Amb pocs d’anys de diferència nasqueren tres grans poetes
contemporanis catalans. Plegats tenien punts en comú: una adolescència marcada
per la Guerra Civil (1936-1939) i que va culminar en tres poètiques
diversificades.
JOAN BROSSA I
CUERVO
Nascut a Barcelona el 19 de gener del 1919. Ingressà a
l’exèrcit republicà i va lluitar al front de Lleida amb tan sols disset anys.
Acabada la guerra, Joan Brossa féu les primeres provatures literàries quan
treballava com a gravador, ofici que li havia ensenyat el seu pare. Uns anys
després, conegué a J.V. Foix, Joan Miró, i a la vegada es relacionava amb
artistes plàstics, amb ells formaria part del grup Dau al Set, juntament amb
Modest Cuixart, Joan Ponç, Antoni Tàpies i Joan Josep Tharrats.
És amb l’acabament de la dictadura franquista, i a partir
del 1975 que els autors més joves començaren a divulgar la seva obra. Ara bé,
Brossa ja havia editat poemaris en anys anteriors. Joan Brossa abraçà diversos
camps artístics, com per exemple, la il·lustració, el cartellisme, l’escultura,
la poesia visual, i fins i tot, la participació en projectes de tipologia
musical i cinematogràfics. El reconeixement de Brossa va arribar gràcies a la
poesia que ens llegà, la poesia visual i la poesia de caire escènic. En Joan
ens deixà a Barcelona el 30 de desembre del 1998, en no superar un traumatisme
cranial causat per una caiguda quan pujava les escales del seu estudi.
OBRA
La seva obra abasta diversos volums. Destaquen “Poesia
rasa” (1970), que recull disset llibres escrits entre el 1943 i el 1959;
“Poemes de seny i cabell” (1977), inclou vuit llibres que escrigué entre el
1957 i el 1963; “El saltamartí” (1963) és un dels seus poemaris més coneguts;
“Rua de llibres” (1980), una compilació de set llibres més que veieren la llum
entre el 1964 i el 1970; “Ball de sany” (1982) que també recull volums
publicats entre el 1941 i el 1954.
(Obra visual: “Contes”, 1986)
GABRIEL FERRATER I SOLER
Va néixer a Reus el 20 de maig del 1922. Fill d’una
família benestant que tenia un negoci d’exportació de vins. Els seus pares
tenien una magnífica biblioteca, això motivà i creà interès intel·lectual a en
Gabriel, que sempre desitjava aprendre. El 1933 començà els estudis de
batxillerat.
La tardor del 1938 continuà els estudis d’ensenyament
mitjà al Lycée Michel Montaigne de Bordeus (França), atès que el seu pare havia
estat nomenat canceller del consolat d’Espanya. En aquest període aprengué a
llegir en anglès i alemany.
L’any 1941 retornà a Reus i inicià la col·laboració en
diverses revistes exercint com a crític i traductor. El 1963 es traslladà a
Hamburg per treballar com a lector d’una editorial. De nou es traslladà a
Catalunya on estudià la carrera de Filologia romànica a la Universitat de
Barcelona. A partir, del 1967 exercí com a professor de lingüística i de
crítica literària a la Universitat Autònoma. Va decidir posar fi a la seva vida
el 27 d’abril del 1972, després que el metge li detectés una cirrosi i li
aconsellà que abandonés el beure, cosa que no pretenia fer. Una vegada va dir
que no tenia sentit viure més de cinquanta anys.
OBRA
L’obra poètica d’en Gabriel Ferrater inclou tres
poemaris: “Da nuces pueris” (1960), “Menja’t una cama” (1962) i “Teoria dels
cossos” (1966). Totes tres poemaris es recullen en el volum “Les dones i els
dies” (1968). La seva obra poètica plasma la seva gran intel·lectualitat i
domini de l’escriptura. No apta per a lectors novells. De manera pòstuma
s’editaren diversos reculls d’articles i textos sobre crítica i assaig: “Sobre
literatura “ (1979), “La poesia de Carles Riba” (1979), “Sobre pintura” (1981)
i “Sobre el llenguatge” (1981) o “Papers, cartes, paraules” (1986).
Fa
poc, li vaig preguntar, davant d'uns estudiants i després d'haver fet una
esplèndida lectura pública dels seus versos a la facultat: "per què no
escrius?". I em va contestar: "No tinc res a dir i no vull escriure
per escriure". Segons en Sullà i en Murgades, en Ferrater deia que havia
fet versos per ensenyar a l'Espriu a fer-ne i que, si ara feia gramàtica, era
per ensenyar els gramàtics a fer-ne. Un cop ho hagués aconseguit, deixaria la
lingüística com, abans, havia deixat els versos. Segons la Mila Segarra, en
Ferrater, en una de les darreres classes, havia dit que, en preparar-la, li
havien fallat unes regles i que s'havia adonat que la lingüística era també una
manera de perdre el temps.
(Fragment de: MOLAS, Joaquim, Del meu dietari)
VICENT ANDRÉS I ESTELLÉS
Nascut el 4 de setembre del 1924 a Burjassot, allí hi
passà la infantesa. De ben petit començà a escriure. A conseqüència de la
guerra hagué d’interrompre els seus estudis, tot i que mai va abandonar
l’estimació pels llibres i l’escriptura, tampoc de la lectura: llegí autors com
Federico García Lorca, Antonio Machado, Jacint Verdaguer, Teodor Llorente,
Josep Maria de Sagarra, Josep Carner, entre d’altres.
Durant la postguerra va exercir diversos oficis, com per
exemple, de forner, amb el seu pare, d’orfebre, de mecanògraf i fins i tot,
d’ordenança. Fascinat pel món de les lletres, quan pogué cursà la carrera de
Periodisme a l’Escola de Periodisme de Madrid. El 1948 treballà com a
periodista al diari valencià Las
Provincias. Al llarg de la seva trajectòria com a escriptor, sempre va
combinar la vocació periodística amb la poètica. Fou Premi d’Honor de les
Lletres Catalanes el 1978. D’entre els temes que sobresurten dins de la seva
poètica hi podem trobar: l’amor, la mort, la fam, el sexe, i sempre sense oblidar la seva estimada terra com a rerefons. Va morir el 27 de març del 1993 a
València.
OBRA
Sobresurten: “Ciutat a cau d’orella” (1953), “La nit,
suscitat per la mort d’una filla” (1956), “Donzell amarg” (1958), “L’amant de
tota la vida” (19566). El 1971 publicà cinc llibres: “La clau que obrí tots els
panys”, “Llibre de meravelles”, “Llibre d’exilis”, “Primera audició”,
“L’inventari clement”. D’altres obres són: la novel·la “El coixinet” (1988) o
“L’oratori del nostre temps” (1978). A partir del 1972 l’editorial Tres i
Quatre va començar a editar l’obra completa.
(Material adaptat de: DIVERSOS, (2011). Llengua catalana i literatura. 4t
d'ESO, Editorial Teide, Barcelona)
(Ampliació: Josep Maria Corretger)
(Imatges extretes de: fundaciojoanbrossa.cat, núvol.com, vilaweb.com,
laserpblanca.blogspot.com)
!!EXERCICIS:
1. Realitza
un petit esquema destacant els trets fonamentals de cadascun d’aquests tres
poetes.
2. Escull
una obra d’un dels tres autors, cerca informació i comenta breument el seu
contingut.
3. Crea
una petita descripció de Vicent Andrés Estellés tal i com te l’imagines segons
el que has après d’ell.
4. Tria
un d’aquests poemes de Gabriel Ferrater i comenta’l.
FE
La tens als teus braços.
Dorms, i la somnies,
i saps que és un somni
tot el que veus d'ella.
I el cor se t'arrenca,
tremola de fe.
Només una cosa
que tu li proposes
et dóna penyora
que et voldrà despert.
Coneix que és un somni
el que li dius d'ella,
però que per sota
del somni, és ella
que tens als teus braços.
ÍDOLS
Aleshores, quan
jèiem
abraçats davant
la finestra
oberta al
pendís d'oliveres (dues
llavors nues
dins d'un fruit que l'estiu
ha badat
violent, i que s'omple
d'aire) no
teníem records. Érem
el record que
tenim ara. Érem
aquesta imatge.
Els ídols de nosaltres,
per la submisa
fe de després.
JOC
Pots jugar amb el seu cos,
que és jove i riu, i vol
el joc, i no n'ha tingut prou.
Encara creus que en tu hi ha vici?
Mostra el teu vici. Dóna't
sencer. Si te l'estimes,
no li ofeguis aquest tremolor:
la curiositat del cos, que tu
fa massa temps que en dius desig.
LORELEI
[Lorelei és un espadat del Rin; segons la llegenda, una
noia bellíssima de cabells d'or, asseguda al cim, amb el seu cant encisava
talmen5t els navegants, que llurs barques anaven arompre's contra els esculls i
eren engolides per les aigües.]
Sé molt bé tot el que vol dir
que em trobi tan content.
Un instant d'un passat estiu
no se me'n va del pensament.
Les pedres
tèbies de lluna,
i a l'herba frisa el vent de mar.
Per una escala que s'enruna
pugen ella i un embriac.
La noia amb
blue-jeans es proposa
tenir bondat per l'home incert.
No fuig de veure's en l'ull de boira
ni burla el pas que es perd.
Ara la mena un
seny d'ofrena:
li han dit sempre que l'ofegués.
I això, tota soleta,
la noia meva ho ha
fet.
5.
Comenta un dels dos poemes visuals de Joan Brossa, l'intitulat
la “Roda” o "Escanyapobres".
6.
Ajuda’t d’Internet, cerca un altre poema visual de Joan
Brossa i comenta’l.
7. Autoavalua’t:
què has après d’aquests tres poetes i que no sabies? Podries destacar una
característica de la seva poètica personal? Esmenta-les. Havies llegit alguna
poesia d’aquests tres grans autors de la nostra literatura?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada