Assumpta Montellà i El silenci dels telers. Adreçat a Batxillerat.

La historiadora i autora de l’arxiconeguda La maternitat d’Elna (2011), obra que recentment arribarà a les pantalles del cinema de la mà del director català Manuel Huerga, va rebre l’encàrrec d’escriure la història del treball de les dones dins les colònies tèxtils catalanes. L’Assumpta sempre s’havia dedicat a la recerca de frontera i exili en obres com La maternitat d’Elna (2005), El setè camió: el tresor perdut de la República (2007) o Elisabeth Eidenbenz. Més enllà de la Maternitat d’Elna (2011), on es relata que entre els anys 1939 i el 1944 la suïssa Elizabeth Eidenbenz va lograr resguardar a 597 infants i salvar-los-hi la vida. Eren infants de dones catalanes i espanyoles exiliades que estaven en camps de refugiats  de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes malvivint i que van poder portar allí els seus fills. L’Assumpta havia acceptat aquest repte encomanat per Rosa Serra, prologuista de l’obra, el d’escriure sobre el passat tèxtil català i les vivències a les colònies.

L’Assumpta aviat partí en un itinerari que anava de Puig-Reig a Berga, passant per Balsareny. El llibre la portà a realitzar un intens treball de camp, a investigar els veïnats i veure si hi havia dones que es reunien, llavors una dona la portava a l’altra i anava tenint testimonis per a la investigacià. Casualitat o no, en vint quilòmetres es trobaven divuit colònies tèxtils catalanes. Ubicades a prop de la llera del riu Llobregat, del qual en diuen “el riu més treballador del món”. L’obra, tal i com glossà l’autora, parteix tenint presents tres anys: 1931, 1936 i 1939. La mateixa Assumpta explanà que els seus pares venien amb pudor d’oli i suors d’aquelles fàbriques tèxtils en les quals treballaven a la ciutat de Mataró. És aquest ambient de la fàbrica que els records de l’autora la porten al record dels versos del poeta del poble, Miquel Martí i Pol i la seva L’Elionor. Un poema que la primera vegada que el llegí, de ben jove, la colpí de tal manera que va decidir imprimir-lo i emmarcar-lo per penjar-lo a casa seva i gaudir-lo a diari.

L’ELIONOR

L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: <> i <>.
La gent se l’estimaval'Elionor, tan tendra,

i ella cantava mentre

feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: <> i <>.

De la Fàbrica (1972)

El poema L’Elionor de Miquel Martí i Pol apropa al lector a la realitat explicada al llibre. Tot just començar a escriure l’obra, amb la primera frase, ja li vingué a la ment el títol que li posaria, El silenci dels telers, quan acostuma a pensar-se al final. Un títol contradictori atès què els telers feien molt soroll i on la majoria de dones que hi treballaven patien sordesa. L’Assumpta explanà que hi havia uns dos-cents cinquanta telers en cada fàbrica. Les dones eren invisibles i la història l’escrivien els homes, és a dir, elles treballaven molt, generaven el 80% de la producció i ningú es recordava dels seus noms, sempre quedaven per a la memòria els amos. Moltes dones s’identificaven amb el llibre perquè havien tingut antecedents familiars amb el tèxtil.

L’Assumpta parlà de diversos tipus de silenci que es trobaven vinculats al seu assaig d’investigació, bastit mitjançant vint entrevistes a dones grans i a una noia de disset anys, d’aquesta manera mostrar el passat però també el futur dels telers. Un d’aquests silencis era quan els telers van emmudir per la crisi, la guerra. Aquests esdeveniments contra els quals no pogueren lluitar els silenciaren.

A les colònies tèxtils també hi entraven nenes de set i vuit anys que ni tan sols podien arribar als telers, i havien de pujar en caixes buides de bitlles per poder treballar bé, caixes que a la vegada servien per amagar-se quan venia algun inspector a revisar la fàbrica i després tornaven a sortir per treballar. El dia que això passava, per més inri, l’amo els descomptava l’hora de de treball perduda. De vegades, els fils de telers feien que les treballadores patissin ferides als dits i llavors les teles es tacaven de sang, i es feien malbé, aquella tela ja no podia emprar-se i l’empresari també els ho rebaixava del sou. 

Assumpta exposà que les colònies tèxtils donaven seguretat a tothom que hi treballava, atès que tenien un treball, un sostre, una escola, una església, algunes colònies fins i tot disposaven de biblioteques, de totes maneres, d’aquestes n’hi havia poques. És per aquest motiu que moltes dones s’hi resignaven a treballar, ja s’hi trobaven bé tot i no estar d’acord amb les normes que els imposaven els amos. Algunes dones li arribaren a comentar que viure i treballar en una colònia tèxtil era “indigne i inmoral”, però que no s’atrevien a alçar la veu per no ser-ne expulsades.

L’escriptora va partir d’algunes dones que havien nascut a partir del 1917 fins a una de jove, de 1995 i que totes les seves generacions provenien del tèxtil. Ella primer visità les colònies localitzà a senyores que hi treballaren i les entrevistava. Enregistrava les experiències i quan arribava a casa les buidava de manera imminent, això li porta un any de feina en el llibre. Una de les senyores que entrevistà fou la senyora de l’amo d’una colònia, la senyora Viladomiu, que tenia 94 anys, de la mà de l’anècdota, que el seu marit cercava un fill perquè heretés l’empresa, i ho provaren una i altra vegada fins a nou cops, i tot eren noies. D’aquí podia també establir-se un vincle amb la frase feta i si eres dona “hi havia mala peça al teler”.

Els amos ordenaven tallar les trenes a les senyores i noies per tal que no s’enganxessin al teler. També desitjaven famílies per treballar a la colònia, les filles de l’amo també tenien un matrimoni manegat. Les dones ho tenien tot per treballar a la colònia, menys la llibertat, element fonamental. Moltes senyores no hi volien fugir perquè s’hi trobaven bé, però l’escriptora i historiadora ens remet a l’onze de setembre del 1714 per a entendre-ho. Al cap de poc temps després es generà una revolució industrial amb l’aspecte tèxtil a Anglaterra. Els catalans s’hi fixaren i el 1727 ja es pot trobar la primera fàbrica del tèxtil a Barcelona. Uns mesos més tard, un altre català comprà una filadora que provenia d’Escòcia i que batejà com a La Berguedana. En aquella època, tenir dependència del carbó provocava moltes despeses i els empresaris no s’ho podien permetre. Van cercar d’altres possibilitats. D’aquí que apostaren per les turbines, i amb aquestes màquines rotatives de pressió amb un fluid, en aquest cas, amb la força de l’aigua, van decidir ubicar colònies riu amunt per aprofitar al màxim els salts d’aigua. Ubicaren les colònies en terrenys erms i pràcticament gratuïts, és a dir, com que no  produïen res, al no ser fèrtils, fins i tot els regalaven per a què algú en tragués profit. Les sirenes marcaven el ritme de les fàbriques, d’un so ben eixordador, però que més tardanament, foren substituïdes per campanes. El mossèn jugava un paper destacat dins la colònia atès que era una mena d’esbirro de l’amo. Realitzava un inventari informatiu amb les persones que anaven a missa, que prenien la comunió i tot això ho passava a l’empresari. Quan es veia alguna persona que podia causar problemes dins la colònia o rebel·lar-se contra ells, la feien fora. Per contra, també podia actuar com a un ascensor social i beneficiar a algunes famílies dins la colònia. La figura del mossèn era un filtre, per tant, era molt important anar als oficis religiosos per tal de no tenir el nom en una llista negra que de ben segur rebria l’amo. L’equació era la següent: els que no anaven a missa no obeïen, per tant, eren revolucionaris i calia expulsar-los de la colònia. El capellà ho comptabilitzava tot de manera detallada. Una dona entrevistada per al llibre glossà: “no teníem temps per pensar, si pensaves tenies problemes”. La colònia tenia unes normes molt estrictes i a les hores fixades tancaven els portals d’entrada i de sortida. Com a anècdota, en algunes colònies hi havia uns cupons que servien com a intercanvi monetari per comprar i que es rebien en confessar-te.

Ben aviat, les dones desplaçaren als homes de la producció, ja que com que cobraven un 40% menys tot i fer el mateix treball, abaratia els costos i això realment interessava als propietaris de la colònia. Així doncs, al cap de poc temps, els homes eren els operaris i les dones treballaven als telers. La guerra marcà l’inici del final dels telers. Les vagues, les bombes, i tot i que, els moviments vindicadors dels partits sindicals no existien encara, algunes dones començaven la seva particular lluita contra els amos i això els comportava l’expulsió de la colònia. Els propietaris de les colònies tingueren por i molts tancaren les fàbriques. Els empresaris fugiren. Com és evident, moltes treballadores van haver de cercar d’altres formes de vida. Les dones dels vençuts a la guerra tenien prohibit treballar. Amb la mort del dictador Francisco Franco, definitivament desapareixien les colònies tèxtils a Catalunya. Una època en què partits sindicalistes com CCOO i la UGT entraren a les colònies i amb el temor dels que les capitanejaven, tancaren la paradeta i adéu al negoci, d’aquí una altra frase feta senzilla d’entendre per veure tot el que comportava: “soroll de telers, soroll de diners”.

Una de les senyores a la qual Assumpta entrevistà li digué: “la nostra vida va ser una estafa”, després de reviure els records en l’escriptura del llibre. A una altra dona i a la qual ha amagat la identitat al llibre la van violar els operaris en tallar-li les trenes. Encara guardava la trena fins al dia que morí, i que lliurà a l’autora com a record inesborrable. Un dia va visitar amb una altra senyora la colònia de Can Rosal a Berga i amb la visita va tancar ferides. I així fent un total de vint dones, algunes de les quals anaren morint durant la finalització del llibre, abans que arribés a impremta. Vint dones de passat i una de futur, com explanà l’autora.

El silenci dels telers (2012) és en paraules d’Assumpta Montellà “un homenatge a les dones anònimes que suportaven les vides del país”. És un llibre d’investigació ben recomanable per conèixer millor perquè en algunes comarques barcelonines hi ha tantes ximeneies altes que veuen passar els seus dies, implacables, sense ésser destruïdes, revisquent la memòria històrica d’un passat ben passat, emperò a través de les vivències de les dones que hi treballaren, que en foren moltes i que es limitaven com deien a “treballar i callar”.

Josep Maria Corretger 

Abril del 2013

(Imatges extretes de: lactual.cat, bibgirona.net i casadellibro.com)

!!EXERCICIS:

1. Ara que s'acosta Sant Jordi, recomana una lectura basada en fets reals escrita per una autora o autor català i explica'n unes pinzelladetes de l'argument.

2. Opinió: Penses que en l'actualitat els llibres que relaten fets reals són els que més venen? Per què? 

3. Si per casualitat has llegit el llibre, pots expressar el teu parer.