"Jo, entre solidaris". Una narració per Sant Jordi.

Per seguir fent ambient de Sant Jordi, us enganxo una petita historieta que he escrit per al TMB, on realitzen un concurs de narracions a nivell telemàtic. L'he enviat per encoratjar a tothom a escriure i que no s'ha de tenir pavor de res, l'important és redactar i res més, passareu una bona estona i us relaxareu. Per cert també us animo a participar-hi!!! Podeu visualitzar-la al següent link:

http://relatscurts.tmb.cat/ca/relat/lliure/964

Jo, entre solidaris

Era dimecres. Acabava de jugar un partit de tenis amb un antic company d’universitat amb qui em reunia de tant en tant per a reviure vells temps. Per cert, vaig perdre. Però vam passar una bona estona. Ens vam acomiadar i jo vaig anar a cercar el metro, la línia L3 de Canyelles, la verda. Nou parades després vaig baixar a la parada Diagonal. Volia deixar-me perdre per una llibreria que hi havia prop del passeig de Gràcia i remenar cultura. De sobte, començà a ploure d’una manera estrepitosa i al cap d’uns minuts ja estava xop com una esponja. Corria pel carrer més conegut de la ciutat com si d’una marató es tractés, fins que m’aturà una senyora de mitjana edat.

-Bon dia! Voldria contribuir a la investigació per lluitar contra l’Alzheimer?

-Sí, i és clar, que sí – vaig afegir.

No ho recordava. Aquell 22 de novembre era el dia mundial d’aquella malaltia. Li vaig donar cinc euros i ella va posar-me l'enganxina commemorativa de recordatori i em va dirigir una mirada d’agraïment.

-Gràcies.

-A vostè i fins una altra – vaig dir.

Cada vegada plovia més, gairebé ja estava moll de dalt a baix i per a no agafar un virus pulmonar vaig esmunyir-me cames ajudeu-me cap a la primera boca de metro que vaig trobar i sense rumb decidit. Abans de passar la t-10 d’una zona, sempre em recordo del que deia la meva tieta Carme: “No pugis al metro, que no veuràs mai res de Barcelona, és un cau de rates i olors desagradables”. I el cert és que ella no hi pujava perquè tenia por. Estava afiliada al bus. Però a mi em fascinava el metro. No hi havia un mitjà de transport a la ciutat comtal més eficient i sensual que la serpent subterrània que dibuixava el metro. Un cop vaig llegir que sota terra, s’hi podia observar una altra ciutat. Rius de gent que anaven amunt i avall. Als estius quan arribava el metro i s’aixecaven els vestits de les noies em feia pensar en l’escena cinematogràfica de Marilyn Monroe a La tentación vive arriba, quan la ventada del metro que sortia del respirador li alçava les faldes.

Ja a dalt del metro, ara a la línia lila, i després de rumiar uns breus instants l’estació on baixaria, vaig treure la novel.la que portava a la bandolera. La primera novel.la que donà fama a Ken Follett, L’illa de les tempestes, i vaig começar a llegir de peu i de manera apassionada, gaudint pàgina a pàgina d’aquella lectura intrigant, fins que de cop i volta el metro va frenar en sec. Potser algú havia accionat la maneta d’emergència – vaig pensar. Sense voler, vaig caure a sobre d’una senyora atractiva que tot just passava de la trentena i que es va molestar. -Què no mira per on va vostè? -Perdoni’m, jo no volia… però… De sobte, es va sentir un avís pel megàfon: “És requereix metge o infermera de manera urgent al tercer vagó del metro, gràcies”. Tothom es va quedar perplex. I jo no m’ho vaig pensar dues vegades. Vaig alçar-me d’una revolada i vaig recórrer els dos vagons que em separaven del tercer amb un parell de minuts, mantenint l’equilibri com podia pels nervis i amb el que em trobaria. El metro estava aturat a l’estació de Tetuan.

Ella, tota preocupada va seguir-me. Al tercer vagó vaig veure una senyora estirada al sòl que cridava i agafava aire mentre una dona i una estudiant jove l’agafaven de les mans per a relaxar-la i pal.liar el dolor. Se li acceleraven les contraccions. Era un embaràs in situ. Ràpidament, vaig treure unes tovalloletes de la bandolera i vaig preparar la vinguda d’una nova vida. Mentrestant, tots els passatgers miraven atònits aquell moment immortalitzant-lo amb els propis ulls i així guardar-ho al seu subconscient per sempre. Aviat va venir una ambulància del 061 i dos camillers jovenots se l’emportaren a l’hospital més proper entre l’aplaudiment dels viatgers. I el metro proseguí el seu intinerari previst. “Propera estació Monumental, próxima estación Monumental”.

Aquella senyora atractiva, la Gemma va resultar ser una enfermera de la Vall d’Hebron, que em va ser de gran ajuda i va colpir la meva ànima amb el seu afany solidari sense coneixer-me de res. La senyora embarassada, que era argentina, va tenir un nen que nasqué sa i estalvi, i va dir que l’anomenaria Jordi en honor meu. Aquell fet va fer-me sentir l’home més satisfet del món i va canviar completament la meva vida, tant que em vaig enamorar d’aquella infermera, la Gemma i ens vam casar. Vaig decidir formar una família amb la “pedra preciosa”, això vol dir Gemma, i tinguérem dos fills, la parelleta que tothom desitja: la Júlia i en Joan. Sempre els recordo com aquell dia el metro em va transformar el destí. La Gemma i jo, un cop al mes i quan la nostra feina ens ho permet –ara és la meva infermera ajudant i treballem a la Tecknnon- quedem a sopar amb la Janina, que ve acompanyada del seu marit, Diego i del seu fill Jordi. I tots meravellats veiem com creix. Sort que no vaig fer cas a la meva tieta.

!! EXERCICI: -Podeu redactar narracions o petits relats a sota d'aquesta fitxa o a les dues obertes al mes de març, la de poesia i la de narracions.