Carme Riera i la vida de l'arxiduc Lluís Salvador d'Habsburg. Adreçat a tothom

La darrera novel·la de Carme Riera s’intitula «Les darreres paraules» (2016), obra que va rebre el premi BBVA Sant Joan. Parteix de la vida de l’arxiduc Lluís Salvador d’Habsburg (Florència, 1847-Txèquia, 1915) a través d’un manuscrit fictici que fou retrobat a les acaballes de la seva vida, invenció de l’autora, i que serví a l’arxiduc per posar en ordre els seus pensaments i per intentar donar un reconeixement a individus que no tenien nom fins aleshores. Riera va adquirir l’original on l’arxiduc explanava les seves reflexions i després de la posterior traducció de l’alemany, amb l’ajuda d’una mallorquina, decidí posar-se a escriure l’obra.

A través d’aquest manuscrit, Lluís Salvador relata una sèrie de secrets, entre els quals trobem les seves relacions amoroses, els seus punts de vista personals sobre els afers que afectaven al mapa d’Europa durant el segle XX. L’arxiduc estava emparentat amb Francesc Josep, n’era cosí i de l’emperadriu Elisabet, coneguda per Sissí, pertanyents a la família dels Àustries. Amb la lectura d’aquest manuscrit podem descobrir que Lluís Salvador tingué a les mans evitar que s’originés la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Tot parteix que l’arxiduc va viatjar a Trieste (Itàlia) per advertir a Francesc Ferran que no es desplacés fins a Sarajevo. Lloc on l’hereu de la corona d’Àustria patí un atemptat, en data del 28 de juny del 1914 i que va originar el desencadenament de la primera gran guerra. A la vegada, aquest home poderós estimava Mallorca, i des d’allí en va bastir el seu petit paradís, així com establir bones relacions amb la gent de la zona.

L’arxiduc era deixat, se sentia lleig: «No em puc estimar i no m’estimo». Això el portà a ésser una mena de científic i a cercar l’amor, tanmateix, no el trobava, era una amor fugisser, passional del moment. A les pàgines de la novel·la veiem que era un home que patia davant de la guerra, que el feia sentir-se culpable, emperò que no s’hi pogué oposar, tot i voler impedir-la. Va esdevenir un espia de l’emperador per posteriorment, rebel·lar-se contra ell en descobrir les seves pretensions malèvoles. El germà de l’arxiduc, en canvi, va decidir desaparèixer en veure el panorama i evitar-se problemes. L’arxiduc Lluís Salvador era un ésser poderós, d’aquí que s’hi apropava tothom qui podia, per assegurar-se unes coses. Així com també un saberut, parlava deu llengües i escrigué entre altres obres de referència: «Les Balears descrites en paraules i imatges» (1887), «Rondayas de Mallorca» (1895), «Els castells roquers de Mallorca, història i llegendes» (1910) o «Lo que sé de Miramar», entre d’altres. Ell tenia una amant camperola per satisfer els seus desitjos carnals. Una prova eren les cartes colpidores que Caterina Homar escrivia al noble, on entre altres coses li demanava diners.

Dins l’obra hi podem trobar dues parts ben diferenciades, en la primera ens parla la pròpia Carme Riera com a comissària d’una exposició. Aquesta rebrà l’encàrrec de treballar la vida i obres de l’arxiduc per a la mostra que s’esdevindrà. De fet, «Jo, l’arxiduc. El desig d’anar més lluny» fou l’exposició duta a terme l’any 2015 al Casal de Solleric de Palma i de la qual precisament Riera en fou comissària.

En la segona part hi trobem la veu de l’arxiduc trucant a les portes del cel, ara serà ell qui ens relatarà els fets mitjançant el manuscrit. Per això, Riera hagué d’escriure els pensaments de l’arxiduc amb frases curtes i sense descripcions acurades, perquè un individu moribund no acostuma a fer-ho, i volia transmetre credibilitat al llarg de cent trenta pàgines.

L’autora ja de ben petita es va interessar per la figura de l’arxiduc, ja en sentia parlar, perquè es passejava per les terres que havien estat de la seva propietat, fins a arribar a l’admiració. Personatge mític de les illes i sobretot de Mallorca. De fet, n’era la personalitat més destacada que visità les illes. Cosí de l’emperador d’Àustria, la monarquia més antiga d’Europa. Individu que va estudiar les illes, i que es passejava entre els veïns com si en fos un més. Era simplista i li agradava la senzillesa, d’aquí que es deia que vestia de qualsevol manera a propòsit, es confonia com a una persona del poble i això li encantava. Com també preferia reposar al terra i no a sobre del llit, ara bé, sense renunciar al sou que li arribava de la corona.

Carme Riera (Palma, Mallorca, 1948), catedràtica de literatura espanyola de la Universitat Autònoma de Barcelona, en una xerrada de presentació del llibre a la Biblioteca Joaquim Montoy d’Alcarràs, en motiu del dotzè aniversari de la seva construcció, i on mancaven cadires per escoltar-la, glossà que a l’hora de realitzar el llibre sentia la veu forta de l’arxiduc, li parlava. De fet, ella ens parla mitjançant la veu de Lluís Salvador. L’escriptora ha realitzat un exhaustiu treball d’investigació i de consulta de materials per tal d’escriure aquesta obra. Segons ella, tothom té un taló d’Aquil·les, és a dir, un punt feble mitjançant el qual ens poden vèncer. En paraules de Riera: «Tots ens vendríem per una cosa que ens interessa molt». Així com: «Tots en alguns moments de la vida diem prou».

                                                       (Crèdit fotogràfic: Biblioteca Joaquim Montoy, Alcarràs)

Rodolf, fill d’Elizabeth d’Àustria, la coneguda Sissí, sabia que havia passat a Mayerling, d’aquí que com clamava l’autora: «Hem de tirar endavant, malgrat que les coses no van bé, hem d’estar a l’alçada». L’arxiduc donava referències de la Mediterrània a l’emperador. Aquest espionatge dels ports més importants i sobre com els podien envair, ja ho havien fet d’altres. La Mediterrània tenia poques referències, l’arxiduc enviava la informació a Viena, amb textos d’escriptura xifrada. Carme Riera mentre consultava els arxius per adquirir docte per a l’obra que tenia en ment, va trobar una cartera d’home dins d’un arxiu per a una exposició sobre l’arxiduc que l’autora va preparar, i a dins hi havia un text xifrat, posteriorment, el va fer desxifrar a un amic seu i descobrí que amagava un secret sexual. L’arxiduc volia que les dues riberes de la Mediterrània s’entenguessin, l’àrab i la de les costes de les illes Pitiüses.

Una de les coses interessants de l’obra és que està escrita en dialecte mallorquí un aspecte que és d’agrair per als que estimem els dialectes i ens agrada llegir-los i escoltar-los. Emperò Riera ha arriscat escrivint aquesta novel·la, atès que, Lluís Salvador, membre de la família dels Habsburg, era una persona idolatrada a Mallorca, com a tota la seva família, ja que va tenir diverses possessions, a més de construir casalots, o miradors. Impulsà el turisme de l’illa. Allí va embolicar-se amb diferents dones, de les quals en naixerien alguns fills bastards. La novel·la cavalca entre la novel·la història i l’autobiografia. Traça el camí vital d’un home que estimava la natura per damunt de tot, val a dir que no deixava talar cap arbre.

Carme Riera és una autora de llarg recorregut i que compagina amb la seva tasca de professora d’universitat, així com a membre de la Real Academia Espanyola des d’abril del 2012. Es donà a conèixer amb l’obra «Te deix, amor, la mar com a penyora» (1975), una de les obres més venudes dins de la literatura catalana, ara bé, de caire contista. S’estrenà com a novel·lista amb «Una primavera per a Domenico Guarini» (1980). Una novel·la que experimenta amb diferents gèneres com el policíac, l’assaig o amb el llenguatge culte i periodístic. A la vegada és una autora que ha conreat gairebé tots els gèneres que existeixen, molt bé podríem expressar que és una escriptora quatre per quatre: tracta la narració a «Epitelis tendríssims» (1981), el dietari a «Temps d’una espera» (1998), així com també la narrativa infantil i juvenil a: «El meravellós viatge de Maria al país de les tulipes» (2003), o «El gos màgic» (2005), entre d’altres; la crítica i l’assaig en obres vinculades sobretot a la literatura espanyola; guions per a Catalunya Ràdio o bé TV3; la novel·la història a «Dins el darrer blau» (1994) o «Cap al cel» (2000). Així com també escriu de manera quinzenal un article per a La Vanguardia. La seva trajectòria literària ha estat premiada amb els principals premis de les nostres contrades: el Prudenci Bertrana, el Ramon Llull, el Josep Pla, el Joan Crexells, el Lletra d’Or, el Sant Jordi, o més recentment, el Sant Joan, que donen mostra de la seva qualitat i talent com a una escriptora, una de les més grandioses dins de les nostres lletres.

Josep Maria Corretger Olivart

Març del 2018

*Un petit tast de l’obra:

Castell de Brandýs, 30 de setembre de 1915

—Els calmants no aconsegueixen apaivagar el dolor de les meves oxidades articulacions, ja ho veus, Erwin, gairebé no puc moure-les. No sé quant de temps podré passar encara sense recórrer a l’opi, però en aquestes condicions no crec que sigui gaire i els seus efectes hipnòtics podrien servir en el futur per fer invalidar les meves darreres voluntats. Per això hem d’anar de pressa, molt de pressa. —

No digau aquestes coses, altesa, jo us veig bé, feis bona cara. —A la cara no hi tenc res de nou, és la mateixa cara lletja de sempre. Però no t’he demanat opinió i no vull de cap manera que me la donis. No, no em diguis res. No m’interrompis. T’ho ordeno. He acomiadat els metges. No vull tornar-los a veure. En comptes de trobar remei al meu mal s’han limitat a amonestar-me amb les seves proscripcions alimentà- ries, com si a hores d’ara una mica més o menys de sal o set o vuit copes de cervesa tenguessin cap conseqüència. He pogut comprovar que com més prohibeixen menys encerten en el diagnòstic, encara que el diagnòstic m’importa poc. Ja que no existeix remei possible al malbaratament de l’edat, cosa sabuda des de sempre, almanco haurien de conèixer els pal·liatius i aplicar-los de manera generosa. Tal vegada, hauria estat preferible que em visitassin els metges vienesos en comptes dels de Praga. Aquells, amb la cantilena que cal deixar obrar la naturalesa —quan es té un hospital general tan immens com el de Viena, on l’únic que es recepta és aiguardent, s’entén millor la seva teràpia— no m’haurien prohibit res.

         (Extret de RIERA, Carme, Les darreres paraules, Edicions 62, El balancí, Barcelona, 2016)
         (Resta de fotografies: Edicions 62, Mallorca tomorrow, El Punt Avui)

!!EXERCICIS:

1. Informa't i realitza una petita ressenya biogràfica de la vida i obra de Carme Riera.

2. Quins són els gèneres que ha conreat l'escriptora de Mallorca? Cita'n obres de cadascun.

3. De què tracta l'obra "Les darreres paraules" (2016)?

4. Opinió: has llegit alguna obra de Carme Riera? Quina? Si són diverses, esmenta-les i justifica quina t'ha agradat més i per què.

5. Fòrum: penses que inspirar-se en fets o personatges reals a l'hora d'escriure ens facilita la creació d'històries? Per què? Raona la teva resposta.