dilluns, 21 de juny de 2021

Viatge al naixement de la Flama del Canigó. Adreçat a 2n cicle d'ESO i Batxillerat

Quan estem als darrers vestigis de la primavera, tothom té en ment la nit més curta de l’any, la nit de Sant Joan, dia en el qual se celebra l’entrada de l’estiu. Aquesta tradició ve de temps molt antics, i fou transmesa de generació en generació al llarg de molts segles. Així doncs, els primers pobladors de les nostres comarques ja tenien per costum festejar la nit més curta de l’any, el solstici d’estiu. Si realitzem un breu recorregut per la història:

Els pobladors primitius dels països mediterranis i europeus ja honoraven les forces de la natura, principalment el sol i el foc, a través de cultes i similars, perquè pensaven que el foc era un element protector, purificador, fertilitzador i que allunyava els mals esperits de tots els qui en participaven.

Els romans en arribar a la Península Ibèrica ja trobaren celebracions a l’entorn de l’arribada de l’estiu. El 680 el Concili de Constantinoble va decretar la prohibició de festes i supersticions paganes i com no, les lligades a l’estiu. Sortosament, els pobles no van seguir aquestes instruccions i van continuar encenent fogueres, fins a arribar a donar-hi un caire religiós. El 717 amb els sarraïns es continuen permetent la celebració de les festes populars i on ells mateixos en són partícips. D’aquí prové una cançó que es cantà fins ben entrat el segle XX:

“Lo dia de Sant Joan es dia d’alegria, fan festa els cristians i els moros de moreria”.

Durant l’edat mitjana, els gremis són els encarregats de mantenir la perdurabilitat dels Focs de Sant Joan. L’ocupació de les tropes francocastellanes de Felip V, el 1707 al País Valencià, el 1714 al Principat de Catalunya i el 1715 a les Illes Balears, aboleixen les institucions d’autogovern, la prohibició de l’ús públic de la llengua i s’inicia la marginació cap als nostres costums i tradicions. Serà gràcies a les persones del camp que se salven. L’any 1760 vuit persones representatives de les principals ciutats dels antics regnes de Catalunya, Aragó, Mallorca i València presenten al rei Carles III un document anomenat “Memorial de greuges”, on s’hi exposa que molts funcionaris vulneraven els costums i les ordenances en introduir tradicions foranes. El 1761 al Principat de Catalunya el capità general marquès de la Mina torna a autoritzar realitzar festes populars i de nou es poden celebrar les falles i els Focs de Sant Joan.

A principis del segle XIX, la Renaixença s’encarrega de vetllar per tot el vinculat a la cultura catalana, en un ressorgiment, a través del retrobament entre el camp, els pobles i les ciutats en un recerca de les nostres arrels. L’any 1885 Jacint Verdaguer canta als fallaires i als focs en el seu poema èpic “Canigó”, fet que també portaran a terme d’altres poetes com Joan Maragall, Eduard Girbal i Jaume, Miquel Duran i Tortajada, o Tomàs Garcés.

L’any 1933 amb l’Estatut d’Autonomia, els excursionistes, estudiants i d’altres ciutadans s’encarreguen de donar sentit als Focs de Sant Joan. Encenen fogueres a totes les viles i muntanyes del territori català com a símbol d’inici del retrobament d’una comunitat. Finalitzada la Guerra Civil espanyola, el 1939 torna a retrogradar-se tot allò amb el qual s’identifica el poble. Tan sols es permeten tradicions i costums que no siguin polèmiques. Per això s’hi comencen a cremar andròmines velles i a realitzar celebracions en la intimitat, sense contingut cívic i cultural.

És aquí on arrela una tradició catalana que arrenca definitivament tal i com la coneixem als nostres dies a mitjan del segle passat. Fou l’any 1955 quan en Francesc Pujade, un habitant d’Arles de Tec, al Vallespir inspirat pel poema èpic de Jacint Verdaguer “Canigó” (1886), va tenir la pensada, juntament amb Esteve Albert i Josep Deloncle, d’anar a encendre els focs de la Nit de Sant Joan al cim de la muntanya que li dona el nom. Llavors, el 1963, Francesc Pujade (1903-1975) i Joan Esglésies (1926-2021), impulsors de les fogueres de Sant Joan a la Catalunya Nord, enceten el costum de baixar el foc del cim del Canigó i expandir-lo per encendre les fogueres de la Catalunya Nord: Rosselló, la Vall de la Tet i el Vallespir. A poc a poc la gent van anar engrescant a la gent. D’aquesta manera, neix el que avui anomenem “Flama del Canigó”.

El 2 d’abril del 1966 va decidir-se encendre una gran foguera al coll d’Ares denominada Foc de Germanor del Coll d’Ares. La iniciativa va tenir èxit. Aquest foc va er encès per la Flama del Canigó.

Tot i el període de la repressió franquista, aquesta habitud va eixamplar-se per tot el Principat de Catalunya, de vegades, de manera clandestina, esdevenint un símbol de la cultura catalana. D’aquesta manera, va traspassar la frontera entre els estats francès i espanyol, fins a arribar a Vic el 1967 i a Barcelona. El 1972 arribà a Reus, el 1973 al País Valencià, i després s’expandeix per les Illes i l’Alguer. Són diverses entitats de cada comarca les responsabilitzades d’anar a cercar la flama i posteriorment, repartir-la pel seu territori. Així doncs, cada vint-i-dos de juny, un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà és l’encarregat d’anar a cercar el foc des de l’any 1965. És un foc que es manté encès a la cuina del Museu de la Casa Pairal del Castellet de Perpinyà, una antiga presó, símbol de la repressió de l’estat francès, que havia estat reconvertit en un museu. Posteriorment, es desplacen fins al cim del Canigó, de 2784 metres d’altitud, i allí encenen una nova foguera en finalitzar la lectura d’una manifest. La matinada del vint-i-tres de juny comencen el descens amb el foc de la Flama nou.

El cap de setmana abans de Sant Joan, ja hi ha una gran multitud de persones vingudes d’arreu dels Països Catalans aplegades als peus del Canigó, al refugi de Cortalets, a la Vall del Cadí. Cal un permís per pujar en cotxe fins al refugi, per qüestions ambientals.

Hi arriben en dissabte a la nit i reposen al refugi o bé, acampen en tendes de campanya per l’entorn. Serà l’endemà, el dia més emotiu, en el qual pujaran al cim del Canigó, i on hi dipositaran petits feixos de llenya que cada grup de persones portarà fins al seu poble o ciutat. Bocins de branques o teies lligades amb una cinta que porten el nom d’on són originàries, de l’associació i població que les han portat i d’altres porten fins i tot, dibuixos amb desitjos que es cremaran a cada foguera. Els feixos es dipositen apilats al voltant de la creu de ferro que hi ha al cim de la muntanya esperant la nit en què s’encendrà la foguera. D’altres persones es troben al cim per agafar la flama i d’aquesta manera transportar-la cap a d’altres punts dels Països Catalans a mode de relleus: alguns a peu, d’altres corrent, en bicicleta, cotxe, o en algunes zones de l’Ebre, fins i tot, en llaüt, per tal que arribi just al moment adequat per encendre les fogueres durant la vesprada de Sant Joan. Els qui viatgen amb la flama són anomenats els equips de foc. La Flama del Canigó també s’atura al Parlament de Catalunya, lloc on es realitza un acte institucional. El mateix succeeix amb els ajuntaments, consells comarcals i d’altres entitats culturals, socials i esportives d’arreu dels Països Catalans. Val a dir que cada població organitza la rebuda de la flama a la seva manera. La flama arriba amb torxes o quinqués a cada població i es diposita en gresols abans d’encendre les respectives fogueres. Una personalitat o associació sobresortint elabora el manifest, anomenat missatge, que serà llegit en les diferents poblacions. Tanmateix, és gràcies a l’ímpetu dels voluntaris que el foc provinent de la muntanya donarà llum a les diferents revetlles populars fins a arribar a encendre prop de tres mil fogueres. Cada any es renova l’encesa de la flama, que està emparentada amb d’altres festes del solstici d’estiu pirinenc, com ara les falles d’Isil, Alins, Durro, Vilaller, Barruera, Pont de Suert, Andorra o la crema d’Eth Haro de la Val d’Aran, atès que, el foc descendeix de la muntanya. La flama és un element simbòlic amb un vincle estret a la persistència i la vitalitat de la cultura catalana. És a través de diferents rutes i centres de repartiment organitzats que fan possible que la Flama del Canigó arribi fins a la nostra vila o ciutat. Tothom pot ésser el portador de la flama, tan sols cal estar en contacte amb les entitats culturals del teu poble, i és un fet que t’omple d’orgull i de satisfacció.

Josep Maria Corretger Olivart

Juny del 2021


Webgrafia:

-Vilaweb

-Vikipèdia

-Òmnium Cultural

 

(Crèdits fotogràfics: Ajuntament de Barcelona, Punt/Avui)


EXERCICIS:

1. Quin és l’origen de la Flama del Canigó? Per què se l’anomena així?

2. Arran de què es va crear?

3. Qui foren els impulsors de la flama?

4. Durant el franquisme com es va aconseguir mantenir aquesta tradició?

5. Quin és el simbolisme que envolta la flama?

6. Fòrum: has portat la Flama del Canigó al teu poble o ciutat, o bé, l’has anat a cercar al Canigó? Explica la teva experiència.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;