Ramon Llull: amo i senyor de les lletres catalanes. Adreçat a Batxillerat

Don Ramon Llull (Palma de Mallorca, 1232- Tunis 1316) va ser un savi, si es vol, un humanista. Comencà escrivint poesia trobadoresca que acabà destruint. Un home que va dominar diverses disciplines i que amb aquest domini va fer didàctica, va pretendre ensenyar els altres, instruir-los, guiar-los en el bon camí. Gran part de l’obra d’en Ramon Llull gira sobre aquest eix vertebrador. A en Ramon Llull se’l defineix com a teòleg, filòsof, missioner i escriptor. Una demostració de la intel·ligència d’aquest saberut féu que aviat sorgissin seguidors de la seva filosofia, el lul·lisme.

A l’edat de trenta-dos anys i després d’haver escoltat un sermó sobre la vida de sant Francesc, que havia abandonat la vida noble per l’oració, el volgué imitar, així doncs, Llull deixà l’esposa, Blanca Picany, el fill i la filla, i es va retirar al monestir mallorquí de Randa deu anys per estudiar filosofia, teologia i la llengua àrab, que li ensenyà un esclau. Allí s’il·luminà i una aparició divina li encomanà escriure un llibre per lluitar contra els infidels. Ramon Llull ja esmentà que com a trobador havia patit cinc aparicions divines que li demanaven que no escrivís més poemes i es dediqués a estimar a Déu. A partir d’aquí, començà a viatjar i a escriure la seva obra.

Al llarg de la seva vida ens llegà dues-centes seixanta-cinc obres escrites tant en català com en àrab, llatí o provençal. La seva primera tasca fou com a menescal de la cort del rei Jaume I, allí portava una vida completament normal i cortesana, fins que un dia se sentí cridat per Déu i decidí abandonar aquesta feina per portar-ne a terme una de més important. Tres fóren els objectius que havien de marcar el camí de la tasca lul·liana:

1.      Treballar per a la conversió dels infidels, sense patir pel martiri.

2.      Escriure un llibre contra els errors dels infidels que pogués possibilitar la conversió.

3.      Demanar al papa i als reis la fundació de monestirs per a la formació dels infidels.

Aquests tres pilars de la seva tesi els començaria a construir a base de diversos anys de formació i també de contemplació, període que abarcava onze anys. Després, Ramon Llull començà a escriure les primeres obres: “El llibre de contemplació en Déu”. Vet aquí, que un dia de 1274 al Puig de Randa, Mallorca, rebé la inspiració que li mancava, patí una il·luminació divina i tingué idees del llibre que pretenia escriure per aconseguir el propòsit de la seva tesi, aquesta il·luminació s’anomenava “Art lul·liana” i pretenia trobar el camí cap a la veritat. Va fugir de la vida plàcida i va lluitar per demostrar l’existència de Déu i les virtuts del cristianisme. “L’Art lul·liana” era la pedra principal per divulgar el seu pensament i la prova d’això és que la reelaborà diverses vegades, en total dotze, per tal de fer-la més comprensible i actués de manera eficaç. Aquesta doctrina l’emprà en diferents camps de coneixement, i la provà per vehicular en una vessant més efectiva el seu coneixement. Llull volia demostrar l’existència de Déu amb els dogmes de la Trinitat, l’Encarnació i la Resurrecció, com a salvador i creador del món.

Llull tenia establerts els fonaments en què s’havia de basar el seu pensament, Art, d’aquí que tenia uns principis coneixia el camí per portar-ho a terme amb èxit:

.No basar els arguments en cites d’autoritat. Partir d’arguments acceptats per musulmans i jueus que a la vegada emprava per a vehicular els seus pensaments.

.No refutar les creences de l’adversari, sinó pretendre mostrar la fe cristiana, amb els dos aspectes més compromesos per als musulmans i els jueus: la Trinitat i l’Encarnació.

.Iniciar-ho donant a conèixer l’existència de tres móns: el món diví, del qual formava part el creador; el món espiritual, amb els àngels i ànimes humanes; i el món material, compost pels minerals, plantes i animals. Per tant, l’home amb la seva ànima podia participar del món espiritual i del món diví.

.L’ànima humana està integrada per tres facultats o potències: la voluntat, l’enteniment i la memòria.

.Atorgar a Déu una sèrie d’atributs, les nou dignitats divines: bonesa, grandesa, eternitat, poder, saviesa, voluntat, virtut, veritat i glòria. Llull parteix de què les dignitats divines concorden entre si i formen la unitat divina.

Entre 1287 i 1289 Llull viatjà fins a la Universitat de París per tal de donar a conèixer l’Art  i captar l’atenció del rei, Felip IV el Bell, per tal que l’ajudés en la missiva de convertir els infidels. Els plans d’en Ramon Llull es torçaren atès que l’Art tenia diversa complexitat i funcionava com a un element autònom de la doctrina que imperava aleshores, l’escolàstica universitària. A pesar d’aquest revés, Llull no alterà gens ni mica els seus plans i aviat pensà en com refer l’Art i mostrar-la d’una manera més planera i entenedora. És a partir d’aquí que Llull decideix visitar diversos cops la cort pontifícia amb una única finalitat, captar l’atenció dels papes, no n’obtingué gaires fruits. De totes maneres, Llull no es deturà ni es desvià del seu objectiu principal, promocionar la seva Art. A Gènova, Llull sofrí una crisi de tipus psicològic i s’encaminà cap a Tunis, lloc on establí converses amb diversos savis musulmans i posà en pràctica l’Art. La cosa no anà bé i Llull fou expulsat de la ciutat. 

En els següents anys, entre 1297 i 1299 retornà de nou a París per a veure si obtenía millor sort. Finalment, a les acaballes del segle XIII reprèn de nou els contactes amb la cort catalana. En els següents anys, 1301 i 1302 viatja a Armènia i Armènia Menor per donar a conèixer altre cop l’Art lul·liana. El 1306 realitza un segon viatge a terres africanes, aquest cop a Bugia, al nord del continent, allí va predicar i convertir musulmans a la fe, emperò, la segona vegada que hi anà, la cosa no li sortí gens bé, fou empresonat sis mesos i per segon cop expulsat. De tornada patí un naufragi proper a Pisa. De 1309 a 1311 i per darrer cop estigué a París, allí entrà en polèmica amb les tesis averroistes de la universitat, marcades pel seu caire tradicionalista; sortosament, allí l’Art lul·liana és acceptada pel professorat de la universitat. Arribem a l’any 1311, un any important, perquè al Concili de Viena del Delfinat es dóna el vistiplau per a la creació d’escoles per a formar missioners. Després regressà a Mallorca i realitzà una petita estada a la cort de Frederic III a Messina, Sicília. Finalment, viatjà una altra vegada fins a Tunis, i morí, durant el 1316, no se sap si a l’illa de Mallorca o a Tunis. A Mallorca ha esdevingut un sant des del segle XVI. El seu cos reposa a l’església de Sant Francesc de Mallorca.

                                                        (Pintura de Joan Desí, 1503)

Llull sempre fou un autor avançat al seu temps, i una prova d’això és que va tractar temes filosòfics amb una llengua que no era el llatí, sinó una llengua vulgar, d’aquesta manera s’apropava més a la gent del poble, i es feia més entenedor. Això fa que curiosament Llull sigui el primer en emprar la llengua vulgar en l’àmbit filosòfic. Tot i que en Llull va tractar diferents temes i disciplines en les seves obres mai va defugir el seu pensament ni la tesi de l’Art, amb un únic objectiu, ensenyar, moralitzar, fer reflexionar i mostrar la veritat a través de les paraules. Ramon Llull era el metge de l’ànima, i amb la força i persuasió del mot va contribuir en la formació de la llengua catalana literària. Una de les seves capacitats fou reformular totes les disciplines científiques: la lògica, la retòrica, la medicina, l’astrologia, la filosofia, la teologia) i fer-les noves, dins del seu sistema racional per portar a terme la seva Art. Aquesta tasca que no era pragmàtica, la portà a terme amb algunes obres senzilles, per convèncer els no-creients i la gent amb pocs estudis, obres de caire novel·lesc com per exemple, “Romanç d’Evast e Blaquerna” (1276-1283) i “Fèlix o Llibre de les meravelles” (1287-1289). Ara bé, Llull detestava la novel·la tal i com l’entenem avui dia, atès que per ell els joglars i la poesia trobadoresca conduïen els homes pel mal camí. Per tant, per Llull la missió de la literatura era la mateixa de l’Art. En les seves obres s’hi plasmen mals comportaments o actituds per part dels personatges i d’aquesta manera, demostra que cal canviar d’actitud. Llull pensà que amb la lectura de les seves obres i si el quòrum actuava per analogia defugiria el pecat, un clar exemple, és “Fèlix o Llibre de les meravelles”.

Llull s’adreça en llatí als savis i intel·lectuals per fer-los entendre la seva Art, en canvi, adaptava la llengua, d’una manera més planera en les obres per posar-la a l’abast del públic i així hi fes efecte. D’altra banda, la tasca de la conversió de musulmans al cristianisme, la fa mitjançant l’àrab. Quan es vol adreçar a més gent, amb missatges de caràcter científic o filosòfic, als no creients o no entesos ho fa en català, perquè no entenien el llatí. En canvi, al públic burgès, urbanita o de l’aristocràcia ho fa en llengua vulgar per tal que el comprenguin millor. Segons la crítica literària, Ramon Llull fou un dels principals contribuïdors a la creació de la prosa literària en llengua catalana. El beat va escriure en català, llatí, provençal i àrab. El llenguatge de Llull estava ple de calcs de construccions llatines, mostres del llenguatge popular, cultismes i neologismes. L’obra de Llull també té diverses constants com ara el locus amoenus; els exemples, extrets d’apòlegs medievals; les metàfores; els proverbis; les repeticions de mots; les antítesis, en són una prova. Així doncs, segons l’estudiós Francesc de Borja Moll, Llull empra prop de set mil mots diccionariables establerts en aquests percentatges:

52% de mots populars hereditaris del català, 20% de mots derivats dins el català, 18% de llatinismes, 7% de mots usats només per Ramon Llull, 1% de provençalismes, 2% d’onomàstica: noms bíblics, geogràfics, etc. D’un home laic que contribuí a la tasca evangelitzadora en llengua catalana, que més endavant continuaria la Cancelleria Reial unificant la llengua. Un home que fou el pare del català literari; a la vegada, el primer en escriure obra moral i en escriure en una llengua romànica per transmetre coneixements filosòfics, teològics o de caire místic; també dels primers a fer divulgació científica i tècnica. D’aquí que se’l consideri una de les figures més rellevants de la nostra literatura.

                                      (Il·lustració dins de "Vita coetània", per Tomàs Le Myésier)

Segons els filòlegs Lola Badia i Anthony Bonner el pensament lul·lià pot estructurar-se en quatre etapes:

1.      Etapa pre-Art (1272-1274):

Període anterior a la il·luminació de Randa.

2.      Etapa Quaternària (1274-1289):

Comença amb la il·luminació de Randa i finalitza amb la mala experiència de Llull a la Universitat de París en el camp de l’ensenyament. Llull presenta els elements bàsics de la seva Art en múltiples de quatre, d’aquí rau el seu nom.

3.      Etapa Ternària (1290-1308):

Després de patir l’experiència de París, Llull decideix simplificar la seva Art. Ara els principis del pensament de l’Art apareixeran en múltiples de tres.

4.      Etapa post-Art (1308-1315):

De manera definitiva estableix l’estructura de l’Art i focalitza les seves forces en els problemes de la lògica, la filosofia i la teologia.

Els viatges de Ramon Llull

Classificació de les principals obres de Llull segons les quatre etapes:

1.      Etapa pre-Art (1272-1274)

.”Lògica d’Algatzell”: és un llibre de lògica en el qual es mostren les primeres idees que tingué Llull. Apareix una discussió sobre la lògica d’Al-Gazzali.

.”Llibre de contemplació en Déu”: obra de caire enciclopèdic estructurada en cinc llibres escrits en primera persona. Intercala referències de la pròpia vida sobre diferents aspectes com: l’exultació de Déu, la penitència i l’autopuniment de quan era trobador. Qualsevol aspecte de la vida pot estar a l’alçada de la contemplació de Déu.

2.      Etapa quaternària (1274-1289)

.”El llibre del gentil e dels tres savis”: novel·la propera a la poesia. Tres savis que representen les principals religions monoteistes exposen de manera col·lectiva les raons de l’existència de Déu. Són escoltats per un personatge gentil, que està regit per allò natural, emperò que serà convençut de l’existència de Déu, ara bé, queda decebut quan s’assabenta que hi ha tres religions. Al cap i a la fi, les tres religions cercaran la veritat i s’uniran en un tot.

.”Doctrina pueril”: és un llibre que s’adreça als més menuts. En aquest apareixen temes com la importància de l’educació religiosa o l’alimentació dels infants. Tot ho presenta amb un caire més afable. Llull s’adreça al seu fill Domènec.

.”Llibre de l’orde de cavalleria”: es dirigeix a la cavalleria per fortificar els seus ideals del cristianisme. Llull idealitza la cavalleria des del punt de vista religiós, atès que, per ell, els cavallers seran els dipositaris de les millors virtuts cristianes: justícia, humanitat, obediència i tenen com a objectiu lluitar contra tot allò que les pretengui perjudicar. Així com també, els cavallers hauran de seguir preservant la jerarquia social, socórrer els individus i actuar a favor de la fe i l’església catòlica.

.”Llibre d’Evast, d’Aloma e de Blanquerna”: obra novel·lada que presenta la vida de Blanquerna. En aquesta es presenten les característiques de com ha de ser el cristià perfecte, que a la vegada, passa per tots els estaments religiosos fins que acaba essent papa de Roma. Al llarg de tot aquest periple va realitzant reformes socials i religiosos i quan ha lograt els seus objectius es retira a la vida ermitana. Per un altre costat, Evast i Aloma, pares de Blanquerna, reconstrueixen la vida dels homes i dones que es troben al marge de la vida cristiana. Natana, que havia de ser la promesa de Blanquerna, s’encarrega de reconduir el comportament de les dones de dins dels monestirs i convents.

Dins d’aquesta obra s’hi insereix “Llibre d’Amic e Amat”: un breviari de tipus místic. Conté tres-cents seixanta-cinc versos. En aquest s’hi relata la trobada entre l’Amic (ànima de l’home) i l’Amat (el Déu cristià). És el camí iniciàtic de l’Amic per trobar Déu, un camí que implica enteniment i voluntat.

.”Els Cent noms de déu”: és un tractat de retòrica escrit a Roma que vol demostrar que la retòrica cristiana és millor a la islàmica.

3.      Etapa ternària (1290-1308)

.”Llibre de meravelles o Fèlix”: ens parla dels errors que pateix la humanitat a través del seu protagonista, Fèlix, que realitza un camí iniciàtic on viurà una sèrie d’anècdotes que voldran captar l’atenció i moralitzar. En Fèlix és un home insegur que dubta de l’existència, emperò que a partir de la trobada amb ermitants i filòsofs va redreçant el seu pensament.

Inclou el “Llibre de les bèsties”, que analitza de manera filosòfica la natura dels animals que hi intervenen. Versa sobre la guineu na Renard que vol trencar l’ordre jeràrquic establert.

.”Llibre de santa Maria”: tres dames, Oració, Llausor i Intenció senten decepció davant de l’oblit dels homes per la Mare de Déu. Un savi els dóna consells i les dames ho pretenen difondre a la resta de la humanitat.

D’altres obres que tracten el tema marià: “Les hores de nostra Dona santa Maria” i “Plany de nostra Dona santa Maria”.

.”Lo sisèn seny, lo qual apellam affatus”: ens parla del llenguatge com si fos un dels sis sentits.

.”La Disputació dels cinc savis”: llibre que mostra una discussió entre els representants de les quatre versions del cristianisme: la romana, l’ortodoxa  grega, la nestoriana i la jacobina i un representant dels sarraïns. L’obra vol aconseguir la unitat de l’Església cristiana per solventar el problema musulmà.

.Les “Flors d’amors e flors d’intel·ligència”: oposcle de caire místic que destaca per incloure aforismes.

.”L’Arbre de filosofia desiderat”: és una prova d’art memorativa que Llull no finalitzà.

.”El Desconhort”: lírica de tipus autobiogràfica. Llull apareix decebut per que és incomprès. Destaca un diàleg entre Ramon i un ermità.

.”L’Arbre de ciència”: obra que empra com a esquer per tal de vehicular tot allò que sap, de la manera més planera possible. L’obra segueix l’estructura d’un arbre.

.”L’Arbre de filosofia d’amor”: el motiu de l’escriptura d’aquesta obra és el diàleg que Llull manté amb Filosofia d’amor i aquest primer li promet que la defensarà davant Filosofia de ciència, que mana en l’ambient universitari de París.

.Els “Proverbis de Ramon o Liver proverbiorum”: obra que recull sis mil aforismes.

.Les “Oracions de Ramon”: obra que pretén ensenyar a resar.

.El “Cant de Ramon”: l’obra és una confessió que s’acompanya d’una pregària.

.La “Rethorica nova”: primerarment es redactà en català, tot i que, només ens ha arribat la versió en llatí. Vol fer arribar de manera precisa els sermons sense tenir en compte el predicador. Quan Llull vehiculava els seus sermons ho feia defugint els temes bíblics, que mostrava partint de l’oposició entre els vicis i les virtuts.

.La “Medicina de pecat”: obra de tema filosòfic i moral que cerca una fórmula per lluitar contra el pecat. L’obra consta de més de cinc mil versos, on abunden els de vuit síl·labes apariats.

D’entre 1304 i 1308 Llull escriu tres obres de contingut filosòfic escrites en llatí:

.”Liber de significatione”: tracta sobre la semàntica de l’Art.

.”Liber de ascensu et descensu intellectus”: ens parla dels esglaons per on l’enteniment va des del punt sensible a l’intel·ligible i per contra, descendeix de l’intel·ligible al sensible. Obra influïda per la filosofia de Plató.

.”Liber de fine”: una obra assagística sobre el tema de les croades.

.”Disputatio Raimundi cristiani et homeri saraceni”: opuscle on explica la seva experiència a Bugia.  Es perdé durant el naufragi i hagué de reconstruir-lo.

.”Liber de praedicatione”: és un manual per crear sermons. Conté un apèndix amb cent vuit sermons. Llull presenta de nou la seva Art i glossa com fer un sermó. El llibre aporta sermons de caire artístic de diferents matèries.

4.      Etapa post-Art (1308-1315)

Llull crea diverses obres literàries, gairebé la meitat de la producció que havia fet fins aleshores, emperò sense interès literari, sinó obres on atacarà els averroistes i argumenta la seva dedicació a l’Art. Sobresurten les obres següents:

.”Ars brevis praedicationis o Art abreujada de predicació”: obra d’homilètica, de predicació.

.”Summa sermonum”: compendi de cent vuitanta-dos sermons. Inclou l’obra “Liber de virtibus et peccatis”, un resum de “L’Ars brevis praedicationis”.

.”Liber natalis pueri parvuli Christi Jesu”: explica el naixement del nen Jesús. L’obra presenta sis dones que representen al·legories religioses i estan entristides perquè al món on viuen es menysprea Déu. Quan neix l’infant Jesús s’omplen de goig i esperança per redirigir la humanitat. L’obra conté una petició de les dames al rei de França perquè expulsi de la universitat els averroistes.

.”Vida coetània”: text que Llull dictà a uns monjos a la Cartoixa de París. Resumeix els fets fonamentals de la seva vida. L’obra justifica l’Art i el sacrifici de Llull per expandir-la.

-“Phantasticus”: obra a mode de debat entre Llull i el clergue Pere, aquest darrer l’acusa de somiatruites. Acudeixen al Concili de Viena (França), tots dos per defendre el seu propòsit. Pere va a demanar prebendes, mentre que Llull vol difondre el cristianisme arreu del món.

.”Del consili”: poemari en llengua vulgar, que pretén donar arguments sobre la seva vida i tasca al voltant de Déu.

Inventari de les principals obres d’en Ramon Llull per temàtiques:

.Formulació de l’Art lul·liana:

“Art abreujada d’atrobar la veritat” (1274), “Art demostrativa” (1283), “Ars inventiva inveniendi veritatem” (1290), “Taula general” (1293-1294), “Ars generalis ultima” (1305-1307), “Ars brevis” (1308).

.Obres de teologia:

“Liber principiorum theologiae” (1274-1278), “Ars Dei” (1308).

.Obres de filosofia:

“Liber principiorum philosophiae” (1274-1278).

.Apologètica:

“Llibre del gentil e dels tres savis” (1274-1276), “Disputació dels cinc savis” (1294).

.Pedagogia:

“Doctrina pueril” (1274-1276).

.Medicina:

“Començaments de medicina” (1274-1278), “Ars compendiosa medicinae” (1285-1287).

.Dret:

“Ars juris” (1285-1287).

.Política:

“Llibre de passatge” (1292), “Liber de fine” (1305).

.Lògica:

“Llogica nova” (1303).

.Homilètica:

“Llibre de virtuts e pecats” (1313), “Rhetorica nova” (1301).

.Mística:

“Llibre d’amic e Amat” (1274-1283), “Arbre de filosofia d’amor” (1298).

.Novel·les:

“Llibre d’Evast e Blanquerna” (1283), “Llibre de meravelles” (1289).

.Obres enciclopèdiques:

“Arbre de ciència” (1295-1296).

.Poesia:

“Lo desconhort” (1295), “Cant de Ramon” (1300).

.Autobiografia:

“Vida coetània” (1311).

.Matemàtica:

L’any 2001 es troba els manuscrits: “Ars notandi, ars eleccionis” i “Alia ars eleccionis”, que aporten que fou un dels pares de la matemàtica, descobridor de la Paradoxa de Condorcet. Manuscrit que també aportà teories al que avui coneixem com informàtica, ja que influí en Gottfried Leibniz.

.Sermons.


Josep Maria Corretger
Gener del 2016

!Fragment del Llibre de les bèsties, dins Llibre de les meravelles (1287-1289)

Quan Renard hagué dit el seu exemple, la Serpent, que era un dels consellers del rei, digué aquest exemple:

-En un estany hi havia un agró acostumat a pescar sempre. Aquell agró envellí i per vellesa perdia la caça moltes vegades. L’agró envellí i per vellesa perdia la caça. L’agró pensà l’art i la manera d’ajudar-se amb enginy i astucia, per la qual art ell mateix fou l’ocasió de la seva mort.

El lleó digué a la Serpent que recontés la manera com l’agró fou ocasió de la seva mort.

-Senyor rei –digué la Serpent-, aquell agró estigué un dia sencer sense voler pescar, i estava a la riba d’aquell estany, tot trist. Un cranc se sorprengué de l’agró, que no pescava com solia, i demanà a l’agró per què estava així pensarós. L’agró plorà i digué que tenia gran pietat del peix d’aquell estany, amb el qual havia viscut tant de temps, i que planyia la seva mort i el seu mal, ja que dos pescadors que pescaven en un altre estany es proposaven de venir en aquell. “Aquells pescadors són savis mestres de pescar, ja que cap peix no el spot escapar, i prendran tot el peix d’aquest estany”. El cranc, que sentí aquestes paraules, tingué molta por i ho digué als peixos que vivien a l’estany. Tots els peixos es reuniren i vingueren davant de l’agró, al qual pregaren que els donés consell. “No hi ha altre consell”, digué l’agró, “sinó un: això és, que jo us porti tots, d’un en un, a un estany que es troba una llegua a prop d’aquí a prop d’aquí. En aquell estany hi ha moltes canyes i molt de fang, i els pescadors no us hi podran fer mal”.

Tots els peixos hoo tingueren per bo, i cada dia l’agró prenia tants peixos com volia, i feia semblant que els portava a un estany; i es posava sobre un puig i menjava el peix que portava, i després tornava a buscar altre tant. Això mantingué l’agró llargament: així vivia sense cap treball en pescar. S’esdevingué un dia que el cranc li demanà que el portés a l’estany. L’agró estengué el seu coll i el cranc s’agafà al coll de l’agró amb les seves dues mans. Mentre l’agró volava així amb el cranc al coll, el cran s’estranyava perquè no veia l’estany on es pensava que l’agró el portava. Quan l’agró fou a prop d’aquell lloc on se solia menjar els peixos, el cranc veié les espines dels peixos que l’agró s’havia menjat i s’adonà de l’engany que l’agró feia. El cranc es digué: “Mentre tens temps, cal que et defensis d’aquest traïdor que et vol menjar”. Aleshores el cranc estrenyé tan fort el coll a l’agró que l’hi trencà i l’agró caigué mort a terra. El cranc se’n tornà amb els seus companys, als quals recontà la traïció que l’agró els feia; per la qual traïció, l’agró fou l’ocasió de la seva mort.

!Fragment del “Romanç d’Evast e Blaquerna” (1276-1283)

En aquella ciutat on Evast i Aloma feien penitència, s’esdevingué que un home vell i luxuriós va prendre una esposa jove. I que una dona quasi vella, per tal com estimava el carnal delit, va prendre per marit un agradable macip jove, que la prengué per esposa per tal com era una dona rica. La dona jove i el macip eren veïns i es veien sovint; i el dimoni, que s’esforça tant com pot a fer errar els homes, tractà que l’home jove i la dona jove fossin sotmesos pel pecat de luxúria i l’un coneixia l’altre en aquell pecat, un dia de festa s’esdevingué que l’home vell i el jove i les seves esposes anaren a missa a l’església. Mentre oïen missa, plovia i feia mal temps. Evast i Aloma eren davant les portes de les seves cases; van demanar almoina per Jesucrist, tal com ho tenien per costum. De cada una de les cases sortí una serventa, que portava a l’església una capa de pluja i galotxes al seu senyor i a la seva senyora. L’una serventa va dir a l’altra:

-Donem almoina a aquells dos pobres, perquè portin les capes i les galotxes a l’església i perquè nosaltres no ens mullem.

Cadascuna de les serventes ho tingué per bo, i donaren pa a Evast i Aloma, dient-los que portessin les capes i les galotxes a les seves senyores.

Evast portà les capes i les galotxes dels homes, i Aloma aquelles de les dones. Evast i Aloma entraren a l’església, que era plena de gent, i en presència de tots compliren el seu missatge. Tota la gent es meravellà molt de la gran humilitat d’Evast i Aloma, i sobretot en tingueren gran meravella els dos homes i les dues dones a qui Evast i Aloma portaren les capes. I com que la santa vida d’Evast i Aloma era sabuda per tota la ciutat, i l’honrament i la noblesa en què solien ésser era molt gran, per això el macip i la dona jove es proposaren que mai més no es coneixerien ni estarien en pecat de luxúria. La dona vella es penedí de la intenció per la qual havia pres per marit l’home jove, i això mateix féu l’home vell, i cadascun va desitjar castedat i religió pel bon exemple d’Evast i Aloma.

(Fragments literaris extrets de: DIVERSOS, (2010). Solc. Literatura catalana. Història i textos, Educaula, Barcelona)

D'ESPERANÇA

Quan per l'estela en l'albor

e s'aparèllon tuit li flor

que el sol montiplic llur color

d'esperança,

mi vest alegrança

d'una douçor, confiança

que hai en la Dona d'amor;

e adoncs deman confessor,

a tuit m'acús per pecador,

e que ell me man

que reta tot lo dan

que hai donat gran, en pecant,

a cells que estan servidors

de la Regina de valors,

per ço que n'esper tal secors

que a null pecat

no sia obligat,

pus que en sia bé confessat.

(Poema extret de “Lletra.cat”)

 Autobiografia

Jo he estat un home casat, he tingut fills; era bastant ric, lasciu i mundà. Vaig deixar-ho tot de bon grat per poder-me dedicar a fomentar l’honor de Déu i el bé públic, i a exaltar la santa fe. Vaig aprendre l’àrab i vaig anar moltes vegades a predicar als sarraïns; per causa de la fe vaig ser pres, empresonat, colpejat. He treballat quaranta-cinc anys per aconseguir que l’Església i els prínceps cristians s’interessessin pel bé públic. Ara sóc vell, ara sóc pobre, i encara tinc el mateix propòsit, i el tindré fins a la mort si Déu voldrà.

Liber disputationis Petri et Raimundi phantastici (1311), pròleg.

(Fragment extret de: enllullat.cat)

.Fonts:

-BONNER, A. I BADIA, Lola (1988), Ramon Llull: vida, pensament I obra literària, Empúries, Barcelona.

-LLINARÈS, A. (1987), Ramon Llull, Edicions 62, Barcelona.

-DIVERSOS (2006), Temari de Llengua i Literatura, volum III, MAD, Sevilla.

-ca.wikipedia.org

-Lletra. La literatura catalana a Internet.

(Imatges extretes de: google.es)

!!EXERCICIS:

1. Quins eren els principals propòsits de Ramon Llull?

2. Esmenta els viatges que va realitzar i a on. Per què els va realitzar?

3. Per què es diu que Ramon Llull era un savi del nostre temps? Raona la teva resposta.

4. Realitza un resum de la vida i obra de Ramon Llull en un màxim de vuitanta paraules.

5. Explica en què consistien les obres: "L'arbre de la ciència" i "El llibre de les bèsties".

6. Visualitza dues vegades el present vídeo sobre Ramon Llull i aporta'n les principals idees.

http://grupenciclopedia.cat/blog/lobra-de-ramon-llull-video-112-sobre-literatura-catalana-medieval/?inf_contact_key=5707c96970a386faa6d39b70d961e7e1e2c36a14f57f4f064ce616866b11714e