Diversos
autors que van néixer durant els anys trenta i quaranta del segle xx van
donar-se a conèixer literàriament al voltant dels anys seixanta. Alguns
d’aquests autors van ser: Miquel Martí i Pol (1929-2003), Emili Teixidor (1934-2012),
Baltasar Porcel (1937-2009), Joan Margarit (1938), Josep Maria Benet i Jornet
(1940), Jesús Moncada (1941-2005),
Narcís Comadira (1942), Terenci Moix (1942-2003), Isabel-Clara Simó
(1943), Pere Gimferrer (1945), Montserrat Roig (1946-1991), Jaume Cabré (1947)
i Pep Coll (1949).
Ens endinsem
en tres autors que han esdevingut representatius per la seva manera d’escriure
i els seus gustos literaris.
MIQUEL MARTÍ I POL
Nascut a
Roda de Ter (Osona) el 19 de març del 1929. Ben aviat i amb catorze anys va
començar a treballar al despatx d’una fàbrica tèxtil de Roda de Ter. Amb dinou
anys va patir una tuberculosi pulmonar, això li va permetre llegir assíduament.
A partir del 1970 començà a manifestar-se-li una esclerosi múltiple. Aquesta
malaltia va repercutir en la seva manera d’escriure poesia, on sovint
reflexionava de manera íntima sobre les seves limitacions físiques. Dins de la
seva s’hi passegen l’expressió de sentiments com l’amor, el desig i la mort. El
1973, a conseqüència de la malaltia va haver d’abandonar la seva feina a la
fàbrica després de trenta anys. La seva obra poètica inclou tres volums.
Destacà per cultivar el vers lliure i crear una poesia entenedora i senzilla.
Aviat arribaren els reconeixements per la seva obra. Se l’anomena el poeta del
poble. Traspassà l’11 de novembre del 2003.
OBRA
D’entre els
seus primers poemaris sobresurten: “Paraules al vent” (1954), “Quinze poemes”
(1957), “El poble” (1966) i “La fàbrica” (1972). A partir d’aquí, les seves
obres adquireixen un to més intimista i s’hi plasmen les conseqüències de la
seva malaltia. Evidenciat en els llibres: “Vint-i-set poemes en tres temps”
(1972), “La pell del violí” (1974), “Llibre dels sis sentits” (1974), “Cinc
esgrafiats a la mateixa paret” (1975), i “Quadern de vacances” (1976). Martí i
Pol esdevingué un símbol dins de la poesia catalana quan la col·lecció poètica
Llibres del Mall se li editaren tres volums de la seva poètica: “L’arrel i
l’escorça”, “El llarg viatge” i “Amb vidres a la sang”, emperò posteriorment,
també assolí ésser vanagloriat gràcies als poemaris: “Estimada Marta” (1978),
“Primer llibre de Bloomsbury” (1982), “Temps d’interluni” (1990), “Suite de
Parlavà” (1991), “Un hivern plàcid” (1994) i “Antologia poètica” (1994).
JESÚS MONCADA I ESTRUGA
Va néixer a
Mequinensa (Baix Cinca) l’1 de desembre del 1941. De jove va ésser un
apassionat de la narració d’històries, així com també del dibuix i de la
pintura. Estudià a Saragossa entre els anys 1953 i 1958, ara bé, els darrers
cursos de batxillerat els va realitzar al Colegio de Santo Tomás de Aquino.
Realitzà la carrera de magisteri a Saragossa i també va exercí com a mestre
durant molts anys a Mequinensa, fins que va haver d’anar a realitzar el servei
militar. Va voler dedicar-se plenament a la literatura i a la pintura, i això
va fer que es traslladés a Barcelona per començar a treballar dins el món
editorial. Allí va poder conèixer un escriptor que l’influiria, Pere Calders.
El seu primer recull de contes “Històries de la mà esquerra” va merèixer el
premi Joan Santamaria el 1971. L’any 1985 va veure la llum un altre recull de
contes, “El Cafè de la Granota”. Aquests dos reculls contístics tenen com a
rerefons la població vella de Mequinensa, que ha quedat sepultada sota les
aigües de l’Ebre. Ara bé, Mequinensa ha estat l’eix vertebrador de tota la
producció literària de Jesús Moncada.
El 1988
publica la novel·la “Camí de sirga”, que fou ben rebuda pels lectors i els
crítics. Més endavant aparegueren “La galeria de les estàtues” (1991) i
“Estremida memòria” (1997). Tornà a reprendre el gènere de la narració curta a
“Calaveres atònites” (1999). Les obres de Jesús Moncada han estat traduïdes a
més de deu llengües, d’entre aquestes hi ha: l’alemany, el castellà, el gallec,
l’anglès, danès, francès, japonès, romanès, vietnamita. Va morir el 13 de juny
del 2005 a Barcelona.
OBRA
Dins de la
seva obra hi apareix la població de Mequinensa, que recrea entre un món de
realisme i de fantasia, en reviu el seu passat abans de ser soterrada per les
aigües del pantà. Moncada publicà els
següents tres reculls de contes: “Històries de la mà esquerra” (1981), “El Cafè
de la Granota” (1985) i “Calaveres atònites” (1999); tres novel·les: “Camí de
sirga” (1988), on ressuscita Mequinensa com si fos un historiador; “La galeria
de les estàtues” (1991), on Mequinensa esdevé en un segon pla, perquè ara el
protagonisme l’ocuparà la ciutat imaginària de Torrelloba, i que s’inspirarà en
Saragossa, on recordem que l’autor hi va anar per estudiar durant els anys
cinquanta. Finalment, “Estremida memòria” (1997), on explica l’afusellament
d’uns bandolers que van assaltar el recaptador del Banc d’Espanya durant la
monarquia alfonsina. També es dedicà a escriure articles, compilats a “Cabòries
estivals i altres proses volanderes” (2003). En el moment de la seva mort,
treballava en una obra que tenia com a protagonista una editorial de Barcelona,
per tant, amb referències autobiogràfiques, s’havia de titular “Dante S.A.” i
en deixà escrits diversos capítols i anotacions del que havia de ser la
novel·la, emperò restà inacabada.
Moncada al
llarg de la seva carrera literària guanyà els premis Joan Creixells, el
Nacional de la Crítica, el Ciutat de Barcelona i el de la Crítica Serra d’Or.
MONTSERRAT ROIG I FRANSITORRA
Va néixer a
Barcelona el 13 de juny del 1946 dins d’una família benestant i en un entorn de
cultura que l’ajudà a connectar amb la literatura. En acabar els estudis
primaris i secundaris, estudià a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i finalitzà
la llicenciatura de Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona.
Treballà en
diverses feines editorials. Comencà a rebre alguns premis, però el més
important fou el premi Víctor Català el 1970. Gràcies a aquest, pogué començar
a publicar obres. Aviat es declarà deixeble de Mercè Rodoreda. Montserrat Roig
va voler dedicar-se completament a la literatura, cosa que la féu conrear
diferents gèneres com l’assaig, la biografia, la crònica o els articles
periodístics.. Va morir el 10 de novembre de 1991 amb tan sols quaranta-cinc
anys.
OBRA
(Material
adaptat de: DIVERSOS, (2011). Llengua catalana i literatura. 4t d'ESO,
Editorial Teide, Barcelona)
(Imatges extretes de:
miquelmartiipol.cat, todocoleccion.online, el País, casadellibro.com, UAB,
google.es)
(Ampliació:
Josep Maria Corretger)
!!EXERCICIS:
1. Esmenta
de quin autor/a és cadascun d’aquests fragments i justifica-ho. I per als més
atrevits, a veure si us aventureu a esmentar de quina obra és cada fragment i
en quin any es va publicar.
A)
Com
comencem a narrar? Quan sentim la necessitat de veure’ns narrats? Totes les
històries són aquí. A la vida, als diaris, a la televisió. I et trobes algú al
tren, a l’avió, que et diu:
-Miri,
li explicaré la meva vida. La meva vida és com una novel·la i vostè l’hauria
d’escriure.
I
penses: no, no és això. Totes les vides són com una novel·la i cap vida és com
una novel·la. No hi ha prou carronya a la seva vida, o jo no la flairo, estimat
senyor. No necessito ensumar-la en
aquest moment. Potser demà... I demà pensaràs que tot és a Shakespeare, que tot
és a Cervantes. I, per què no?, que tot és a Corín Tellado. Aquesta és una bona
excusa per a la novel·lista. Deixes d’escoltar el senyor del tren, i esguardes
el paisatge per la finestreta.
B)
Fou
un viatge tranquil. De tornada, fins a Miravet, els hòmens van haver de sirgar,
remuntar el riu a peu per la vora. A partir d’allí, on havien fet nit, que el
vell no passà a la nau, cosa que provocà comentaris maliciosos entre la
tripulació, una garbinada forta i sostinguda els va permetre pujar a vela.
L’únic succés inquietant tingué lloc al pedret de la Cova Plana quan avistaren
un llaüt de baixada carregat de carbó.
-És
el Sant Lluís! –va exclamar Jaume Tàpies-. El déu que el va matricular!
-Així
se n’anés a fons.
-Quina
colla de porugues! No us fa vergonya? –remugà el vell.
Mentre
les naus es creuaven gairebé a fregar, la tripulació del Carlota va evitar de
mirar l’altre llaüt; solament va saludar-los l’Arquimedes. El patró del Sant
Lluís vivia obsessionat per la idea de la mort, fins al punt d’haver-se fet
construir el taüt el qual duia sempre a la cambra de la nau, junt amb un
farcell amb la roba de la mortalla. Quan li fallava un tripulant, tenia feina
per substituir-lo i tothom evitava les trobades amb el llaüt tètric, habitat
per l’alè de la descarnada.
C)
Jo, per exemple, dintre
De poc ja farà vint-
i-tres anys que treball
vuit hores cada dia,
i he viscut sempre al poble,
i he engendrat fills, i estimo
les coses i el silenci,
i encara em vaga, als vespres,
tot sol al fons de casa,
d’escriure algun poema.
Però la gent creix massa
de pressa –ja ho he dit-,
i llegeix poc, i pensa
molt menys i tothom perd
el temps en ximpleries.
2.
Cerca
un fragment d’una obra d’un dels tres autors tractats i comenta’l.
3.
Esmenta
de quin autor/a són les següents obres:
.”Suite
de Parlavà”:
.“Camí de sirga”:
.”Calaveres
atònites”: .”Els
catalans als camps nazis”:
.”Ramona,
adéu”: .”Estremida
memòria”:
.”El
Cafè de la Granota”: .”Primer
llibre de Bloomsbury”:
4. Llegeix,
escull i comenta un fragment que apareix a l’exercici 1.
5. Resumeix
amb tres línies cada autor/a, segons pel que va destacar i les obres
essencials.
6. Esmenta
a quin gènere pertanyen les obres de l’exercici 3.
7. Anomena
altres obres de Miquel Martí i Pol, i de Montserrat Roig que no hagin estat
referenciades en aquesta fitxa.
8. Escull
una obra d’algun dels tres autors, investiga i comenta de què tracta.
9. Fòrum:
has llegit alguna obra d’algun d’aquests tres autors? Quin t’ha atret més i per
què? Penses que és merescut el lloc que ocupen dins de la literatura catalana
contemporània? Per què?
10. Autoavalua’t: com t’han sortit els exercicis de la
present fitxa? Amb quines dificultats t’has trobat i per què? Coneixies aquests
tres autors o bé n’havies llegit alguna cosa? Raona les teves respostes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada