Un d'aquests motius assenyala que en català preval el respecte per l'accentuació aguda, plana o esdrúixola de la forma original. Per això hem de fer agudes les paraules elit, pivot i xassís, del francès; plana la paraula rèptil, del llatí, i planes també omòplat i monòlit, del llatí i aquest, del grec; esdrúixoles les paraules aurèola, diòptria, període... i una colla més. N'hi ha gairebé un centenar que generen dubtes, entre cultismes, tecnicismes, topònims i antropònims. L'accentuació de cada paraula s'ajusta, en principi, a l'accentuació de la llengua original o, en el cas del llatí i del grec, a la quantitat vocàlica. És ben cert que hi ha paraules admeses amb doble accent: saxofon i saxòfon, xofer i xòfer, perit i pèrit, etcètera.
Arribats aquí, la llengua estàndard es manté fidel a la normativa, però amb tres matisos. El primer és que si una paraula té doble accent, l'estàndard opta per la forma més habitual (xòfer, per exemple). El segon és que en alguns casos fa prevaler un criteri inestable, el del suposat èxit oral d'algunes paraules amb accent dislocat. Per això es defensa viking (aguda), misàntrop (plana) isòviet (esdrúixola), però s'acata radar i tiquet (agudes), oMarràqueix (plana), potser sense motiu.
El tercer matís és el de la prevenció injustificada. Fixem-nos en el que diu el portal lingüístic de la Corporació sobre Múnic (plana). La paraula és plana en la llengua d'origen, l'alemany, i es manté plana en altres llengües. Però el llibre d'estil recomana Munic (aguda). Passa el mateix a Zúric: la raó l'avala, però es prefereix la forma aguda.
David Castillo
Dins de Presència, 8 de novembre del 2015
(Article extre de: ElPuntAvui.cat)
(Imatge extreta de: google.es)
!!EXERCICIS:
1. Resumeix el present article amb un mínim de cinc línies.
2. Explica per què l'has trobat o no interessant. Dóna arguments.
3. El text esmenta paraules que tenen doble escriptura, podries esmentar quines són?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada