Són uns gèneres de tipus periodístic on els seus autors
expressen la seva visió sobre un tema d’una manera argumentada, justificant el
perquè, analitzant, i valorant amb la finalitat de fer reflexionar el lector.
Formen part d’aquest tipus de gèneres periodístics: l’article d’opinió, la
crítica i les cartes al director. Els veiem un per un.
1.
L’article d’opinió
Està constituït per una estructura de tipus argumentatiu
perquè consisteix en defensar opinions. Els articles d’opinió presenten en
termes generals la present estructura:
.Introducció:
Es presenta i s’exposa la idea principal i que es
defensarà al llarg del text.
.Desenvolupament:
Esmenta i glossa els arguments i les idees que recolzen
l’opinió i posen en valor els aspectes que hi ha a favor i en contra.
.Conclusió:
Es clou el text i resumeix alguna o més d’una idea de les
exposades, mai totes.
(Article del 20 de juny del 2011)
2.
La crítica
És un escrit que emet un judici de valor per part d’una
persona especialitzada sobre temes com ara exposicions, concerts, espectacles,
discos, llibres, obres teatrals i similars. La crítica acostuma a encapçalar-se
amb un títol que cridi l’atenció i que resumeixi el contingut del que es
llegirà, així com també sol incloure la informació sobre l’acte, com ara dades
tècniques del que es comentarà. Per exemple, si parlem de la crítica d’un
llibre, inclourà la fitxa tècnica:
Títol:
Autoria:
Traductor/a:
Col·lecció:
Editorial i any:
Pàgines:
Format:
Preu:
|
Un altre exemple de crítica. Aquest cop d’espectacles:
Springsteen contra el soroll
65.000 persones ovacionen el músic nord-americà al Camp
Nou en l’inici de la gira europea
XAVIER CERVANTES BARCELONA | ACTUALITZADA EL 15/05/2016
Bruce Springsteen entre els guitarristes Nils Lofgren i
Steve van Zandt ahir al Camp Nou. / CÈLIA ATSET
Cançons i actitud són els actius de Bruce Springsteen en
directe. També hi ha relat quan toca presentar un disc, com va passar el 2012 a
l’Estadi Olímpic, on la indignació de l’àlbum Wrecking ball va encomanar un
esperit de celebració compartit per públic i músics. Ahir, sense novetat
discogràfica més enllà de la caixa dedicada a The river, Springsteen es va
treure de la butxaca la baralla de cartes que ha anat col·leccionant durant més
de quaranta anys i les va repartir amb alegria entre les 65.000 persones que
van citar-se al Camp Nou, segons la xifra facilitada per la promotora del
concert, Doctor Music.
Fragment de
l'actuació de Bruc Springsteen al Camp Nouvídeo
Abans que comencés tot plegat, la gent que entrava a Can
Barça intentava fer bona cara malgrat la pluja. Encara faltaven dues hores i
mitja per a l’inici i ja hi havia un miler de persones plantades davant de
l’escenari. Springsteen va premiar-les sortint a saludar des d’una zona
lateral. La resposta va ser la primera ovació del dia; bé, la segona, perquè ja
s’havia celebrat el triomf culer a Granada.
Per cert, a banda i banda de la part superior de l’immens
escenari, una senyera i una bandera dels Estats Units: el Boss sempre atent als
protocols diplomàtics.
Una de les incògnites prèvies al concert era el
repertori. A les entrades hi sortia escrit: The River Tour; és a dir, com en
els concerts nord-americans. Tanmateix, alguns músics de la E Street Band
havien advertit que potser a Europa no tocarien íntegre aquell disc. El misteri
havia de resoldre’s a Barcelona, la ciutat triada per engegar la gira europea.
¿Seguiria el guió precedent, amb el risc que les peces menys expansives de The
river patissin en el context d’un xou en estadi? ¿Sacrificaria part del disc
per cedir més espai a temes d’altres àlbums? Eren qüestions que es debatien en
el preconcert, però que perden importància quan comença la música, perquè al
cap i a la fi Springsteen ha assolit aquell estatus que fa que el públic valori
per sobre de tot el fet de retrobar-se amb l’ídol i de poder compartir
l’experiència amb molta gent; compartir, per exemple, un mosaic amb la paraula
Bruce que va donar la benvinguda als músics.
Després del preceptiu udol, “Bruuuuce”, el xou va
començar a les 21.15 h. “Hola, Barcelona! Hola Catalunya!”, va cridar
Springsteen, i tot seguit va tronar el brogit de Badlands amb la E Street Band
posant en funcionament tots els recursos i el públic responent en la part del
cor. I gairebé sense pausa, No surrender. És a dir, ni rastre de The river en
l’inici i sí munició expansiva ideal per a un estadi, tot i que amb so més
eixordador que nítid.
“¿Esteu preparats, esteu preparats?”, va preguntar en
català després de My love will not let you down. Efectivament, preparats per a
The river, el repàs del qual va començar amb The ties that bind. El so seguia
sense millorar, i encara sort que el primer solo del saxofonista Jack Clemons
es va poder sentir prou clar. Oberta l’aixeta, el riu va córrer amb Sherry
darling, Jackson Cage, Two hearts... El tracte semblava que seria seguir-lo,
però Springsteen va decidir que no el tocaria sencer, ni seguit. En va deixar
algunes fora i les va anar substituint per d’altres com I’m going down, de Born
in the USA. Tot i els problemes acústics (aquella pilota de so tan incòmoda),
el propòsit era mantenir el concert ben amunt, sense espai per a subtileses i
obrint la porta a la participació coral del públic com va passar més endavant a
The price you pay.
Els relats criminals
El cabal va tornar a lloc amb Hungry heart, Out in the
street i I wanna marry you : la primera cantada a cor què vols pel públic, la
segona amb Springsteen passejant per l’escenari amb una rosa a la mà que va
canviar per unes maraques per acompanyar-se en la tercera. I amb la cançó The
river va arribar la intensitat: telèfons il·luminats, el Boss dirigint el micro
cap al públic, i, ara sí, la constatació que com menys arsenal instrumental hi
havia en funcionament més bé sonava tot plegat. A més, quan no havia de
combatre contra el volum, la veu de Springsteen guanyava en matisos, com va
quedar ben palès en els relats criminals de la balada Point blank i d’ Atlantic
City, aquesta del disc Nebraska. En interpretar-les una darrere l’altra, va
aconseguir un efecte de profunditat que justifica que se saltés el guió de The
river.
Quan ja duia dues hores de concert, Springsteen va prémer
l’accelerador amb Glory days i va tornar al riu per servir el rock’n’roll de
Ramrod, un dels moments en què més bé semblava que s’ho estaven passant els
músics. El concert caminava cap al territori de l’èxtasi per acumulació de hits
carecterístic dels xous del Boss, però abans va voler rematar la dedicatòria a
The river amb Drive all night, repescar i passar de puntetes pel disc The
rising.
Això sí, el so va seguir fent la guitza: encara gràcies
que a The promised land i Thunder road es va poder sentir l’harmònica, però a
Because the night la veu del Boss va quedar colgada pel brogit deformat que
escupien els altaveus. Els greus van boicotejar Brilliant disguise, i durant
tot el concert vam saber que la violinista Soozie Tyrell hi era perquè la vèiem
a la pantalla: era gairebé impossible identificar-la quan tocava. Costa
d’entendre que passin aquestes coses en espectacles d’aquesta magnitud; potser
hi té a veure que era el primer concert de la gira.
Thunder road va culminar el concert abans dels bisos quan
Springsteen i la E Street band ja dueien gairebé tres hores dalt de l’escenari.
I després del tro, Purple rain, la versió de Prince en què Nils Lofgren es va
fer càrrec d’enlairar el solo de guitarra. Els anys passen, i en cada gira
Springsteen recorda els que ja no hi són, que cada vegada són més.
Fins al final del concert, mitja hora llarga amb trumfos
incontestables, amb el públic fent un últim esforç per seguir cantant amb els
braços enlaire Born in the USA i, amb els llums de l’estadi encesos, Born to
run; o per ballar Dancing in the dark fins i tot els que eren a les grades.
