El 7 de maig de 1945 va
finalitzar la Segona Guerra Mundial. La Dory, una dona catalana, filla de pares
alemanys, catòlica, i amb la mare afectada per la malaltia de l’Alzheimer tenia
coneixements des dels divuit anys que tenia orígens jueus. Després de sentir
com la seva mare ja malalta deia de manera sovintejada: “Que ve la Gestapo i
se’ns emportarà”, la Dory va decidir anar un pèl més enllà. Vet aquí que el 2
d’octubre del 2002, el mateix dia de la mort de la seva mare, Rosel Heilbruner,
i després de la cerimònia fúnebre retornà a la seva casa pairal de Barcelona, a
l’avinguda Diagonal, intentant cercar una explicació a aquelles paraules que
repetia la seva mare una i altra vegada i que veien com a al·lucinacions. Visità
l’habitació on havia viscut la seva infantesa i pujà a l’altell, un lloc que
defugia de jove perquè era incòmode i ple de d’andròmines de les cases i
maletes que la Rosel emmagatzemava. En un armari d’aquesta estança hi trobà set
caixes i fruit de la seva curiositat decidí obrir-les. El seu interior contenia
documents, fotografies, passaports, cartes que feien referència al seu entorn
familiar i que revelaven la seva identitat jueva. Aquesta informació estava
perfectament endreçada i continguda dins de carpetes amb noms de familiars i
ciutats. Aviat reconegué els seus pares de joves. Ells van pretendre aïllar-la
d’aquell malson. La Dory tingué un xoc emocional en trobar-les i començar a
llegir-les, es veié amb l’ànsia d’haver de situar alguns noms que hi
apareixien.
Dins de la història que
s’explica a Les set caixes, es
relaten fets com que l’avi de la Dory va perdre la direcció del consulat per
ser jueu; els avis paterns hagueren de marxar a Cuba també per evitar els
horrors de la persecució nazi, i el més curiós de tot, la mare de la Dory callà
aquests fets durant tota la vida. Tal i com la Dory glossà: “Mai a casa s’havia
parlat dels avis paterns i els meus avis van passar per tres camps de
concentració entre el 1940 i el 1942”.
Revisant els documents
trobats a l’altell, trobà una carta a la carpeta que hi posava Praga. El pare
de la Dory escrivia a un metge de medicina general i li retornaven les cartes
amb el matís: “Portats pel transport jueu”, molt banal tot plegat.
Davant de tots aquests
inconvenients, i tenint ben present la persecució sense treva, l’agost del 1941
els pares de la Dory van haver de fugir a la Cerdanya, i allí foren ajudats per
uns passadors, persones encarregades de guiar a la gent pels camins dels
Pirineus. La novel·la també ens reporta la vida d’en Július, un jove de disset
anys que arriba a Amèrica, que visqué de primera mà el desembarcament de Llombardia
i posteriorment s’enrolà a les tropes del general Patton. En Július, tiet de la
Dory, fins i tot va rebre la medalla al valor. Sortosament, en vida, Dory pogué
conèixer-lo, i ell li amagà aquesta història que ella ens descobreix ara en
aquest relat tan personal. Július morí finalment sense deixar descendència.
Arran de veure les
experiències en primera persona d’aquestes persones properes i d’altres que
desconeixia, la Dory pensa que el mal no pot amagar-se i deixà anar: “L’ètica i
la moral són coses universals”.
En finalitzar la Segona
Guerra Mundial el fanatisme pel partit nazi augmentà de tal manera, que tenia
cinc milions d’afiliats. Això demostrava el pavor que tenien moltes persones a
Alemanya davant els fets que havien ocorregut.
L’escriptura de la
novel·la també ha fet reflexionar a la Dory Sontheimer sobre el pensament de la
gent del seu propi país: “A l’acabar de llegir totes les cartes, en veure una
persona alemanya em preguntava de quin bàndol seria”. No fou pragmàtic que
Alemanya anés endavant després de la llavor sembrada, al respecte la Dory
afirmà: “Alemanya ha fet un esforç per corregir el genocidi. Arran de la
lectura del llibre, algunes persones m’han escrit i m’han demanat perdó”.
D’altra banda, la
Gestapo, policia secreta de l’Estat, que pretenia combatre i eliminar qualsevol
tendència que pogués posar el govern en perill, també operava a Barcelona, lloc
de refugi d’alguns membres de la seva família. Això força els pares de la Dory
a canviar-se dues vegades de nom per a no ésser descoberts. Com explanà l’autora,
la Gestapo cità dues vegades els seus pares a declarar al consulat alemany i
finalment, els portaren a la frontera, amb una única fi, traslladar-los als
camps d’extermini.
Mirant les coses des
d’un punt de vista positiu, molts jueus se salvaren gràcies a un traductor que
en saber que els alemanys anaven a dinamitar unes mines quan els deportats hi entressin,
traduí expressament malament que “revirarien els barracons” i així la gent no
entrés a les mines que posteriorment, els nazis dinamitarien.
La xerrada literària amb
la Dory ens va servir per viatjar altre cop a un període de temps que volem oblidar,
emperò que cal recordar i com diu ella: “No hi ha oblit ni perdó. Cal aprendre
dels errors històrics i la memòria no es pot oblidar”. Aquesta afirmació de
l’autora queda ben exemplificada amb el retrat de la vida d’en Július que
desenvolupa la novel·la. Aquest jove patí dificultats per superar la història
viscuda, i allò que havia visualitzat amb els seus propis ulls, per contra, la
Dory sí que se n’ha sortit, i no té cap mena d’inconvenient en mostrar cartes i
fotografies familiars en públic, tal i com fa quan presenta el llibre, tot i
que, com glossà: “Em va costar trencar el silenci, però l’obra és un homenatge
a les famílies que van partir aquells fets”. Dory s’ha atrevit a alçar la veu i
a relatar aquest trauma que ha descobert en els darrers anys i que desconeixia
que li havia tocat tan de prop. Explicar una cosa que ens ha succeït i
compartir-la amb els altres és una manera de fer teràpia i superar-la, ara bé,
la història ja està viscuda, escrita i per molt que intentem defugir-la, allí
estarà per sempre, res la podrà soterrar, sortosament, el pas del temps diuen
que ajuda a curar les ferides. Les set
caixes amaga una joliua història ben real i alhora colpidora, molt
recomanable per als amants dels relats que pretenen defugir la ficció i al mateix
temps no deixa de ser una de les moltes altres tantes històries vinculades a
l’Holocaust, així com també s’hi pot veure reflectida la vida dels jueus que es
refugiaren a Espanya.
El descobriment d’aquestes set caixes plenes de documents
marcaren una paret en la vida de la Dory, un mur que va pretendre trencar
intentant viatjar arreu del món per descobrir la resta de familiars, uns cosins
que desconeixia que tenia i que té espargirts a causa de la fugida d’Alemanya i
al llarg dels anys els ha anat cercant, trobant i coneixent, viuen en ciutats
com Montreal, Boston, Nova York, Buenos Aires, Viena, Praga, Londres, Tel-Aviv.
Si llegiu aquesta novel·la de ben segur que us emocionarà i us seguirà
emocionant, us caurà més d’una llàgrima, és el relat de Dory en boca dels seus
familiars, molts d’ells perderen la vida en els camps de concentració, perquè
són diverses les vides que s’hi entrecreuen, unes vides marcades per la tragèdia,
unes vides que expliquen un dels moments més tristos de la història de la humanitat,
d’unes vides que mereixien una millor sort. Ara, Dory Sontheimer intenta anar
endavant, però sense oblidar el passat i una òptima manera de fer-ho, és
explicant aquesta sorprenent història.
Josep Maria Corretger
Abril
del 2015
.Petit tast d’aquesta interessant història:
.Per saber-ne una mica més:
http://www.lavanguardia.com/magazine/20140221/54401369934/memoria-holocausto-reportaje-magazine.html
(Imatges extretes de: lavanguardia.com i elfildariadna.com)
!!EXERCICIS:
1. Has llegit l'obra de no ficció "Les set caixes"? Què t'ha semblat? T'ha emocionat?
2. Fòrum: què t'agrada més llegir, novel·la de ficció o de no ficció i per què? Hi ha molta gent que veu les novel·les de ficció com una veritable pèrdua de temps i prefereixen l'assaig, la biografia o com he dit la novel·la de no ficció, amb quina et quedes tu? Raona la teva resposta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada