“Abans de Pompeu Fabra, no hi havia res”.
Aquest símil de la frase que va dir el malaurat John Lennon fent referència a Elvis, em serveix per expressar la realitat que vivia el català d’aleshores, sense normes, sense diccionaris, parlant hom com podia i sabia, i escrivint-lo el millor possible, d’aquí que molts errors d’escriptura de cognoms o topònims proviguin de funcionaris que en desconeixien la llengua catalana o bé no la sabien escriure.
Ara fa justament cent anys que el químic Pompeu Fabra va publicar la Gramàtica de la llengua catalana (1912), que tenia molt presents totes les varietats dialectals i també destacava pel seu caràcter descriptiu. Estudi que aparegué posteriorment a les seves primeres propostes com a lingüista: Gramática del catalán moderno (1891) i Contribució a la gramàtica de la llengua catalana (1898). Aquesta gramàtica fabriana fou la principal referència fins que l’Institut d’Estudis Catalans n’edità el diccionari i la gramàtica actuals. No hi ha suficients paraules per poder expressar tot el que va fer per la nostra llengua aquest químic català i cal remarcar que en els seus inicis de manera autodidacta, sense esser-ne un complet expert en la matèria. La seva tasca fou decisiva per posar les llavors, si més no, els fonaments de la llengua, creant en primera instància una gramàtica i posteriorment el diccionari normatiu, que durant un bon grapat d’anys, concretament fins ben entrats els noranta, el setembre del 1995 en sortia la primera edició, n’era la principal referència, el pilar de la nostra llengua. A partir d’aquí, convé destacar la tasca grandiloqüent que realitza l’Institut d’Estudis Catalans incorporant mots any rere any, dialogant i discutint amb els experts de cada matèria i basant-se sobretot en l’ús de la llengua, tenint l’herència fabriana com a esquer, d’aquí que anys endarrera s’incorporessin mots com “mançana” (poma), sempre vetllant per un estàndard, però tenint ben present paraules que són molt emprades pels individus i que potser en un moment o altre cal incorporar, que per això s’utilitzaven.
D’aquí que abans de l’Institut d’Estudis Catalans, només teníem en Fabra com a figura totalitzadora de tot aquest procés normalitzador de les paraules i de la gramàtica fins a la seva mort. Convé recordar que Pompeu Fabra va establir les bases de la llengua i el seu rigor científic en la intervenció que realitzà al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana el 1906. Fou ell mateix qui en decidí els criteris que calia seguir a les Normes ortogràfiques de 1913 i tot el que vindria posteriorment, l’elaboració del sobresortint Diccionari ortogràfic de 1917 i la Gramàtica catalana de 1918 de l’Institut d’Estudis Catalans. Però tot aquest camí era una sèrie d’estacions que l’havien de portar a la creació de la seva gran obra, Diccionari General de la Llengua Catalana el 1932. Val a dir, que en temps d’exili, Pompeu seguia treballant per fer que el català fos una llengua ben actual i de prestigi pels habitants dels Països Catalans. Sempre que hi ha alguna mena de dubte sobre una qüestió gramatical o ortogràfica, els estudis de Pompeu Fabra, segueixen essent la referència, així com també els treballs lingüístics del catedràtic Joan Solà, que també vetllava molt per la llengua des dels anys setanta, fins a esdevenir-ne l’autèntic portantveu en els darrers anys.
Pompeu Fabra i Poch va néixer el 20 de febrer del 1868 al número 32 del carrer Mare de Déu de la Salut, al barri de la Salut, a la vila de Gràcia, que aleshores era un municipi independent dins de la Barcelona que tots coneixem. Va tenir dotze germans i ell n’era el més jove. Malauradament en varen morir deu i sobrevisqué ell i les seves dues germanes. El 1881 la revista L’Avenç li publicà Ensayo de gramática de catalán moderno, que de manera científica descrivia com parlàvem la llengua catalana i fent totalment esment en la seva fonètica. Cal fer esment a la tasca que realitzà des de la revista L’Avenç juntament amb Jaume Massó i Torrents i Joaquim Carbó i Casas, que sentaren les bases per al futur procés de normalització de la llengua catalana.
El 1884, mentre estudiava a la Facultat de Ciències per a ser enginyer químic ja començava a treballar en el que havia de ser la seva primera gramàtica de la llengua catalana. Entre el 1888 i el 1891 cursà els estudis d’enginyer industrial a la ciutat comtal. És arran d’una campanya lingüística que realitzà la revista L’Avenç, per afavorir la reforma ortogràfica que s’involucrà activament en aquest projecte. Període de temps en què comença a practicar l’excursionisme, una de les seves principals aficions. El 1902 es casà amb Dolors Mestre, amb la qual tingué tres filles: Carola, Teresa i Dolors. Entre els anys 1902 i 1912 hagué de traslladar-se a viure a Bilbao per ocupar la càtedra de química de l’Escola d’Enginyers Industrials que guanyà en una oposició, és durant aquests anys en què es dedica plenament a la tasca filològica. És el 1904 quan publica Tractat d’ortografia catalana i del Sil·labari català. El 1906 participà amb I Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la comunicació Qüestions d’ortografia catalana, essent tot un pioner a l’hora de tractar aquests temes. Gràcies a la seva coneixença dels aspectes gramaticals i del prestigi que a poc a poc s’havia anat guanyant, quatre anys més tard, Enric Prat de la Riba li prega que retorni per incorporar-se a la secció lingüística de l’Institut d’Estudis Catalans, i d’aquesta manera poder dirigir el projecte de normalització de la llengua catalana, així doncs, que al cap de poc temps, el 1912 decideix retornar a Catalunya i ocupar una càtedra de llengua catalana que creà la Diputació de Barcelona. És aquest mateix any que apareix Gramática de la lengua catalana. El 1913 s’editen les Normes ortogràfiques en les quals la seva participació fou fonamental, que crearen diverses opinions al respecte, atès que Fabra defensava la pronunciació dialectal dels mots i tenint en compte la riquesa cultural dels Països Catalans. I dos anys més tard, i com a curiositat, presideix els Jocs Florals de Lleida llegint un destacat discurs intitulat Literats i gramàtics. Pompeu Fabra segueix amb la seva tasca per la llengua catalana, sense fi, ara el 1917 publica el Diccionari ortogràfic i tot just un any després, Gramàtica catalana (1918), que fou declarada com a referencial per l’Institut d’Estudis Catalans; i uns mesos després apareix Curs mitjà de gramàtica catalana per tal d’ensenyar correctament la llengua a les escoles i instituts. L’any 1919 inicia tot un seguit d’articles dins el diari La Publicitat, coneguts com “Converses filològiques”, on debat diversos temes lingüístics i que podem llegir en l’actualitat recollides en diversos volums. El 1924 fou nomenat president de l’Ateneu Barcelonès, lloc elitista on hi anaven els saberuts de l’època. Aquest mateix any edita Converses filològiques per tal de divulgar i donar a conèixer les seves reflexions lingüístiques, així com també de resoldre possibles dubtes
Entre el 1935 i el 1926 edità Ortografia catalana i de la Conjugació dels verbs en català, eines bàsiques per al bon ús de la llengua, escriure-la correctament i emprar-la amb perfecta dicció. És el 1932, any essencial per a les nostres lletres, any en què apareix Diccionari General de la Llengua Catalana, i és nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona. D’aquest diccionari seria l’eina de la qual partiria l’Institut d’Estudis Catalans per tal de realitzar un futur diccionari amb oficialitat per a la llengua catalana.
El Diccionari Fabra que era així com se’l coneixia popularment, o també amb el nom de Pompeu Fabra, tingué quatre criteris fonamentals en la seva elaboració:
1. Exclusió d’arcaismes i dialectalismes poc emprats pels parlants.
2. Suprimir els mots que al llarg dels anys fossin poc utilitzats.
3. No admetre mots d’altres llengües per substituir mots propis de la llengua catalana o que dificultessin crear-ne de nous.
4. Incorporació de tecnicismes ja catalanitzats, d’origen grecollatí de d’ús universal.
El 1932 també veu la llum El català literari obra que pretén ésser una guia referencial per als escriptors i escriptores del nostre país. Dos anys més tard, el 1934 i en temps dictatorial, fou empresonat com a president del Patronat de la Universitat Autònoma de Catalunya. Cinc anys més tard, el 1939 decideix exiliar-se a França, s’instal·la a París i dirigeix la Fundació Ramon Llull, realitzant així una importantíssima feina per tal de promocionar la llengua i cultura catalana a l’exterior de les nostres contrades, i uns mesos després va a parar a Montpeller. Finalment, el 1942 s’instal·la de manera definitiva a Prada de Conflent. És l’època en què li arriben els reconeixements, ara serà nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa de Llenguadoc. Fins i tot, encara li quedà temps per a exercir com a conseller de la Generalitat de Catalunya a l’exili entre el 1945 i el 1948. Poc temps abans de morir, i com a curiositat, decideix viatjar a Andorra per poder realitzar el testament en català. Però Pompeu Fabra no aturava la seva feina filològica. A pesar de les dificultats per treballar durant l’exili i els problemes de salut, li quedà temps suficient per cloure un nou estudi testamentari, Gramàtica catalana (1956), que aparegué de manera pòstuma sota la mà de Joan Coromines.
Les seves despulles descansen a Prada de Conflent, a la Catalunya Nord, lloc on vivia en els darrers anys, des del dia de sant Esteve del 1948. Fabra traspassà amb vuitanta anys però el seu esperit de lluita i afany per la llengua catalana fou ben viu fins als darrers temps de la seva vida, sense deixar el braç a tòrcer en cap moment i sota cap circumstància, en podem veure una mostra en les seves paraules del 1947:
“Els catalans ens gloriegem de tenir una llengua normalitzada, una llengua de cultura, vehicle de l’ensenyament, òrgan de govern, -però hem de reconèixer que no ens hem aplicat gaire a aprendre-la. Basti veure com, en els periòdics catalans que es publiquen actualment, -quan fa més d’una trentena d’anys que la normalització del català ha estat assolida, -trobem insistentment emprades construccions i formes, que des que tenim fixada la llengua, cal considerar com a errònies”.
És evident que al llarg dels anys, una llengua evoluciona, incorpora mots nous (neologismes) i cal adaptar-la a cada època, sinó no evolucionaríem, parlaríem com “els homes primitius”. Les noves tecnologies han creat molt vocabulari, sobretot tot el que està estretament lligat al món de la informàtica: internet, clicar, ratolí, xat, email… mots que uns anys endarrere no existien perquè no eren necessaris o potser, algun d’aquests mots, existia, per exemple, “ratolí”, però no amb l’ascepció informàtica. És per aquest motiu que si la ciència avança, les persones també i tot va de la mà amb el vocabulari. Si molts dels nostres padrins poguessin aixecar el cap i llegir totes aquestes paraules noves, de ben segur que se sorprendrien, i és que el saber no ocupa lloc.
Recentment, ha aparegut el vuitè volum de les Obres Completes que recull la correspondència de Fabra entre 1902 i 1948, i versa majoritàriament sobre aspectes lingüístics, així com també de les seves vivències de l’exili.
Com a anècdota, el nostre Mestre tenia una gran devoció per l’excursionisme, passió que li era retornada per l’excursionisme català, en són una mostra les diverses publicacions que dedicà a aquesta afició.
És interessant retenir les paraules que van explanar Josep Pla o Gabriel Bibiloni sobre el Mestre Fabra, tal i com se l’anomenava:
"La seva mort significà la desaparició del català més important del nostre temps. Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l'únic ciutadà d'aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d'obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d'una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit, no hi ha ningú més que s'hi pugui comparar. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu. Feia molts anys, feia moltes dotzenes d'anys, que no s'havia produït en el nostre país un cas semblant. En el nostre temps concretament totes les empreses de caràcter col·lectiu i els homes que s'hi posaren davant tingueren un destí mancat, foren emportats avall per una catàstrofe sense precedents. De l'inenarrable, fabulós naufragi, només queda dempeus una obra i una figura: la figura i l'obra de Pompeu Fabra."
(Josep Pla. "Pompeu Fabra", dins Obra Completa, Homenots. Barcelona: Destino)
"Enmig d’aquell panorama Pompeu Fabra és no solament el centre del projecte de construcció de la llengua catalana nacional depurada, com hem dit abans, sinó que representa un clar contrast amb aquells depuradors coetanis, per la seva preparació filològica i el seu rigor científic. Fabra tenia una visió clara de l'evolució històrica de la llengua catalana i, a diferència dels altres, sabia que calia diferenciar els mots evolutius dels mots savis manllevats al llatí i al grec, per aquesta raó coincidents en totes les llengües romàniques amb lleugeres diferències d'adaptació."
(Gabriel Bibiloni. "Pompeu Fabra i la interferència”)
En conclusió, Fabra marcà el camí cap a la modernització i renovació de la llengua catalana. Em quedo amb les paraules que cità aquest saberut de les lletres en la cloenda de la Setmana d’Estudis Catalans de Prada el 1947 i que tenen total vitalitat en els nostres dies, una cita hiperutilitzada per tothom:
“Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”.
Fabra dixit, un savi del segle XX.
Desembre del 2012 - Gener del 2013
-Opuscle Pompeu Fabra al cap de 50 anys. Actes commemoratius,Lleida, novembre del 1998.
-Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC)
(Imatge extreta de: escriptors.cat i xtec.cat)
!!EXERCICIS:
1-Fòrum: opina sobre la tasca que va realitzar Pompeu Fabra per al futur de la nostra llengua.
2-Realitza un resum de cent a cent vint paraules d'aquest article.
3-Redacta un text de cent paraules sobre les campanyes en favor de la llengua catalana.
