Aquest és l'esquema que ha realitzat l'alumnat de Literatura catalana destacant aspectes de la vida i obra de l'autora. Clica a sobre de l'armari per ampliar-la.
N.B. Alguns enllaços que t’ajudaran:
https://educaciodigital.cat/ioc-batx/moodle/mod/book/tool/print/index.php?id=8033
EXERCICIS:
1. Cerca informació i aporta vint aspectes sobresortints de la vida i obra de Maria Aurèlia Capmany.
2. Per què diem que «Feliçment, jo soc una dona» és una obra feminista? Explica-ho amb exemples de l’obra.
3. Amb l’ajuda del llibre i d’Internet, crea una ruta literària de l’obra o de l’autora.
4. Escull un personatge de l’obra «Feliçment, jo soc una dona», i comenta com actua mitjançant exemples de l’obra.
5. Quina és l’originalitat del pròleg de l’obra?
6. Es diu, que «Feliçment, jo soc una dona» és una falsa memòria? Per què?
7. Escull un fragment de l’obra que t’hagi agradat i realitza’n un comentari.
8. Quins fets històrics viu la protagonista de l’obra? Quins anys abasta la seva vida?
9. Comenta el present fragment del llibre, pàgines 74 -76 de l’edició d’Educació 62.
Vaig
conviure amb ella ben bé fins als set anys. És impossible que no hi hagués un
moment o altre de tendresa, una correguda meva per refugiar-me a les seves
faldilles. I alguna cosa em devia dir suposo quan fèiem el llarg camí de can
Pujades al barri de Santa Caterina. Però per més que faig esforços no recordo
res. Ni paraules, ni renys, només alguna plantofada escadussera i la frase:
«Això no es diu!». No la sé veure parlant, formant part de la gent que jo
coneixia, com si ella, la meva mare, fos un personatge aliè a tot això, com si
ja n’estigués definitivament fora abans de saltar per la finestra.
Ho sé, sé
totes les raons que motiven el meu oblit, quan sigui l’hora explicaré també què
n’opinava l’inevitable psiquiatre. Però ara soc aquí, en aquest octubre d’una
calidesa meravellosa, fent tots els esforços del món per dir la veritat. I no
m’és gens fàcil de dir-la. Ara ho veig. Vaig aprendre a mentir molt aviat,
abans que jo mateixa sabé que era una defensa, l’única que tenia, i em calia
conquerir l’amor dels altres al preu que fos. Mai no vaig saber ben bé què era
la dignitat.
No tinc cap
fotografia de la meva mare, ni de ningú de la família, és clar. Quan, alguna
vegada, m’entretenia a repassar àlbums farcits de fotografies de tota la
parentela del meu marit, pensava que era una forma de recordar que a mi m’era
vedada i al mateix temps em sentia com nova de trinca, lleugera, sense cap
llast.
Si vull
recordar la meva mare, ella mateixa davant meu en forma de paraules o gestos o
contactes, la seva cara, tot l’embalum del seu cos, sembla fugir de la meva
atenció, m’arriba, en canvi, com un rastre en la memòria dels altres. Parlaven
de la meva mare:
-Mi-te-la!
I tant que s’assembla a sa mare. Però serà més alta i més fina. Fixa’t amb els
turmells, com un cavall de raça!
-Té els
mateixos ulls que sa mare. Uns ulls golafres, que no ho veus?
-Ja té a
qui assemblar-se, pobra desgraciada!
Aquesta no
es ficarà al llit amb el primer que arribi, com sa mare. Aquesta en sap, de
fer-se l’esquerpa!
Pobra
Carola, ta mare t’ha deixat. Era un pendó, vet-ho aquí.
Tot això
són frases que recordo, paraula més paraula menys, que naixien de l’anonimat de
la cuina, amb la interrupció de la cuinera, que de tant en tant aturava aquella
excitació que la meva presència produïa, amb un:
I deixeu-la
estar, pobra Escaroleta. Vine’m aquí, ulls grossos!
10. Imagina’t
que se t’encarrega crear una campanya publicitària per al llibre “Feliçment, jo
soc una dona”. Pensa en alguns dels ingredients importants de l’obra i de l’autora,
com a principal reclam.
.jpg)
