diumenge, 7 de novembre de 2021

Què hem de saber del modernisme? Adreçat als de literatura.

 

.A l’entorn del 1880 a Catalunya van començar a originar-se unes actituds culturals que cercaven la modernització. La revista L’Avens (1881-1884) n’és un dels nuclis centrals. En ella s’hi aglutinaran autors de la vessant naturalista com ara Josep Yxart, Francesc Sardà o Narcís Oller, així com també els joves interculturals que volien incorporar-se dins d’aquest món d’art i de cultura: Raimon Casellas, Jaume Brossa, Alexandre Cortada, Santiago Rusiñol, i que a poc a poc van renovar la revista i promouran el moviment que coneixem com a modernisme.

.El modernisme sorgeix a l’entorn del 1892 quan una sèrie de grups amb afany renovador i que actuen dins de l’art, la literatura, la música entre d’altres, confluïren al voltant d’un mateix programa. La revista L’Avens en la seva segona etapa (1889-1993) és la plataforma més destacada, atès que acull i promou les iniciatives més innovadores. Amb la revista i les exposicions de Santiago Rusiñol i de Ramon Casas, influenciats pels pintors impressionistes francesos, a la Sala Parés de Barcelona, juntament amb les festes modernistes de Sitges, i els articles de Joan Maragall dins de Diario de Barcelona i de Raimon Casellas a La Vanguardia donen el tret de sortida d’un moviment que pretén renovellar la vida cultural catalana, i que s’introdueix en qualsevol manifestació artística, com per exemple l’arquitectura: Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch.

.L’Avens aviat passa a ser L’Avenç. Fou a conseqüència d’una campanya de reforma lingüística, amb la finalitat de convertir el català en una llengua moderna i que tingués capacitat de ser emprada com a vehicle lingüístic en qualsevol manifestació d’una societat desenvolupada.

.Els modernistes van veure que era necessària una gramàtica que fos acceptada, i d’aquesta manera que el català esdevingués una llengua de cultura. Que cal fugir de les bones actituds gramaticals que únicament fan proliferar gramàtiques de poca importància i que és necessària arribar a la normalització d’una gramàtica amb cara i ulls.

.És mitjançant L’Avenç de la segona etapa dirigida per Joaquim Casas-Carbó i Jaume Massó i Torrents que s’aconsegueixen reforçar totes aquestes propostes gramaticals. Joaquim Casas-Carbó tenia les idees ben clares de com havia de ser l’ortografia del català modern. En fer-les públiques, Pompeu Fabra s’hi interessà. El gener del 1891 la revista amb el canvi de grafia introdueix unes reformes ortogràfiques que es clouran el 1893, amb l’adopció d’unes normes un pèl agosarades que vol ser una unificació i normalització gramatical de la llengua catalana.

.Els modernistes que creien fermament que havien rebut una herència cultural inexistent  i que vivien en una decadència social i cultural, on es vivia del passat. Segons Jaume Brossa, els modernistes estaven oberts a qualsevol proposa moderna, això queda plasmat en l’article que escrigué ell mateix a L’Avenç el setembre de 1892, intitulat “Viure del passat”, que marca la fita d’inici del modernisme i que inclou el lema del moviment: “A èpoques noves, formes d’art noves”.

.Dins de l’article programàtic “Viure del passat” es veu ben clar que el modernisme hauria de plasmar: que la literatura catalana podia alinear-se amb l’avanguarda intel·lectual europea, i així arraconar la Renaixença i on autors com Jacint Verdaguer van situar la llengua catalana a la categoria de llengua literària, emperò, que per l’edat no estava proper al moviment. També hi havia la voluntat d’actualitzar-se i d’aconseguir que la hi hagués una cultura amb llengua pròpia, però d’esperit cosmopolita.

.Els modernistes s’emmirallen amb Europa per a posar-se al dia. Actitud que trobem durant la primera etapa del moviment (1892-1900), una etapa de formació, en la qual els modernistes cercaran els seus models inspiradors. Així trobem que Joan Maragall va introduir a Catalunya tot el que va poder de la cultura alemanya: Goethe, Novalis, Wagner, Nietzsche.

