La companyia Mea Culpa ha dramatitzat a l’obra “El darrer
dia del Cafè de la Granota” quatre contes de l’autor mequinensà Jesús Moncada.
Aquests contes són “Paraules des d’un oliver”, “La plaga de la Ribera”, “Futbol
de Ribera” i “L’assassinat de Roger Ackroyd”. Tot just ara fa tres anys, Mea
Culpa va començar a escenificar aquesta obra adreçada generalment als alumnes
d’institut d’arreu de Catalunya, emperò, en els darrers mesos n’han fet
extensives les representacions al públic més adult i han continuat assolint
l’èxit. El poeta i lingüista Hèctor Moret els va assessorar per plasmar amb
fidelitat la manera de parlar dels mequinensans i això és un dels punts forts
d’aquesta obra. Aconseguir la màxima semblança al lloc on esdevé l’acció, la
Mequinensa abans de ser soterrada per les aigües del pantà, com si ens hi trobéssim
in situ.
L’acció de “El darrer dia del Cafè de la Granota”
transcorre el 1971, tot i que embassament començà a embassar el desembre del
1966. Els dos personatges es troben immersos en les seves darreres hores al
poble i amb la imminent destrucció de les cases. L’Adelaida i en Fernando, que
són així com s’ha adaptat el matrimoni que regenta el Cafè de la Granota
aprofitaran per recordar els fets sobre els seus veïns, fets, situacions que
han viscut al cafè. En determinats moments, fins i tot interactuen amb el
públic.
L’obra ha estat dramatitzada per Maria Àngels Caso, que
interpreta a Adelaida i a Berta Aixendrí, la periodista que arriba de Barcelona
per tal de realitzar un reportatge del poble i entrevistar a en Fernando i per
Armand Villén en el paper de Fernando. La direcció d’escena i l’espai escènic corre
a càrrec de Xisco Segura i l’obra té de col·laboradors en alguns
enregistraments els habitants de Mequinensa que van presenciar la desaparició
del poble, així com també la germana de l’autor, Rosa Maria Moncada.
L’escenificació teatral s’acompanya de poc utillatge
teatral, tan sols una taula, un parell de cadires, una fotografia, la bandera
del club de futbol de Mequinensa, de dues maletes i d’un antic tauler d’escacs.
Al fons del decorat trobem com diverses caixes de cartó i de manera ben
original amb noms de cuina, plats... s’encarreguen de fer-nos imaginar els
decorats, tot és perquè ni res ni ningú ens desviï del poder que prendran els
diàlegs, si es vol, la paraula.
Al final, la dramatització acaba quan Fernando penja una
carta abans d’abandonar per sempre més el cafè, i deixant la porta oberta,
perquè ell mai l’ha tancat realment. La carta que penja és una còpia facsímil
de la carta original que van conèixer mitjantçant una exposició fotogràfica de
Mequinensa i que va realitzar el propi Jesús Moncada abans d’enderrocar-se el
poble. Els protagonistes de l’obra van interessar-se per poder-la incloure dins
la dramatització teatral com a un homenatge real a l’autor de l’obra que
representaven. Van ésser seixanta-sis minuts d’intensitat i d’energia
escenificada per part d’uns actors ben experimentats i rodats, que de la senzillesa
d’una obra n’aconseguiren un resultat magnífic.
“Jesús Moncada volia rescatar amb la paraula alguna cosa
molt entranyable que li prenien i deixar-ne constància escrita perquè no es
perdés del tot”.
La història de la carta d’en Jesús Moncada és interessant
de conèixer. Fou una carta que en Jesús escrigué en la intimitat i que no pretenia
fer-la pública, tan sols era un escrit que volia penjar en la porta del que va
ser la seva casa. Fou un comiat anunciat. Allí glossava que qui l’anés a
enderrocar tingués molta cura, perquè allí hi havia viscut la seva vida i que
no tan sols eren pedres i argamassa, sinó que significaven molt més. I així ho
va fer, en el moment d’abandonar per sempre la casa on havia viscut, en Jesús
penjà la carta. Els actors de la companyia Mea Culpa demanaren el permís a Rosa
Maria Moncada que els en cedí una rèplica per emprar-se en la representació.
També fou curiós el petit col·loqui amb els actors
després de l’obra, que ens va permetre preguntar i descobrir algunes
curiositats, com per exemple, l’escrupulós treball filològic que hi ha al
darrere del guió teatral per adaptar el català de Mequinensa i que dóna més
credibilitat a la dramatització o bé que l’obra que deixà inèdita Jesús
Moncada, intitulada “Dante S.A.” no s’editarà com a novel·la, sinó com a un
estudi filològic dels escrits que quedaren acabats per Moncada a càrrec de Xavier
Iglesias. Val a dir que en alguns actes especials se n’han pogut llegir tres
capítols finalitzats per l’autor de Mequinensa. Una obra molt autobiogràfica on
ens parla d’una editorial de llibres. Hem de recordar que l’obra no estava
planificada i en tenia capítols redactats, d’altres d’inacabats, així com també
diferents versions d’alguns dels redactats, comentaris o croquis del projecte
que pretenia gestar, però no estava finalitzada en si, i Moncada en tenia pensats
alguns passatges emperò no tingué temps de redactar-los atès que un dia es
trobà malament i la mort el sorprengué, els seus pensaments desaparegueren per
sempre més amb ell. De fet, l’autor redactà en una nota manuscrita del seu
testament que es destruís l’obra, i tot els escrits que romanien inacabats, així
com també expressava la voluntat que no s’edités res sense la seva autorització
en vida, però el jutge no permeté que es perdés aquest llegat moncadià, perquè si
bé l’obra pertanyia a un autor traspassat que era patrimoni de tothom, era un
dels escriptors més rellevants de la literatura catalana i que tan bé va saber
plasmar la llengua de la seva Mequinensa, aquell català dialectològic. De ben
segur que algun dia tindrem notícies de “Dante S.A.”.
Josep Maria Corretger Olivart
!Per aprofundir una mica més en l'obra podeu consultar:
(Imatges extretes de: turismevinegre.cat i flick.com)
!!EXERCICIS:
1. Expressa la teva opinió sobre l'obra "El darrer dia del Cafè de la Granota".
2. Quines són les semblances i les diferències amb l'obra de Jesús Moncada?
3. Quins són els contes que més t'han agradat de "El Cafè de la Granota".
4. Descriu un dels personatges del Cafè de la Granota?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada