Treballem la llengua i literatura catalanes: La literatura europea en llengua vulgar (1). Oralitat i escriptura. La lírica medieval. La poesia trobadoresca. Adreçat a Batxillerat

ORALITAT I ESCRIPTURA

Gran part d’aquesta literatura pel que fa a la creació i a la difusió de textos era de manera oral. Rarament es posaven per escrits. Aquest fet ha comportat que molts d’aquests tipus de manifestacions literàries s’hagi perdut i que els textos conservats siguin una petita representació.

Fins al segle XII, la diferència entre la literatura oral i la literatura escrita venia marcada per la llengua. L’àmbit d’escriptura era el llatí , i el de l’oralitat les llengües vulgars. Aquesta diferència també indicava el tipus de públic a qui es dirigien les obres i el grau de formalitat que tenien. En termes generals, els textos escrits anaven dirigits a un públic culte, que venien a ésser els clergues, i les obres orals anaven dirigides a un públic analfabet o poc avesat a la lectura, que tant podia ser noble com popular.

La transmissió de la literatura oral anava a càrrec dels joglars, que eren uns professionals de la recitació i que aprenien un repertori de memòria. Llavors, l’interpretaven als castells i a les places dels pobles. També tocaven instruments musicals, realitzaven jocs malabars i empraven abundància de recursos per a distraure el públic.

Al segle XII, s’enceta una nova etapa en la qual l’escriptura deixa de ser únicament del llatí i s’obre a les llengües parlades. A partir d’aquí els textos escrits en vulgar abundaren cada vegada més i estigueren més ben redactats, fins al punt d’igualar la perfecció estilística de la llengua llatina.

LA LÍRICA MEDIEVAL

Les llengües vulgars s’empraven per a una poesia que expressava sentiments i vivències quotidianes. Era una poesia cantada, que es transmetia oralment, de manera que la major part de la producció lírica medieval s’havia perdut. Els poemes conservats foren compilats entre els segles XIII i XV per a ésser reproduïts en antologies líriques, afegint-hi de vegades la notació musical, emperò, aquests cançoners que només recollien obres cultes, no admetien la lírica tradicional.

D’aquesta manera, les cançons que des de sempre cantava la gent del poble mentre treballava o es divertia, pràcticament han desaparegut. Pel que fa a la Romània, tan sols s’han conservat rastres d’aquesta lírica popular perquè alguns poetes cultes (àrabs, jueus, francesos, catalans, castellans o gallecs) afegien estrofes de cançons tradicionals en els seus poemes. En són un exemple les kharges, que són unes estrofes breus en dialecte mossàrab que s’incloïen com a tornada en poemes cultes escrits en àrab o hebreu.

Pel que fa a la lírica popular produïda a la Romània durant l’edat mitjana, les cantigas d’amigo galaicoportugueses, els villancicos castellans, les chansons de femme franceses, entre d’altres, presenten trets similars, com per exemple, que el jo poètic sigui una dona, que es queixa de manera sovintejada de l’absència del seu enamorat. Per exemple:

Ai, amor, amor, amor,

quant serem los dos de un cor!

¡Ay, cómo tardas, amigo!

¡Ay, cómo tardas, amado!

[Dins Isabel de Riquer, La lírica medieval, DIVERSOS AUTORS, Lecciones de literatura universal, Madrid, Càtedra, 2003]

Fins al segle XII, a Europa només existia una lírica en llengua vulgar, era la poesia popular que ha deixat poques mostres, atès que, la lírica culta s’escrivia exclusivament en llatí.

LA POESIA TROBADORESCA

Apareguda al segle XVI a les cors d’Occitània mitjançant una forta alenada poètica, la poesia trobadoresca. Esdevé la primera lírica culta en llengua vulgar que va sorgir a Europa, perquè els autors s’expressaven en occità (o llengua d’oc) i no pas en llatí. Aquest tipus de poesia es caracteritzava perquè a diferència de la lírica tradicional que era anònima, els poemes occitans tenien autoria coneguda, estaven escrits per trobadors, que alhora eren compositors de música. Aquests poetes-músics estaven vinculats a les corts de la noblesa, que desplaçaren els monestirs com a centres impulsors de la cultura. En les seves obres tractaven els temes profans, allunyats de la temàtica religiosa, que solia caracteritzar la lírica culta anterior.

La lírica trobadoresca tenia pluralitat de temes, emperò, el principal és l’amor cortès, on es concep la relació amorosa com un pacte de vassallatge feudal: el trobador està sotmès a la dona que estima com un vassall al seu senyor, li jura fidelitat, i l’anomena domna o midons ( de domina, ‘senyora’, i meus dominus, ‘senyor meu’). Sovint apareixen pseudònims (senhals) per adreçar-se a la dama, perquè és una dona casada.

El poeta té la dama com a un ésser superior i distant, tanmateix, en la poesia trobadoresca hi trobem referències a la sensualitat i a l’amor carnal.

«[...] que jo i midons jaguem en la cambra en què ambdós fixem una preciosa cita, de la qual espero tant de plaer, que descobreixi el seu bell cos, besant i rient, i que el contempli contra la llum de la làmpada».

[Fragment del trobador Arnaut Daniel]

El gènere més conreat per la lírica occitana fou la cançó, que versa gairebé tota sobre l’amor cortès. El trobador expressa els seus sentiments mitjançant un llenguatge refinat, que va progressant al compàs d’una melodia. El jo poètic sempre és masculí i s’adreça a una dona. La poesia trobadoresca té rigor formal, es caracteritza per una curosa selecció de les paraules, subtilesa en l’expressió i l’ús de recursos literaris heretats de tradicions poètiques anteriors. A més de la cançó, també empraven altres gèneres com el sirventès i la pastorel·la.

Els trobadors componien els seus poemes per a un públic concret, format pels senyors de la cort a la qual pertanyien a un auditori particular, format pels senyors de la cort a la qual pertanyien. Solien ésser nobles que compaginaven la dedicació a la guerra i a la poesia, o bé professionals de prestigi. Tanmateix, els joglars eren els qui interpretaven els poemes i estaven al seu servei. Hi havia dues tipologies de joglars: els de lírica que havien de memoritzar la lletra i la música dels poemes i no tenien llibertat per modificar-les. D’altres podien arribar a compondre les seves pròpies obres i assolir la categoria de trobadors. L’altre tipus de trobadors eren els que cantaven cançons de gesta.

La poesia trobadoresca va tenir una gran difusió i fou determinant en l’evolució de la lírica europea que vindria, en els temes i els trets formals.