.Joan Maragall transmet l’estimació per Nietzsche, crític amb tot allò que prové del passat i profeta d’allò que s’esdevindrà, així com desmitificador dels valors tradicionals i instigador d’un individu nou i que donarà sentit a l’existència, anomenat “Superhome”, un home que va més enllà de l’individu tal i com el coneixem.

.Aviat entren noves influències com: Maeterlinck, Ibsen, Ruskin, Mallarmé, D.G. Rossetti, D’Anunzio, P.B. Shelley, Heine, entre d’altres. Cercaven el mestratge arreu. No hi havia cap inconvenient en mostrar aquesta europeïtzació.

.La gran majoria de referències que cerquen els modernistes: romàntics, simbolistes, prerafaelites, tenen la mateixa idea: el rebuig de la societat perquè entenen que ha perdut els seus trets d’identitat i on aconsellen replegar-se en un mateix per a crear un paradís fals, l’art. Cosa que farà dels modernistes esteticistes uns éssers superiors i privilegiats.

.Els modernistes estaran propers a la Germandat Prerafaelita (1848) i adoptaran el tema “l’art per l’art”. Com van fer aquests, els modernistes volen imposar els seus ideals artístics oposats a l’art de la industrialització. Els prerafaelites van veure que la burgesia havia fet que l’art s’industrialitzés i que entrés en una cadena consumista. En canvi, pels modernistes, l’art havia de tenir un valor decoratiu, sense transcendència, i que satisfés les necessitats de les classes burgeses. Pels prerafaelites l’art de caire industrial, consumista embrutava i devaluava la societat, i si se situava en un medi urbà massificat, acabava desvinculat dels seus orígens. Proposaren recuperar l’home com a artista individual, natural, sabedor del seu passat, i d’aquesta manera podrà tornar a esdevenir creatiu. D’aquí que defugen la ciutat, i cerquen ambients rurals per a poder dedicar-se de manera plena a l’art.

.Santiago Rusiñol plasma en els seus discursos més interessants aquesta actitud de cercar el món rural per a portar a terme el seu art, com per exemple el que realitzà a la Tercera Festa Modernista de Sitges, el 1894.

.Els modernistes també presentaran posicions compartides amb trenta-set poetes francesos, com ara Baudelaire i Rimbaud, que el 1866 i sota el nom de Le Parnasse contemporan havien propugnat la superioritat de l’art. És aleshores, i sota la influència de l’obra poètica “Les flors del mal”, de Baudelaire, que els poetes reivindiquen una nova manera d’entendre l’art i la literatura. S’imposa la recreació de la intuïció, un món imaginat, suggerit, evocat. És el simbolisme, que alhora rebutjarà el positivisme i el naturalisme científic.

.Els simbolistes rebutgen presentar el món real, com es mostra a la novel·la de J.K. Huymans, “À rebours” (1884), on es parla de somnis, d’al·lucinacions, de literatura, d’art, de pintura i de metafísica. On la trama no evoluciona. Autors com Baudelaire creen paradisos que no existeixen per tal d’introduir noves sensacions o percepcions, com olors, colors, sons; Verlaine en descobrí la musicalitat dels mots i la seva força; Rimbaud provoca una ruptura total amb el llenguatge, trau els mots de la seva funció comunicativa i els dona una capacitat d’evocació per a explicar un món mai vist; Mallarmé porta aquest procés tan lluny com pot, amb analogies i símbols de la mà del poeta, així aquest pot fugir de la realitat evident. Per tant, cal obrir pas als mots, on l’analogia i l’associació en seran les protagonistes.
.Aquestes actituds estètiques influeixen en la vessant socials dels seus defensors. D’aquí sorgeix la bohèmia de Montmartre i del Barri Llatí de París, que els artistes van fer ben seves, i d’un comportament que combina melangia i tedi, que Baudelaire anomenava spleen. Però aquesta actitud i la recerca de la bellesa no influenciada per la ciutat seran considerades decadents pels seus detractors. Seran els decadentistes els que convertiran la bellesa com a element de culte i en una única manera d’entendre la vida i l’art per sobre de la realitat, el vici o la virtut. Aquesta manera de concebre l’art i la vida encoratja els modernistes catalans, sobretot els que es definiran com a esteticistes, perquè això va acompanyat de novetat, ve d’Europa, és modernitat. Seguir aquest model de vida és posar-se al dia i apropar-se a Europa.

.Santiago Rusiñol és un bohemi, porta una vida artística. Es dedica exclusivament a l’art, com si fos una religió. Ell en serà el motor de les festes modernistes de Sitges, lloc on s’aplegaran iniciatives disperses com a element unificador per a modernitzar la societat catalana. Convertí el Cau Ferrat en un lloc d’art. Allí hi confluïren diferents manifestacions artístiques, sempre acompanyades per un discurs inaugural amb principis modernistes de la mà del mateix Rusiñol.

.La festa més sobresortint fou la segona, celebrada el 10 de setembre del 1893, en la qual es realitzà un concert amb composicions d’Enric Morera, músic català per excel·lència, i de César Franck, el pare de la música simbolista, i a on també es va representar “La intrusa” de Maeterlinck, obra traduïda per Pompeu Fabra, obra entesa com un tot i que constituïa un punt a favor de l’autonomia de l’art, així com un atac al públic que no tenia sensibilitat.

.Maeterlinck anava associat a actualitat, modernitat europea. L’estrena de la seva obra s’acompanyà d’una gran campanya publicitària. Raimon Casellas va escriure una article a La Vanguardia del 8 de setembre per a presentar l’obra al gran públic. Joan Maragall va parlar de la representació de l’obra en una carta al seu amic Roure, el 15 de setembre de 1893, on diu: “Amb això de La intrusa es pot dir que ha vingut a la vida pública el grup modernista de Barcelona”. 

.El modernisme és una reacció, un trencament contra el passat en tota regla, tant pel que fa a les conviccions literàries de l’escriptor, com també a la seva projecció pràctica i moral. Maragall va denominar aquesta reacció com a espiritista, és a dir, com a element antimaterialista, antiracional.

.L’heterogeneïtat predomina en el modernisme, un allunyament del naturalisme positivista i de la ideologia i filosofia que l’inspiraven. Maragall hi veia una reminiscència de la passió romàntica, soterrada per l’onada de realisme i de naturalisme, emperò que ressorgia amb el nom de modernisme. Per això, no ha de sobtar que comparteixi elements del moviment romàntic com ara: assossec davant de la individualitat, desig de sinceritat, insatisfacció, imaginació visionària i emocional extrema.

.És amb el modernisme que la burgesia genera la primera generació d’artistes, que provoca el mateix ressò que tingué en les primeres generacions d’intel·lectuals burgesos de les societats industrials europees. Aquesta nova generació es reafirmarà artísticament oposant-se a la seva pròpia classe. Ésser artista, ara serà ser un professional, no entès en el viure de l’art, sinó en el viure per l’art, com es plasma en l’obra “L’auca del senyor Esteve”, de Rusiñol, on el protagonista abandona el seu negoci familiar per dedicar-se a l’art.

.El fet d’abandonar el comerç o la indústria, que era l’ofici i l’orgull de les seves famílies, i decantar-se per l’art o la literatura, els revoltava contra la seva classe social. Per tant, per ells, l’art era passió i rebel·lió, característica fonamental del moviment. L’artista adopta una actitud de rebuig envers la burgesia i concep l’art com a una activitat superior a qualsevol altra d’humana, així com l’artista esdevé un ser superior.

.A les acaballes de segle a Catalunya hi ha la mateixa actitud que es veu per Europa. Els autors i artistes exhibeixen un odi aïrat i corrosiu contra tot el que provingui de la burgesia materialista. A la vegada, els burgesos es revolten contra la pròpia classe. Els modernistes, com succeeix a Europa, reaccionen contra el progrés científic i tècnic, perquè presenten una crisi de confiança enfront els avantatges de la societat industrial, que la veu com a destructora dels valors naturals i espirituals.

.Els intel·lectuals i els burgesos s’oposen. L’intel·lectual es veu marginat, es caracteritza per l’autodefensa i la superioritat, i es protegeix en ell mateix o s’acull a actituds redemptores de la societat, la qual vol regenerar a través de l’art i de les seves propostes.

.És mitjançant L’Avenç que s’aglutinarà aquesta actitud voluntarista, regeneracionista, que establia un compromís entre l’artista i la societat a la qual es desitja regenerar. Els col·laboradors de la revista portaren la rebel·lió antiburgesa al camp social. Molts d’ells defensaren el proletariat de manera revolucionària, fet que marcà el modernisme. S’aliaren amb els extremistes, com passà amb Pere Coromines, que esdevingué un pont entre la vessant d’esquerres de L’Avenç i els teòrics de l’anarquisme proletari. Plegats participaren en actes públics propagandístics. Quan la policia cercava els autors de l’explosió d’una bomba al carrer Canvis Nous de Barcelona, conegut com a el Corpus de Sang (1896), Coromines fou empresonat com a incitador de l’acte i li demanaren la pena capital.

.L’esmentada radicalització, juntament amb la desaparició de la revista L’Avenç el 1893, va marcar l’inici del decadentisme en la literatura i les arts del modernisme. És a partir d’aquí que el vessant esteticista agafa el relleu. Era una forma estètic més evasionista, que concebia l’art com a un refugi.

.Entre el 1893 i el 1898 la influència d’estètica simbolista és la predominant dins del moviment. Són uns autors que no s’interessen per la revolució social i que veuen en la formulació de la literatura i l’art com a un element de bellesa. És aquí on apareix la figura de Santiago Rusiñol, que n’agafa les regnes, i Raimon Casellas n’esdevé el seu teòric destacat. Ells proposen elevar l’art i l’artista com a portaveus d’uns valors, enfront dels valors banals i materialistes creats per la burgesia. També defensaven “l’art per l’art”, com a un consol dins de les vacuïtats que presentava la vida moderna. Així doncs, valoraven el refinament, el gust, la sensibilitat individual. Per un altre costat, també proposaven un acostament a les formes simbolistes, prerafaelites o decadentistes.

.El regeneracionisme i l’esteticisme s’equiparen l’any 1898. Temps en què els ànims de revolució de l’esquerra finalitzen en el procés de Montjuïc, el 1896.

.Amb la revista Catalònia, s’introdueix el model de Gabriel D’Annunzio. Aquest ofereix una superació del decadentisme mitjançant una ideologia nacionalista i messiànica. Tanmateix, segueix la tendència estètica de l’artista més rebel, emperò, exaltant Nietzsche, i on l’artista es converteix en guia de la societat, evitant així qualsevol intrusió evasionista.

.L’actitud que presenta la revista Catalònia construirà la segona etapa del modernisme (1900-1911). Ara, una etapa més combativa i militant que la primera, que era més teòrica, i que a més, el modernisme es configura com a una escola, una estètica determinada. Ens trobem que un sector dels modernistes estava decebut perquè havien vist que a l’artista li havia mancat capacitat per a transformar la societat. En canvi, tenien la capacitat per a construir una cultura i un art moderns, tanmateix, no comptaven amb l’ajut de les classes dirigents, aquest fet va fer que aviat moderessin les seves posicions més contundents. Al mateix temps, la burgesia catalana, arran de la crisi política i social que va comportar la pèrdua de les darreres colònies, encetava un moviment més nacional, conservador i que hauria de canviar el panorama polític i cultural català.

.Els fets del desastre colonial del 1898 va comportar un malestar que ja s’havia començat a manifestar en els darrers anys i que contribuí en una política catalana que requeria un suport popular i unes institucions pròpies.

.El modernisme es comença a diversificar en diferents opcions polítiques. Així doncs, podem trobar autors que s’envolten de burgesos i tenen el suport de Joan Maragall i Raimon Casellas. També hi ha el grup al voltant de la revista Joventut (1900-1906), que mostrarà una actitud més cosmopolita, vitalista i regeneradora; o els catalanistes d’esquerres a l’entorn de la revista El Poble Català, que acaren el noucentisme que plasma La Veu de Catalunya, amb Josep Pous i Pagès; i encara trobem alguns intel·lectuals de posicions anarquitzants, però amb actuacions insignificants.

.El modernisme, en aquesta segona etapa genera una forta renovació de la vida cultural de diferents comarques, cosa que provoca que alguns intel·lectuals es traslladin a Barcelona, lloc on a més, no s’adapten, fracassen en la comercialització del seu art i malvisquin. És el període de temps en què foren escrites la majoria de les obres modernistes, partint de: “Els sots feréstecs” (1901), de Raimon Casellas, fins a “La vida i la mort d’en Jordi Fraginals” (1912), de Josep Pous i Pagès, darrer sospir del moviment. La revista fou el màxim exponent modernista d’aquesta etapa, amb una actitud nacionalista, vitalista i instigadora del culte per l’individualisme i el rebuig de la burgesia. Concep l’artista com un messies. Des del punt de vista literari, revitalitza el tema rural, cosa plasmada en la narrativa, on apareix el camp com a element que mostra les relacions conflictives entre l’artista i la societat.

.Els modernistes foren els primers en anhelar que l’art obtingués un reconeixement dins de la societat catalana del moment. Quan aquests objectius començaren a aconseguir-se, sorgí un nou grup d’intel·lectuals joves, contemporanis dels modernistes i que alhora, plantejaven una altra alternativa. Són els noucentistes, que entraren amb força dins del panorama cultural català a partir del 1906. Tot i que, manllevant una idea dels modernistes: la voluntat d’assolir una cultura catalana a l’alçada de l’europea. Aquests imposaran més severitat intel·lectual i més eficàcia per a portar-ho a terme, també amb el desig de superació de la dispersió dels anteriors.

.La irrupció dels noucentistes va accelerar la fi del moviment modernista. Una fi que es fixa l’any 1911, fita del triomf de la Lliga Regionalista, amb la qual els noucentistes s’identificaven. Per contra, els modernistes veieren que s’havien aliat amb un partit polític governant. Ara bé, també era l’any en que traspassà Joan Maragall, (mort el 20 de desembre del 1911) i figura cabdal del moviment.

 

ADDENDA:

.Esquema realitzat per l'alumnat de Literatura catalana. Clica a sobre de la imatge per a ampliar-lo:

[Fotografia: Mariona Berenguer]


(Adaptat de: FIGUEROLA, Fina, “El modernisme”, dins Lletra.uoc.edu)

(Imatges extretes de: Sàpiens.cat, Icària Literària, Barcelona Vintage guide)

 

EXERCICIS:

1. Realitza un esquema amb deu aspectes sobresortints sobre el modernisme.

2. Quines eren les principals influències modernistes?

3. Dins del modernisme hi havia dues tendències. Quines i per què?

4. Què pretenien els modernistes?

5. Per què va ser fonamental l’aparició de l’article “Viure del passat”? Qui el va escriure?

6. Per què els noucentistes s’oposaven als modernistes?

7. Per què en un primer període la revista L’Avens s’escrivia amb essa?

8. Esmenta quin moviment recolzaven les següents revistes:

L’avenç:

Catalònia:

La Veu de Catalunya:

El Poble Català:

Joventut:

9. Quines fet marquen la desaparició del modernisme i per què?

10. Fixa el període d’inici aproximat i de finalització de cada moviment en anys:

Modernisme:

Noucentisme:

 

 




Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;