en què s’inaugura la Sala Bartra a la Casa Museu Alegre de Sagrera de Terrassa. També es publica el segon volum de l’Obra Poètica Completa; l’antologia poètica “El vent llaura la mar” (1984); “La noia del gira-sol” és estrenada per la companyia Grup de Teatre d’Amics de les Arts, dirigida per Pepi Sabrià; el 1985 es publica la segona edició del volum Obra Poètica Completa, emperò sense les mutilacions que havia sofert la primera. El poeta Miquel Desclot finalitza i prologa una traducció de Bartra inacabada, “Cant a mi mateix” de Whalt Whiltman, editada a Vic. El 1987 Terrassa celebra el Simposi Agustí Bartra i que és organitzat pels Amics de les Arts i Joventuts Musicals. El 1988 a Mataró es representa l’obra “Cora i la magrana” a càrrec de l’Aula de Teatre de Mataró i dirigida per Moisès Maicas. El 1990 es reedita per tercer cop “Crònica de la vida d’Agustí Bartra”, per Anna Murià i dos anys després, el 1992, succeeix el mateix amb “L’obra de Bartra” de la mateixa autora. El 1995 la ciutat de Terrassa homenatja una vegada més el seu fill adoptiu, ara posant el nom a una plaça. Una altra antologia apareix al mercat, aquesta vegada de la mà de la que havia estat la seva esposa, Anna Murià, i que selecciona els poemes de “Alguna cosa ha passat. Una tria de poesia transparent”. El 1997 una altra companyia teatral, ara El Grup Teatral Antifaz de Sant Andreu representa a Vallirana “La noia del gira-sol”. El cantant Miquel Pujadó el 2005 i a Terrassa presenta un espectacle amb els poemes de Bartra, intitulat “La Sínia i l’Estrella (suite d’Agustí Bartra)” i que un any més tard veurà la llum en format de disc compacte.

Bartra inicià la seva trajectòria literària el 1937 amb el primer recull de poesia, una etapa que es clogué a finals dels setanta, poc abans de la seva mort. Bartra es mantingué sempre modern, sempre a la seva, allunyat d’etiquetes.

És convenient aturar-nos un moment a “L’arbre de foc”, un dels pilars de la poesia bartriana. S’edità per primera vegada el 1946 a Mèxic. Primer poemari que publicà després de l’èxode republicà. Recull la seva experiència a la guerra, els camps de concentració, el d’Argelers, on estigué empresonat, l’enyor, el dolor per allò perdut, amor a la mare. Mostra unes formes estròfiques, mètrica, imatges i versos densos, treballats. El 2016 veié la llum per primer cop a Catalunya de la mà de Adesiara. Obra que fou revisada pel poeta sis cops fins que a l’any 1971 en donà el nihil obstat i s’edità la versió definitiva.

L’edició definitiva de “L’arbre de foc” es desglossa en tres blocs: disset poemes escrits durant la guerra a Barcelona, tant al front com a d’altres indrets del territori. Una part central amb trenta-tres poemes escrits durant l’exili als camps de concentració del sud de França, a Roissy-en-Brie. Lloc on coneixeria a l’escriptora Anna Murià. D’altres poemes són escrits a París, Bordeus, a Casablanca, a la República Dominicana, a Cuba i a Mèxic. El llibre finalitza amb un poema bíblic sobre Rut. D’entrada, aquest llibre va patir diferents processos d’escriptura. Una primera escriptura era de l’any 1939 on aplegava tots els poemes escrits després de l’obra “Cant corporal” i potser alguns inclosos en aquest llibre. No s’edità mai en català, sí que s’edità en castellà a la República Dominicana. Una segona etapa dins de l’escriptura d’aquest llibre fou la que s’edità a Mèxic el 1946. El volum s’iniciava amb llibres sobre la Guerra Civil, seguits de poemes sobre l’exili i les seves impressions als camps de concentració, així com també poemes on es mostrava l’angoixa de l’individu davant del conflicte, els records del passat, l’anhel per la pàtria. L’obra finalitzava amb dos llargs poemes: “Poema de l’Home”, que plasma la tragèdia als camps de concentració, i “Poema de Rut”, una lloança a la vida. Finalment, i dins de “Obra Poètica Completa” (1971), recull l’obra reelaborada i amb menys poemes. S’inicia amb poemes biogràfics sobre els seus primers anys, acompanyats per poemes de la guerra; llavors, vénen poemes sobre l’exili i també escrits en aquest període, per finalitzar amb el “Poema de Rut”. Tots els poemes que havia inclòs de temàtica amorosa fores exclosos i s’inclogueren dins “L’evangeli del vent”, en la part titulada “Poemes d’Anna”. I el “Poema de l’Home” es va suprimir atès que esdevingué la tercera i quarta part de les elegies “Ecce homo”.

Dins d’aquest llibre Bartra experimenta amb la poesia. Recordem que el poeta lligarà molt bé allò modern amb allò clàssic. La poesia de Bartra és realista i simbolista, farcida d’imatges. A través de la figura de l’arbre el poeta connecta la terra amb el cel. Un arbre que anirà donant fruits sense esgotar-se i quan esdevingui foc, serà un element purificador.

“Crist dels 200.000 braços”, és una altra peça bàsica en l’escaquer bartrià, una de les seves novel·les emblemàtiques. Nom que prengué de la gent que hi havia esclavitzada i en condicions fraudulentes. Plasma l’experiència als camps de refugiats on estigué internat el 1939 després de la derrota republicana. Relata la història de quatre amics que amb una llarga processó entren al camp d’Argelers, amb un gos que els segueix, Boira. Ho fa de manera fidel i poètica, per tal que els fets no siguin oblidats. Emmarcada en un alt grau de simbolisme i de retòrica. L’obra mostra les reflexions sobre la fugida de Puig i Vives del camp de Saint-Cyprien. Tots els empresonats format un sol rostre, un Ecce Homo. El poeta sortí transformat de les vivències viscudes tant per la guerra, com per l’exili i l’estada als camps de refugiats. Això influí posteriorment a la seva manera de ser, així com també al seu raonament literari, i provocaria un renovellament poètic.

Agustí Bartra estimava Salvat-Papasseit i Joan Maragall, eren els seus dos referents catalans, tot i que a l’hora d’escriure, i de ben jove seguia les directrius de poetes com T.S. Elliott, Rainer Maria Rilke, Walt Whitman, Ezra Pound, William Carlos William. L’obra de Bartra tendia a la modernitat i també a les avantguardes, tenint el surrealisme com a esquer.

El seu amor fou Anna Murià, dona amb la qual compartí l’exili, dos fills, i les inquietuds literàries. Fou ella la que lluità un i altre cop per donar a conèixer la figura del poeta en diverses obres. Bartra estigué a Mèxic exiliat gairebé trenta anys, fins que el 1971 retornà a Catalunya per establir-se a Terrassa. Fou un poeta a l’alçada de tants altres, però sempre parlant dels grans autors de la poesia catalana, com: J.V. Foix, Carles Riba, Joan Vinyoli, Josep Carner, Salvador Espriu, Pere Quart, Joan Brossa, Vicent Andrés Estellés... tal i com ho explanà Sam Abrams. Aquest mateix, el definí com a un autor cultivat, intel·ligent, profund, ambiciós, exigent, original, catalaníssim, alhora universal i de profunda humanitat.

Molt recomanable visitar la casa Alegre de Sagrera situada en un carrer proper a la plaça Font Vella de Terrassa, on en un despatx s’ubiquen records de la vida i obra tant d’Agustí Bartra com de la seva esposa Anna Murià.

En un article al diari “El País” , Xavier Theros va recollir sis aspectes que s’han de tenir presents a l’hora de llegir al poeta i copsar-ne alguns aspectes claus dins la seva poesia:

1. La construcció d’una veu:

Bartra va haver de lluitar per consolidar la seva veu poètica dins el panorama literari català. Dificultats que partien de la seva escriptura i que divergien de la societat del seu temps. A més de sofrir la guerra, l’haver d’exiliar-se. Bartra va iniciar la seva carrera com a autor dues vegades, una abans de la guerra i una altra després de l’exili. Així doncs, el 1940 va reprendre la seva obra a Mèxic i va rebutjar dues obres que havia escrit anteriorment.

2. Un arquitecte de la paraula:

Els seus referents eren Friedrich Hölderlin i Rainer Maria Rilke. Curiosament, tots dos poetes escrivien en llengua alemanya. Per Bartra, aquests dos poetes pretenien fusionar l’art i l’existència, l’obra i la vida. La vida i l’obra per Bartra formaven un tot que no podia subdividir-se, atès que, l’obra sorgia de la vida i la vida girava entorn de l’obra. L’autor visqué una vida obra de manera intensa, treballador infatigable i perfeccionista.

3. El poeta:

L’eix vertebrador de la seva obra és la poesia. Bartra té quinze poemaris publicats entre 1946 i 1982. Va conrear tant el poema líric breu com el poema llarg de caire èpic. La poesia de Bartra fou un camí per renovar la lírica i l’èpica, i a la vegada les modernitzà.

4. El narrador i el dramaturg:

Bartra ens llegà un recull de narracions i tres novel·les. La seva narrativa aportà novetats temàtiques i de formalitat a la literatura. Fou un dels primers autors que parlà dels camps de concentració i l’exili. El primer autor en imitar les tècniques narratives de Faulkner. Pel que fa a la seva producció dramàtica, tenim cinc obres. El seu era un teatre experimental, a l’estil de Beckett i Sartre.

5. El traductor i el crític:

Fou un pont entre la cultura catalana i la resta de cultures del món, seempre dins del respecte. Introduí els poetes nord-americans del segle XX a Catalunya. També escrigué obres de crítica rellevants.

6. El memorialista:

Bartra era fins i tot curós amb la seva correspondència, perquè segons ell formava part de la seva obra literària.

D’entre els principals temes dins de la narrativa bartriana, tal i com apuntava Anna Murià en “L’obra de Bartra”, trobem:

.L’home:

L’obra bartriana gira completament entorn de l’home i la resta de temes són branques, si es vol diversos braços d’aquest home sobre el qual gira el seu pensament.

.La dona i la terra:

Apareix de manera constant en la seva narrativa. Com explanava la seva dona i poetessa Anna Murià, formen part de la qualitat de la dona, la part femenina, la maternal i la tel·lúrica. La dona bartriana conté els següents ingredients: dolcesa, voluntat de fecunditat, ésser un suport, constància. A la vegada, i com la dona, la terra esdevé terrenal en la visió del poeta, perquè s’assembla a la dona.

.La vida i la mort:

L’esperit per viure i l’exaltació de la vida s’arrosseguen per tota l’obra bartriana. També el respecte per la mort. Són un altre dels múltiples braços de l’home. La vida serà meravellosa, però també un camí de preparació cap a la mort com passava a Salvador Espriu o Jesús Moncada. La vida es disfressa de diverses maneres en les obres: una magrana, la vela d’un vaixell, una oreneta, els sons d’una flauta, entre d’altres. Ara bé, per Bartra la mort en si no existeix, atès que, amb la mort ve una altra vida, tal i com es veia en Nietzsche. L’individu amagarà les seves pors en la mare, la protectora.

.La pàtria i el poble:

La pàtria per Bartra és poble, comunitat, persones que s’arrelen a la terra. Estima la pàtria sense idolatrar-la i alhora, sense menysprear altres territoris. I al llarg de l’obra s’intueix que en un futur tot el món s’uneixi en un tot, per formar un poble.

.L’exili i el retorn:

Bartra vol mostrar una visió positiva en l’exili i del qual no vol amagar-se. D’aquesta manera no pretén mostrar-se un perdedor davant dels vencedors. Esperançat en el retorn a la seva terra que tant estima. Sense oblidar el passat, somia en el dia de tornada al seu país.

En els darrers anys s’han recuperat algunes de les seves obres cabdalts: el 1999 va aparèixer el recull de textos i assajos “Para qué sirve la poesia?”, i les seves obres se segueixen editant tant a Mèxic com a Catalunya. D’altres obres que han vist la llum aquests darrers anys són: “Odisseu”, “L’arbre de foc”, “El gall canta per tots dos”. El 2008 Catalunya fou denominat merescudament any Bartra, per lloar la seva figura altre cop. Es vulgui reconèixer amb més facilitat o amb més dificultat, una cosa és clara, Agustí Bartra fou un dels nostres grans poetes. No ho va dir ell, perquè era modest, ni tan sols se sentia poeta, ara bé, la seva poètica i art literari parlen per si sols, només cal aturar-se i cercar algun dels seus poemaris en alguna biblioteca, potser el lloc on ens serà més pragmàtic trobar-ne algun, si no és per alguna reedició recent. Allí, fullejant les pàgines d’alguna de les seves obres, segurament esgrogueïda a causa del pas del temps, es veurà el seu pensament passat a tinta, l’esforç per crear un nou univers, la invenció d’una imatgeria i el treball per ésser, i estar entre els grans de la literatura catalana. Bartra està a l’alçada de Salvador Espriu, de Josep Carner, de Carles Riba, de Joan Vinyoli, de Miquel Martí i Pol... i de tants altres. Només cal comprovar-ho!

Josep Maria Corretger Olivart

Gener del 2017

*

.Sobre Bartra:

[...] Agustí Bartra pertany a un tipus de poeta que la nostra literatura no ha produït sinó amb una remarcable avarícia. Un tipus de poeta obertament romàntic, lligat per un vincle indefugible d'arrel ètica amb la humanitat adolorida a la qual pertany, i que Joan Fuster qualificà encertadament d'humanista, en el sentit més modern i menys acadèmic de la paraula. Bartra se sentia, sense histrionismes, germà de tots i cadascun dels homes: de l'home concret del seu temps. "Aquest home concret -ho saben tots els humanistes actuals- és un home que ha sofert, un home que sofreix, situat entre l'odi i la por, aquí, amb nosaltres i en nosaltres. Bartra es posa del seu costat; més encara: se sent, ell mateix, aquest home. N'accepta la condició nafrada, com fan els altres humanistes angoixats, amb els quals comparteix l'empenta tràgica" escrivia Fuster l'any 1955 en un intent especialment reeixit d'analitzar la manera de fer i de ser de Bartra. Per verificar l'encert d'aquestes paraules només caldrà retreure, per exemple, la següent confessió del mateix Bartra: "Abans de la guerra jo no existia com a poeta. Neixo amb la guerra, en una situació límit. Els meus primers poemes surten de la tragèdia que m'envolta i de la qual formo part." El poeta Agustí Bartra sorgeix amb la guerra perquè era un home nascut per al foc i no per al joc, o per dir-ho amb la terminologia que Fuster manlleva a André Rousseaux, era un home destinat a la literatura de la salvació més que no pas a la literatura de la benaurança. [...]

Miquel Desclot, "Introducció: Una guia de lectura", pròleg a Agustí Bartra, Obra poètica completa II: 1972-1982. (Barcelona, Edicions 62 (1983))

Segons Xavier Theros a “El País”:

“La poesia de Bartra s'ha titllat sovint d'obscura i complicada -d'èpica i còsmica-, però ningú ha negat la seva gran qualitat, sense semblança amb cap altra del nostre país. És un treball d'una gran modernitat, que va usar tots els recursos al seu abast; des del vers lliure, la prosa poètica o el vers blanc, fins al teatre, la narrativa o la novel·la; moltes vegades fent-los aparèixer junts en un mateix llibre. L'afany d'investigar i innovar també és palès amb la varietat de registres lingüístics que utilitza, que fan del seu estil un dels més ambiciosos i treballats de la literatura catalana. Potser aquest sigui un dels trets més característics de Bartra, que mai donava un text per acabat, que sempre estava retocant i refent la seva obra, en un intent constant d'oferir la versió més acurada de si mateix”.

*

.Selecció de textos:

I

ESPERA

T'espero al vial, embrunida noia d'estadi i de platja; t'espero amb els meus músculs i el meu sol, harmonia vigorosa de cames àgils i aire als cabells, forma amb sentor de Mediterrània i ginesta, pell de mel i rosella, que pots sostenir com jo crepuscles i onades, llançar un crit de triomf a tres-cents metres i callar mots inútils.

Nimbada de tarda, em saludes de lluny, amb la mà. Apressa't! La meva ombra ja no s'esmola damunt la sorra mullada i el cel s'ha posat collarets de gavines. El vent ens ha cedit les dunes i les veles blanques ens guarden l'horitzó. Apressa't.

Deixa que et miri, flor de salut i alegria: tinc vents joves per als teus membres tatuats de sal i trobaré una ala per al teu cos d'estàtua viva. Ets natural i exacta a tu mateixa, ets tal com la naturalesa et somià en la gravidesa de la teva mare... El nostre amor no necessita la protecció de cap sostre ni pot ésser tancat dins una cançoneta de finestra o de plana, sinó desplegar-se com una bandera.

Deixa que els meus ulls pouin la blavor inefable de cel i mar dels teus i que les meves carícies se t'entortolliguin com heures vives. En anar-nos-en, deixarem a la nit l'empremta horitzontal d'un doble pes de vida bategant...

(Dins “L’arbre de foc”, 1946)

A MOLTS LLOCS D'AQUEST MÓN ...

A molts llocs d'aquest món hi ha grans espais de blat madur

amb cels on les cançons tenen un joiós vol segur.

A molts llocs d'aquest món el dia cau com una poma

- que l'arbre de la nit ha madurat - de llum i aroma.

A molts llocs d'aquest món hi ha torres negres d'anys i pluja

amb campanes immòbils que escolten tota veu que puja.

A molts llocs d'aquest món l'amor triomfa amb ses corones,

i els mars alcen, tranquils, la joia blanca de ses ones.

A molts llocs d'aquest món les hores van trenant sa dansa

de tombes i bressols amb peu lleuger que mai no es cansa.

A molts llocs d'aquest món, blat, cançons, fulles i campanes,

amor, bressols i tombes ... Oh cor feixuc, què més demanes?

Camp d'Agde, 1939

(Dins “L’arbre de foc”, 1946)

CANÇÓ DE LES TRISTES BANDERES

Lluny de les eres.

Trista, la pau,

sense ocell blau.

Ai, trista l'aura

de l'alta llum

si fa ferum

de Minotaure!

Tristos tambors

entre les pors.

Tristos ocells

sobre els flagells.

Tristes banderes. Cendra i passat.

Odi i fronteres.

Salze rapat.

Pare adormit

en el vell crit.

Però l'hereu

en l'alba creu.

Part d'olivera:

ventre de vols.

Alça't, Senyera,

viva de sols!

(Dins “Poemes del retorn”, 1972)

ELEGIA III «(La meva ànima camina. Camina pobles i mares amb els talons sagnants, calcigant la sorra. Mar tancat: bes que s’aferra als barrots de la llum, agenollat a la sorra. Espeteguen velles ombres —els boiards del vent avancen amb llurs creus de sorra. Nit. No caveu sepulcres rodons per al sol a la freda sorra! Mar tancada. Terra tancada. Entre veles i arbres, ningú no neix a la sorra. Crist de dos-cents mil braços, dolor nostre que ets a la sorra. Germans, crec en el meu nom invisible i immens escrit damunt la sorra.)» (Dins “Ecce Homo”, 1968)

- III -

El vent, el bard i el gos

-[62]-

-63-

Les vuit

Hi ha colles assegudes davant les portes de les xaboles, malgrat que el vent reguitna i la sorra comença a ésser freda. A dins, les llànties cremen amb flames altes. Els gossos passen estranyament silenciosos i apressats cap a indrets on saben que hi ha ossos enterrats... La remor de la mar es mescla amb cançons en les quals alternen la violència i l'esperança. Fa estona que els altaveus del camp han emmudit, després de la música de La Marsellesa. Enllà de les filferrades, les tendes de seda dels aviadors, il·luminades per dins, semblen gegantines flors de gel. És l'hora que la fretura de tabac es fa sentir més intensament...

Les nou

El toc de corneta és un so bruscament desembeinat. El cavall de l'espahí de guàrdia davant -64- el mar ja és de pedra, però el genet es remou en l'alta sella coberta per la seva llarga capa i els esperons sonen amb un lleu dringar de braçalet. Sobre el mar, lluna i escuma...

Les deu

A l'interior de la xabola, Vives escolta el regolfar del vent, però mentre la llàntia romangui encesa, la desfermada allau serà una amenaça que es desencadenarà en cegues frustracions. Els seus tres companys dormen des de fa estona. Hauria d'apagar la llàntia, perquè els queda poc oli, però deixa passar el temps, presa d'una dolça i estranya pau a la qual s'aboquen, magnificades per una nova realitat, las coses immediates.

Són allà, penjant del baix sostre, les seves dues sabates de cuir negre, la flama en el racó, la cullera clavada a la sorra pel mànec, un vas de corn amb un cérvol gravat al foc, un plat d'alumini... Tot allò sembla formar part d'un petit món estàtic, pur i irresistible, implacablement senzill i transcendent. Cadascun d'aquells objectes, que li sembla veure per primera vegada, té per a ell, en aquella hora, una vigència de símbol intemporal, una meravellosa essencialitat -65- que suscita en el seu esperit una successiva transfiguració d'imatges en què somni i vida s'entrellacen...

(Fragment de “Crist de 200.000 braços”, 1974)

La poesia és una deu que sempre està naixent. La poesia és una naixença que mai s’atura, que no aprendrà a morir, perquè poden morir les paraules —i moren—, però la veu que es vol fer eternitat amb el destí de l’home sobre la terra, i àdhuc m’atreviria a dir, acceptant la possibilitat de la destrucció, de la mort de la terra, que la veu meravellosa tornaria a alçar-se, amb lentitud còsmica, de l’herba sobrevivent i, unida a la llum, ajudaria a la represa dels cicles dels retorns de la vida, sota el piuleig de l’alosa de les resurreccions...

Agustí Bartra, “Sobre poesia” (1980).

(Imatges extretes de: magpoesia)

Bibliografia i webgrafia:

-“Agustí Bartra”, Ajuntament de Terrassa febrer del 1981.

-“Crist de 200.000 braços d’Agustí Bartra, entre el testimoni i la poesia”, Oriol González Tura.

-bartramuria.cat

-Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

-“Quaderncat”, diari El País, 6-11-2008.

-Lletra. La literatura catalana a Internet

-Núvol.com

!!EXERCICIS:

1. Realitza una presentació del poeta Agustí Bartra.
2. Esmenta els principals elements que formen la poètica i narrativa bartriana.
3. Pensa i crea un esquema sobre la vida i obra d’Agustí Bartra.
4. Cerca un poema d’Agustí Bartra. Ajunta’l i realitza un comentari sobre de què tracta.
5. Quines són les obres més destacades del poeta barceloní? Justifica la teva resposta.
6. Fòrum: has llegit algun poema o obra d’Agustí Bartra? El trobes un poeta complicat? Per què? És un dels nostres grans poetes? Penses que s’haurien de fer llegir obres a secundària o bé a la universitat d’aquest destacat poeta? Per què segueix en l’oblit? Raona les teves respostes.