Treballem la llengua i literatura catalanes: Un erudit anomenat Salvador Espriu o el poeta nacional (1). Adreçat a Batxillerat.

Escriure d’en Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 10 de juliol del 1913- Barcelona, 22 de febrer del 1985) és fer-ho d’un home, d’un lletraferit, d’un poeta, d’un narrador, d’un autor teatral que al llarg dels anys va voler foragitar el “monstre” que havia creat. Va pretenir oblidar-se dels homenatges i de la fama que l’envoltava per fer-se sentir i protegir el seu entorn personal. Si recentment, heu visitat l’exposició del CCCB a Barcelona, “He mirat aquesta terra”, (del 30 d’octubre del 2013 al 16 de març del 2014) aquesta idea hi apareix ben explícita. Salvador Espriu salvaguardava la seva intimitat al màxim, d’aquí quequan algú li enviava o regalava un llibre amb alguna dedicatòria o bé li enviava una carta sempre en retallava la signatura, o simplement la rascava amb una fulleta d’afaitar, no volia que se sabés amb qui es relacionava o cartejava, esborrava les seves relacions literàries. Per tant, trobarem poques pistes de les seves amistats, una d’elles per exemple, era el pintor Joan Miró. En una línia similar també va crear un decàleg amb una sèrie de normes per tal de no vulnerar el seu entorn personal, sobretot a partir de la transició democràtica, atès que les seves declaracions sobre la llengua i la cultura eren difoses pels mitjans de comunicació i a més eren ben escoltades. Espriu se sentia assetjat pels periodistes, polítics i fins i tot pels autors novells, d’aquí que escrigué un decàleg amb una vintena de normes que volia fer respectar, d’entre les quals sobresortia la sentència: “no em demaneu signar llibres ni aconsellar a nous poetes perquè no ho faré”. D’aquesta manera, va establir un mur entre la seva persona i la resta, aquest mur li permetia poder escriure i reescriure les seves obres. Espriu havia creat un personatge tant grandiloqüent, una obra que seguia un fil narratiu, que això el molestava, s’havia convertit en un autor molt mediàtic, només cal pensar en l’enrenou que hi hagué el desembre del 1984 quan ingressà a l’hospital, amb mitjans de comunicació per totes les bandes.

Si ens endinsem en el món Espriuà veurem que un dels temes que hi apareix és la mort, al llarg de diversos poemes i narracions però és un fet comprensible, la tenia i la conegué de ben a prop: una de les seves germanes, Maria Isabel morí de manera prematura a causa de complicacions pel xarampió l’1 de gener del 1924, precisament aquesta mateixa malaltia postrà a Espriu tres anys al llit en període de recuperació a la casa familiar de Viladrau, dels quals durant deu mesos lliurà una batalla entre la vida i la mort, atès que el van intervenir a causa d’un empiema (pus a la pleura) per culpa del xarampió que s’encomanaren entre germans. Temps que ocupà en jocs i lectures que li interessaven però sempre avançades a la seva edat; el seu germà gran, Francesc de catorze anys mor d’una infecció a la sang, tot just un any i mig després de la mort de sa germana; el seu amic Rosselló-Pòrcel també va morir ben jove a la guerra el 1938, aquest fet destrossà en Salvador. Aquest tema fa acte de presència en moltes de les seves narracions o obres de teatre; un altre és la defensa per la seva terra, Catalunya en obres poètiques com ara La pell de brau (1960) i crítica a Espanya, que apareix com a Sepharad. Era una resposta als intel·lectuals de la generació del 98. La censura espanyola no es va adonar d’aquest fet i en va autoritzar l’edició. Ara bé, sí que van emetre un informe sobre Salvador Espriu i les seves idees polítiques o implicacions en manifestacions. D’aquí que el llibre esdevingués un símbol del catalanisme i de la lluita antifranquista des de l’interior del país, s’entén, Catalunya. Espriu sempre va continuar escrivint des de la clandestinitat i ho va fer amb un marcat estil propi.

Dins de la seva poètica d’estil modernista Salvador Espriu va saber desenvolupar un univers a l’entorn de Sinera, coneguda per “Arenys”, ens referim a Arenys de Mar, vila d’on eren originàries tant la seva família materna com paterna i en la qual viu la seva infantesa estiuejant allí fins als deu anys, i que més tard i seguint el seu fil conductor, va saber portar a les seves obres narratives i teatrals. Així doncs, podem trobar inspiració de personatges reals de la població d’Arenys de Mar que més tard van aparèixer en les seves obres.

