Treballem la llengua i literatura catalanes: La poesia de postguerra: Salvador Espriu i Joan Oliver. Adreçat a 4t d'ESO

El progrés de la Renaixença va estancar-se en arribar la Guerra Civil (1936-1939). La victòria de les tropes de Francisco Franco va provocar l’inici d’un règim dictatorial i la persecució de tot allò que anés sota el mantell de la catalanitat.

El règim franquista, que tenia un únic partit polític, el Movimiento Nacional, i pretenia crear una Espanya única, va perseguir i prohibir qualsevol sentit de nacionalitat que no fos l’espanyol. L’ideari d’aquest règim es va concretar en els punts següents:

.Abolició de la llengua catalana en tots els àmbits: ensenyament, publicacions, tertúlies...

.Abolició de les institucions: tant culturals com polítiques creades pels moviments anteriors.

.La revisió de tota manifestació cultural que es fes al país, ja fos de publicacions, cinema, de teatre, de ràdio, de música... i a partir d’aquí, apareix la censura en qualsevol cosa que el règim no donés el vistiplau.

.La persecució de polítics i intel·lectuals que anessin en contra el règim, originant així l’exili d’aquestes persones.

Aquestes mesures lligades a la mala economia que va generar-se amb la guerra i les penalitzacions que la resta de països europeus van imposar als franquistes. Durant els anys seixanta es va liberalitzar el comerç i el turisme i l’economia d’Espanya va tornar a generar creixement.

Als anys seixanta, la repressió franquista va anar cedint, i això ho van aprofitar diversos moviments de caràcter catalanista per organitzar-se i col·laborar amb l’Església catalana i grups d’escoltes.

SALVADOR ESPRIU I CASTELLÓ

Vida

Nascut a Santa Coloma de Farners el 1913, la seva vida va transcórrer entre Barcelona i Arenys de Mar, lloc on passava llargues temporades amb la família. Estudià Dret i Història antiga, però de ben jove ja mostrà interès per la literatura.

L’escriptura d’Espriu estigué molt marcada per la guerra i ja en la postguerra, apareixen els temes que tractarà en la totalitat de la seva obra: el pas del temps, la mort, la persecució política i lingüística, i la lluita fraticida. Creà el mite de Sinera (Arenys llegit a la inversa), lloc on Espriu simbolitzava l’estat de tranquil·litat personal i col·lectiu, el seu paradís, un paradís que es perdé durant la Guerra Civil. Espriu morí el 22 de febrer de 1985 a Barcelona.

Obra

Espriu iniciar-se literàriament escrivint narrativa, recordem obres com “Doctor Rip” (1931) o “Ariadna al laberint grotesc” (1935), va sobresortir com a autor de poemes i d’obres teatrals passada la Guerra Civil.

L’escriptura espriuana ve marcada per una gran riquesa cultural, tant des del punt de vista clàssic com modern, d’un bon domini de la paraula, que un i altre cop li va fer revisar la seva obra a causa de l’afany de perfeccionisme que tenia.

La poesia d’Espriu mostra una unitat, té com a eix vertebrador una reflexió sobre la mort. Per exemple, a “Cementiri de Sinera” (1946), mentre el poeta es dirigeix cap al cementiri, fa referència a diversos indrets del seu paradís perdut durant la infantesa. Sinera, s’haurà perdut durant la guerra, però el poeta la recuperarà mitjançant el record.

No estimo res més

excepte l’ombra viatgera d’un núvol,

el lent record dels dies

que són passats per sempre.

No lluito més [...].

Em moro perquè no sé com viure.

Els següents llibres de poemes: “Les hores” (1952), “Mrs. Death” (1952), “El caminant i el mur” (1954) i “Final del laberint” (1955) continuen tractant el tema de la mort i de la desolació per allò perdut. El 1960 apareix el que serà el seu llibre més polític, “La pell de brau”, obra en la que critica la situació historicosocial de Sepharad (Espanya en hebreu) per la guerra i l’eliminació dels derrotats.

Un dels seus darrers llibres de poesia fou “Llibre de Sinera” (1963), on el tema de la mort segueix essent un tema principal. D’aquesta manera, Espriu pensava que si parlava contínuament d’ella li acabaria perdent la por. El 1971 apareix el que serà el seu últim volum de poesia, “Setmana Santa”, referent a la Passió de Crist.

Pel que fa a les seves obres de teatre, podem destacar: “Antígona” (1939), on empra el mite grec per criticar la Guerra Civil; “Ronda de mort a Sinera” (1966), on reflexiona sobre la mort amb personatges que Espriu coneix bé d’Arenys, la seva Sinera; “Una altra Fedra si us plau” (1978), obra que tracta el mite de Fedra. Finalment, “Primera història d’Esther” (1948), es diu que és l’obra teatral més ben aconseguida, aquí Espriu compara la persecució del poble català amb el poble jueu.

JOAN OLIVER I SALLARÈS (PERE QUART)

Vida

Nascut a Sabadell el 1899 dins d’una família burgesa, això va fer que Oliver rebés els millors estudis possibles. Estudià Dret, com Salvador Espriu, però com aquest darrer, aviat mostrà interessos per l’escriptura. Fou creador del Grup de Sabadell, juntament amb d’altres autors de la ciutat, amb els quals també fundà l’editorial La Mirada i iniciar les col·laboracions amb el Diari de Sabadell.

Oliver estigué marcat per ser un inconformista de caire radical, i aquesta característica va plasmar-se dins de la seva obra, on hi podem trobar crítiques socials de caire burlesc. Fins i tot, de jove va tenir un enfrontament amb la seva família per qüestions polítiques i religioses, atès que, eren més conservadors.

Em temps de la Guerra Civil creà l’Agrupació dels Escriptors Catalans i la Institució de les Lletres Catalanes. Joan Oliver va ser una de les veus més lluitadores contra el poder dictatorial. En acabar la Guerra Civil s’exilià a França, i un any més tard, a Santiago de Xile, allí aprofità per fundar l’editorial El Pi de les Tres Branques. El 1948 retornà a Catalunya i fou empresonat durant dos mesos i mig. Joan Oliver i Salvador Espriu van lluitar contra el poder dictatorial a través de les seves obres i n’esdevingueren símbols. Oliver traspassà a Barcelona el 1986.

Obra

Tota l’obra poètica d’Oliver està signada amb el pseudònim de Pere Quart, en canvi, la de prosa i de teatre, amb el seu nom real, de Joan Oliver.

La primera etapa dins la poesia de Joan Oliver trobem “Les decapitacions” (1934), cosa que produí un enfrontament amb la seva classe social; el poema “Oda a Barcelona” (1936), on lluita contra una burgesia de tipus nacionalista i radical. “Bestiari” (1937), obra amb els animals com a protagonistes alhora que juga amb les paraules. En un segon període poètic es va acostar més a la poesia simbolista: “Saló de tardor” (1947), “Terra de naufragis” (1956), en ambdues obres hi apareixen temes recurrents com l’enyorament, l’exili, la mort, sempre amb un to més elegíac i de caire pensatiu.

Amb “Vacances pagades” (1960), Oliver retorna als seus principis poètics. Aquí hi tornem a trobar un humor irònic, alhora que reflexiona sobre la seva persona i la societat del moment. El llibre esdevingué model del realisme històric.

Les seves darreres obres poètiques segueixen en la vessant crítica i lluitadora de l’autor enfront de la nova situació política i social. Parlem d’obres com: “Circumstàncies” (1968) i “Quatre mil mots” (1977).

Pel que fa a l’obra teatral de Joan Oliver, podem establir tres moments històrics que provocaran canvis en la seva escriptura. Abans de la guerra, durant la guerra i després de la guerra. D’abans de la guerra destaca: “Allò que tal vegada s’esdevingué” (1936), que critica durament a la burgesia; durant la Guerra Civil veu la llum “La fam” (1938), potser la seva obra més exitosa, provoca una reflexió sobre el lideratge polític i la corrupció. Després de la guerra, “Ball robat” (1956), que representa tres matrimonis de classe acomodada que fracassen com a persones dins la societat.