Treballem la llengua i literatura catalanes: Les torres humanes. Adreçat a tothom

Així és com popularment els anglesos anomenen al conjunt de persones enfilades les unes al damunt de les espatlles de les altres fins a aconseguir diversos pisos d’alçada, human towers. És una tradició coneguda dins del folklore català que té més de dos-cents anys d’història, on les colles es reuneixen per a aixecar castells durant les festes majors de pobles i ciutats. A Barcelona, per exemple, es realitzen castells des del segle XIX, a la diada de Santa Eulàlia durant el mes de febrer, per les festes de la Mercè, al setembre i en les diferents festes dels barris i dels districtes. L’origen dels castells té a veure amb els balls que culminaven amb una manifestació on s’aixecaven torres humanes i es construïen figures per part dels joves a l’entorn de processons religioses, en una expansió de la Muixeranga valenciana, que era un element festiu provinent d’alguns pobles valencians, de la Ribera Alta on es combinava elements acrobàtics, coreogràfics, religiosos i burlescos. A Catalunya, les primeres referències que trobem sobre els castellers daten del segle XVIII al camp de Tarragona i al Penedès, on es parla d’un castell de sis sostres amb dolçaina del 1770 a l’Arboç. La gent que formava part de les colles castelleres treballava al camp i aprofitaven el moment de poca feina per a anar de poble en poble, sobretot per terres de Tarragona a realitzar castells. A causa de la tragèdia de la pèrdua de les darreres colònies de Cuba i Filipines, així com també per culpa de la crisi de la fil·loxera, desaparegué aquesta tradició. Al segle XIX, la guerra del Francès, i les guerres carlines (1833, 1846 i 1872) també jugaren un paper negatiu en aquestes manifestacions. Fou entre els anys 1851 i 1889 que hi hagué la primera època d’or. Llavors, del 1889 al 1926 es produí un període de decadència. És arran del 1926 en què hi ha una revifalla en aquest àmbit, tanmateix, l’esclat de la Guerra Civil estroncà de nou el seu retorn. Posteriorment, no és fins a l’any 1970 en què es formaren noves colles i ja cap a l’any 1981 es començaren a construir castells de nou pisos i aquest tipus de tradició folklorística s’estengué arreu dels Països Catalans. Entre 1981 i el 1993 es viu una segona època d’or i del 1993 fins als nostres dies és l’època de platí. L’any 2010 fou un any a destacar perquè els castellers foren declarats Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. Avui dia, les colles castelleres gaudeixen de molta activitat i reconeixement públic.

Pel que fa a les construccions, cada castell està denominat per dues xifres entrellaçades. La primera indica el nombre de castellers que hi ha a cada pis, i la segona els pisos d’alçada del castell. Així doncs, per exemple, un 3 de 8 seria un castell de tres persones i de vuit pisos. Ara bé, quan un castell està format per una persona a cada pis s’anomena pilar. I el folre és un grup de persones que fa pinya a sobre del primer pis. La pinya, el folre i les manilles controlen els desequilibris del Castell, que en podrien provocar la caiguda, i transmeten part del pes dels pisos superiors cap a la pinya, realitzant una funció similar a la dels arcbotants d’una catedral. Són els més petits els que s’encarreguen de culminar el castell alçant la mà fent l’aleta i rebent uns aplaudiments ben emotius. Dins del món casteller podem trobar tot un seguit de lèxic específic amb el qual hem de familiaritzar-nos:

Agulla: persona prima i de braços llargs, encarada al baix per tal que no se’n vagi endavant. Suporta els genolls del segon.

Aleta: gest que fa l’anxaneta aixecant el braç quan està, encavalcat a sobre de l’acotxador, indicant que el castell està carregat.

Baix: casteller que aguanta sobre les espatlles la resta del castell. Els trobem al mig de la pinya.

Base: formada per la pinya, el folre i les manilles.

Canalla: els menuts de la colla que s’encarreguen de coronar els castells: dosos, aixecador i enxaneta.

Carregat: es considera que un castell està carregat quan l’enxaneta fa l’aleta.

Contrafort: grup de persones que agafades impedeixen que el baix es desplaci. Situats darrere del baix, agafen les dues crosses perquè el castell no s’obri, es desquadri i s’enfonsi.

Crossa: suports sobre els quals es recolzen els braços. Són d’estatura baixa. Un a cada costat del baix. Situen les espatlles sota de l’aixella del baix per evitar que s’enfonsi el castell.

Enxaneta: casteller menut i amb casc que corona el castell fent l’aleta.

Folre: pinya amb menys gent situada al segon pis del castell.

Gralla: instrument musical que acompanya la construcció d’un castell.

Llenya: expressió que es refereix a la caiguda d’un castell.

Manilles: pinya amb gent lleugera situada al tercer pis del castell.

Músics: són els castellers situats fora de la pinya encarregats, mitjançant la música tradicional, anomenat “toc de castells”, de marcar l'inici de l'intent, així com d’assenyalar quan el castell s'ha coronat i ha finalitzat. També guien a la pinya que el sosté. Està compost pels grallers i tabalers.

Pilar: castell format per una persona a cada pis.

Pinya: part del castell en contacte amb la terra formada per tots els castellers que s’encarreguen de donar suport a l’estructura amb les seves mans i esmorteir els efectes d’una caiguda inesperada. Els integrants s’amunteguen de manera organitzada i segons la seva pròpia constitució física fent força cap endins, d’aquesta manera s’allibera tensió a la construcció. Això fa que les persones que fan de creus alliberin força del pes del castell cap enfora.

Pom de dalt: són els tres últims pisos del castell. Format pels dosos, acotxador i enxaneta.

Puntals: són els castellers situats sobre les manilles, al nivell de quarts.

Tabal: timbal que acompanya el so de les gralles.

Torre: castell amb dues persones a cada pis.

Tronc: és la columna vertebral del castell. És la part visible i la que oculten les manilles (terços), folre (segons) i pinya (baixos). La seva estructura i altura determinen la dificultat del castell.

No ens oblidem del vestuari dels castellers. Una camisa de color amb l’escut de la colla, pantaló blanc, faixa enrotllada per a protegir la zona lumbar i per a pujar i baixar del castell, així com un mocador triangular.

La construcció d’un castell és un treball en equip amb tres elements a tenir en compte: el pes, l’alçada i el moviment. Els coneixements sobre la construcció de castells s’han transmès de generació en generació d’aquí que hagin arribat fins als nostres dies. “Força, equilibri, valor i seny”, és el lema de l’univers casteller sorgit de l’obra “Els xiquets de Valls” (1867), de Josep Anselm i Clavé. La música indica cap on s’està de l’edificació. Alçar un castell pot costar al voltant d’uns trenta-quatre minuts. Trenta minuts per a la pinya, tres minuts per a pujar dels segons fins als quints, dels sisens fins al pom de dalt un altre minut, i finalment, dos minuts i trenta segons per a descarregar-lo. El castell culmina quan s’ha aconseguit descarregar de manera ordenada.

El castell més complicat de realitzar és el 4 de 10 amb folre i manilles, que ha estat quatre vegades descarregat: el 22 de novembre del 2015 pels Minyons de Terrassa, el 2 d’octubre del 2016 pels Castellers de Vilafranca, el 23 d’octubre del 2016 per la Colla Vella dels Xiquets de Valls, i finalment, el 20 de novembre del 2016 pels Minyons de Terrassa. Parlem d’un castell de deu pisos amb quatre persones per pis, és a dir, prop de deu metres d’alçada i amb un tronc que pesa gairebé dos mil quilos.

Actualment, existeixen més de cent colles castelleres que al llarg de l’any acostumen a realitzar dotze mil cinc-cents castells en mil cent setanta-vuit actuacions. També podem trobar colles castelleres en d’altres països. És necessari tenir una bona preparació física, tècnica i suport social, així com diverses hores d’entrenament per a ésser un bon casteller.