"A la dansa més bella, la sardana". Adreçat a tothom

*Una mica d’història

Així comença un dels poemes més coneguts i dedicats a la sardana i de la mà de Joan Maragall. El mot sardana es pensa que prové de cerdana, pròpiament originària de Cerdanya o ballada a la manera de Cerdanya, tanmateix, molts ho veuen dubtós. Ara bé, Joan Amades va comprovar que durant molts anys a tota mena de ball rodó se l’anomenava sardana. En coves del neolític ja es van trobar representacions a danses circulars en molts llocs: pintures, així com també els escriptors grecs ja parlaven d’aquestes danses l’any 850 abans de Crist. Segurament, abans del segle XVI ja s’emprava el mot sardana per a designar un ball, que com moltes danses sorgides a Europa podrien haver derivat de les danses màgiques de l’antiguitat. Un ball de poble, de germanor, fet en cercle i agafats de les mans, que es desplaça ara cap aquí, ara cap allà. Sovint eren danses adreçades als déus, per assolir algun acompliment, resoldre alguna necessitat o neguit humà. A la vegada, ballar-la ajudava a guarir ferides i a foragitar alguns mals. Així doncs, és al Llibre Vermell de Montserrat, i en els Goigs dedicats a la Mare de Déu, que data del segle XIV, on ja es descriu un tipus de ball rodó. Al mateix segle, el rei Pere III parlava d’una dansa mesclada. I el rei Joan I tenia una cobla permanent al seu palau per actuar en cerimònies de la cort. Temps en què trobem una referència plàstica a la sardana, el plat de Paterna o de la sardana, que actualment es conserva al Museu d’Art de Barcelona. 

Al segle XV trobem un capitell gòtic del claustre de Montserrat que reprodueix la figura d’un cornamusaire. És al segle XVI que trobem la primera referència escrita on apareix el mot “sardana”, al Liber consulatus d’Olot (1552), on els cònsols i jurats de la casa de l’Almonia van acordar prohibir el ball. Al mateix segle es prohibeix ballar sardanes a dins de les esglésies. Al segle XVII la sardana esdevé una dansa senyorial de moda i adquireix un to més festiu i profà. A poc a poc, la sardana es va ballant més fora de les corts i es dansa per Sant Jordi o carnestoltes. El 1717 amb el Decret de Nova Planta i la monarquia borbònica de Felip V reclou novament la sardana a les comarques gironines. En segles posteriors, es fa referència al terme “sardana” altre cop com a una mena de ball rodó, emperò, el ball que coneixem avui prové dels dies de la Renaixença i té els seus orígens a les comarques de la Selva i de l’Empordà, a partir del 1820. Se sap que des d’aquestes zones es va estendre per la resta d’indrets de Catalunya. Entre el 1850 i el 1870 la sardana es nodrí d’aportacions de músics que visqueren a Torroella de Montgrí, Figueres, Girona i Castelló d’Empúries. Foren aquests músics que treballaven tant la sardana antiga com la popular (“curta”) que prengueren la decisió d’allargar-ne el nombre de compassos, com de definir el nombre i els tipus d’instruments que constituirien la cobla.

El 1883 el jurista, polític i historiador Josep Pella va proclamar la sardana dansa nacional de Catalunya. Fou ell mateix que va trobar una explicació als punts de la sardana curta: els 8 punts dels curts representaven les 8h de la nit, i els 16 punts dels llargs, les 16h de llum. És el 1885 que es realitza el primer aplec de sardanes a Barcelona, amb cinc cobles, tanmateix sense la denominació encara d’aplec. Aquest nom ja apareixerà de manera oficial a l’any 1907. El 1894 Joan Maragall obtingué l’Englantina d’or als Jocs Florals de Barcelona amb el poema “La sardana”, i fruit d’això, molts compositors de sardanes encomanaran lletres al poeta. Maragall escrigué “L’Empordà” per a Enric Morera i “Per tu ploro”, aquesta darrera escrita sense conèixer Pep Ventura, que posteriorment musicà. El 1899 aparegué la primera entitat sardanista a Barcelona amb l’objectiu d’expansionar la sardana amb cursos, conferències i actes. Formava part del partit Unió Catalanista. El 1921 es fa la primera actuació a Lleida de la cobla “La Principal de la Bisbal”. El 1923 es fa el primer concurs de sardanes a Lleida i un any després el primer aplec. És l’any en què la dictadura de Primo de Rivera prohibeix “La Santa Espina”, sardana estrenada el 1907. Entre els anys 1928 i el 1936 la Lliga Sardanista de Catalunya aplega més de cinquanta entitats i el 1935 organitza el primer Campionat Nacional de Sardanistes. Així com també organitza cursos de sardanes, conferències, realitza un butlletí informatiu, facilita el contacte entre cobles, realitza un bust de Pep Ventura a Barcelona, o vetlla perquè la sardana sigui ensenyada a l’escola, tot relacionat en l’expansió de la sardana

Arribem a la postguerra, la primera ballada després de la guerra civil es realitzà a Esplugues de Llobregat al 1940. El 1941 l’associació C.H. Huracans (1941-1991), entitat esportiva i cultural de les terres de Lleida que més endavant, trobem una persona a la qual no podem oblidar, és Sebastià Gràcia (1927-2011), llibreter i divulgador de la sardana a les terres de ponent en promourà la difusió via articles de premsa, programes de ràdio com “La sardana” a Ràdio Lleida (1960-2007) i cursets per divulgar-la.

El 1945 apareix l’Obra del Ballet Popular (OBP), i arran de la seva creació s’originen noves cobles. És a partir de l’any 1946, quan es fa el primer campionat de colles sardanistes a Barcelona, que el món de les colles prolifera, així com també, les entitats vinculades a la sardana i les cobles. Arribem a l’any 1949, durant els actes de celebració del cinquantè aniversari del Futbol Club Barcelona, es realitzà una gran anella sardanista dins del Camp Nou. El 1958 es crea la Unió de Colles Sardanistes (UCS). El 1959 es realitzen les Primeres Jornades d’Estudis Sardanistes de Montserrat, organitzades per l’OBP i que institucionalitzen a partir del 1960 el Dia universal de la Sardana. Any de creació de la festivitat la ciutat pubilla, començant per Girona i que posteriorment, arriba a les nostres comarques: La Pobla de Segur (1967), Bellpuig (1972), Cervera (1994), Organyà (1911) i en els darrers anys, Mollerussa (2016). Aquesta festivitat s’acompanyà fins al 1989 de la Caravana de la Flama de la Sardana, que consistia en portar unes claus i una flama des de la ciutat pubilla que finalitzava el seu mandat fins a la que el començava. El 1978 el Corte Inglés comença la seva escola de sardanes. El 1988 es fa el primer Aplec Internacional de la Sardana a Amsterdam, activitat que encara avui dia es realitza en diferents localitats. El 1990 neix la Federació Sardanista de Catalunya i també l’associació “Saltem i Ballem” a les comarques de Ponent. El 22 de juliol del 1992 es fa la sardana més gran de la història, ballada a diferents ciutats del país. Així com també es participa amb una sardana a la inauguració dels jocs olímpics de Barcelona. Entre 1992 i 1993 es realitza el I Congrés del Sardanisme. El 2014 neix la Confederació Sardanista de Catalunya. El 2018 Juneda arriba al seu trenta-vuitè aplec dedicat a la sardana.

Quan escoltem un flabiol, la gent es congrega cap a la plaça, i neix la primera rotllana. Breus instants després, en sorgiran ara una segona rotllana, ara una tercera… mentre els petits juguen al voltant dels grans que ballen i d’altres s’ho miren amb ulls encuriosits i intentant esbrinar com es balla i com es reparteix la dansa.

*Les cobles prenen el protagonisme

El flabiol és l’instrument que dóna el tret de sortida de tota sardana, i forma part de la cobla. La cobla és el conjunt instrumental que toca la sardana. Està distribuïda en dues fileres. A la fila del davant trobem els instruments de vent-fusta que toquen asseguts: el flabiol, el tamborí, les dues tibles i les dues tenores; i a la fila del darrera els instruments de vent-metall, que toquen drets: dues trompetes, un trombó, dos fiscorns; i el contrabaix se situa al mig de les dues files ubicat a la part dreta. Així mateix, cada filera també s’organitza segons l’alçada del so dels instruments: els més aguts se situen a l’esquerra, i els greus a la dreta dels espectadors.

La cobla està vinculada amb els conjunts medievals, quan els músics s’anomenaven “ministrils”, o “minestrers”, és a dir, els músics que estaven al servei dels trobadors. Rebien aquest nom perquè tocaven una mena de gralla que es deia ministril. Llavors, el cap de colla voltava pels mercats amb una ploma al barret de copa a la cerca d’ésser contractat. Els ministrils eren els encarregats de realitzar totes les músiques d’una mateixa festa: ball, sarau, funcions religioses, concerts, i balls de plaça com el contrapàs. Aquesta cobla originària estava formada pel ministril, la cornamusa (o sac de gemecs, una mena de gaita, formada per un petit bot de cuir on es diposita l’aire i format per tres forats diferents on s’adapten els tubs), el flabiol i el tamborí.

*Pep Ventura: el creador de la tenora

Al segle XVII la sardana ja esdevindrà un ball de cloenda que tancarà festes i ballades populars a les viles. D’aquí que les cobles sol·liciten el protagonisme. El principal impulsor de la cobla i a la vegada de la sardana fou el músic Josep Maria Ventura, nascut el 1817 al poble de Alcalá la Real, a la província de Jaén, fill d’un sergent d’infanteria de Roses. La família retornà a Catalunya, i s’instal·laren a Figueres. Ventura perdé la mare i el pare l’abandonà. El jove Ventura malvivia sota els bancs dels passejos. Un sastre el recollí i li ensenyà l’ofici, aviat mostrà destresa per la música. Estudià mig any de solfeig i entrà a formar part d’una cobla de sis músics. Executà sardanes curtes, tenien vint-i-quatre compassos en aquella època, i amb la resta d’instrumentistes realitzà tota mena de provatures per donar forma al que havia de ser la sardana llarga, tal i com la coneixem avui, que es basteix d’un nombre llarg de compassos. Ventura es convertí en director de cobla i es dedicà a escriure i a tocar música. Decidí introduir la tenora dins de la cobla, instrument que havia descobert uns anys enrere a Perpinyà, sota el nom de “tenor”. Posteriorment, amb l’ajut d’un constructor francès, Antoni Toron (1815-1886), reforma i allarga l’instrument, incorporant-li campana i claus de metalls, a més de dotar-la d’un to més alt. Gràcies a la idea de Pep Ventura, la tenora arrelarà a Catalunya i esdevindrà l’instrument principal de tota cobla catalana. Des d’aleshores a en Pep se’l conegué com a “Pep de la tenora”.

És descrit com un músic que a penes sabia solfa i conegut com a Pep Ventura, fou l’encarregat de reformar les composicions, introduir la tenora i estructurar la cobla, que va passar en un principi de sis a set integrants: dues tibles, una tenora, dos cornetins, un fiscorn i un flabiol amb tamborí, per finalment resoldre amb deu o onze integrants, com la coneixem avui dia, constituïda per: un tamborí i flabiol, dos tibles, dues tenores, dues trompetes, un trombó, dos fiscorns, i un contrabaix. Fent una equació d’onze músics i dotze instruments, atès que el tamborí i el flabiol el toquen el mateix individu. Pep Ventura també va modificar el contingut melòdic de la sardana, de les seves fonts originàries provinents de cançons barroeres o de fragments famosos de sarsuela o d’òpera, va nodrir-la amb les fonts de la música popular de Catalunya. Aquest geni de la sardana va arribar a estirar la mà per composar prop de quatre-centes sardanes. Morí el 24 de març del 1875 amb tan sols 57 anys.

*Els mètodes de repartiment

És en aquest període de temps, el 1850 que Miquel Pardas (1818-1872) va redactar “Método per apendrer a ballar sardanas llargues”, tractat per a repartir sardanes. Fou el segon, atès que, Ramon Gres fou el primer a editar-ne un el 1844, i Josep Júnquer el 3r. Ambdós no tingueren èxit. El mètode de Pardas triomfà entre la gent. La sardana únicament es podia escoltar per terres gironines fins a les acaballes del segle XIX. A partir del 1902, i posteriorment assentament de la dansa a la ciutat comtal es va anar expandint per la resta de les contrades catalanes, fruit de l’impuls que rebé per part de les entitats corals i la consciència nacional catalana.

*El primer concurs i el primer aplec

És en aquest mateix any que es fa el primer concurs de cobles i sardanes a les festes de la Mercè de Barcelona (1902). A principis del segle XX en moltes poblacions ja s’hi realitzaven ballades de sardanes cada diumenge. La cobla ja s’havia establert com a conjunt musical definit. Aquesta agrupació d’instrumentistes incloïa instruments de fusta i de metall. Alhora que en barrejava de tradicionals amb d’altres de més sofisticats. Així doncs, també s’hi podien trobar instruments sorgits del segle XIX com les gralles i tarotes amb parts de metall. Com hem dit, el 1907 es realitzà el primer aplec de sardanes i que tingué lloc a Vila Joana. En temps de la postguerra, les ballades de sardanes esdevingueren un espai on la gent quedava per festejar i trobar-se, a més de reivindicar la tradició catalana. El 1959 s’establí la Diada de la Sardana.

*La modernitat en la sardana

En els inicis de la sardana els músics a més de tocar també exercien de compositors, de caire autodidacte i a més compaginaven aquesta tasca amb una altra feina. Dins de la sardana també s’han realitzat diferents experimentacions: les primeres vénen del grup de rock Los Relámpagos, que realitzaren una versió de “La Santa Espina” i feren a ritme de sardana un tema propi, “Nit de llampecs”. D’altres foren les portades a terme per: Robert Gerhard va realitzar música se rial i dodecafònica amb cobla; Fèlix Martínez Martínez i Comín hi introduí instruments solistes com l’arpa; la Companyia Elèctrica Dharma ha posat la tenora dins del rock, d’entrada ho feren el 1981 en una experiència conjunta amb la cobla Mediterrània i l’any 2000 dediquen el seu disc “Sonada” a la tenora; Marcel Caselles el 1987 presenta la “Transardània”, on fusiona jazz i sardana, amb la Principal del Metro. Max Harvart va unir l’orgue amb la tenora. Lluís Llach va incorporar tenores al disc “Un por de mar blava” (1993). Santi Arisa va editar la “Sardanova” el 1993, una sardana amb bateria i guitarra elèctrica, tot i que, no va acabar d’arrelar. D’altres músics que també han tractat d’experimentar amb les sardanes són: Pascal Comelade, Guillamino o Víctor Nubla amb la Bisbal Jove. En temps recents, una de les cobles que innova més és la cobla Contemporània, coneguda per les seves adaptacions de cançons populars per atreure la gent més jove i realitzar concerts on es passeja entre el públic en les darreres cançons.

*Els principals compositors

Dins del món sardanístic, el compositor més important fou Pep Ventura (1817-1875), que va resoldre qüestions tècniques i instrumentals. S’inspirava en allò que era espontani i popular. Dedicava peces a les noies maques, els amics, i indrets de la seva vida. Aquell jovenet que de jove dormia en un banc del passeig de Figueres ens llegà composicions immortals com:

“Arri, Moreu”, “Per tu ploro”, “El cant dels ocells”, “Les noietes de Figueres”, “Non non”, “Un esmolet vell”, “La gelosa”, “La capriciosa”, “Cants de l’avi”, “Toc d’oració”, “El pardal” o “A Núria”.

D’entre els compositors de sardanes més universals, a més de la llarga llista que trobem al llarg del segle XX podem destacar:

Josep Vicenç (1870-1956), nascut a l’Escala, era barber d’ofici. Compongué “La filosa”, “Bona festa” o “La barretina”.

Josep Serra (1874-1939), nascut a Perelada. Amb tan sols onze anys dirigí la primera sardana davant del comte de Perelada, que finançava l’escola i la cobla del poble. L’escriptor Josep Pla en destacava el seu talent anomenant-lo “el Ruyra de la sardana”. Ens deixà sardanes com: “Rialles i flors”, “Perelada” o “Recordança”.

Vicenç Bou (1885-1962). Nascut a Torroella de Montgrí. Destacà per composar sardanes festives. Sorgiren de la seva mà: “El saltiró de la cardina”, “Llevantina”, “Angelina”, “L’anell de prometatge”, “Continuïtat”, “Girona aimada”. Segons Joaquim Molas, és el compositor de sardanes més popular.

Juli Garreta (1875-1925), de Sant Feliu de Guíxols. Rellotger i compositor. Escrigué: “Juny”, “Pastoral”, “Nydia”, “Carmeta”. Es considerat el creador de la sardana de concert. Donà tocs simfònics a les composicions sardanístiques.

Enric Morera (1865-1942). Nascut a Barcelona. Fascinat pels cavalls, natura i els viatges. Composà “L’Empordà”, “La santa espina”, “Enyorança”, “La nostra Roser”, “La sardana de les monges”, “Serra amunt”, “Les fulles seques”, “Les neus que es fonen”, “Girona”, “El senyor Esteve”, entre d’altres.

