Aquest
2018 es compleixen dos-cents anys de l’escriptura d’una de les
obres més conegudes de la literatura universal, parlem de
«Frankenstein» (1918) de Mary W. Shelley. On un jove i savi
científic, Víctor Frankenstein dóna vida a un ésser monstruós a
partir de diversos membres de cadàvers. L’obra esdevé una
reflexió sobre on pot arribar la ciència amb els experiments i la
infelicitat de l’individu creat. Una obra interessant i que cal
llegir. En fem un petit tast!
*
* * * *
Ja
era gairebé migdia quan vaig aconseguir fer el cim. Vaig estar una
estona assegut sobre una roca que dominava el mar del gel. La boira
el cobria, igual que a les muntanyes veïnes. De sobte, la brisa va
escampar els núvols i vaig baixar a la glacera. La superfície és
molt desigual; aquí puja com les onades d’un mar mogut i allà
baixa travessada per esquerdes profundes. La superfície de gel té
gairebé una llegua d’amplada i vaig trigar quasi dues hores per
travessar-la. La muntanya de l’altra banda és de roca pelada i
perpendicular. Des d’on ara em trobava, tenia el Montanvert just al
davant, a una distància d’una llegua, i molt més amunt s’alçava
el Mont Blanc, en terrible majestat. Em vaig aturar en un buit que
feia la roca, contemplant aquell panorama meravellós i
impressionant. El mar, o més ben dit, aquell enorme riu de gel,
serpentejava entre les muntanyes del voltant, els alts cims de les
quals s’elevaven molt per damunt de les valls. Per sobre dels
núvols, els pics glaçats i brillants lluïen amb la llum del sol.
El meu cor, abans ple de dolor, ara s’havia inflat amb algun
sentiment semblant a la felicitat. Vaig exclamar:
-Esperits
vagabunds, si de debò vagueu, si no descanseu als vostres llits
estrets, permeteu-me aquesta petita felicitat o preneu-me com a
company i endueu-vos-em lluny de les alegries de la vida.
Acabava
de dir això quan, tot d’una, vaig veure a una certa distància la
figura d’un home que venia cap a mi a una velocitat sobrehumana.
Saltava per damunt de les escletxes de gel, per on jo havia avançat
amb molt de compte. A mesura que s’acostava, em va semblar que la
seva estatura superava la d’un home. El cor em va fer un salt, se’m
va emboirar la vista i vaig sentir-me a punt de desmaiar-me. Però em
vaig recuperar de seguida, gràcies a l’aire fred de les muntanyes.
Quan va ser més a la vora, la visió va ser terrible i repulsiva;
era aquella deformitat humana que jo havia creat. Vaig tremolar de
ràbia i d’horror, decidit a esperar que arribés i tenir amb ell
un combat a mort. S’acostava; la cara li revelava una preocupació
amarga, barrejada amb menyspreu i maldat. La seva deformitat inhumana
era massa horrible per poder-lo observar amb ulls de persona. Però
no m’hi vaig fixar gaire; la fúria i l’odi m’havien deixat al
principi sense veu i, quan la vaig recuperar, només vaig poder
vomitar paraules d’ira i repugnància.
-Diable!
-vaig cridar-. Com t’atreveixes a acostar-te’m? No et fa por la
terrible venjança del meu braç empipat sobre el teu cap odiós?
Vés-te’n, insecte repugnant! O no, queda’t perquè pugui
tornar-te a convertir en pols! Ai! Si pogués, extingint la teva
existència miserable, tornar la vida a aquells que tan diabòlicament
has assassinat!
-Ja
m’esperava una rebuda així -va dir el dimoni-. Els homes odien els
infeliços. Fins a quin punt, doncs, dec ser odiat? Jo sóc el més
desgraciat dels éssers vius! Fins i tot vós, el meu creador,
detesteu i rebutgeu la criatura a la qual el vostre art us va lligar
amb llaços que només desfaran la destrucció d’un dels dos. I ara
em voleu matar? Com us atreviu a jugar així amb la vida? Compliu el
vostre deure amb mi, i jo compliré el meu amb vós i amb la resta de
la humanitat. Si accediu a les meves condicions, us deixaré en pau,
a vós i a tothom; però si refuseu, calmaré les meves ganes de
matar amb la sang dels amics que uns queden.
-Monstre
immund! Canalla demoníac! Les tortures de l’infern són una
venjança massa suau per als teus crims. Diable fastigós! Encara em
retreus que t’hagi creat? Vine i apagaré l’espurna de vida que
vaig ser tan imprudent de donar-te.
La
meva fúria no tenia límits. Em vaig llançar sobre seu impulsat
pels sentiments que fan que un ésser aixequi el braç contra
l’existència d’un altre.
Em
va evitar fàcilment i va dir:
-Calmeu-vos!
Us demano que m’escolteu abans de descarregar l’odi que sentiu
sobre el meu cap devot. Que no he patit prou ja, que encara voleu
augmentar la meva pena? No sóc més que un munt d’angoixes, però
m’estimo la vida i la defensaré. Recordeu que em vau fer més
poderós que vós; sóc molt més alt i les meves articulacions són
més flexibles, però no tinc temptacions de rebel·lar-me. Sóc la
vostra criatura i seré dòcil i bo amb el meu Senyor, si vós
compliu igualment amb la vostra part, la que em deveu. Oh,
Frankenstein, no sigueu just amb tothom i em trepitgeu a mi! És
precisament amb mi que heu de ser no solament més just, sinó més
afectuós i comprensiu. Recordeu que sóc la vostra criatura, hauria
de ser el vostre Adam i, tanmateix, sóc com l’àngel caigut. M’heu
negat l’alegria sense haver fet cap mal. Allà on miro veig
felicitat i jo sóc l’únic que no en pot tenir. Abans era honrat i
bo; la pena m’ha convertit en un dimoni. Feu-me feliç i tornaré a
ser virtuós.
-Fora1
No et vull sentir! No ens entendríem mai; tu i jo som enemics.
Vés-te’n d’aquí o mesurarem les nostres forces en una lluita
fins que un dels dos caigui per sempre.
-Com
us podria commoure? No aconseguiran les meves súpliques que em mireu
amb bons ulls? Creieu-me, Frankenstein, abans era bo; la meva ànima
desbordava amor i humanitat; però estic tan sol1 Tan miserablement
sol! Vós, el meu creador, m’odieu. Què puc esperar, doncs, dels
vostres semblants que no em deuen res? M’odien i em rebutgen. Les
muntanyes desertes i les glaceres terribles són el meu refugi. He
passat molts dies aquí; només a mi no em fan por aquestes coves de
gel que em serveixen de casa, l’única casa que l’home em permet
tenir. Alabo aquests cels freds que em respecten molt més que no pas
els vostres amics. Si tota la humanitat conegués la meva existència,
farien com vós i s’armarien per destruir-me. Per què no hauria
d’odiar aquells qui volien eliminar-me? No vull saber res amb els
meus enemics. Jo potser seré infeliç, però ells compartiran la
meva desgràcia. Només vós podeu compensar-me i alhora desfer-vos
d’un mal que, si volgués, no solament us afectaria a vós i la
vostra família, sinó que els remolins de ràbia que provocaria
s’empassarien també milers i milers d’altres persones. Deixeu
que el vostre cor es compadeixi i no em menyspreeu. Escolteu el que
us he de dir i, quan m’hàgiu sentit, abandoneu-me o compadiu-me
segons què considereu que em mereixo. Però escolteu-me. Les lleis
humanes permeten als culpables, per sanguinaris que siguin, que
parlin en la seva defensa abans de condemnar-los. Escolteu-me,
Frankenstein. M’acuseu d’assassinat i, amb tot, vós seríeu
capaç de matar la vostra pròpia criatura sense tenir el més mínim
remordiment. Oh, glorifico aquesta justícia eterna dels homes! No us
demano que em perdoneu res, només que m’escolteu i després, si
voleu, i si podeu, destruïu l’obra de les vostres mans.
-Per
què -vaig respondre- m’has de recordar coses que em fan tremolar
només de pensar-les i de les quals jo sóc l’únic autor i
responsable? Maleït sigui el dia, odiós dimoni, que vas veure la
llum per primer cop! Maleïdes, encara que em maleeixi a mi mateix,
les mans que et van crear! Per culpa teva sóc més desgraciat que el
que ningú no pugui imaginar. No m’has deixat la possibilitat de
considerar si sóc o no just amb tu. Desfes-me de la visió de la
teva cara fastigosa.
(Fragment
del capítol 10, extret de: SHELLEY, MARY W. Frankenstein,
Barcelona: Barcanova Editorial, 2012)
(Imatges extretes de: Barcanova
Editorial i Google imatges)
!!EXERCICIS:
1. Comenta el present fragment
de l’obra «Frankenstein».
2. Enumera i justifica alguns
temes que es poden tractar a l’aula sobre l’obra «Frankenstein».
3. Presenta la figura
literària de Mary W. Shelley. Com fou la seva vida? Quines foren les
seves obres destacades. Utilitza les TAC.
4. «Valperga» (1823) és una
altra obra de l’escriptora Mary W. Shelley, els entesos diuen que
és literàriament superior a «Frankenstein (1818). Comenta breument
el seu argument i justifica per què els entesos clamen que és
infinitament millor a l’arxiconeguda «Frankenstein».
5. L’origen de la novel·la
«Frankenstein» parteix sobre una anècdota entre joves escriptors.
Quina és?
6. Aporta un fragment que no
sigui el que apareix a la fitxa i que t’hagi agradat de l’obra
«Frankenstein».
7.
Dibuixa com t’imagines el monstre creat pel Doctor Frankenstein.
8.
Quina és la tragèdia que es presenta a l’obra «Frankenstein» i
per què? Argumenta la teva resposta.
9.
Fòrum 1:
has llegit l’obra «Frankenstein»? Què t’ha semblat? Què t’ha
agradat més i què menys, per què? T’ha sorprès en alguna cosa?
Quin ensenyament t’ha
transmès l’obra «Frankenstein» per a la teva vida quotidiana?
10. Fòrum 2: creus que els
científics amb els seus experiments i investigacions seran capaços
d’allargar la vida humana? Raona la teva resposta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada