Treballem la llengua i literatura catalanes: Vil·la Joana, la darrera casa de Jacint Verdaguer. Adreçat a Batxillerat

Quan el marqués de Comillas va acomiadar a Verdaguer en saber que al llarg dels disset anys de treball sota els seus serveis havia dilapidat gran part de la seva fortuna en favor de persones desafavorides, aquest va haver de buscar-se la vida. A més, l’autor havia patit en primera persona una crisi espiritual i de consciència arran d’un viatge a Terra Santa, això comportà que abandonés la producció literària i s’aboqués a d’altres activitats mal vistes en aquell moment, com ara la pràctica d’exorcismes. Josep Morgades, bisbe de Vic, i Claudio López, segon marqués de Comillas van recomanar a Verdaguer que marxés de Barcelona per fer un bé a la seva salut i per poc temps, mentint-lo. Els seus detractors van aprofitar això per a desprestigiar-lo. Se’l va acusar fins i tot de bogeria, quan el que patia era feblesa mental. Ni tan sols un informe mèdic exhaustiu va poder determinar res més en Jacint, sinó que tenia molta capacitat intel·lectual, grans sentiments i virtuts cristianes. Verdaguer fugí del seu confinament, càstig, a la Gleva i es refugià a casa de la família Duran. El bisbe el va suspendre a divinis i ell va respondre amb un reguitzell d’articles a la premsa, primer amb el títol de “En defensa pròpia” (1895-97) i dos anys després, dins de La Publicidad, sota l’epígraf “Un sacerdot perseguit”, un total de vint-i-sis cartes contundents. El 1897 Verdaguer es traslladà a Madrid i allí establí contacte amb autoritats eclesiàstiques per a cercar una sortida al conflicte que perdurava amb el bisbe Morgades. Verdaguer, aconsellat, feu arribar una carta de disculpa al bisbe, i aquest aixecà la seva suspensió i li retornà les llicències sacerdotals. El bisbe Jaume Català li atorgà una diòcesi a Barcelona justament davant del palau Moja, residència dels marquesos de Comillas i on ja havia residit. Ja afeblit a causa de la tuberculosi, encara va acceptar presidir alguns certàmens literaris, fins que al maig del 1902 fou Ramon Miralles i Vilalta, un constructor i alcalde de Sarrià qui l’acollí. Entre el 1889 i el 1890, Miralles s’havia fet edificar a la serra de Collserola, una segona residència que batejà amb el nom de Quinta Juana, és a dir, Vil·la Joana, en honor de la seva esposa, anomenada Joana Farran. Com que els metges havien recomanat a l’autor l’aire de muntanya per a pal·liar els efectes de la seva avançada malaltia, l’alcalde va pensar que era un lloc còmode per a complaure’l.

Aquella torre l’havien construïda a sobre el solar d’un antic mas, Mas Ferrer, del qual en van aprofitar els murs i carreus. Fou la residència de Jacint Verdaguer en els darrers mesos de vida, fins el 10 de juny del 1902, dia del seu traspàs. Des d’aquell moment es va convertir en un lloc de memòria. Allí Verdaguer s’hi hostatjava, emperò, a pesar dels dimonis que l’assetjaven, no deturava el seu afany literari, continuava treballant la paraula, escrivint, meditant, atenent a creients, als quals els confessava en un petit oratori que hi havia annexat al seu dormitori. En aquella masia va deixar projectada l’obra “Al cel” (1903), d’aparició pòstuma. La seva darrera aparició pública la realitzà el 12 de gener del 1902 a la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, on va pronunciar un parlament en homenatge a Joaquim Rubió i Ors.

[Bust de Jacint Verdaguer]

Ara, Vil·la Joana és testimoni vivent de les últimes alenades de l’autor de Folgueroles. Ens dona la benvinguda un preciós bust en homenatge realitzat per l’escultor Manuel Fuxà el 1903. Tot seguit arribem a un vestíbul on hi veiem diferents periòdics amb notícies destacades de l’autor, sobretot, el ressò que comportà el seu traspàs i un llibre de condol. En una altra estança, hi trobem destacats fragments essencials dins dels mons de Verdaguer, com van ser Barcelona, Folgueroles, l’Atlàntida, Canigó, Terra Santa, Al cel. Pel camí trobem vitrines amb edicions de bibliòfil d’algunes de les seves obres emblemàtiques, com “Canigó” (1886) o “L’Atlàntida” (1877), fins a arribar a una sala envoltada de quadres que ens condueix fins a l’oratori, senzill, amb alguns objectes personals, com una creu o un llibre i una imatge de Sant Ramon, patró del propietari de la masia. Justament després hi trobem el seu dormitori amb un quadre en honor a la Mare de Déu encimbellat. La casa també mostra la Barcelona literària. La casa-museu es va rehabilitar el 2017 per a mostrar espais ocults.

[Imatge de Sant Ramon]

[Habitació de Jacint Verdaguer]

[Exemplars de bibliòfil de "Canigó" i "L'Atlàntida"]

Es pot comprovar l’abast que va tenir la seva obra arreu del món i la seva empremta en la societat del seu temps, allò que li va tocar viure i amb el qual va haver de batallar, la seva imatge sobre la societat barcelonina, els universos creatius que va crear, els diàlegs dins d’aquell temps ple de convulsions, així com també el vincle que va establir tant amb els que tenien possessions com amb els que no en tenien cap. Així com també la imatge que va projectar, convertint-se en un tòtem de la literatura catalana, i que anava més enllà d’aquest país tan petit que és el nostre. Va ésser un símbol del poble i per al poble, on es veu la mirada de l’intel·lectual projectada en la paraula, i com a persona crítica davant d’uns fets que l’envoltaven. Verdaguer inspirant-se en Émile Zola, que va escriure una carta al president de la República Félix Faure, on desafiava al tribunal que havia jutjat el major Esterhazy d’haver-lo exonerat sabent que era culpable en l’afer Dreyfuss, Verdaguer fa exactament el mateix escrivint uns articles en la premsa i recollint-los posteriorment a l’obra “En defensa pròpia”, perquè tothom sabés de què se l’acusava i per a explicar els fets com van succeir. Els habitants de Catalunya van estimar a Verdaguer fins als seus dies finals, una altra mostra en fou el multitudinari seguici fúnebre, per si algú encara en tenia dubtes, Verdaguer, el poeta del poble, continuava essent i recordat, si més no, mai oblidat.

[Masia Vil·la Joana]

Al llarg del temps, Vil·la Joana va viure diferents esdeveniments destacats: el 1907 va ésser el lloc on es va acollir el primer aplec de sardanes de Catalunya. El 12 de març del 1921 més de dues-centes persones van assistir a la inauguració d’un esdeveniment que seria pioner al sud d’Europa: la creació de les escoles municipals Vil·la Joana que atenien alumnat invident, sord i amb discapacitat intel·lectual. In situ, s’havien condicionat aules i tallers per acollir setanta alumnes d’entre cinc i quinze anys. Aquesta escola d’educació especial va durant més de cinc dècades. Però allí també s’hi va instal·lar durant algun temps el Laboratori d’Estudis i Investigacions promogut per l’Ajuntament de Barcelona, que a més, era un referent d’àmbit internacional. El 1973 l’Ajuntament de Barcelona va decidir construir un nou edifici per a l’escola en una finca a pocs metres de Vil·la Joana. A partir del 1963, algunes estances de Vil·la Joana es van transformar en el primer museu dedicat al poeta, tot fou gràcies a l’impuls i força de la gent que tant l’estimava, i que a la vegada havia fet possible la Casa Museu Verdaguer de Folgueroles. Foren unes iniciatives que tingueren el seu origen en una exposició dedicada a Verdaguer el 1903 al parc de la Ciutadella. A pesar de tot, el sentiment verdaguerià va arrelar en la societat i una prova és Vil·la Joana, rodejada d’un paisatge idíl·lic, on el podem seguir recordant.