Era costum que els compositors en l’estrena d’una sardana entreguessin una fària a cada músic de la cobla. I parlant de cobles, dues de les més conegudes són La Principal de la Bisbal, creada el 1888, que de fet, ha esdevingut la cobla oficial de la Generalitat de Catalunya, i és el conjunt instrumental amb més enregistraments; una altra és la Cobla de Sant Jordi, formada el 1983. D’altres cobles conegudes són: La Montgrins, la Mediterrània, la Selvatana, la Ciutat de Girona, la Ciutat de Terrassa, la Principal d’Amsterdam, la Principal d’Olot, la Jovenícola de Sabadell, la Bellpuig Cobla, la de Blanes, la Contemporània, aquesta darrera, caracteritzada per l’actualització i renovació del cançoner.

D’altra banda, també podem trobar cantants que han posat veu a la sardana, en aquest cas, entre d’altres, sobresurten veus imponents com les d’Emili Vendrell, Ramon Calduch, Núria Feliu, Nina. Tanmateix, la divulgació de la sardana no s’atura aquí, el 1945 es va crear l’agrupació les Violetes del Bosc, entitat que organitza molts campionats a nivell de Catalunya, i des del 1970 organitzen les mítiques ballades de sardanes al Pla de la Catedral de Barcelona.

*Els orígens de la sardana

Els antecedents de la sardana els trobem en el ball anomenat rodó. Era un ball d’alegria i germanor que es feia als pobles, al voltant de garbes, feix d’espigues tallades, que s’havien acabat de collir, o també girant a l’entorn de fogueres, arbres o fonts.

Un dels balls que va arrelar més a Catalunya fou el ball “rodó”, que era un ball d’alegria i germanor que feia el poble. S’acostumava a ballar al voltant de garbes acabades de collir o girant en fogueres, arbres, o fonts. El ball rodó era el contrapàs o tirabou, una dansa que es va ballar durant molts segles a Catalunya. Es ballava en filera, amb les mans agafades i puntejant amb els peus, mentre els balladors avançaven en rodona sota les ordres d’un capdanser. Plegats donaven una volta a la plaça amb una música repetitiva i una lletra que versava sobre la Passió de Crist.

Aquest ball rodó, era el conegut contrapàs o “tirabou”, un ball molt similar a la sardana, ara bé, sense creuar els peus i que fou ballat durant molts segles a Catalunya. Era una dansa en filera on els dansaires s’agafaven de les mans i amb els peus puntejaven. A la vegada, els balladors avançaven en rodona, sota les ordres d’un capdanser. Posteriorment, tots realitzaven una volta a la plaça, amb una música repetitiva i una lletra que versava sobre la Passió de Crist. Existia en el sentit empordanès i el selvatà, que determinaven el sentit en el qual s’havia de ballar. El contrapàs tenia quatre variants: el llarg, el curt, el persigola i el sardà, aquest darrer format pels passos trencats i seguits, que podríem equiparar-los als curts i els llargs d’avui dia.

El contrapàs sempre finalitzava amb una ballada d’una sardana per tal de complementar. Això va comportar que als dansaires els agradés més el ball complement que el ball principal, i d’aquesta manera, el contrapàs va començar a quedar apartat. Tanmateix, la sardana curta o antiga es va anar imposant, fins a arribar a principis del segle XIX. Per tant, els dansaires es van enamorar de la sardana que es feia després del contrapàs, emperò, era massa curta, d’aquí ve el seu nom, sardana curta o antiga.

La sardana curta o antiga tenia un nombre de compassos fixes, 24 en total, 8 de curts i 16 de llargs. El ball tenia sempre la mateixa duració i era simple de ballar. Com que la gent volia ballar més estona, els músics en van duplicar el nombre de compassos, tanmateix, sense trencar la coreografia, ja que, els dansaires repetien la mateixa fórmula fixada.

A partir del 1825, neix la sardana curta, però a les acaballes de segle va anar deixant-se de banda i es va anar imposant la llarga, tal i com la coneixem avui dia. Emperò, en aquella època, els balladors no sabien com finalitzar les danses, llavors, cada rotllana l’acabava com podia.

El 1850 Miquel Pardas va escriure el “Método per apendrer a ballar sardanas llargas”, tractat que finalitzava la controvèrsia de tothom al seu aire. Aquest mètode consistia en comptar i repartir els compassos per tal de finalitzar el ball amb els passos justos. D’aquesta manera, solventava el desori de la ballada de les sardanes llargues. Pardas va expandir el seu mètode per les contrades gironines.

Poc temps abans de l’aparició de Pep Ventura, la sardana llarga feia acte de presència.

* Aprenem a ballar

A l’hora d’entrar en una rotllana el ballador dóna la seva mà dreta a la seva balladora. La dona ha d’incorporar-se per l’esquerra de l’home, i l’home per la dreta de la noia. Abans, però, cal preguntar si es pot entrar, ja que podria ésser un grup tancat o privat, i tenir cura de no trencar cap parella. La mà de la noia es posa dins de la mà del noi. Es balla en disposició home-dona successivament, agafats de les mans i formant una rotllana. La sardana té compassos binaris. En una sardana cada pas té la mateixa durada que un compàs. D’aquí que la sardana tingui un ritme marcat. Llavors, es tasca del ballador traslladar els compassos de la música en passos. I els passos cal marcar-los un cop a la dreta i un altre a l’esquerra.

La sardana es balla amb els dansaires agafats de les mans fent rotllana, marcant amb els peus els compassos cap a la dreta i cap a l’esquerra. Tota sardana està formada per dues parts o “tirades”: “curts”, de divuit a quaranta compassos, i “llargs”, amb els compassos que es vulgui. Els balladors han de tenir l’habilitat necessària per saber comptar els compassos que té la sardana que sona i a repartir aquests compassos, per preveure la manera com acabarà el ball amb els peus junts.

Els passos curts, anomenats dosos, parteixen del repòs, amb els peus junts, i els braços sempre avall, s’alça el peu esquerra i es dóna un toc a terra amb la punta avall (primer compàs). S’enretira el peu cap a l’esquerra i es retrocedeix el peu dret, com si anés endarrere. El peu dret queda pla (segon compàs). Posteriorment, els mateixos passos es fan a la dreta amb l’altre peu. Els curts sempre es realitzen amb els braços baixos.

Els passos llargs, també anomenats tresos, marquen quatre compasos. S’alcen els braços a munt i els passos es realitzen alçant el peu esquerra i donant un toc a terra amb la punta, llavors, se separa cap a l’esquerra, s’alça el peu dret, i amb la punta es dóna un toc a terra, es fa passar el peu per davant de l’esquerre, es desfa l’encreuament amb l’esquerre i es marca el tercer compàs. Se separa l’esquerra i es posa el peu dret una mica endarrere (quart compàs). Finalment, el peu esquerre es fa passar per davant del peu dret, per canviar la direcció i es torna a començar a la dreta.

*Els dos estils sardanístics

La sardana es toca a parts o trossos. Cadascuna d’aquestes parts s’anomena tirada. Dins de les tècniques de ball i de repartir sardanes trobem dos estils: el selvatà i l’empordanès. El més emprat és l’empordanès, ja que, escurça les tirades de deu a set. Trobem que la sardana empordanesa inicia el contrapunt amb el peu esquerre, mentre que la selvatana ho fa amb el peu dret. És d’una de les principals diferències.

.L’estil selvatà té una estructura de deu tirades: quatre de curts i sis de llargs. Seguint la següent:

Preludi (toc de flabiol amb què arrenca la sardana)

1a tirada de curts, 2a tirada de curts, 1a tirada de llargs, 2a tirada de llargs, 3a tirada de curts, 4a tirada de curts, 3a tirada de llags, 4a tirada de llargs.

Contrapunt (toc de flabiol)

5a tirada de llargs

Contrapunt (toc de flabiol)

6a tirada de llargs

.L’estil empordanès, el més ballat, i emprat, consta de 7 tirades i es basa en la següent estructura, en alguns llocs, l’anomenen “la sardana manresana”:

Preludi (toc de flabiol amb què arrenca la sardana)

1a tirada de curts, 2a tirada de curts (es fa un 2), 1a tirada de llargs, 2a tirada de llargs (es fa un 2), 3a tirada de curts (es fa un 3), 3a tirada de llargs (es mira el peu d’inici si és el dret o l’esquerra per establir el repartiment).

Contrapunt (comença amb el toc de flabiol)

4a tirada de llargs (s’inicia amb l’esquerra).

En ambdós estils de ball, les dues primeres tirades de curts es ballen seguides. A la primera tirada de curts i a la primera tirada de llargs els dansaires acostumen a comptar els compassos per repartir-los després.

El repartidor es cuida de repartir els acabaments de les tirades. S’encarrega de comptar i de repartir. Ell n’estableix els acabaments i exerceix de guia per tal que ningú es perdi en els compassos.

Per comptar els compassos de la tirada cal saber que cada cop que el peu es desplaça de dreta a esquerra van tres compassos i a l’inrevés també.

Tota sardana comença després del toc de preludi del flabiol i que finalitza amb el so tamborí de tan sols un segon, llavors s’inicia el ball amb el peu esquerra i un pas cap a la dreta. Entre tirades, quan s’acaba en 3, s’ha de començar amb el peu contrari del cantó en què s’ha acabat el pas anterior, excepte en el contrapunt, que sempre començarem amb el peu esquerra. En canvi, si es fa un 2, se sortirà amb el mateix peu. Aquesta norma és fonamental per no equivocar-se amb els peus, errada de novells i que costa força de corregir.

Per un altre costat, també trobem les sardanes de punts lliures, en les quals es realitzen diferents varietats de moviments i passos que creen els dansaires, amb tot un seguit de coreografies originals; o sardanes revesses, que són sardanes on costa descobrir on finalitza una tirada i on comença l’altra, de fet, són un desafiament per als balladors resoldre-les.

*Mètodes de repartiment

Els dos mètodes coneguts per comptar i repartir sardanes són els següents:

1. Mètode del menys 10

És el mètode més ràpid. Es compta la tirada de llargs i es mira a quant tira, llavors restes 10 compassos i si per exemple els llargs són 77 compassos, cal veure el peu on cau el 67, si cau al peu dret o al peu esquerra, això decidirà l’acabament segons el dibuix. En la tirada de llargs abans del contrapunt i la posterior, les dues que caldrà repartir.

2. El mètode dels múltiples de 8

Els sardanistes professionals recomanen emprar aquest, tot i que és més lent, però et permet repartir la sardana amb tranquil·litat, en canvi, amb el mètode de menys 10, si la sardana és curta et pot portar a errors.

Si una sardana per exemple tira a 85 de llargs, es busca el nombre de la taula del 8 més proper al 85 sense sobrepassar-lo, això vol dir, que sobren cinc peus, que es poden fer amb un 2 i un 3 si es comença per la dreta o amb tres 2 i un 3 si es comença per l’esquerra. Veure taula.

En canvi els curts, no aporten cap mena de dificultat. Si tiren a 22, a 20 farem un 2; si tira a 35, a 32 farem un 3. Això s’aplica igual al mètode de menys 10.

Conèixer l’estructura de la sardana esdevé fonamental per poder comptar els passos i poder-los repartir després, abans d’acabar cada tirada.

*La disposició de la cobla

La disposició de la cobla és la següent: a la fila del darrere els instruments de vent-metall, en un costat i entremig de les dues files trobem el contrabaix. Al davant, a primera fila trobem els instruments de vent-fusta.

VENT-METALL

TROMPETA 1	TROMPETA 2	TROMBÓ	FISCORN 1	FISCORN 2	CONTRABAIX
FLABIOL I TAMBORÍ	TIBLE 1	TIBLE 2	TENORA 1	TENORA 2

AGUT VENT-FUSTA GREU

La cobla en els darrers anys, ha patit un procés de renovació i modernització.

*Sardanes conegudes

Algunes de les sardanes més populars són:

“La santa Espina”, d’Enric Morera; “El saltiró de la cardina”, de Vicenç Bou; “Per tu ploro”, de Pep Ventura; “Empordà”, d’Enric Morera; “Sota el mas ventós”, de Jaume Bonaterra; “Juny” de Juli Garreta; “Llevantina”, de Vicenç Bou; “Bona festa”, de Josep Vicens “Xaxu”; “Maria de les trenes”, de Josep Saderra; “Sant Martí del Canigó”, de Pau Casals; “Bell Penedès”, de Josep Saderra; “El cavaller enamorat”, de Joan Manén; “El toc d’oració”, de Pep Ventura; “Les fulles seques”, d’Enric Morera; “Angelina”, de Vicenç Bou; “Girona aimada”, de Vicenç Bou; “Processó de sant Bartomeu”, d’Antoni Català; “La deixa flaires”, de Josep Blanch; “La Pepa maca” de Jaume Torrents; “Princesa de Barcelona”, de Jaume Torrents, “Somni”, de Manel Saderra; “Rosa de sant Jordi”, de Fèlix Martínez Comín; “El palau del vent”, de Pau Marons; “Tarragona”, d’Enric Casals; “Tossa bonica”, de Francesc Mas i Ros; “Record de Calella”, de Vicenç Bou; o “La sardana de les monges”, d’Enric Morera.

LA SANTA ESPINA

Lletra: Àngel Guimerà. Música: Enric Morera

Som i serem gent catalana

tant si es vol com si no es vol,

que no hi ha terra amb més ufana

sota la capa del sol.

Déu va passar-hi en primavera,

i tot cantava al seu pas.

Canta la Terra encara entera,

i canta que cantaràs.

Canta l’ocell, el riu, la planta,

canten la lluna i el sol.

Tot treballant la dona canta,

i canta al peu del bressol.

I canta a dintre de la terra

lo passat jamai passat,

i jorns i nits, de serra en serra,

com tot canta al Montserrat.

Són grans poetes i escriptors els que uns dia o altre han fet menció a la sardana, com per exemple, Josep Miracle, Josep Pla, Joan Maragall, Josep Carner, Antoni Calvet i Pascual “Gaziel”, Santiago Rusiñol, Josep Maria López-Picó, Salvador Espriu.

LA SARDANA

La sardana és la dansa més bella

de totes les danses que es fan i es desfan;

és la mòbil, magnífica anella

que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant.

No és la dansa lasciva, la innoble,

els uns parells, d’altres desaparellant;

és la dansa sencera d’un poble

que estima i avança donant-se les mans.

La garlanda suaument es deslliga;

desfent-se, s’eixampla, esvaint-se al voltant,

cada mà, tot deixant a l’amiga,

li sembla prometre que ja hi tornaran.

Ja hi tornaran, de parella en parella!

Tota mà pàtria cabrà en eixa anella,

i els pobles diran:

la sardana és la dansa més bella

de totes les danses que es fan i desfan.

de Joan Maragall

Per les ones hertzianes podeu trobar diferents programes vinculats al món de la sardana, d’entre els més coneguts, el de Ràdio Estel, diumenges de 9 a 2/4 d’onze del matí o el Sardanet de Catalunya Ràdio, així com també, en alguns diaris com el Segre i de manera setmanal es dedica una pàgina a la sardana anomenada “Sardanejant”. I no cal dir que cada setmana trobareu ballades arreu de les nostres contrades, perquè la sardana és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan.

Josep Maria Corretger Olivart

Desembre del 2017-març del 2018

(Imatges extretes de: google imatges i sardalleida)

BIBLIOGRAFIA

-SOLANES-OLIUS, Lluïsa; ARZA, Júlia; COTS, Sol; CAMPS, Roser, (2006), Cordill. La cobla i la sardana, n.4, Barcelona.

-BACARDIT, Joaquim, Diccionari de la sardana i la cobla,edició digital.

-GINÉ-JANER, Carles, (2017), Apunts per a una aproximacio a la història de la sardana.

WEBGRAFIA

-Saltem i Ballem

!!EXERCICIS:

1. D'on prové el nom de sardana? Quin és l'origen d'aquesta dansa catalana?

2. Anomena el nom de dues de les primeres cobles originàries i esmenta els instruments que els formaven.

3. Esmenta el nom de cinc sardanes i del seu compositor.

4. Quants mètodes de repartiment en format paper es van crear? Qui són els seus creadors? Quin va triomfar i per què?

5. Esmenta el nom dels dos sistemes que hi ha per repartir una sardana i explica'n un.

6. Descriu l'abillament del dansaire masculí i de la seva parella de ball per a ballar sardanes.

7. Esmenta totes les proves d'existència de la sardana anteriors al segle XVIII.

8. Quan es va fer el primer aplec oficial de sardanes?

9. Esmenta quins instruments hi ha a la fila del davant de la cobla. Quins a la del darrere i on se situa el contrabaix.

10. Explica la diferència entre els següents instruments: tenora i tible; fiscorn i trombó.

11. Quin és l'instrument que fa la interpretació més curta dins d'una cobla? Quan dura?

12. Com s'anomenen els dos tipus de passos que té una sardana?

13. Cerca 4 cites d'autors catalans que hagin dit quelcom sobre la sardana, no t'oblidis d'esmentar qui ho va dir.

14. Opinió: has ballat alguna vegada sardanes? T'agradaria aprendre'n? Per què? Què és el que et fascina de les sardanes? Raona les teves respostes.