Heus aquí unes piulades entre un periodista esportiu d'Onda
Cero (P) i una advocada de Madrid (A), traduïdes de l'idioma 'común':
P: Tota la premsa italiana i mundial felicita el Barcelona.
Part de la premsa espanyola n'obvia l'èxit. Poc més a dir.
A: Potser a Espanya no ens n'hem assabentat perquè el
Twitter del club és en català i anglès i res en castellà.
P: Et presento @FCBarcelona_es, el seu Twitter més veterà.
Potser no ho havies buscat bé.
A: Gràcies perquè efectivament no ho havia buscat bé i
estava prejutjant. Demano disculpes.
El barcelonista federalista, o encaixista, somriuria. Ho
veieu, victimistes, com parlant la gent s'entén? Diàleg, diàleg i diàleg, és el
que nosaltres diem. Aquest intercanvi de piulades, que és públic a Twitter, li
agradaria perquè resumeix el somni de l'encaix. En principi és una conversa amb
final feliç: s'aclareix un malentès, es reconeixen uns prejudicis, s'esmena
l'equívoc i s'emeten unes disculpes. El cas, m'imagino, és que allà on un
encaixista hi veu un txic-txac-curat, l''indepe' encara hi veu el problema de
fons que persisteix: que el català és un obstacle insalvable per a Espanya (als
estrangers, ja els serveixen l'anglès), és aïllament, és exclusió, és política,
és nacionalisme, i buf, sort que el Barça també té Twitter en castellà. Aquí
s'acaba el 'problema' per a l'encaixista: el castellà sempre serveix per a
fer-se perdonar.
El barcelonista encaixista insisteix que el Barça no és
política, ni en fa, ni n'ha de fer. I perquè això sigui així i pugui ser del
Barça amb tranquil·litat ha de fer l'exercici de menystenir i/o ignorar la
història del club, és a dir, tot allò que ha representat des del seu naixement
i allò que representa ara. Anar a buscar a les hemeroteques que Primo de Rivera
ja havia tancat el camp de les Corts per una xiulada a la Marxa Reial, remoure
el passat amb anècdotes com l'afusellament del president del club per tropes franquistes,
o explicar que el Barça sempre ha sigut la veu del catalanisme quan li han
tapat la boca, són dèries dels pesats 'indepes' que sempre ho barregen tot.
Quina mania, sempre, a relacionar coses. El 2015, el barcelonista encaixista
troba la comoditat, de nou, en l'ocultació: què li importa, a un penyista de
Càceres o del Japó què va passar al club el 1936? Aigua passada és aigua
passada, i futbol és futbol.
Però la història és tossuda i el 2015 passa que al minut
17.14 uns secessionistes aïllats canten In-inde-indenoséquè, i els altaveus
espanyolistes abaixen el volum i fan plans curts per esborrar les estelades, i
després, aiii, resulta que al YouTube tothom ho pot veure i sentir. També passa
que uns mal educats xiulen l'himne i el rei d'Espanya, i els realitzadors reben
ordres d'apujar l'àudio del 'txunda-txunda' i després, vaaaja, els mitjans
lliures difonen la xiulada original. I a l'era d'internet, com se sap tot això
se sap que un català de la NBA demana menys multes i més perquès de la xiulada,
i per aquest motiu li desitgen la mort; i que un campió d'Europa planta al mig
de l'estadi de Berlín una bandera catalana, i que per això li fotrien una
bomba, i que un davanter canari parla en català als afeccionats i no
l'afusellarien perquè és espanyol, però 'ay, mi niño, qué decepción'. I el
barcelonista encaixista, que si pogués estiraria els braços llarg i fort per
tapar fins a l'última catalanitat de la grada —si us plau, no barregeu, siguem
iguals, encaixem—, li falten mans al cap, i als ulls, i a les orelles, per
evitar que li caiguin a sobre —sí, a sobre seu també— l'odi i la ràbia que per
tots els mitjans vol ignorar: Pu… Barça-Pu… Catalunya, canta l'adversari, que
també té la mania de barrejar.
Aquests dies que el Barça tornava a fer història, he pensat
si el barcelonista encaixista s'hi hauria fixat, en aquests detalls. Deixant de
banda la xenofòbia, que per a ell sempre seran milions de casos aïllats: quan
volia recrear-se en el gol del Messi, per exemple; quan volia sentir entusiasme
pel seu equip aixecant una copa, i l'altra, i l'altra; quan volia seguir les
celebracions i havia de recórrer a mitjans 'autonòmics' perquè els 'nacionals',
ai coi, s'havien quedat encallats en la xiulada. Amb tant de mareig, no és
agosarat de pensar que algun encaixista també hagi acabat barrejant coses:
'Aquesta Espanya que m'ha desconnectat el Barça... ves que no m'hagi
desconnectat més que això.'
Marta Rojals
(Article extret de: Vilaweb el 9 de juny del 2015)
.Podeu llegir l’article en el següent enllaç:
(Imatge extreta de: blaugranas.com)
!!EXERCICIS:
1. En aquest
article Marta Rojals ens parla de diversos temes, enumera’ls.
2. Per què
la Marta Rojals intitula l’article “El barcelonista encaixista”?
3. Explica
el sentit de la present frase dins del text: “Aigua passada és aigua passada, i
futbol és futbol”.
4. A què fa
referència quan diu: “L’àudio del txunda-txunda”?
5. Realitza
un resum de vuitanta a cent paraules del present article.
6. Cerca al
diccionari quatre paraules que desconeguis d’aquest article.
7. Opinió:
habies llegit algun article de Marta Rojals? Sabies que és una de les
escriptores actuals més llegides? Cerca informació de l’autora i fes-ne una presentació escrita.
8. Fòrum:
penses que cal separar la política del futbol? Per què? Raona la teva resposta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada