“Dins
de la terra el tresor està, i al revés es trobarà” (Capità Flint, el lloro)
Sempre m’han fascinat les
històries de pirates i filibusters, com no, L’illa del tresor (1883), de
Robert Louis Stevenson (1850-1894) publicada per lliuraments a la revista
infantil Young folks, n’és una d’elles. Fa un anys en paper vaig fins i
tot, emular aquell mapa de l’illa on en Jim Hawkins, el doctor Livesey i els
seus amics, s’encaminaren a la cerca d’aquella aventura, i que encara guardo
com a record d’infantesa. A Terrassa també vaig poder visionar una exposició
d’un col·leccionista sobre diferents edicions i en diverses llengües d’aquesta
magnífica obra. Altrament, jo també en posseeixo algunes, unes set, perquè les
il·lustracions originals, així com també de vaixells antics sempre m’han
complagut. Explano això, perquè sempre ha abellit aquesta novel·la, llegir-la,
veure-la en la gran pantalla o en teatre, té un enorme poder de seducció. Ara
la companyia teatral InHabitants, creada el 2018 per cinc joves de Lleida amb
moltes ganes d’explicar històries, porta a escena d’una manera magistral l’obra
de Robert Louis Stevenson.
Intensa,
sense pausa, despertant el gaudi de l’espectador, amb personatges que realitzen
més d’un paper a l’obra. Val a dir que no és una cosa fútil portar aquesta
novel·la a la dramatització, així com també cal tenir una habilitat en
seleccionar les escenes que no poden faltar i prescindir-ne d’altres més
insignificants. És meravellós poder visionar obres basades en novel·les
clàssiques, perquè aquestes sempre quedaran, i L’illa del tresor n’és
una vella història de pirates, coneguda, admirada, imitada per més d’un
novel·lista, com el mateix Josep Vallverdú, que en va escriure dues parts més: El
viatge del dofí rialler (1990) i El testament de John Silver (2007),
en són un exemple i no els únics, altrament, entronitza una història ben
travada, que sempre gaudirà d’una excel·lent salut per a retornar-ne quan es
vulgui, i reviure aquella aventura a la cerca del tresor. Recordo que a
Terrassa, un col·leccionista resguardava i va exposar les diferents edicions de
l’obra que havia adquirit al llarg dels anys en una magnífica exposició. Fins i
tot, al suplement dels diumenges diari Segre, a finals dels vuitanta apareixia
una pàgina de còmic de L’illa del tresor, que llegia i preservava amb molt
deliri, avui dia, malauradament perduda. Per cert, Stevenson va traure la
inspiració de l’illa de l’obra de Charles Kingsley, Per fi, un Nadal a les
índies occidentals (1871).
Pel
que fa als elements d’escenificació, eren els necessaris, de vital importància
per a entendre l’obra, també fent ús de la inventiva quan calia, així doncs, hi
havia un John Silver amb una crossa, una mena de cendrer de peu mòbil amb
agafador que li feia de cama de fusta; o algun arbre creat amb el que podien,
amb petites plantes artificials, o el moviment dels braços, per fer-nos veure
que estaven entre la vegetació de l’illa. Una de les poques coses que es podien
millorar eren les pistoles, que podien funcionar amb petards, hagués quedat més
ben aconseguit. El combat entre el senyor Trelawney, aristòcrata que adquireix
el vaixell per a l’odissea i amics, versus els pirates, també va ésser
esplèndidament escenificat.
En
la fitxa tècnica de la dramatització, trobem que l’adaptació de l’obra va ser
realitzada per José Carlos García. La portada a escena anà a càrrec de: Quim
Roca, Erik Varea, Marta Mora, Miquel Rodríguez i Sofia Colominas; el disseny de
l’escenografia: Joan Pena i Elisabet Pané; la il·luminació: Marc Espinosa; el
disseny i confecció d’abillament; Olga Cuito; la sonoritat: Joan Ba ró; la distribució: Júlia Bertran; i
la promoció: Marta M.
La
Companyia InHabitants ens va fer vibrar durant prop d’una hora trenta minuts
com si d’un film d’intriga es tractés, anant d’un acte a un altre de manera
encavalcada i amb una captatio benevolentia portada a terme a la
perfecció a pesar que la majoria dels assistents en coneixien l’obra, això sí, vivint
cada instant i desitjant que no finalitzés. L’obra es clogué amb una sorpresa
que no es pot desvetllar, emperò que causà una aimada visió en els assistents.
Tanmateix, es podia estirar una mica més el final, atès que, es clausura amb l’exorbitant
troballa, la del tresor. Tots els intèrprets de l’obra reberen una infinita i
ben merescuda ovació que va reprendre’s fins a tres vegades. Per molts anys que
passin, un dia o un altre, de ben segur que retornarem a l’Illa del tresor.
Josep
Maria Corretger Olivart
Agost
del 2024
[Crèdits
fotogràfics: Companyia InHabitants, Vikipèdia, Josep Maria Corretger]
.jpg)