Springsteen, de 66 anys, no en va tenir prou i va seguir mostrant-se generós,
passejant a prop del públic i estirant fins a les tres hores i mitja un concert
que va tancar propulsant el clàssic Shout dels Isley Brothers, durant el qual
va presentar la banda, i cantant Bobby Jean. I encara va regalar un extra com a
propina: una versió de Twist and shout per acabar amb alegria el que podria
haver sigut una grandíssima nit, però que es va quedar només en una bona nit
per culpa d’una mala sonorització.
3.
La carta al director
Dins de qualsevol diari hi trobem una secció dedicada a
les cartes al director. Però qui escriu les cartes al director/a? Els autors
són els lectors assidus de la publicació i que un dia en concret decideixen
opinar sobre algun fet que els ha marcat, amb la finalitat de donar a conèixer
la seva opinió. De vegades, les cartes poden tenir diferents intencions de
comunicació: comentar, denunciar, suggerir, explicar, criticar..
.
La direcció de la
publicació decideix sempre quines es publiquen i quines no, atenent l’ordre
de rebuda, d’espai –la secció consta d’una o dues pàgines depenent del diari-,
i sobretot tenint present els requisits que demanen, com per exemple, no
escriure-les amb pseudònim i se signi la carta amb noms i cognoms, així com
també adjuntar les dades personals i el telèfon per ésser localitzat si és el
cas, i que la carta tingui un màxim de línies. Abans sempre es començaven amb l’encapçalament:
Senyor director,
OPINIÓ
12 setembre 2016 2.00 h
(Extreta del diari El Punt Avui)
Calor i asfalt
Lola Arpa
Arribem a la tardor. Amb temperatures mai assolides estem
suportant el final d'un llarg, tòrrid i ressec estiu. El menyspreat i
banalitzat canvi climàtic ja s'ha instal·lat al nostre planeta amb unes
conseqüències desconegudes per la humanitat. Mentrestant, anem ofegant la terra
amb capes d'asfalt i formigó, que com una taca es van estenent al voltant de
pobles i ciutats. Aquest fet, més l'absència d'ombres i frescor, fan enfilar
encara més les temperatures. Circular a peu pels nostres pobles aporta una
sensació de crispació indescriptible. La “solució” del aires condicionats no fa
més que agreujar-ne el problema. Potser ha arribat el moment de plantejar-nos
una nova manera més amable, més propera a la natura de gestionar el nostre
entorn. Plantacions extensives d'arbrat d'ombra, espais de terra on filtri
l'aigua, on creixi l'herba, sense jardins temàtics amb herbicides, recuperar
l'olor de la terra mullada. Fugir del asfalt! Com deia l'escriptor alemany Erik
Kästner: “Caminar sobre l'asfalt m'encongeix l'anima”... i més, a 40 graus.
Peratallada (Baix Empordà)
(Material consultat: DIVERSOS, 2011, Llengua catalana i
literatura. 4t d’ESO, Editorial Teide, Barcelona)
!!EXERCICIS:
1. Explica
en què consisteix un article d’opinió.
2. Redacta
una crítica sobre un espectacle, concert, llibre, disc o similars.
3. Pensa
i escriu una carta al director seguint les pautes de publicació del diari real
on vols que aparegui de manera fictícia. No t’oblidis d’adjuntar les normes que
demanen a la premsa per acceptar la publicació.
4. Escull
un d’aquests tres gèneres periodístics. Realitza un comentari de què tracta i
posiciona’t a favor o bé en contra. Quina intenció cerca el periodista? “La
salut dels rius, de nou amenaçada”, “Springsteen contra el soroll” o bé “Calor
i asfalt”.
5. Elabora
la fitxa tècnica d’una obra teatral, d’un disc o d’un film. Si cal ajuda’t d’Internet.
Quina és la informació fonamental que ha d’aparèixer en cada fitxa?
6. Autoavalua’t:
reflexiona com t’han sortit les activitats d’aquesta fitxa i amb quines
dificultats t’has trobat i per què?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada