La literatura de postguerra es trobà molt marcada per la
novel·la psicològica on sobresortien figures com Marcel Proust, James Joyce o
Virginia Woolf. Aquest tipus de novel·la psicològica tenia com a principals
elements caracteritzadors: la subjectivitat dels personatges, la introspecció
psicològica i viatge al món interior dels protagonistes, influït pels estudis
de Sigmund Freud, tot fent un del monòleg interior o del discurs directe. Dins
de la nostra literatura, destaquen com a capdavanters d’aquest gènere: Llorenç
Villalonga i Mercè Rodoreda, a més de, Miquel Llor o Carles Soldevila.
MERCÈ RODOREDA i GURGUÍ
Nascuda un 10 d’octubre del 1908 en una torre del barri
de Sant Gervasi. No tingué germans i va estar influenciada pel seu avi, gràcies
a ell, tingué amor per les flors i sobretot, per Catalunya. A l’edat dels nou
anys hagué d’abandonar l’escola per anar a cuidar el seu avi. D’aquí que sigui
una autora autodidacta.
Rodoreda es casà a l’edat de vint anys amb el seu oncle, que tenia catorze anys més que ella. Un any després va néixer el seu únic fill. Aviat se sentí decebuda del matrimoni i de la maternitat, i ho aprofità per escriure articles i contes en diferents revistes com per exemple: Mirador, La Revista, Meridià, La Revista de Catalunya.
L’any 1932 publicà el que seria la primera novel·la, “Sóc
una dona honrada?”. Aquesta obra fou seguida per tres obres més que foren
descartades per l’autora, ja que les considerava de poc valor literari.
L’esclat de la guerra civil el 1936 estancà la trajectòria
literària de Mercè Rodoreda, que hagué d’exiliar-se a diverses poblacions
franceses: Roissy-en-Brie, París, Llemotges o Bordeus, com va passar a d’altres
intel·lectuals republicans catalans. El 1954 definitivament va instal·lar-se a
Ginebra amb la seva parella d’aleshores, Armand Obiols, i a poc a poc, va anar
reprenent el seu camí literari.
El 1978 retornà a Catalunya i s’establí a Romanyà de la
Selva. Rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1978. Morí a Girona el
13 d’abril de 1983 a l’edat de 74 anys.
OBRA
Les seves obres han estat traduïdes a més de trenta
llengües, d’entre les quals destaquen: l’alemany, l’italià, el finès, el
vietnamita, el grec, el japonès o el rus. L’obra “La plaça del Diamant” fou
portada al cinema el 1982. Fou durant molts anys la novel·la catalana més
venuda fins que el 1974 aparegué “Mecanoscrit del segon origen” de Manuel de
Pedrolo.
El 1934 s’editen les obres: “Del que hom no pot fugir”,
“Un dia de la vida d’un home”. Dos anys després, el 1936 veu la llum “Crim”,
una novel·la policíaca. Un any més tard, el 1937 va editar “Aloma” que rebé el
premi Creixells. Fou una de les primeres obres de la qual l’autora en quedà
satisfeta. L’obra avança alguns dels temes que s’aniran reiterant en obres
posteriors: la condició social i personal de la dona, el desengany amorós, una
visió pessimista de la vida, entre d’altres.
El 1962 i amb la publicació de “La plaça del Diamant”
inicia la seva etapa de maduresa, amb novel·les i contes marcats amb un to
psicològic. Parlem d’obres com: “El cafè de les Camèlies” (1966), “Jardí vora
el mar” (1967), el recull de contes “La meva Cristina i altres contes” (1967) o
“Mirall trencat” (1974), una obra que té com a recurrents la vellesa i la mort.
Rodoreda va seguir escrivint i les seves darreres obres
editades foren: “Viatges i flors” (1980), “Quanta, quanta guerra...” (1980) i les aparegudes pòstumament, “La mort
i la primavera” (1986), “Isabel i Maria” (1991).
També va escriure diversos textos teatrals com per
exemple: “Un dia” (1959),”La senyora Florentina i el seu amor Homer”
(1953), ”L’Hostal de les tres camèlies”
(1973), “El parc de les magnòlies”
(1976), “El maniquí” (1979).
L’autora també fou coneguda per l’amor a la pintura, fet
que la va portar a realitzar algunes exposicions amb els seus quadres.
LLORENÇ VILLALONGA I PONS
Durant la guerra civil espanyola s’afilià a la Falange
Española, i adoptà posicions anticatalanes, a la vegada que va escriure en
castellà. El 1936 es va casar amb una cosina segona i decidí establir-se a
Binissalem, allí començà a escriure la seva gran novel·la “Bearn”.
Finalitzada la guerra va veure que el món tradicional de
Mallorca anava canviant a causa del turisme i del progrés. Sota la influència
de Marcel Proust, Villalonga s’inspirà en l’època d’infantesa i joventut a
Mallorca per escriure algunes de les seves obres.
Morí a Palma el 27 de gener de 1980 a l’edat de 82 anys.
OBRA
Villalonga va ser conegut com a novel·lista, emperò també
va escriure contes i obres de teatre. “Mort de dama” (1931) fou la primera
novel·la, que alhora, generà una caricatura de l’aristocràcia rural de les
illes als anys vint i això no agradà.
Acabada la guerra, vingueren “La novel·la de Palmira”
(1952), “Bearn o la sala de les nines”, que aparegué en castellà el 1956 i
posteriorment en català el 1961, obres que juntament amb “Mort de dama” (1931)
formen el cicle de Bearn, on Villalonga explica les seves vivències de joventut
i mostra una societat mallorquina en constant transformació, fet que sempre va
voler plasmar en diverses obres. Aquesta darrera és una de les seves obres més
importants, en la qual retrata una societat que anava canviant.
Els darrers anys de vida va fer sàtira de la societat
tecnològica en obres com “La gran batuda” (1968), “Flo la Vigne” (1974),
“Andrea Víctrix” (1974).
(Imatges extretes de: clubeditor.cat, ara.cat, abc.es,
casadelibro.com)
(Material
adaptat de: DIVERSOS, (2011). Llengua catalana i literatura. 4t d'ESO,
Editorial Teide, Barcelona)
!!EXERCICIS:
1. Cerca
a Internet informació de dues obres de Mercè Rodoreda i realitza un resum de
sis a vuit línies.
2. Explica
què era i en què consistia el cicle de Bearn de Llorenç Villalonga.
3. Comenta
el present fragment de “Bearn o la sala de les nines” de Villalonga, extret de
visat.cat.
La seva ànima era clara i canviant com el vidre.
Precisament perquè es tractava d’un home sincer, no es podia saber mai com era,
igual que no és possible endevinar quines seran les imatges que s’aniran
reflectint damunt un cristall. És curiós que aquestes persones que no s’han
tancat dins un sistema, tal vegada per no prescindir de cap aspecte de la
veritat, sien les que se’ns apareixen com a més trapasseres. Si a això hi
afegim que, als senyors, els acostumen de petits a les fórmules amables que no
són fetes per esser preses al peu de la lletra, però que les persones de poc
món les hi prenen, tendrem un altre dels motius que feien desconfiar de Don
Toni. La gent vulgar creu que només els maleducats són sincers, perquè no sap
desxifrar els valors convencionals i sobreentesos de les formes. Per a aquests
pagesos, el senyor no era bo d’entendre. Crec que ja t’he dit, per exemple, que
acostumava a dur perruca blanca i hàbit franciscà. Els qui relacionaven la seva
vida passada i les seves converses, no sempre edificants, amb aquell hàbit,
només hi veien la dissonància, que certament existia, però hi haurien pogut
veure també les analogies (vida recollida, amor als temes de l’esperit) que no
eren menys reals. No sabent parlar més que una llengua, s’admiraven d’aquell
home que en parlava unes quantes. El senyor era fonamentalment ben intencionat,
malgrat que alguns dels seus actes hagin estat desastrosos; però ell creia que
els desastres eren ocasionats més per un error de la intel·ligència que per una
maldat voluntària, que es negava a admetre.
Llorenç Villalonga, Bearn o La sala de les
nines. Barcelona: Club Editor, 1961.
4. Explica
dos aspecte que hagin marcat l’obra de Mercè Rodoreda i dos més la de Llorenç
Villalonga.
5. Comenta
el present fragment de “El carrer de les Camèlies”.
Un dia vaig explicar a la Paulina que feia molt de
temps havia vist un cavall amb la pell d’una anca oberta i amb la carn tota
voltada de mosques encastades. I que me’n recordava perquè aquell cavall tenia
els ulls tristos. Ella em va dir que mai no s’havia fixat en els ulls dels
cavalls però en els de les persones sí, i que si les dones no es pintessin els
ulls els tindrien ensopits. Va dir que un dia ens els pintaríem i sortiríem a
passejar amb els ulls ben pintats, per agradar.
Ho vam fer el dia que la senyora Magdalena va anar a
casa del dentista perquè l’arrel d’una dent creixia i se li anava ficant pel
paladar. Vam anar al cobert amb un tap de suro i una capsa de mistos. La
Paulina va tallar una llenqueta de suro, li va fer punta com si fos un llapis i
jo vaig acostar un misto encès al tap i vaig cremar tot un cantell. Després vam
passar el llapis pel negre, ens vam pintar els ulls i ens vam fer les celles
més gruixudes. Quan vam sortir al carrer els ulls em feien nosa. Vam anar
carrer avall i el cor em batia molt fort només de pensar en la cara que faria
la primera persona que em veiés amb aquells ulls de senyora. Va ser un home que
tenia una cama de debò i l’altra de fusta, i ens va passar pel costat sense
mirar-nos. Després van venir dues senyores carregades amb cistells i una
senyora molt vella acompanyada d'una senyora més jove, que tampoc no es va
adonar de nosaltres. Però un noi, que devia ser estudiant perquè duia llibres a
sota el braç, se’ns va plantar davant i va dir que ens havíem de rentar la
cara. La Paulina li va donar una empenta tan forta que els llibres li van caure
a terra. Vam pujar el carrer de Verdi corrent i cridant, agafades de les mans.
A l’entrada del carrer de les Camèlies un nen jugava a fer muntanya de fang: en
vaig agafar un grapat i el vaig encastar a la paret de la senyora Rius.
De tot això me’n recordo molt bé i ho explico perquè
va ser el dia que vaig tornar a veure l’Eusebi. Després de tants anys. M’estava
menjant una poma que m’havia donat la Paulina i tot d’una vaig sentir un xiulet
al peu del reixat. El jardí va fer un giravolt de branques i de fulles, i de
molt lluny em va venir una onada de records: la roda, els coets, les agulles de
pi i les bales de vidre llistades d’espès i de clar rodolant per una drecera
amb pedres i pols. Havien passat dos anys de la guerra i l'Eusebi, al peu del
reixat, alt i prim, amb la camisa descordada i amb els cabells mal tallats, amb
un rínxol al front, ja era un home. Vaig girar el cap i em vaig acostar al
reixat mig d’esma, i sense dir res vaig encastar el front als ferros. Em va
tocar els clotets de les galtes. Al cap d’uns quants dies vam començar a sortir
junts. Jo aleshores vivia ensopida, sense ganes de ficar-me al llit quan n’era
fora i sense ganes de llevar-me quan era a dins. Recordo un camí de terra forta
i una atzavara amb les flors com un fanal i el sol ponent al darrera. Una nit
vam anar a la barraca, el seu germà havia mort a la guerra, i ja no vaig tornar
mai més a casa. I era com si la casa i els senyors que m’havien recollit, amb
les tasses de til·la i la torratxa i la butaca groga i la història de la
imperdible i del paper, fossin una d’aquelles històries que s’expliquen a les
criatures per fer-los por a les nits d’hivern o per fer-los alegria, segons com
siguin. La Paulina ens va veure marxar.
Mercè Rodoreda, El carrer de les Camèlies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada