Jo, allò que es diu, veure’l, veure’l, en
realitat no l’havia vist mai abans de tot... però es veu que més avall, més
avall encara de la terra baixa, vaja, allà a Barcelona, oi tant, que el veien,
perquè hi vivia i de vegades sortia a passejar pel centru. Jo no sé què és,
això de passejar, que no em sé estar amb els mans buides i sempre corro amunt i
avall amb un tràfec o un altre, però ell era un home de portento, és clar,
carregat de lletres i amb molta feina de barrinar. Que inventar-se comèdies
cansa molt, eh? I és clar, cap al tard sortia a prendre la fresca i ja el tens
rambla amunt i rambla avall com un bou vell, lent, cepat, pacífic, amb aquella
barba de Sant Pau ermità i els bigotis enfaristolats. I la gent prou que s’hi
acostava a saludar-lo, perquè ja era famós, però ell, fora d’un cop de cap per
tornar el saludo, amb prou feina obria boca. I no és pas que fos esquerp, eh?
Sinó que era un home.. molt... remenat per dins, eh? Amb aquelles coses que no
es veuen però que couen.
Perquè sabeu què hi duia, aquí dins? Un
volcà! Un volcà com una casa de pagès! Tan savi que era, i hi ha coses que mai
no les va poder pas pair. “Quants anys té, don Àngel?”, li preguntaven de gran.
“Ni ho sé ni ho vull saber”, responia ell...
Així
s’inicia l’obra Els llops d’Àngel Guimerà. És un espectacle
dramatització intens i que et deixa sense alè que recorre la vida i obra de
l’autor nascut a Santa Cruz de Tenerife fins a la seva mort, i que amb
l’escolta d’algun text et pot descol·locar i tot. L’espectacle interpretat per
Bubulina Teatre, de la mà del rapsode i intèrpret de tenora Valentí Maymó,
dramatúrgia de Jordi Lara i producció de Gisela Figueras s’atura en els punts
essencials, en allò que cal remembrar del viscut per Guimerà i sobretot, com ho
va viure, com es va sentir: el seu naixement fora del matrimoni i que tant el
va marcar, la poca estimació del seu pare, l’amor que declarava possiblement de
caire homosexual, la decisió de començar a escriure en català, l’involucrar-se
en les tertúlies i manifestacions pel catalanisme, la glòria de la poètica als
Jocs Florals i el seu abandonament, l’escriptura de comèdies i sobretot, els
drames que el van posar al capdamunt de la fama, la internacionalització, i el
seu adeu, aclamat per tot el poble mentre el taüt passejava pels carrers de
Barcelona. Guimerà era un rebrotar d’idees, moltes li sorgien pels llargs
passejos per les rambles. Tots aquests aspectes planegen per l’obra de tot just
una hora de durada mitjançant uns textos que ens presenta un dels seus
personatges, un dels més rurals i propers, en Manelic de Terra baixa, personatge
immortal, glossat en tercera persona. S’hi escolten els pensaments d’en Guimerà
a viva veu, amb les seves poesies vestides de catalanitat com L’any mil,
o L’anxaneta, l’amor per la terra i tot allò que l’envolta, la tradició,
la cultura, la llengua: la sardana, els castells... amb amenització musical d’una
tenora per part de l’intèrpret actor. Alguns d’aquests poemes foren musicats
per Enric Morera: La Santa Espina, Les fulles seques, La
sardana de les monges esdevingueren sardanes i universals, coneguts per
tothom. Tanmateix, l’escenificació és austera, emperò, suficient, aparicions
sonores puntuals i poca cosa més, per tal de no distraure a l’oient dels textos,
això sí, amb un final evident, predictible, tràgic, el traspàs del poeta.
Josep
Maria Corretger Olivart
Juliol
del 2025
Fragment
de l’obra i cartell: Bubulina Teatre.
Crèdits
fotogràfics: Josep Maria Corretger