Amb tan sols vint-i-quatre anys havia publicat set llibres de diverses vessants narratives, i cap volum ni de teatre ni de poesia. En els primers volums s’hi observa un Espriu “precís, artificiós, perfeccionista i antisentimental [...]. Amb els anys accentua aquestes característiques i hi afegeix narradors corals, fragmentarietat, perspectivisme, ironia, autoreferencialitat. La seva obra cobreix un nombre molt elevat de subgèneres narratius: recreacions bíbliques, revisions de mites clàssics, falsos dietaris, biografia, monòlegs interiors, paròdies, paràboles, diàlegs morals, contes d’un costumisme grotesc i de denúncia social, evocacions d’infància i poemes en prosa. Encara que no hagués escrit ni poesia ni teatre, seria un autor fonamental”, com glossa Vicenç Pagès. És en aquest primer període d’escriptura, el de joventut, que Espriu pel fet de ser tan jove i d’escriure de manera tan talentosa no fou reconegut.

Espriu tacà el primer paper de tinta el 1929 amb una edició no venal de l’obra escrita en castellà intitulada Israel, un llibre amb referents bíblics, on recrea escenes de la Bíblia i que endreçava els continguts segons la temàtica cabalística a l’entorn de Jesús com si fos una mena de profeta. L’autor tan sols tenia quinze anys.

El 1930 és un any important per en Salvador atès que quan ingressa a la Universitat de Barcelona, coneix un jove individu que el marcarà des de llavors, el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Al cap de poc temps, i amb divuit anys, Espriu comença a editar les primeres obres com ara El doctor Rip (1931), una obra en format de monòleg interior on apareix un metge que s’autodiagnostica un càncer terminal i que troba refugi en el seu saber i l’allunyament, un volum que va escriure amb tan sols disset anys. Al proemi de l’obra el seu autor glossava:

"Durant més de trenta anys he esborrat El doctor Rip de la meva producció... El 1972, per causes que no cal explicar, vaig reprendre el tema i el personatge, per mirar d'incorporar-los, amb tot el rigor de què fos capaç, a la meva obra, que ha esdevingut cíclica. Per no trampejar massa, vaig respectar tant com vaig poder l'estructura i la idea, el que tal vegada bategava en el fons de l'escrit. He deixat dormir dintre un calaix, durant sis anys, el nou relat, eco del vell, i l'he repassat el 1978”.

Després vingueren Laia (1932) una novel·la amb rerefons mariner i en la qual es donaven la mà diversos estils narratius com la tragèdia grega, la novel·la psicològica, la narració costumista, allò grotesc, l’elegia o bé el realisme, ho fa escrivint en tercera persona. Laia marca un punt important dins de l’obra d’Espriu, ja que era la primera obra on apareix per primera vegada el seu concepte d’obra diversificada així com també una evidència de recuperar la novel·la modernista i per tant, d’allunyar-se del noucentisme.

I. Laia

Com que ningú no es va preocupar mai gaire d’ella, havia passat la infantesa deixada a la bona de Déu. Quan encara no tenia dos anys, va estar malalta d’una malaltia estranya que la menava a les portes de la mort. El metge va parlar d’alcoholisme, de les lleis de l’herència i de nervis espatllats, va pronunciar amb èmfasi el mot «desconfiança» i va deixar la família esbalaïda i plena d’agraït respecte pel seu saber. Després d’aquell pronòstic, pocs creien en les possibilitats de salvació de la petita, però aquesta es va refer i va créixer esprimatxada, rampelluda, esquerpa. Li agradava de passar-se hores i hores de cara al mar, indiferent al que la voltava, amb un posat impenetrable, impassible, gairebé d’idiota. En desvetllar-se, semblava algun cop fatigada, com si hagués fet un gran esforç. Altres vegades, i sobretot si algú gosava importunar-la, fugia cridant com si la torturessin i queia, estremida de convulsions, enmig del sorral i de les barques.

Les crisis d’abatiment alternaven amb curts períodes d’una activitat esvalotada. Mentre s’hi lliurava, la nena era arriscada, forta, decidida, apassionada, temuda per les seves ires i obeïda per la seva colla amb una fe cega. A les lluites desesperades amb pedres i mandrons era ella la primera. Infatigable, anava al davant en tots els jocs i es ficava en totes les baralles. Preferia la companyia dels nois a la de les noies, nedava des de sempre com un peix i estimava el mar i tot el que s’hi relacionés. Es rodejava de salabrets i nanses i sabia endegar tota mena d’ormeigs. Coneixia el temps i no s’errava mai en assenyalar els canvis del vent, tant si havia de ser l’oreig que porta calma i serenor al mar, com garbí, o llevant, o xaloc, el perillós xaloc que sovint desencadena temporals desoladors.

Però aviat tornava a la immobilitat i a la desesma. La seva mirada s’aprofundia, i sobrevenien la lassitud, la demacració i els tremolors nerviosos. Quan no es podia valer, era maltractada per venjances covardes i perseguida amb odi pels qui més la temien. Aleshores, malaurada i miserable, estava a mercè de la crueltat de la gent, avorrida de tothom, faltada en absolut de protecció.

Era filla de pescadors i va ser batejada amb un nom que ningú no recordava, però li deien Laia. Era la filla d’uns pescadors del nostre mar.

(Dins Laia, 1932)

L’estiu del 1933 a bord del creuer Ciudad de Cadiz, Espriu participa en un creuer d’universitaris per la Mediterrània, viatge que li servirà d’inspiració per a futurs relats.

Un any més tard, veu la llum el primer recull de contes Aspectes (1934), que també mostra relats de temàtica similar al contingut del llibre anterior, Laia. Amb aquest volum establirà una proximitat amb l’univers satíric de la Colla de Sabadell tot i que amb un caràcter més feble, amb autors com Joan Oliver, Francesc Trabal o Armand Obiols, entre d’altres. El volum és ple de diàlegs i descripcions. La temàtica recurrent al llarg de més de la meitat dels contes és la mort, emperò, aquest cop amb una mica d’humor negre. Mostra l’evidència del caràcter humà i pretén evidenciar la classe burgesa. En l’obra apareixen personatges de Laia, com la Paulina i d’altres d’Ariadna al laberint grotesc o també dins de la mitologia de Sinera, com la figura del cec. Espriu encapçalà cada conte amb una citació literària que donava un passeig per la literatura de tots els temps. En l’obra Espriu pretén fer reflexionar els lectors sobre els comportaments humans que es mouen a cavall de les passions i dels instints com ara l’egoisme, l’odi, la venjança, el desig sexual o la mostra d’una civilització en declivi. Un dels contes sobresortints és Conversió i mort d’en Quim Federal, on en Quim s’està morint i la seva senyora, Rossenda pretén tenir els documents arreglats per quan sigui vídua. El sagristà Ventura va a veure el moribund per tal que es penedeixi dels seus pecats i com que no ho aconsegueix rumia un pla, i fins aquí puc llegir com explanava aquella presentadora de televisió, per no desvetllar el final d’aquesta meravella espriuana. En el volum Espriu empra diversos gèneres narratius mesclats amb ironia, sàtira, allò grotesc. Després d’aquesta obra, es pot afirmar que Espriu no tornarà a escriure mai més novel·la, sinó que dedicarà els seus esforços a experimentar en la narracció, això sí tocant diversos gèneres literaris com per exemple, el conte, la novel·leta, la prosa poètica…

En temps de la guerra civil Espriu s’aventura a escriure nous gèneres literaris, sobretot teatre i poesia. Trobem l’Espriu que experimenta, que cerca nous camins per obrir el deliri del seu pensament. L’autor prova amb l’escriptura de la novel·la, així veuen la llum les novel·les curtes a Miratge a Citerea (1935), obra que s’autoedità ell mateix dins la editorial que dirigia L.E.D.A. (Les edicions d’Ara). La seva trama transcorre en un internat femení. Espriu s’apropia del dietari personal en boca d’una noia jove que mostra el seu despertar homosexual mentre es troba en un internat de monges estrangeres. També s’hi glossa l’amor d’una dona escriptora, Carlota, per una monja i alhora professora de literatura, Maria de Llodio. Un amor que acaba essent platònic. Val a dir que des del punt de vista tipogràfic, el llibre s’ancorava a les avantguardes.

Una altra obra és Fedra (1937), inspirada en una obra de Llorenç Villalonga, és una novel·la breu on Espriu ens glossa la vida trágica d’una dona malalta d’amor pel seu fillastre. Del mateix any, és Letizia i altres proses (1937), un volum compost per dos contes intitulats Letizia i Fedra i les Petites proses blanques de marcat to líric. En aquests dos contes Espriu actualitzava contes d’Edgar Allan Poe i de mitologia grega, a més d’emprar poemes en prosa i plens d’al·legories, tot això ho féu durant la guerra, però a pesar de la seva qualitat no funcionaren per la realitat que estava vivint el país. És justament a partir de la guerra civil, durant la postguerra que les referències a la història antiga s’accentuen i seran una constant en les seves obres.

També s’aventurà a tastar la poesia en prosa per mostrar tal i com sent la guerra, i ho plasma a La pluja (1952) i a Dansa grotesca de la mort (1934), un poema satíric i d’altres de metafísics, com per exemple, El sotjador. És el 1939, quan posteriorment a la caiguda de Barcelona davant de les tropes franquistes, es decideix per escriure una de les seves obres més conegudes, la versió teatral Antígona (1944), on fins i tot en modificà el final real.

És amb Ariadna al laberint grotesc (1935), el seu segon recull de contes, que Espriu rep la influència de Llorenç Villalonga. Hi trobem contes coneguts com “Tereseta-que-baixa-les-escales”, en el qual veiem l’evolució de les persones al llarg del temps, sobretot en la manera de ser. O bé d’altres de captivadors com “En Panets passeja el cap” on aprofita per caricaturitzar a les persones que volen destacar i ésser conegudes; “Introducció a l’estudi d’una petita girafa” n’és una altra meravella, mostra als barcelonins embadalits pel naixement d’un animal en captivitat al zoo que els promocionarà la ciutat a nivell mundial. Us porta a rumiar en algun goril·la conegut? O un encara de ben actual, “Els subalterns”, on retrata les jerarquies que podem trobar dins d’una empresa o institució, val a dir que alguns estudiosos hi van veure una mica més enllà, que Espriu ens parlava de les relacions entre la Catalunya i l’Espanya als fets posteriors al 1934. El curiós és que en aquesta obra hi apareixen personatges ja coneguts d’altres obres en el procés de crear una obra literària unitària i amb els quals Espriu juga, com si fossin titelles. A través d’ells ens fa reflexionar sobre diversos temes que tant li interessaven com la mort, la llengua, el país, el coneixement o la condició humana entre d’altres i alhora ho fa mitjançant la metàfora del laberint que engloba l’obra i gira en l’estructura interna de cada conte.

A en Salvador Espriu li esperava un futur formidable per endavant, es va llicenciar en tan sols un any de diferència en dret, el 1935 i en història, el 1936, un dels seus somnis era esdevenir docent d’egiptologia, aviat s’estroncà aquest somni. Tot s’estancà per culpa del fantasma de la guerra i a causa de la mort del seu pare, Francesc Espriu, traspassat el 1940, traspassat a conseqüència d’un infart generat pel conflicte bèl·lic. Això féu que Salvador hagués de donar un cop de cap i ocupar-se del lloc del seu pare, així doncs, treballa com a advcat en la notaria durant vint anys, fins el 1960. És en temps de la postguerra que sorgeix l’Espriu poeta, l’Espriu interessat en expressar allò que sent i amb la finalitat de poder evitar la censura, també en veia possibilitats d’edició perquè alhora era més senzill escriure poesia que prosa.

I és en aquest context que veu la llum Cementiri de Sinera (1946), on glossa el paratge que destrueix la guerra, la qual identifica amb la població on passà la seva infantesa, Sinera, que és Arenys de Mar. És el primer cop que empra el terme Sinera. El llibre mostra està amenitzat pels principals temes espriuans: memòria, mort. La pèrdua de la pàtria també hi és present, representada amb el jardí perdut i el cementiri que a la vegada és un símbol de la infantesa. Per sobre de la meditació de la mort podem trobar una reflexió sobre un poble enfonsat, Sinera. Apareix el destí personal d’un home lligat al del seu poble. Aquest llibre rep influència de l’Eclesiastès i del Llibre de Job. En aquest darrer llibre, el de Job, trobem la imatge d’un Déu insolidari i cruel amb els homes, que al final deixa de banda de manera trágica per portar-los a la mort.

XXV

A la vora del mar. Tenia
una casa, el meu somni,
a la vora del mar.

Alta proa. Per lliures
camins d’aigua, l’esvelta
barca que jo manava.

Els ulls sabien
tot el repòs i l’ordre
d’una petita pàtria.

Com necessito
contar-te la basarda
que fa la pluja als vidres!
Avui cau nit de fosca
damunt la meva casa.

Les roques negres
m’atrauen a naufragi.
Captiu del càntic,
el meu esforç inútil,
qui pot guiar-me a l’alba?

Ran de la mar tenia
una casa, un lent somni.

(Dins Cementiri de Sinera, 1946)

Tres anys després, apareix el segon poemari, Les cançons d’Ariadna (1949), on Espriu aprofita per recuperar personatges reals de la vila Arenys de Mar i això enllaça amb la seva producció anterior, la d’abans de la guerra. Per tant, l’obra estableix un pont entre la poesia i la narrativa espriuana, sobretot amb la dramàtica. Valgui com a curiositat que aquest darrer llibre li serveix com a esquer i l’empra per encetar la Poesia Completa. Tota la poesia d’Espriu va de la mà de temes i símbols de procedencia barroca i de la càbala. Al cap de poc temps, arribà la que seria la primera obra en la vessant dramàtica, Primera història d’Esther (1948), amb el subtítol aclaridor de: Improvisació per a titelles, una obra que fou concebuda per a ésser representada en format titellaire. Amb aquest debut teatral Espriu pretenia crear un llenguatge viu i ric de la nostra llengua i ho aconseguí mesclant paraules de diverses variants dialectals i diferents nivells lingüístics, així com també amb l’ús del caló. Obra que mescla el mite bíblic amb els personatges reals de la seva Sinera. El volum presenta una estructura cabalística i mitjançant un teatre de titelles governat per una mena de Déu cec, a mode d’endeví o de poeta clàssic, alhora apareguts en altres obres del nostre autor, amb noms de nen com Tianet o Salom. L’obra al·ludeix a la guerra civil, té referències a la persecució del poble jueu de la narració bíblica i reelaborant el mite de Sinera, identifica aquesta persecució amb la del seu propi poble, que alhora vol que sigui un record de la persecució que tingué la llengua catalana. En aquesta obra Espriu hi avoca arcaismes, cultismes, dialectalismes, gitanismes, vulgarimes, a més d’altres recursos fonètics i semàntics. Es diu que el discurs final de l’Altíssim és un dels fragments de prosa més perfectes de tota la història de la literatura catalana. A Primera història d’Esther (1948), Antígona (1955) i Una altra Fedra, si us plau (1977), l’argument gira al voltant d’una dona que lluita i que al mateix temps és víctima dels components primordials de la condició humana, desmitificant el mite clàssic. Els personatges d’aquestes obres provenen de les tradicions clàssiques o bé jueves, també l’autor repeteix personatges i sent enyorança pel temps perdut i denuncia les males conductes socials. És en aquesta època en què Espriu col·labora en revistes com Ariel i és jurat de premis literaris com el Joanot Martorell.

PRIMERA HISTÒRIA D’ESTHER (FRAGMENT)

ALTÍSSIM: Vilatans, patricis de Sinera: som a les acaballes de la faula. El sol s’ajoca enllà dels turons del Mont-Alt, una ora suavíssima es desvetlla al Mal Temps i ens portarà sentors de fonoll i de menta, l’aigua cau a primes gotes per la molsa del safareig del tritó, ulls del vespre comencen a esguardar-nos. La Neua es prepara a passa safata, com us he promès, sols als volenterosos d’amollar-li uns cèntims. Als dits d’Eleuteri, els putxinel·lis acoten el cap, a manera de salutació cortesa, i abandonen l’escena per jeure, al fons de la capsa, en una barreja immòbil. Després del que heu sentit, els jueus occiren –ho afegeix la crónica- setanta-cinc mil adversaris de llur poble i commemoraren amb dos dies solemnes, que Israel celebra periòdicament des d’aleshores, la intercessió d’Esther i el terme dels dejunis i del clamor. I el rei imposà tributs a l’imperi i a les illes allunyades en la boira de l’horitzó, i Mardoqueu governà en nom seu, sota el dictat d’Esther, imagina’t com, procurant, sembla, això sí una mica de bonança per a la nissaga de Jacob. I un altre príncep succeí més tard Assuerus en el tron de Susa i tornà potser a perseguir les tràgiques tribus del Trànsit. I continuà la cadena monótona de lluites, assassinats, infàmies i disbauxes, car a Pèrsia i arreu del món una cruel estultícia esclavitza des de sempre l’home i fa de la seva història un mal somni de dolor tenebrós i àrid. ¿I de què et servirá furgar, Salom, contra aquesta imprescriptible llei, en el misteri de les paraules, anhel d’insensatesa, cavalleria desbocada que t’arrossega a la destrucció? Maleït tu, orgullós foll perdedor de tot, excepte d’una estéril tristesa lúcida, que amb rictus de desdeny i amb precària burla trepitges el teu cor en la solitud. Ai, vosaltres, els morts espectadors, compadiu, però el gos assedegat que es llepa fugint els trencs de pedrots i vergassades, apiadeu-vos del qui s’endinsa sense retorn pels presidis de l’enyorança i dels anys! I no te’n riguis, Tianet, i escolta la veu feble que s’adreça, amb preferencia, a tu i als teus companys de joc, de de l’ambó momentani. Atorgueu-vos sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerancia. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum. I si algú dels qui m’entenen creu encara que és una obra digna i noble d’evocar amb esperit religiós les ombres ombres predecessores –car ningú no sap si l’alè de vida dels fills de l’home munta enlaire i si l’hàlit de la bèstia davalla devers la terra-, que pregui avui pels difunts de Sinera.

Arribem al quadrumvirat Les hores (1952), conté els primers poemes escrits per Salvador Espriu, que daten dels anys trenta. El llibre no pogué editar-se fins l’any 1952 per culpa de la guerra. El llibre consta de dues parts, en la primera recorda el seu amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel al llarg de diversos poemes i en la segona rememora la memòria de la seva mare amb evocacions al paradís perdut, la mort –quan parla de retorn a l’úter de la seva mare, com si fos un comple d’Edip. La darrera part està dedicada a Salom. Amb Mrs Death (1952), s’hi veu la unió d’allò grotesc, líric i cívic; El caminant i el mur (1954), reviu l’evocació de la mare morta al llarg de la descripció dels diversos moments que té un dia, sempre des d’un context mariner i sense oblidar les referències als mites del Minotaure i Teseu i Final del laberint (1955), són trenta poemes encaminats cap a la mort, també ho aconsegueix amb l’ús d’elements simbòlics. Aquests quatre llibres de poesia juntament amb Cementiri de Sinera (1946) i Les cançons d’Ariadna (1949), formen el cicle líric espriuà, que a més barreja elements grotescs i satírics. Marquen un bitllet cap a la interiorització. S’hi veu una reflexió individual i solitària sobre com afrontar la mort. A Final del laberint apareix un Déu que esdevé la negació de tot el que existeix. En aquests escrits s’hi observen les tensions entre el poeta i el poble. Espriu s’encasella dins la poesia catalana de postguerra com a un dels seus principals pilars. Val a dir que tota la poesia espriuana gira a l’entorn de tres eixos: l’elegíac, el satíric i el didàctic.

Psyché
Nua, vençuda
per l’esplendor de l’alba,
la viatgera
plena de crims, inútil
vol vacil·lant, falena.

(Dins Les hores, 1952)

XXX
L’aire resplendent
arrela en el plany.
Ales de la sang
drecen a claror.
De la llum a la fosca,
de la nit a la neu,
sofrença, camí,
paraules, destí,
per la terra, per l’aigua,
pel foc i pel vent.

Salvo el meu maligne
nombre en la unitat.
Enllà de contraris
veig identitat.
Sol, sense missatge,
deslliurat del pes
del temps, d’esperances,
dels morts,
dels records,
dic en el silenci
el nom del no-res.

(Dins Final del laberint, 1948)

Dins el cercle líric també es mostra la confrontació entre el poeta i el poble, un clar exemple és l’obra El caminant i el mur (1954), al llarg de poemes com Assaig de càntic en el temple.

Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.

(Dins El caminant i el mur, 1954)

Arribem a l’any seixanta, any en què Espriu ens regala el seu llibre de poemes més reivindicatiu, aquell llibre on al llarg dels seus poemes no es mossega la llengua, sinó que sense por comunica allò que vol comunicar, com ho vol transmetre, i sense que les autoritats polítiques espanyoles se n’adonin. Estem parlant de La pell de brau (1960), també en serà l’obra que li donarà més ressò de totes les que ens llegà Espriu, ara amb un to més realista, gens mancat de modernitat, i no tan proper a la quotidianitat. Exemplica de nou alguns dels temes emprats per Espriu, la diversitat, la tolerància mitjançant la reflexió de les seves paraules, així com la utilització de símbols, la sàtira, la elegia, la llibertat, la justícia. Sempre des d’un to èpic i didàctic. L’obra focalitza en la Península Ibèrica (Sepharad), aquest fet va donar a Espriu una projecció patriòtica a més d’una altra d’internacional. D’entre la geografia que Espriu emprà en les seves obres trobem: Lavínia (Barcelona), Alfaranja (Catalunya i Sinera), Konilònia (Espanya) i l’esmentada Sepharad.

XLVI

A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats

i l'aire passi com una estesa mà

suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament

en l'ordre i en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda

llibertat.

(Dins La pell de brau, 1960)

El 1963 Espriu va escriure unes paraules que encara avui dia tenen la seva vigència i que ens retornen al nostre estimat poeta:

“El diàleg amb Madrid és impossible, el Madrid d’ara, d’ahir, de demà i de sempre”.

Segons Víctor Martínez-Gil, tres fets donen la projecció definitiva a l’obra d’en Salvador Espriu: en primer lloc, Ricard Salvat que realitzà un muntatge teatral al voltant de Ronda de mort a Sinera (1966), una dramàtica que reprèn els temes i personatges de Sinera i amb cert pessimisme retorna al tema de la mort; en segon lloc, que el cantautor Narcís Bonet en musiqués els seus poemes al disc intitulat La pell de brau (1966) i finalment, que Raimon edités el disc Cançons de la roda del temps (1966). Aquestes tres accions portaran a Salvador Espriu a ésser un dels poetes més coneguts, llegits i idolatrats de la nostra cultura al llarg del temps, inclús més enllà de la seva mort, donant-li el reconeixement que mereix en la celebració del centenari del seu naixement. També caldria afegir el teatre i l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual en foren el colofó A més, com comenta aquest professor universitari, se’n farà una lectura “en clau patriótica i de consciència moral i nacional de la societat catalana”. Actualment, diversos cantants i bandes catalanes s’han sumat a musicar poemes d’Espriu en un disc en motiu del centenari del seu naixement.

Més endavant vingueren d’altres llibres com Llibre de Sinera (1963), on el poeta fa poesia moral de la seva pàtria, tal i com deia en Joan Triadú; l’Espriu que hi plana és un autor compromès amb la seva terra; és amb La pell de brau (1960) i Llibre de Sinera (1963) que Espriu és reclamat com a poeta realista per guiar futures generacions. Per al llibre de Salms d’aquests vells cecs (1967), és una obra d’haikús on parla de diversos temes que li ballen pel cap a l’entorn de la vida; Setmana Santa (1971), on recrea el tema de la Passió; Formes i paraules (1975) un llibre de poemes breus i de to epigramàtic on sobresurt el tema de l’arrelament de la terra i Per a la bona gent (1984), que mescla poemes antics amb d’altres de nous. Espriu també abordà la poesia per als joves en dos volums d’aparició pòstuma: Salom, el caminant (1994) i Barques de paper (2003).

No ens oblidem de la Caputxinada. Un acte en contra de la dictadura franquista que presidí Espriu juntament amb Jordi Rubió i Balaguer i Joan Oliver, d’entre el 9 i l’11 de març del 1966 al convent dels caputxins de Sarrià, essent la veu cantant del Sindicat Democràtic d’Estudiants i que incloïa estudiants, professorat i intel·lectuals. Espriu s’amagà en una cela però la policia el descobrí i el portà a comissaria.

Josep Maria Corretger

.Ara pots llegir la segona part d'aquest article en el present enllaç:

http://llengilitcat.blogspot.com.es/search?q=espriu

(Imatge extreta de: librorum.piscolabis.cat, totmataro.cat i pensionulises.blogspot.com)

!!EXERCICIS: