dimecres, 20 de març de 2019

Els noranta anys de Tintín: el jove reporter del fox terrier blanc. Adreçat a tothom


L'entranyable personatge creat per George Remí, acrònim de Hergé ha complert els noranta anys. De fet, les primeres tires còmiques aparegueren al diari Le Petit Vingtième el 10 de gener del 1929 en blanc i negre i de manera setmanal, són aquestes tires còmiques les que més endavant es recolliren sota el títol de “Tintín al país dels Soviets”, donant lloc al primer volum de la sèrie, tot i que d'aparició més tardana. Al llarg de tots aquests àlbums, l'espavilat Tintín ha viatjat arreu del món al llarg de vint-i-cinc àlbums majoritàriament de seixanta-dues pàgines per tal de resoldre enigmes o ajudar els amics: Perú, Congo, Amèrica, Rússia, Aràbia, Índia, Xina, Escòcia, Sildàvia (país centreeuropeu imaginari), Marroc, l'àrtic, l'Orient Mitjà, Tibet, o la Lluna!!... així com també s'ha enfrontat a diversos enemics com per exemple: Rastapopoulos, milionari i productor de cinema involucrat en negocis bruts, al gàngster Tom, al seu patró Gibbons, al mateix Al Capone, a Mitsuhirato, que dirigeix una banda de traficants d'opi, a Ramon Bada, al General Alcázar, que es deixa portar pel vent, al Doctor Müller, als membres de la banda que conspiren contra un rei: Sporovich, Trovic, Wizskizsec, Sirov, Allan Thomson, Doctor Krollspell, Boris Jorgen o el General Tapioca en són els principals enemics.



LES AVENTURES DE TINTÍN: ELS ÀLBUMS

Aquell jove repòrter belga que tenia un fox terrier blanc es troben immersos en tot un seguit d'aventures que comencen el 1929 amb l'aparició de “Tintín al país dels Soviets” (1929-1930). És la primera aventura del jove heroi, ja acompanyat pel seu fox terrier, Milú. Tintín és enviat a Rússia com a repòrter de la revista Le Petit Vingtième, suplement infantil del diari catòlic i conservador Le Vingtième Siècle. Tintín es veu perseguit per les forces comunistes, aconsegueix fugir i en tornar a Bèlgica denuncia el règim soviètic. Sota l'obra s'amaga una dura crítica al comunisme. És l'únic àlbum de Tintín no adaptat al color exceptuant “Tintín i l'Art-Alfa”, llibre inacabat.

La segona aventura fou a “Tintín al Congo” (1930-1931), àlbum sovint titllat de controvertit per alguna vinyeta acusada de ser racista, tot i no ésser ni molt menys la intenció del seu autor, on es veu un to massa paternal d'Hergé envers els congolesos, on es posiciona en la defensa del colonialisme i on Tintín no mostra gaire sensibilitat enfront de la fauna autòctona. Així com també de mostrar-se una imatge medioambiental destructiva i contrària a la nostra societat actual. Més endavant, se'n feren tres versions més políticament correctes que les anteriors. Emperò l'àlbum segueix essent “declarat culpable” i té judicis pendents, així com també ha estat retirat del mercat en alguns països. Deixà de publicar-se als anys seixanta per la marcada superioritat de l’home blanc davant els habitants de l’antiga colònia belga. Tintín viatja aquest cop al Congo, la gran colònia belga d'aquell temps. Allí a més d'enfrontar-se a tot tipus d'animals lluita contra una banda de gàngsters. Com a curiositat, a la primera pàgina d'aquest còmic hi apareixen dos íntims col·laboradors d'Hergé: Edgar P. Jacobs i Jacques van Melkebeke. Un fet curiós, és que aquest és l’àlbum preferit pels nens europeus i africans.
En el tercer àlbum, “Tintín a Amèrica” (1931-1932), Tintín viatja als Estats Units, allí s'enfronta als gàngsters d' Al Capone. L'acció transcorre entre Xicago i les reserves dels pells roges. L'àlbum és una defensa als indígenes americans i una condemna a l'explotació a què l'home blanc els sotmet quan troben petroli en aquells terrenys i els hi paguen a preu de misèria. En el còmic apareix l'únic personatge real de tota la sèrie d'àlbums, Al Capone. El gàngster Bobby Smiles posa contra les cordes diverses vegades a en Tintín, que en alguna ocasió evita la mort gràcies a la casualitat. El mateix Smiles empra per primer cop la coneguda expressió «Llamp de llamp!» i que més endavant farà famós el capità Haddock.

A “Els cigars del Faraó” (1932-1934) Tintín s'embarca cap a Orient. Un egiptòleg el condueix fins a la tomba d'un faraó i allí hi descobreix uns cigars estranys i és segrestat. Posteriorment, viatja a Aràbia i a l'Índia, per atrapar una banda de traficants d'opi que l'amagaven dins les caixes de cigars. Aquest àlbum remet a la trobada arqueològica de Howard Carter deu anys abans, el 1922 i tot el que provenia d’Egipte estava de moda. Així doncs, els cadàvers que Tintín troba en sarcòfags a l’interior de la tomba són un homenatge als egiptòlegs més populars d’aquells temps. El signe de Kih-Oskh està inspirat en el símbol filosòfic xinès del ying i el yang que Hergé va descobrir llegint un llibre del psiquiatra suís Carl Gustav Jung. D’altres inspiracions de l’àlbum són: el Maharajà de Rawhapurtalah que s’emmiralla en el personatge real Jagatjeet Singh Bahadur, Maharajà de Kapurthala, molt conegut a Europa al primer terç del segle XX, atès que, era membre de la jet set, i que més tard es casà amb la cupletista malaguenya Anita Delgado. Dins d’aquest nou episodi trobem per primera vegada els germans Dupond i Dupont. Hi ha una hipòtesi que diu que Hergé es va inspirar amb el seu pare, Alexis Remi i el seu oncle, que eren bessons i sempre portaven la mateixa roba i barret fort. Els germans Dupond i Dupont apareixen en 20 de les 24 aventures de Tintín oficials embolicats en les mil i una anècdotes que els envolten una i altra vegada.

La propera aventura de Tintín seria «El lotus blau» (1934-1935), que és de fet, la continuació de «Els cigars del faraó». Aquest nou episodi comença a l’Índia i amb en Tintín enfrontant-se de nou als traficants d’opi, emperò queda atrapat entre Japó i Xina. Gràcies a en Xang, un jove xinès, aconsegueix capturar a la banda. Com a curiositat, en Xang, agafa inspiració d’en Xang real, amic i assessor d’Hergé per a la història d’aquest còmic. D’aquí que Hergé s’interessés per la situació a la Xina i aprofità per criticar la política japonesa a l’Extrem Orient. Hergé es posicionà en contra de l’imperialisme japonès a la Xina. Es decantà per la Xina, que era explotada i sotmesa pels japonesos. Hergé glossa el sabotatge d’una via fèrria per agents japonesos, això serà excusa perquè els japonesos facin una intervenció militar a la Xina amb un foc dialèctic a la Societat de Nacions. Això fou extret d’un fet real, el sabotatge de la línia de Moukden el 18 de setembre del 1931, tanmateix les conseqüències militars no foren com les explanà Hergé. És l’obra que marca l’inici del període de documentació d’Hergé, que a partir d’ara es documentarà a fons abans d’iniciar les properes obres.

Arribem a la sisena historieta d’en Tintín, intitulada «L’orella escapçada» (1935-1937). L’obra versa sobre el robatori en un museu de Brussel·les d’un fetitxe arumbaya i que traslladarà a Tintín fins a la República sud-americana de San Teodoro. Allí presencia la guerra entre els habitants de Nuevo Rico i pren partit a favor del general Alcázar. Tintín evita un afusellament i s’endinsa a la selva, troba els arumbayes i retorna a Europa per rescabalar el fetitxe al seu museu. Dues curiositats d’aquest àlbum són que a la pàgina 4, a l’habitació del senyor Balthazar hi ha un llum a la tauleta que no apareix a la pàgina nou. I una altra de sonada és que el tauler d’escacs està mal col·locat, la casella inferior dreta ha de ser blanca i no pas negra. Aquesta història s’inspira en la Guerra del Gran Chaco, un conflicte que enfrontà Bolívia i Paraguai entre 1932 i 1935, i que a Europa ni ens vàrem assabentar. Al territori del Gran Chaco hi havia grans jaciments petrolífers. El conflicte sorgí perquè les petrolieres Standard Oil (nord-americana) i la Royal Dutch Shell (anglo-holandesa), que tenien jaciments a Bolívia i Paraguai. En aquest nou episodi apareix Basil Bazaroff, representant de la Vicking Arms C.LTD que ven armes a les dues repúbliques en guerra, Nuevo Rico i San Teodoro. Aquest personatge va existir, es deia Basil Zaharoff, d’origen hongarès. Hergé el calca físicament. En aquest àlbum Hergé denuncia la venda d’armes, les comissions, els assassinats de gent no corrupta, la utilització política de la premsa i el fàcil que és comprar a la gent que té el poder amb diners.

La setena aventura del nostre intrèpid personatge és «L’illa negra» (1937-1938). El guió d’una novel·la policíaca porta a Tintín fins a Escòcia. Allí es troba amb el misteri de l’illa negra i de la bèstia que l’habita, un goril·la, emperò, descobreix l’amagatall d’uns falsificadors de diners, sota els quals hi ha el malvat Müller. El goril·la que apareix en el còmic rep influència tant del mític personatge cinematogràfic King Kong com del monstre del llac Ness, d’origen escocès, que havia estat descobert quatre anys abans i no parava d’aparèixer en premsa europea d’aquell temps. A la vegada també veu de «Treinta y nueve escalones» de Hitchcock on el personatge fuig pels Highlands escocesos perseguit per policies i malfactors. El personatge de Müller es pres de l’escocès convertit al nazisme, Georg Bell, que falsificà rubles per desestabilitzar la URSS.

«El ceptre d’Ottokar» (1838-1939) és la següent aventura. Aquí Hergé s’inventa un país indoeuropeu, Sildàvia. Algú roba el ceptre que és necessari per a què el rei sildau pugui regnar. Tintín investiga i descobreix que és Bordúria, el país enemic, qui l’ha robat amb el pretext de començar una guerra. Tintín aconsegueix retornar el ceptre i és rebut com un heroi nacional.

El creador Hergé es fixà amb un esdeveniment real previ a la 2a Guerra Mundial, l’Anschluss de 1938, o el que és el mateix l’annexió d’Àustria per part de l’Alemanya nazi i que la convertí en una província del Reich. El robatori del ceptre era per causar confusió entre els ciutadans del país i remet als conflictes entre Polònia i Alemanya. Romania també hi apareix reflectida amb la «Guàrdia d’Acer» de l’àlbum i que feia referència a la «Guàrdia de Ferro», un partit feixista. I si ens fixem amb el personatge enemic, Müsstler, és fruit de la contracció entre Mussolini i Hitler, això ja ho diu tot. Hergé es posiciona en contra de l’Anchluss. Un parell de curiositats d’aquest àlbum són que a la recepció que el rei Muskar XII ofereix a Tintín, visible a la pàgina 59, entre el públic assistent hi ha el seu creador, Hergé, i E.P. Jacobs i J. Melkebeke, col·laboradors del primer. La idea per escriure aquest còmic va ésser proporcionada per un amic d’Hergé, emperò, realment, el ceptre d’Ottokar existia, tot i que, George Remi «Hergé» no ho sabés. Fou trobat el 1976 durant la restauració de la catedral Saint Vitus, al castell de Praga.


«El cranc de les pinces d’or», escrita entre 1940 i 1941 és la novena aventura del jove i intrèpit periodista Tintín. Arran d’un sèrie de sospitoses llaunes de conserva, Tintín va a parar dins d’un vaixell on descobreix que els qui l’han segrestat són tractants d’opi. S’ha d’enfrontar al malvat Allan, emperò, també fa un amic per sempre, un capità que té problemes amb la beguda, Haddock. Tintín i Haddock s’embarquen en l’aventura d’atrapar aquests traficants i ho aconseguiran en el seu destí final, Marroc.

A causa de la censura dels nazis, Hergé focalitza l’atenció amb els personatges i no tant, en els escenaris. No va mostrar una acció heroica d’enfrontar el seu heroi contra el nazisme. La guerra provoca el tancament del diari «Le Xxème Siècle i el seu suplement setmanal «Le Petit Vingtième», on apareixien les tires còmiques de les aventures de Tintín. Es diu que l’al·lusinació de Haddock al desert del Sàhara remet al surrealisme del pintor René Magritte, compatriota i de la mateixa generació que Hergé, alhora, inspirada en l’interès per la psicoanàlisi freudiana de l’autor de Tintín. En edicions posteriors, i per pressions del mercat dels Estats Units, Hergé va suavitzar l’alcoholisme del capità Haddock i fins i tot, va canviar el color de la pell d’alguns personatges de raça negra. D’aquest còmic cal destacar la primera aparició del capità Haddock.

La desena aventura és «L’estel misteriós», escrita entre 1941 i 1942. Tracta sobre un meteorit enorme que s’acosta a la Terra i que amenaça amb la fi del món. Al cap de tot, passa de llarg i només en cau un fragment a l’oceà Àrtic. Tintín s’acobla en una expedició científica per trobar-lo i estudiar-lo. Però un altre vaixell lluita per ésser el primer a fer-ho. El bolet té unes propietats especials, engrandir els animals i plantes que hi entren en contacte.

A causa de la guerra, Hergé s’allunya de temes d’actualitat, atès que, ben a prop hi té la censura, d’aquí que ara provi una aventura fruit de la imaginació, tot i que, amb un rerefons força conegut, l’apocalipsi. Plasma la rivalitat pel progrés en països d’Europa i els Estats Units. Aquests darrers eren els enemics en la primera versió de l’àlbum. Com a fets curiosos del còmic, Hergé va lamentar haver posat un nom amb reminiscències jueves al milionari americà que finançava l’expedició rival, Blumenstein, i quan en tingué l’ocasió, el canvià per Bollewinkel, que significa ‘petita confiteria’, atès que rebia pressions des d’Alemanya. En aquest àlbum és el primer cop que el capità Haddock empra l’expressió «Tonnerre de brest!», l’arxiconegut «Llamp de llamp!», tot i que, el malvat Bobby Smiles ja l’havia emprat a «Tintín a Amèrica». Una altra petita i detallada curiositat és que a la pàgina 2 hi ha un error del dibuixant i manca el timbre de la porta, aquesta és per a professionals!

«El secret de l’unicorn», escrita entre 1942 i 1943 és l’onzena historieta de la col·lecció. Al meu parer una de les més curioses i inspirades. Tintín adquireix una maqueta d’un vaixell per regalar al capità Haddock. El vaixell resulta ésser una rèplica del que havia comandat un avantpassat d’Haddock, i que a la vegada, havia lluitat al segle XVII contra el pirata Rackham el Roig, propietari d’un gran tresor. Sortosament, descobreixen un pergamí que s’amagava a l’interior del vaixell i que els anirà encaminant a completar el trencaclosques que els conduirà a la recerca del tresor.

És l’aventura més venuda d’en Tintín i els seus amics, i que continuarà a «El tresor de Rackham el Roig». Hergé va penedir-se d’haver dibuixat ràpidament el vaixell de l’aventura anterior, Aurora, i ara, esdevé fidel als plànols nàutics per tal de crear l’Unicorn. Apareix per primera vegada el castell de Molins de Dalt, i que remet al castell francès de Cheverny. Serà el lloc de residència habitual de Tintín i Haddock. En aquest còmic, apareix per primer cop Nèstor, el majordom dels nostres protagonistes.

L’aventura continua a «El tresor de Rackham el Roig» (1943). Destaca per entrar en acció un nou personatge i acompanyant de Tintín, el professor sord Tornassol, inspirat en el físic, i inventor del batiscaf, Auguste Piccard. Tornassol construeix un submarí que ajudarà a Tintín i al capità Haddock a cercar el tresor en una illa perduda. Emperò no el troben, tan sols uns pergamins dins del cofre els donarà la darrera pista, que no la tenen gaire lluny. Durant l’escriptura d’aquesta historieta, els belgues amb prou dificultats podien sortir del país, a conseqüència del context històric. Això exigí més documentació al nostre creador. Però Hergé era un treballador infatigable, al cap de poc veu la llum una nova aventura de Tintín, «Les 7 boles de cristall», escrita en dos períodes, de 1943 a 1944 i de 1944 a 1946. L’aventura narra una expedició de recerca d’una civilització inca mentre els científics van caient en una forta letàrgia i just al costat, sempre hi apareixen alguns bocinets de boles de cristall. El nostre professor Tornassol esdevé segrestat arran de posar-se el braçalet d’una mòmia peruana. Llavors, Tintín i Haddock han de viatjar al Perú per a resoldre el cas.

Aquí Hergé torna a centrar-se en el tema on els savis posen el nas on no pertoca, profanar tombes d’altres cultures, com de fet, ja havia aparegut quelcom similar a l’aventura «Els cigars del faraó». Hergé volgué acostar-se a les civilitzacions precolombines dels Andes i sobretot a l’Inca. El port i els molls de Saint Nazaire estan reproduïts molt fidelment, tant, que en l’actualitat hi ha reproduïdes sis enormes vinyetes de metall, en agraïment al dibuixant per escollir aquell lloc.

La catorzena aventura és «El temple del sol», d’entre 1946 i 1948. Segona part de l’anterior, «Les 7 boles de cristall». Al Perú, el professor Tornassol ha estat segrestat en un vaixell a l’espera de ser sacrificat properament, en un temple inca, per haver comès la imprudència de posar-se el braçalet sagrat. Un jove indi, Zorrino, Tintín i els seu seguici, creuaran els Andes, per aconseguir el seu objectiu, salvar Tornassol, emperò un eclipsi de sol hi tindrà la darrera paraula.

Els seguidors de Tintín van haver de deixar passar dos llargs anys per saber com acabaria la història que amagava l’àlbum. Tot per culpa de la guerra. Recordem l’alliberament de la Bèlgica alemanya. Hergé reproduí amb exactitud els temples de Tiahuanaco i Sacsayhuaman, gràcies a un bon treball de documentació a partir del llibre «Pérou et Bolivie», de Charles Wiener.

Un fet ben interessant, és que Hergé cometé un error en la solució que l’àlbum dona als problemes de Tintín mitjançant l’eclipsi, ja que, els inques coneixien molt bé els fenòmens del cel.

La quinzena de la sèrie, «Tintín al país de l’or negre» (1939-1940 i 1948-1950). Tracta sobre la lluita entre les grans companyies pel monopoli del petroli. L’aventura s’inicia quan la benzina edulcorada envaeix el mercat. Tintín serà l’encarregat d’investigar-ho, d’aquí que hagi de desplaçar-se fins a l’Orient Mitjà i allí es troba amb dues companyies que rivalitzen via dos emirs. Tintín toparà de nou amb un vell conegut, el malvat Müller.

Aquesta història ha patit diverses versions pels canvis a nivell geopolític que han patit els països àrabs. La primera història, datada el 1939 es desenvolupava a Palestina. Fou aturada a la pàgina 45 a causa de l’esclat de la Segona Guerra Mundial quan Alemanya envaí Bèlgica. Hergé en realitzà una segona versió el 1948, iniciada des de zero, on canvià llocs ficticis per reals. L’autor canviarà el conflicte, que passarà de ser la guerra àrabo-israeliana a una lluita entre dues companyies petrolieres: l’anglesa Arabex i l’alemanya Skoil. Emperò el 1971 i sota petició dels seus editors anglesos, Hergé va suprimir totes les referències britàniques i a la guerra àrabo-israeliana. Finalment, s’envia Tintín a Khemed, país fictici a la vora del Mar Roig.

Arribem a la setzena aventura d’en Tintín: «Objectiu: la lluna» (1950-1953). És gràcies a Tornassol que s’assabenten que hi ha un coet en una base amagada. Una sèrie d’individus intenten el sabotatge, i desviar el coet del seu rumb.

L’obra fou publicada el 1953, curiosament quatre anys abans de llançar-se el primer satèl·lit a l’espai i setze abans de l’arribada de l’home a la Lluna. Aquest mite començà amb Jules Verne el 1865 a l’obra «De la terra a la Lluna». L’aventura reflecteix la lluita que hi havia entre els dos blocs, el capitalista i el comunista, que a la vegada lluitaven per ser els primers en la carrera a l’espai. Hergé va inventar un coet, tot i que, podia haver-se inspirat en els que existien en la seva època.

La dissetena aventura, «Hem caminat damunt la Lluna» (1950-1953) enllaça amb l’anterior. Els policies Dupond i Dupont s’han colat al coet i no hi ha suficients reserves d’aire per abastir tots els tripulants. Camí de la Lluna apareix un altre sabotejador que s’ajuda d’un traïdor de la tripulació, i que pretén tornar a la Terra deixant la resta de tripulants a la Lluna.

Hergé va avançar-se a l’arribada de l’home a la Lluna el 1969. A la vegada, Hergé proposà l’existència d’aigua a la Lluna i que fou provada quaranta anys més tard. Alguns científics no creien en el viatge a la Lluna. Hergé toca aspectes científics amb seriositat i també amb humor.

«L’afer Tornassol» (1954-1956) és el divuitè àlbum sobre les aventures de Tintín. El professor Tornassol ha creat un aparell d’ultrasons que permet la destrucció. Aviat és segrestat tant pels borduris com pels sildaus, que volen apropiar-se d’aquesta eina. El capità Haddock i en Tintín van a la seva ajuda.

L’obra remet de nou a la guerra freda entre els blocs capitalista i comunista, de la mà dels borduris i dels sildaus, sobretot pel que fa a la via armamentista. Tant Sildàvia com Bordúria intenten fer-se amb l’arma creada pel professor Tornassol a través dels seus espies.

«Stoc de coc» (1956-1958), remet al tràfic d’armes i esclaus. En aquest àlbum hi apareixen personatges ja sorgits en d’altres aventures. Tintín va a socórrer a l’emir Ben Kalish. Passen mil aventures fins que de nou topen amb Rastapopoulos.

Gràcies a un retall de premsa, Hergé descobrí que en ple segle XX encara existia l’esclavitud, i d’aquí que ho volgué denunciar en aquesta nova aventura de Tintín. Molts individus van acusar altre cop de racista la imatge amb la qual Hergé caracteritzava als esclaus que Tintín alliberava a la bodega del vaixell de Rastapopoulos: com a incultes. En noves edicions de l’àlbum, Hergé va retocar alguns diàlegs per acordar-se a la correcció política exigida.

A la pàgina 62 apareix una escena real, al·lusió a un ral·li que s’organitzava a la localitat on vivia Hergé i que finalitzava a casa seva, fet que l’empipava. En la pàgina 60 hi apareixen retalls de diaris amb tots els enemics del nostre protagonista, Tintín.

La vintena aventura és «Tintín al Tibet» (1958-1959). Tintín s’assabenta que al Tibet hi ha hagut un accident d’avió, i de sobte, s’imagina que el seu amic Xang, que aparegué a «El Lotus Blau» el necessita. Amb el capità Haddock viatja fins a les muntanyes de l’Himàlaia i allí es trobarà amb l’abominable home de les neus, el ieti.

Durant el procés de creació d’aquesta aventura, Hergé patia una crisi personal, d’aquí que es mostri la part més humana del seu personatge. Hergé es deixa portar per la inspiració del món dels somnis, fenòmens paranormals i tot allò que ve de l’Orient. Gràcies a l’escriptora Alexandra David-Néel, Hergé sentí simpatia pel poble tibetà. Es documentà parlant amb l’alpinista Maurice Herzog, que va assegurar veure les petjades del ieti. Curiosament, l’àlbum sortí a la venda el mateix any que el Dalai-lama creuava l’Himàlaia cap a l’Índia fugint de la repressió xinesa. L’obra també destaca per no tenir personatges dolents.

El proper episodi serà «Les joies de la Castafiore» (1961-1962). Tota l’acció de l’aventura transcorre al castell de Molins de Dalt on s’embolica la trama quan arriben els periodistes pensant que la Castafiore es casarà amb el capità. Una joia desapareix i els Dupond i Dupont ho investiguen. És una obra sense viatge. Hergé no pretenia explicar res en aquesta obra, tanmateix, mostra el periodisme paparazzi, de moda durant els anys seixanta i la televisió en color.

Hergé empra noms reals o adaptats: París-Flash és París Match, un diari; el marbrista Boullú que existí o la carnisseria Sanzot a Boitsfort, Brussel·les.

És a «Vol 714 a Sidney» (1966-1967) on Tintín i Haddock coneixen un home ben ric, Carreidas, que els fa viatjar fins a terres australianes. L’avió es desvia del seu rumb i apareix de nou Rastapopoulos que vol obtenir els diners. Fugen del malvat i s’amaguen en un temple on hi ha extraterrestres. Els nostres protagonistes es veuen contra les cordes per culpa de l’erupció d’un volcà,són rescatats per uns extraterrestres i per culpa de la hipnosi no recorden res de res.

Lazslo Carreidas està inspirat en Marcel Dassault, magnat de l’aeronàutica molt conegut a la França dels anys seixanta. Fou el constructor del caça Mirage. Hergé incorpora els ovnis i extraterrestres a l’àlbum, un fenomen d’actualitat aleshores. L’home que apareix dins del volcà està inspirat en Mik Ezdanitoff, un presentador belga i escriptor de la revista Planeta, i a la vegada, autor de treballs esotèrics.

A la pàgina 62 trobem un periodista amic d’Hergé que li demanà aparèixer en una aventura, era Jean Taure.

Arribem a la darrera aventura editada en vida d’Hergé: «Tintín i els pícaros» (1975-1976). Estem a la república de San Teodoro, on el General Tapioca culpabilitza al capità Haddock d’un complot per expulsar-lo del poder. Tintín es posa en marxa per ajudar els seus amics. Allí es retroben amb el general Alcázar, que organitza una revolució.

Hergé s’inspira amb els problemes polítics, demogràfics, socials que hi havia a l’Amèrica llatina durant els anys setanta. La gènesi de l’obra es començà el 1962 i no es publicà fins al 1976. El general Tapioca imposa la seva dictadura amb l’ajut de la Bordúria comunista que està en contra el general Alcázar i els seus. La ciutat de Tapiocàpolis és una ciutat que s’inspira amb Brasília, i que està envoltada per moltes barraques.

En aquest àlbum Hergé s’inspira en una dona que formava part del Ku-Klux-Klan i que va veure a la televisió per a crear Peggy, la senyora del general Alcázar. Una anècdota d’aquesta aventura és que Tintín canvia una mica d’imatge, ara apareix amb un casc amb el símbol de la pau, conduint una moto i portant uns texans. En el carnaval apareixen els Coco-nuts, un grup musical que fou col·laborador de l’amic d’Hergé, Bob de Moor. Una altra cosa a destacar és que a la pàgina 54 hi apareix la data de naixement d’Hergé impresa en la placa que posa nom a un carrer: 22 de Maig.


«Tintín i l’art Alfa» (1986) és una obra inacabada, on el lector s’ha d’imaginar què pot succeir al final, si en Tintín finalment se’n sortirà o no amb vida. El capità Haddock compra una obra de l’artista Ramo Nash, creador de l’art Alfa. El propietari de la galeria és assassinat i en Tintín descobreix que hi ha un vincle entre una secta i uns traficants d’obres d’art. Segresten a en Tintín amb l’objectiu de transformar-lo en una estàtua abstracta.Aquesta obra està inacabada, emperò, ajuda per entendre i veure el procés de creació d’Hergé. L’autor especificà en vida que ningú finalitzés el seu còmic. Originàriament s’edità amb els dibuixos en blanc i negre, esbossos i algunes pàgines en blanc al final, per indicar que era un àlbum incomplet, i posteriorment, en color. Hergé empra com a esquer per a aquest nou àlbum les sectes i l’art modern, de plena actualitat. De fet, Hergé era un col·leccionista d’art i seguidor dels artistes plàstics del segle XX. Cal fer una menció especial a l’aventura en film de dibuixos animats i traslladada en àlbum «Tintín i el llac dels taurons» i constituït finalment en còmic, basat fidelment en les imatges del llargmetratge. Tanmateix, tot i que durant molts anys va ésser constituït com a una nova aventura més, quan de fet, «Tintín al país dels Soviets», encara no en formava part, ara actualment, hi ha hagut un gir del destí, aquesta aventura de «Tintín al llac dels taurons», està fora de la numeració de les aventures de la col·lecció, és a dir, no es considera una creació d’Hergé, emperò s’inspira en els seus dibuixos. Realitzada per Raymond Leblanc fou estrenada el 1972. L’acció del còmic transcorre al país fictici Sildàvia, on el professor Tornassol ha inventat un aparell que realitza una còpia perfecta en tres dimensions de qualsevol objecte. Rastapopoulos, anomenat «Gran Tauró» intenta fer-se amb l’aparell per tal de reproduir obres robades dels museus i que amaga sota les aigües del llac Fléchizaff. És arran de la pel·lícula, que tingué èxit, i al meu pensar, una de les aventures de Tintín més apassionants, tant en format de llargmetratge com de còmic es dignessin a plasmar-la en format d’àlbum, emperò amb les imatges del llargmetratge, d’aquí que sigui diferenciadora de la resta, com passava a «Tintín al país dels Soviets».

Revisem les principals polèmiques de Les aventures de Tintín: fa una apologia del colonialisme, es publicà una tira còmic al diari belga Le Soir, que fou requisada pels alemanys durant l’ocupació nazi. Le Soir era un diari sota la influència nazi. En acabar l’ocupació alemanya, el nom d’Hergé sortí desafortunadament llistat com a col·laborador del nazisme, quan no era així, aquest fet va fer que fos detingut i portat al calabós una nit, al judici no hi hagueren càrrecs contra ell. Hergé caurà en una depressió de la qual no sortirà fins al 1946 que s’edita la revista setmanal «Tintín», on s’estudia el seu protagonista i en què decidí reprendre de nou el personatge. No compartia que Tintín aparegués en les pàgines d’un diari on opinaven els feixistes; una altra crítica al còmic era que gairebé no hi havia presència de personatges femenins. No obstant això, una cosa és el seu creador i l’altra el seu personatge. El periodista Tintín, així com el seu creador Hergé, segueixen ben vius gràcies a la multitud d’exposicions que es van fent, creació d’agrupacions de fans, com per exemple 1001. Associació catalana de tintinaires, llibres sobre el personatge o bé, sobre el seu creador, antics programes de ràdio, com «Tintín a la ràdio», que fou conduït pel peridista i col·leccionista traspassat Jordi Tardà. Emperò, no tot fou positiu en Tintín, no arribà a l’estat espanyol fins al 1958 amb «El cetro de Ottokar» i fins al 1964 en català, amb «Les joies de la Castafiore», en un temps on la llengua catalana era prohibida, i era un luxe poder tenir un exemplar que difongués la llengua. Traduïdes al castellà per Concepción Zendrera i al català per Joaquim Ventalló. Foren els primers còmics que entraren a les biblioteques públiques als anys seixanta.

Per un altre costat, sobre el fet creatiu dels còmics, podem dir que primerament, Hergé escrivia un resum de dues o tres pàgines, posteriorment, planificava les planxes amb un dibuix o croquis i mantenint un element d’intriga al final de cadascuna. Després, en unes làmines més grans realitzava esborranys i que calcava per a la versió definitiva. Llavors, afegia els diàlegs a les pàgines i la decoració. Passava les pàgines a tinta i les enviava a la impremta. Immediatament, es passava a colorejar la planxa. A partir de la fundació dels Estudis Hergé (1950), la fase final de la creació de les planxes era realitzada pel seu equip de col·laboradors. Al principi Hergé no tenia limitació de nombre de pàgines per als àlbums: «Tintín al país dels Soviets» tenia 130 pàgines i la primera versió de «El cranc de les pinces d’or» arribava a les 104. Amb la invasió alemanya de Bèlgica, amb la introducció del color i la revalorització del preu del paper Hergé limità el paginat a 62. Es coloraren els àlbums anteriors.



Tintín en xifres:

1001.cat acull més de 400 membres. Més de 230 milions d’àlbums venuts a tot el món. Traduïts a 115 llengües i dialectes. 24 àlbums de les aventures de Tintín i un fora de col·lecció. Al capità Haddock se li coneixen en francès fins a 231 insults. El 80% dels àlbums han estat venuts a França. 123 milions d’exemplars venuts en francès. 1’3 milions d’exemplars venuts en català i 6’5 milions en castellà. Tintín viu històries en 17 països reals i 5 d’imaginaris. 1 milió de quilòmetres recorreguts arreu del planeta Terra. Les aventures de Tintín en DVD abasten 21 aventures i aproximadament uns 866 minuts de filmació.


JOAQUIM VENTALLÓ: EL TRADUCTOR DE TINTÍN AL CATALÀ

Les aventures de Tintín arribaren a la llengua catalana gràcies a la traducció d'un periodista de Terrassa. Parlem de Joaquim Ventalló i Vergés (Terrassa, 5 de novembre del 1899 – Barcelona 3 de desembre del 1996). Fou un periodista, traductor, poeta i promotor de diaris, a la vegada, activista cultural i locutor de ràdio. Precisament, fou ell qui retransmeté el primer partit de ràdio en català. Esdevingué un dels cofundadors d’ERC i secretari de l’Ateneu Barcelonès. També fou membre de la comissió del projecte de l’Aeroport de Barcelona. Estigué perseguit per la FAI, això el va fer exiliar-se a París acabada la Guerra Civil. Allí treballà com a venedor de fruites entre d’altres oficis. En morí Franco, retornà a l’activitat periodística i política. El 1964 començà a traduir els àlbums de Tintín al català, el darrer el finalitzà a l’edat de 88 anys. Mitjançant els àlbums de Tintín, molts infants van poder tenir accés a la llengua catalana. Ventalló emprà un llenguatge precís, divertit, culte. Va realitzar una traducció de les aventures amb un caire més noucentista. Volia enriquir i normalitzar la llengua, tot i que en algunes expressions d’allunyava una mica de la llengua actual.



HERGÉ: EL CREADOR DE TINTÍN

George Remi, (Etterbeek, 22 de maig del 1907 – Brussel·les, 3 de març del 1983), va ésser un creador d’històries belga que esdevingué conegut arran de la creació de Tintín, el 1929. Adoptà el pseudònim d’Hergé, que s’origina de la pronunciació en francès de les seves inicials al revés. Però l’univers d’Hergé no es limitava únicament a Tintín, sinó que també van sortir del seu intel·lecte personatges del còmic com Jou, Zette i Jocko o Quico i Flupi.

Entre els anys 1914 i 1918 cursà els estudis primaris en una escola d’Ixelles. Posteriorment, gràcies al seu pare estudià al col·legi religiós Saint Boniface. Aviat s’afilià a la Federació de Boy Scouts Catòlics. Sent fascinació per Amèrica i la seva població nativa. És el temps en què comença a publicar historietes a la revista Le Boy-scout. És l’any 1922 en què signà la seva primera publicació i dos anys després empra per primer cop el conegut pseudònim Hergé. Fins aleshores, Hergé es dedicà a il·lustrar alguns articles o a realitzar les portades. El 1925 entra a formar part del diari Le Vingtième Siècle, un diari nacionalista clerical belga. El 1926 creà la primera sèrie amb argument: «Totor, C.P. dels abellots», que durà quatre anys. El 1927 esdevingué aprenent de fotogràf i alhora il·lustrador de la Le Vingtième Siècle. Fou l’abat Norbet Wallez que dirigia l’esmentada publicació que influí a Remi i li recomanà més aprenentatge i sobretot lectura. El propi Wallez va decidir incloure un suplement dirigit per al públic jove i el seu cap pensant seria Hergé. Aquest s’encarregaria de dirigir la revista. És al novembre del 1928 quan apareix Le Petit Vingtième. Hergé col·laborava en revistes com Flup, Nénesse, Poussette et Cochonnet. Retornà al personatge d’en Totor. Va canviar-li el nom, va donar-li la feina de reporter i fer-lo acompanyar d’un fox terrier blanc, anomenat Milú. És així com el 1929 naixia el personatge de Tintín dins de les pàgines de Le Petit Vingtième. Mentre escrivia la primera aventura de Tintín, creà els personatges de Quico i Flupi, que es mantingueren fins a les acaballes dels anys trenta. L’any 1932 Hergé contacta amb l’editorial Casterman, que en un futur s’encarregaria de l’edició de tots els seus àlbums. Hergé es casà amb Germaine Kieckiens, però no van tenir fills. A partir de l’any 1936, i dins de Le Petit Vingtième, incorpora «Les aventures de Jou, Zette i Jocko». Sèrie instigada pels seus pares, Alexis Remi, Elizabeth Dufour, que eren els directors de la publicació per a nens Coeurs Vaillants, atès que, pensaven que era un mal consell per als lectors que un protagonista d’una historieta no tingués pares, tal i com succeïa amb Tintín. Hergé s’incomodà amb el to familiar dels personatges Jou, Zette i Jocko i es trobà mancat de llibertat d’expressió. A partir del quart volum, derivà la tasca de nous capítols en els seus col·laboradors. Període en què Hergé dedica molt temps a la il·lustració de portades de llibres i revistes, o de treballs per a la publicitat, sota el segel de Atelier Hergé, ‘Taller Hergé’.

En temps de la guerra, hi havia mancança de paper, això féu que Tintín s’hagués de publicar en forma de tira diària de tres o quatre vinyetes en lloc de dues pàgines setmanals dins de Le Petit Vingtième. D’aquesta manera, es creava intriga amb els gags que incorporava més sovintejadament i incrementar el ritme de l’acció. Hergé va defugir tota controvèrsia i fixà la seva atenció més en els personatges. A partir del 1943, Hergé coneix Edgar Pierre Jacobs, dibuixant de còmics, a qui li encarregà la important tasca de revisió dels primers àlbums de Tintín. El 1944 s’interromperen Les aventures de Tintín després de l’ocupació de Brussel·les, atès que, les autoritats van decidir tancar Le Soir, diari regulat pel nazisme. Hergé fou arrestat almenys quatre vegades acusat d’ésser simpatitzant del nazisme i del rexisme. Aquest darrer, un moviment polític belga de 1935 que s’inspirava en l’integrisme religiós i defensava un sistema polític autoritari i corporativista. A causa d’aquestes acusacions, Hergé medità el seu exili a l’Argentina. Incorporà al seu equip Alice Devos que s’encarregava de traslladar al color les primeres aventures d’en Tintín. Gràcies a l’editor i combatent de la resistència, Raymond Leblanc, va ajudar a Hergé a què s’edités la revista «Tintín», amb suport econòmic i obtenint credencials antinazis per a publicar la revista. D’aquí que Hergé ajudés a companys seus i els contractés com a col·laboradors: dibuixants i redactors de la revista «Tintín», ara bé, sense acreditació en la publicació. Amb el temps, Hergé i veient la societat de consum, la innovació dels anys seixanta i el descobriment de la societat oriental, van fer que modifiqués la seva manera de veure el món. Ara va subrogar aquesta visió per una de més humanista i complexa. A mesura que les revistes s’incrementaven de vendes, el seu col·laborador Pierre Jacobs va exigir l’aparició en els crèdits, curiosament, Hergé s’hi oposà i va finalitzar aquesta fructífera col·laboració. La revista «Tintín» va suposar-li un esforç superior. Hergé patí uns mesos de crisi durant el treball de l’àlbum «Tintín al país de l’or negre», i el 1950, patí una nova crisi, ara durant el treball de «Objectiu: la Lluna». La revista «Tintín» va haver d’excusar-ne als seus lectors. D’aquí que el mateix any 1950 s’inauguressin els Estudis Hergé, amb la finalitat d’alleujar la feina del dibuixant. Els Estudis Hergé tenien diversos col·laboradors, com ara Bob de Moor. El 1954 apareixia «L’afer Tornassol», que alguns crítics la consideren la seva millor obra.


Hergé entrava en una nova crisi amb el trencament del seu matrimoni amb Germaine. S’anà refent amb l’enamorament de Fanny Vlaminck, una artista que treballava als Estudis Hergé. Hergé té malsons i visita un psicoanalista que li recomana abandonar la publicació de Les aventures de Tintín. Hergé, tossut en ell mateix començà a crear «Tintín al Tibet», que segons el propi autor és la seva preferida. El 1961 s’entrena la primera pel·lícula d’en Tintín amb Jean-Pierre Talbot, intitulada «Tintín i el misteri del toisó d’or», i posteriorment s’estrenen «Tintín i el misteri de les taronges blaves» (1964) i la protagonitzada per Jamie Bell: «Les aventures de Tintín: El secret de l’Unicorn» (2011), dirigida per Steven Spielberg.

Posteriorment, vingueren les pel·lícules d’animació que ajudaren a incrementar les vendes dels àlbums també. Gràcies a l’èxit de Les aventures de Tintín, Hergé va poder viatjar per Europa, els Estats Units, Taiwan, entre d’altres, per cercar inspiració per a nous àlbums. El 1975 es divorcià de Germaine i es casà amb Fanny Vlaminck dos anys després. És el 1983 l’any de la mort de Hergé, a la Clínica Universitària Saint Luc de Brussel·les, per culpa d’una anèmia que havia patit temps abans i que s’havia complicat en contraure VIH en una transfusió de sang. El 1987 la Fanny clausura els Estudis Hergé i crea la Fundació Hergé. Finalment el 1988 la revista «Tintín» deixà d’editar-se. Al llarg de la seva llarga carrera com a dibuixant, Hergé rebé el Premi Saint-Michel (1973), la Medalla rogenca de la ciutat d’Angulema (França), 1977 i fou nomenat Oficial de l’orde de la Corona a Brussel·les l’any 1978. El talen d’Hergé era de tal magnitud que arribava alguns dimecres al matí sense tenir res preparat i l’oficina del suplement tancava per la tarda. Es posava a treballar deixant intriga per a la següent tira còmica. Cada setmana un capítol amb un argument obert. Gràcies al mossèn que havia intercedit per ell al diari va enviar Tintín al país dels Soviets i al Congo. Hergé sempre focalitzà les seves creacions en fets, personatges i llocs que coneixia de primera mà. Fou educat en el catolicisme i escoltisme, i això influí en les seves creacions. Es diu que amb Tintín va crear el còmic europeu. Per evitar errors, va intentar plasmar als àlbums i vinyetes recreacions detallades i minucioses de cotxes, monuments, indrets que apareixen i que avui dia són visitats per tintinaires. Font de la documentació del seu creador, atès que no va viatjar gairebé mai. També prenia idees dels retalls de diaris i revistes de l`època. Menys Tintín, la resta són pures caricatures: el capità que veu, dos policies despistats, el professor sord, la cantant d’òpera que canta malament. Castafiore, «el rossinyol milanès», s’inspira en Maria Callas. Hergé estava fascinat pels descobriments com l’aviació o l’automòbil. És evident el seu gran treball de documentació i realisme.

Fins passats uns anys, Hergé no va ser conscient de la importància del personatge que havia creat, que anava més enllà de les tires còmiques. A través dels àlbums de Tintín, concretament, del seu principal protagonista, Tintín, Hergé va projectar els valors que tenien assumits els boy scout i que ell mateix, es va fer seus: així doncs, hi trobem la tolerància, l’amistat, la comprensió o el pactisme.

Les vinyetes combinen tota mena de plans i es manté la intriga fins a la propera. Pur llenguatge cinematogràfic.

Hergé havia posat molt d’ell mateix en el personatge de Tintín, d’aquí que no volgué que es reprengués, potser tampoc va preveure que el seu personatge estaria ben viu al cap dels anys, tot i que el boom de vendes dels seus àlbums foren l’any 1979. Esperem que en un futur es respecti la seva decisió.

L’any 1984 la Fundació Miró va inaugurar una exposició sobre el nostre personatge: «El museu imaginari de Tintín», considerat el primer gran acte sobre el còmic al nostre país. Molts artistes i intel·lectuals no van donar la seva aprovació que es portés a terme un acte cultural com aquell i adreçat a un públic infantil en una espai de caire intel·lectual i prestigiós.


Brussel·les sempre present en els àlbums de Tintín: la Place du Jeu de Balle del barri de Les Marolles, allí Tintín troba la maqueta de l’unicorn; el Parc Reial que trobem a «El ceptre d’Ottokar»; l’Hotel Metropole a «Les 7 boles de cristall»; l’observatori astronòmic d’Uccle a «L’estel misteriós». Demostren que Hergé es va inspirar sempre en llocs reals. Deixant de banda les polèmiques fruit de la casualitat o de l’infortuni, ningú dubta de la seva innocència que a l’igual que el protagonista de les seves aventures, tingué un èxit inesperat i quan mai va realitzar una aposta en ferm pel seu personatge, emperò, en Tintín era quelcom més, un personatge envoltat d’uns valors, amic dels seus amics, aventurer, viatger i valent, que ha arribat als noranta anys en plena forma i que continuarà regnant durant molt de temps, dins del món del còmic fruit d’unes aventures inspirades en un realisme proper, que diria el propi Hergé. Segons, la premsa en data del 21 d’octubre del 2013, el 2052 any en què es commemoraran els 70 anys de la mort d’Hergé els seus hereus donaran llum verda per tal de crear-se un nou còmic i per tal que en Tintín no passi a ser del domini públic. Així ho aportà la editorial Casterman, Nick Rodwell, director de Moulinsart, societat que preserva els drets i voluntats d’Hergé i amb l’autorització de Fanny Vlaminck, la vídua d’Hergé. Tant és, però els drets d’un artista s’haurien de preservar de manera indefinida, tal i com volgué en vida el propi Hergé i mai poder passar en mans del domini públic. Hergé va ésser el creador del personatge i ningú més hauria de poder posar-se en la seva pell i donar vida al reporter Tintín, per molt bé que ho faci. El jove Tintín seguirà viatjant dins del nostre imaginari col·lectiu, ajudant els més febles i acompanyat pels seus amics.



BIBLIOGRAFIA

-«L’afer Tintín», diari Ara, dossier, gener del 2019.

-«Aquell detectiu belga que tenia un fox terrier blanc...», Museu d’Història de Catalunya, Barcelona, 2013.

-«Llum i ombres de Tintín. El personatge d’Hergé fa noranta anys», Culturals, n.863, dissabte 12 de gener del 2019, dins La Vanguardia.

-«Habrá nuevas aventuras de Tintín en el año... 2052», el País, 21 d’octubre del 2013.

-ca.wikipedia.org





(Imatges extretes de: editorial Joventut, El Mundo)


EXERCICIS:

1. Realitza una breu presentació sobre el personatge de Tintín.

2. Qui era George Remi?

3. Quina és l'aventura que més t'ha fascinat d'en Tintín?

4. Escull un personatge dels àlbums de Tintín i realitza'n una descripció.

5. Cerca un personatge dolents dels còmics de Tintín i explica les seves accions.

6. Dibuixa una portada per a un àlbum de Tintín.

7. Crea una gamificació sobre Tintín.

8. Per què es diu que Les aventures de Tintín s'envolten de polèmica?

9. Escull una vinyeta d'una aventura que et fascini i descriu-la.

10. Fòrum: t'agraden els còmics de Tintín? Per què? Sinó, esmenta quin còmic t'atrau més. Raona la teva resposta.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;