Enric Morera i Viura a cent cinquanta anys del seu naixement. Adreçat a tot l'alumnat

Enric Morera i Viura (Barcelona, 22 de maig del 1865 - 12 de març del 1942) fou un músic representatiu del modernisme a Catalunya. D’una gran energia i coneixedor de la naturalesa. Va tenir una vida viatgera entre Catalunya i Argentina on va provar la seva sort. 

El seu pare l’any 1967 va marxar a Buenos Aires a fer de músic i va ser el seu primer mestre. L’any 1881 la família Morera va tornar a Barcelona i l’Enric va tenir diferents professors com l’Isaac Albéniz. Després d’anades a Argentina es va establir a Còrdova on es guanyava la vida amb la música. Als 20 anys va marxar a Bèlgica i va realitzar estudis d’harmonia on es relacionà amb músics del país.

Al 1890 va tornar a la ciutat de Barcelona. Allí es va tenir ressò amb el poema simfònic Introducció a l’Atlàntida de Mossèn Cinto Verdaguer. Enric col·laborava amb poetes com Àngel Guimerà i freqüentava amb impulsors del modernisme català com Santiago Rusiñol, que va escriure l’obra teatral L’alegria que passa i per a que Morera va amenitzar amb música. La influència del postromanticisme germànic va marcar la seva formació.

Va destacar com a fundador de la societat coral Catalunya Nova i el Teatre Líric Català. A Argentina el 1909 va rebre la petició de composar L’himne de la pàtria i el 1911 va decidir retornar a Barcelona com a sotsdirector de l’Escola Municipal de Música i professor d’harmonia i contrapunt.

Entre les seves obres destaquen cançons populars catalanes harmonitzades, una missa, òperes, com per exemple: “La fada” (1897), “Empòrium” (1906), “Bruniselda” (1906), “Titaina” (1912) o “Tassarba” (1916), totes quatre estrenades al Gran Teatre del Liceu; obres simfòniques, com “Introducció a l’Atlàntida –poema simfònic-“ (1893); cançons per a corals, música de cambra i sarsueles, la majoria adaptades de textos de Josep Maria de Sagarra, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Josep Carner, Frederic Soler o Víctor Balaguer. Va ser músic fonamental de la sardana i va abraçar una àmplia obra en aquesta vessant. Destaquen La Santa espina, Les fulles seques, La sardana de les monges, L’Empordà, Serra amunt, Les neus que es fonen, La nostra Roser, Girona i el Senyor Esteve.

Durant aquest any 2015 s’està celebrant l’any Morera en motiu del 150è aniversari i en molts llocs de les nostres contrades se l’homenatja i segueix homenatjant ballant sardanes. D’un home marcat pel seu clar catalanisme i amor a la terra.           

L’EMPORDÀ

Cap a la part del Pirineu,
vora els serrats i arran del mar
s’obre una plana riallera,
n’és l’Empordà!
Digueu, companys, per on hi aneu?
digueu, companys, per on s’hi va?
Tot és camí, tot és drecera,
si ens dem la mà!
Salut, salut noble Empordà!,
Salut, salut palau del vent!
portem el cor content, i una cançó!
Pels aires s’alçarà,
pels cors penetrarà,
penyora es-nirà fent de germanor
una cançó!
A dalt de la muntanya hi ha un pastor,
a dintre de la mar hi ha una sirena.
Ell canta al dematí, que el sol hi és bo,
ella canta a les nits de lluna plena.
Ella canta: “Pastor em fas neguit”
Canta el pastor: “Em fas neguit sirena”
“Si sabessis el mar com és bonic!”
“Si veiessis la llum de la carena!”
“Si hi baixessis, series mon marit!”
“Si hi pugessis, ma joia fóra plena!”
“Si sabessis el mar com és bonic!”
“Si veiessis la llum de la carena!”
La sirena es feu un xic ençà,
un xic ençà el pastor de la muntanya,
fins que es trobaren al bell mig del pla,
i de l’amor plantaren la cabanya:
fou l’Empordà!

Lletra de la sardana: Joan Maragall i Gorina

Música: Enric Morera 

(Article escrit per: Maria Rosa Corretgé i revisat per Josep Maria Corretger)

(Imatges extretes de: musicsperlacobla.com i ca.vikipedia.org)

!!EXERCICIS:

1. Comenta el perquè de la importància d'Enric Morera dins del Modernisme.

2. Explica el vincle que hi havia entre el músic Enric Morera i alguns escriptors catalans.

3. Enric Morera va sobresortir sobretot per un tipus de composicions musicals, quin era? Posa'n alguns exemples.