Nasqué a Tordera, Maresme el 19
de gener del 1867. Ciutat on els seus pares, d’ideologia carlina, s’havien
refugiat en fugir dels liberals. Gràcies a la possessió de diversos masos per
part del pare, Prudenci s’afeccionà a la natura i a la caça. Realitzà els
estudis de batxillerat a Girona i un curs d’enginyeria industrial a Barcelona,
que no finalitzà. Posteriorment, es matriculà a La Llotja on exercità la seva
passió per l’art pictòric. El 1890 retornà a Barcelona i es casà amb Neus
Salazar amb qui tingué tres filles i un noi. Una d’elles, Aurora també es
dedicà a l’escriptura com el pare. Prudenci exercí com a professor de dibuix a
l’acadèmia de Girona, i a la vegada dedicava el seu temps lliure a pintar
paisatges, retrats i rètols, atès que la seva família perdé les propietats que
disposava. Al cap de poc temps, decidí abandonar la pintura en no veure’s
realitzat. En plena maduresa es decidí per l’escriptura. Període en què començà
a escriure peces teatrals, per instigació de l’empresari Josep Canals i per
mitigar la pròpia economia, algunes novel·les i a col·laborar en diverses
revistes. Dirigí per encàrrec el diari republicà Ciudadanía, fins que l’empresonaren
per un escrit que hi publicà. Aquest fet féu que el 1911 Prudenci es desplacés fins a
Barcelona per atendre la crida d’Antoni López, que li encomanava dirigir
L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia i d’altres publicacions.
Treballà de manera infatigable com a periodista, escriptor i sobretot professor
de pintura a l’Escola Bosc de Montjuïc. Tanmateix, Prudenci no encaixava dins
l’ambient literari de la ciutat comtal.
El primer escrit que realitzà fou “L’oreneta” i aparegué
a la revista gironina “Vida”, tot just, quan deixà definitivament la pintura, per
endinsar-se en escrits sobre art, proses poètiques i contes, com ara “Tard!”
(1903). Gràcies a això entronitzà amb la revista “Catalunya” i col·laborà amb
el grup “L’Enderoch”, per renovar la vida cultural de Girona i treballar en
l’organització de Els Jocs Florals. “Violeta” (1899) fou la seva primera
novel·la, de caire sentimental i que quedà inèdita fins al 2013. Etapa en què l’adult Prudenci es
movia per l’ambient literari gironí i d’aquí que agafà impuls per continuar
escrivint, ara més assíduament, fins a veure la llum les novel·les: “Josafat”
(1906), obra que fou presentada a la Festa de la Bellesa de Palafrugell.
Novel·la significativa dins de la narrativa catalana del modernisme. Glossa les
relacions eròtiques del campaner Josafat amb una prostituta, Fineta, dins d’una
església. Fet que comportarà l’assassinat de la noia i la bogeria del campaner.
Bertrana recrea el mite de la bella i la bèstia, un fet que fou real. L’obra
estava plena de simbolisme i a la vegada era un enfrontament entre el camp i
la ciutat. Segons l’estudiós Jordi
Castellanos, assenyala la vitalitat i el decadentisme es veu reflectit dins de
les descripcions psicològiques i els estats místics apareguts a l’obra.
“Nàufrags” (1907), fou premiada en el concurs de novel·la de la Biblioteca de la revista El Poble Català; l’obra planteja el problema de la relació entre un home que es veu obligat a seguir la carrera eclesiàstica per motius familiars i la seva cosina Cèlia, marcada per la feminitat. El protagonista se sent sol. En l’obra podem veure l’enfrontament entre el vitalisme i el decadentisme; el pamflet “La locura de Álvarez de Castro” (1910) escrit amb Diego Ruíz; “Tieta Claudina” (1929), fou editada primerament en llengua castellana el 1910 sota el títol de “Ernestina”; llavors vingueren els reculls de contes “Crisàlides” (1917) i la que serà la seva obra més important, “Proses bàrbares” (1911), on l’autor pren posicions davant del noucentisme en “De les belleses de la natura i el meu goig”, conferència pronunciada a L'Associació Nacionalista Catalana, i que provocà gran polèmica. L’obra fou mereixedora de la Copa d’argent als Jocs Florals de Barcelona del 1910.
Bertrana es caracteritzà per traspassar a l’escriptura els individus singulars que anava coneixent. Però l’autor de Tordera també tractà la literatura satírica i la mesclà amb la novel·la de caire psicològic a “Jo! Memòries d’un metge filòsof” (1925), on retrata el metge i escriptor Dídac Ruíz. L’obra d’en Prudenci no s’aturà aquí, sinó que conreà més gèneres, per exemple, el teatral, ara bé sense èxit entre els crítics, en són una mostra obres com: “Enyorada solitud!” (1917), “Les ales d’Ernestina” (1921), “La dona neta” (1924), “El comiat de la Teresa” (1932), premi Fastenrath, entre d’altres. A la vegada, Bertrana col·labora en diverses revistes de l’època com ara “El Poble Català”, “Iberia”, en aquestes dues de manera més esporàdica, “La Publicitat”, “Revista de Catalunya”, “La Veu de Catalunya” o “Lletres”, que generava malestar entre l’alta societat. En aquesta darrera exercí com a crític teatral. Publicació on veieren la llum “Impromptus” (1936), unes cròniques de tipus periodístic i de tipus subjectiu. Bertrana s’inspirava en el món i en les pròpies vivències per escriure. Aquesta experiència queda ben reflectida en obres com: “L’hereu” (1931), guardonada amb el premi Creixells; “El vagabund” (1933), “L’impenitent” (1948), obra acabada el 1939, és un reflex de la marginació de l’autor davant les noves modes que imperaven. Alhora, aquest llegat conegut com la trilogia “Entre la terra i els núvols” reflectia tot allò que l’afectava a nivell personal, sobretot, allò més negatiu, com ara, la pèrdua de tres dels seus fills. Com la majoria dels fidels al modernisme, lluità amb mans i mànigues contra el nou moviment que s’estava imposant, el Noucentisme, motiu que es plasmà a la conferència “De les belleses de la natura del meu goig” (1908), on vetllà per una actitud fora de la intel·lectualitat, o posteriorment, l’any 1936 en el discurs que explanà com a president dels Jocs Florals de Barcelona. El 1937 veié la llum “El rossinyol que jo he tractat”.
Bertrana es caracteritzà per traspassar a l’escriptura els individus singulars que anava coneixent. Però l’autor de Tordera també tractà la literatura satírica i la mesclà amb la novel·la de caire psicològic a “Jo! Memòries d’un metge filòsof” (1925), on retrata el metge i escriptor Dídac Ruíz. L’obra d’en Prudenci no s’aturà aquí, sinó que conreà més gèneres, per exemple, el teatral, ara bé sense èxit entre els crítics, en són una mostra obres com: “Enyorada solitud!” (1917), “Les ales d’Ernestina” (1921), “La dona neta” (1924), “El comiat de la Teresa” (1932), premi Fastenrath, entre d’altres. A la vegada, Bertrana col·labora en diverses revistes de l’època com ara “El Poble Català”, “Iberia”, en aquestes dues de manera més esporàdica, “La Publicitat”, “Revista de Catalunya”, “La Veu de Catalunya” o “Lletres”, que generava malestar entre l’alta societat. En aquesta darrera exercí com a crític teatral. Publicació on veieren la llum “Impromptus” (1936), unes cròniques de tipus periodístic i de tipus subjectiu. Bertrana s’inspirava en el món i en les pròpies vivències per escriure. Aquesta experiència queda ben reflectida en obres com: “L’hereu” (1931), guardonada amb el premi Creixells; “El vagabund” (1933), “L’impenitent” (1948), obra acabada el 1939, és un reflex de la marginació de l’autor davant les noves modes que imperaven. Alhora, aquest llegat conegut com la trilogia “Entre la terra i els núvols” reflectia tot allò que l’afectava a nivell personal, sobretot, allò més negatiu, com ara, la pèrdua de tres dels seus fills. Com la majoria dels fidels al modernisme, lluità amb mans i mànigues contra el nou moviment que s’estava imposant, el Noucentisme, motiu que es plasmà a la conferència “De les belleses de la natura del meu goig” (1908), on vetllà per una actitud fora de la intel·lectualitat, o posteriorment, l’any 1936 en el discurs que explanà com a president dels Jocs Florals de Barcelona. El 1937 veié la llum “El rossinyol que jo he tractat”.
L’autor no assolí les expectatives que s’havia marcat com a escriptor i entrà en un període de marginació, on a poc a poc, es veié desplaçat pel moviment que imperava, el noucentisme. Prudenci seguí publicant en grans editorials, sobretot reculls de contes i narracions breus, com per exemple: “La lloca de la vídua i altres contres” (1915), “Els herois” (1920), “El meu amic Pellini i altres contes” (1923), “La bassa roja: una aventura en l’estepa” (1923), “El desig de pecar” (1924), o la novel·la “L’òrgue del diputat” (1924). Prudenci tractava diversos temes en les seves narracions, com ara la nostàlgia per la vida rural i la infantesa perduda, l’angoixa que sent l’individu incapaç per adaptar-se a la societat que l’envolta. Bertrana hagué de combatre amb els canvis de modes literàries que el desorientaven, així com la seva pròpia individualitat. Finà a Barcelona el 1941. A partir del 1965 comencaren a publicar-se les “Obres completes” i a ésser vindicat com a un dels nostres referents literaris. El 1968 a Girona es creà el premi de novel·la Prudenci Bertrana que amb el temps esdevindrà un dels guardons capdavanters de les terres catalanes.
Josep Maria Corretger Olivart
Maig del 2017
.Fragment de “Josafat” (1906), la seva obra més sobresortint.
CAPÍTOL V (fragment)
Una silueta angulosa i feixuga vingué dret a ella travessant la nau. Duia a la mà un penjoll de claus que tentinejaven; passà a frec d'ella, de la bagassa, sense adonar-se'n, i, ja dins del passadís, obrí la porta. La veu de Fineta sonà al seu darrera.
-Josafat...; sóc jo, Josafat. Entro?
I va entrar, humilment, com una gosseta temorenca que vol llepar les mans que l'han nafrada.
El vestit i la mantellina de la bagassa influïren en l'esperit del campaner d'una manera estranya i complicada. Idees contradictòries sorgiren en el seu magí contorbat. Cregué en un penediment, en una disfressa del dimoni, en la pròxima satisfacció de la luxúria, en un missatge de Pepona, en un enginy dels seus enemics i en un camí segur per a notificar a la porcairola el seu bell propòsit. I restà mut, i Fineta, també muda, amb un aire entristit, anà allunyant-se del campaner fins a caure esllanguida a l'escambell, des d'on li envià, per entre les seves pestanyes, una salutació casta i fervent...
-Som amics, Josafat?
El campaner també li havia clavat la seva vista; la resseguia tota amb el brillant jaspiat dels seus ulls frisosos. Eren mirades inquietes, ràpides, que l'esgarrapaven tot despullant-la; rompent els botons, les cintes, el gafets i llençant amb exasperació els pellingots de roba que s'oposaven a satisfer la lúbrica curiositat que feia dies era el càstig, el turment de Josafat.
Les delicades madeixes que dauraven la nuca de Fineta es retorcien electritzades.
Reposà la seva barba en el palmell de la mà, i s'esllanguí tota, bo i mostrant la flexibilitat de la seva cintura, que semblà desconjuntar-se sota els plecs de la brusa.
-Encara em tens ràbia, Josafat?
-Ràbia, jo..., jo...?
-Sí, tu, mira em feres mal; mira m.
I s'apartava els bandós del front amb un graciós moviment dels seus dits, carregats d'anells.
-Jo pla no he estat el qui t'ha fet això.
-Sí, Josafat, fores tu, i fores molt cruel. Saps que Pepona no vol tornar?
-Reïra! Jo vull parlar-li, a Pepona; cal que torni.
Començava a moure-se-li la boca, iniciant el tic amenaçador.
-Què en vols fer, d'ella?
-Això és cosa meva; vull parlar-li, veure-la, parlar-li.
-Per casar-t'hi?
-Es cosa meva.
-I a mi no em voldries, Josafat? Jo et tractaria tan bé!
I li llançà francament una guspira de passió, de les que fins aleshores havien interromput les closes pestanyes.
-Escolta, apropa't. Saps què penso? Que a Pepona no li agradaria viure ací; li fan por els sants, l'esgarrifa això -assenyalava el mur-. Jo, en canvi, hi viuria molt contenta. Josafat, apropa't, asseu-te...
I li féu un xic de lloc en el propi escambell.
El campaner, amb la cara roja, sense esma per a llençar a fora la que es presentava tan senyora, tan bondadosa i tan honesta, anà a agemolir-se en el banc, i allí restà meditabund. Estava atent, per això, així que ressorgís la dona impura que el temptà en el trifori, s'allunyaria d'ella o la trauria, sense compassió, a empentes, a cops, morta o viva.
La llum que davallava del finestral en travessar la feixuga muralla es feia més escassa, més grisa, més misteriosa, més propícia a la temptació. Fineta, en el seu raconet, sols era una ombra borrosa, una taca desfumada que incitava a apropar-s'hi, a estrènyer-la, a tenir-la abraçada amb l'amorosa melangia que encomana el capvespre.
El campaner, al mig de tanta complicitat, es refregava pel banc, patint i sospirant. No podia més i es redreçà. Fineta també, i tots dos s'aproparen. Ella enfront d'ell, arquejà el seu cos, enlairà els braços i els retorçà en un estirament de mandra lasciva.
-Em vols, Josafat?
Josafat oscil·là. Per les seves dents
closes passava un ronc llarg, terrible. Romangué un curt moment mirant la porta entreoberta de la capella; després fugí fins a trobar la paret, al més lluny possible de la bagassa. Aquesta va empènyer la porta fins a ajustar-la, i, amb les mans nervioses posades en el forrellat, preguntà a l'acovardit campaner:
-Tanco? Sí? Vols que tanqui?
La veu era suplicant, enfervorida, d'enamorada que s'abandona.
Quan hagué barrat conscienciosament, i triomfadora, anà vers la caixa de l'escala, i amb el peu al primer graó féu descriure als seus costats un vaivé de nimfòmana.
-Vine, vine...
En el replà que servia de pas al primer estatge del campanar, Josafat va atrapar-la.
Era ja de nit, a baix sols una tènue blancor, com d'un reflex de lluna, entrava per l'obertura del finestral. La gran campana de les hores tocà set batallades; brunzí el ressort del rellotge; de cap a cap del campanar passà com un frisament i el silenci tornà a ésser espaordidor.
Res no indicava l'existència de Josafat i Fineta dins la torre sinistra, -que abans sorollaren amb els udols epilèptics del seu pler bestial i amb el rebolcar desesperat de llurs cossos, que es masegaven en les lloses del replà. Encara transcorregué una bella estona. A la fi, per les finestres espitllerades passà un lleu sospir, que vibrà en les tenebres com l'esbategar d'una grossa papallona. Fineta descendia. En la fosca blanquejà la seva sina descoberta. Anava arreglant-se, remeiant el desorde produït per la fúria simiesca de Josafat, preparant-se per sortir i tornar al seu hostatge. Mentrestant, s'assegué a la caixa del banc d'església, i s'aquietà com una hiena farta de carnassa, emperesida per la digestió lenta del seu macabre festí Josafat aparegué; dins la fosca encara es marcà la seva negra silueta. Encengué la llumenera i mirà la seva amiga, que, vestida del tot, s'havia alçat i prenia la mantellina de sobre l'escambell.
-Adéu, fins a demà; oi, Josafat?
Ell li plantà la mirada, que de somorta que era esdevingué brillant, i mentre Fineta volia fer córrer el forrellat, l'abraçà en una revifalla del desig.
-Prou, Josafat; ara no, sents? El campaner no féu cas de les paraules de Fineta.
Webgrafia:
Anybertrana.lletrescatalanes.cat
Pedresdegirona
Escriptors.cat
Bibliografia:
.CASTELLANOS, Jordi, (1986). “La novel·la modernista”, dins Història de la literatura catalana, part moderna, vol. 8, Barcelona, Ariel.
.DIVERSOS, (2006). Temari de llengua catalana i literatura, vol.4, MAD, Alcalá de Guadaíra.
(Imatges extretes de: todocolección, vikipèdia, xtec.cat, Edicions 62)
!!EXERCICIS:
1. Esmenta i comenta quatre aspectes destacats de la vida i obra de Prudenci Bertrana.
2. Anomena dues obres de teatre, dues novel·les i dos contes de Prudenci Bertrana.
3. Escull un fragment de l’obra “Josafat” i comenta’l.
4. Descriu el personatge Josafat i la Fineta de l’obra més coneguda de Prudenci Bertrana.
5. Fòrum: has llegit alguna obra de Prudenci Bertrana? Quina? Explica el seu argument amb les teves paraules.
5. Fòrum: has llegit alguna obra de Prudenci Bertrana? Quina? Explica el seu argument amb les teves paraules.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada