Tot recordant Joan Duch i Arqués: el poeta de Juneda. Adreçat a tothom

El jove Joan Duch va veure truncada la seva trajectòria laboral i sobretot la literària per la maleïda tuberculosi, malaltia que tantes vides s’emportava ara fa unes quantes dècades. Tingué una vida efímera, però intensa, i plena de talent, on sobresortí en l’àmbit cultural de la Juneda de la seva època i ben aviat es féu un lloc entre els poetes més destacats de les terres de ponent, a la vegada, essent un clar exponent de la poesia noucentista.

Si en les darreres dècades ens han arribat exemplars a les nostres mans del poeta de Juneda, tot ha estat gràcies a la magnificent tasca filològica de Joan Cornudella i Olivart, que n’ha reivindicat la seva figura fins a col·locar-la al lloc que es mereix. Així doncs, ens han arribat de mà seva els volums “Antologia de poetes junedencs” (1994), de l’Editorial Fonoll; “Joan Duch i Arqués. Poesies” (1995), editat per la Universitat de Lleida; “Joan Duch i Arqués: obra dispersa: 1916-1929” (1999), publicat per Editorial Fonoll; a més de diversos articles en diverses revistes literàries, o ésser un dels que s’amagava darrera de l’organització de l’exposició en el norantè aniversari de la seva mort: “Exposició Joan Duch i la Juneda del seu temps 1899-1929”, però qui era realment Joan Duch?

Nascut a la vila de Juneda un 27 de novembre del 1899, al carrer Major número 24 de Juneda, era el segon de sis germans. Fill de pares botiguers. El seu nom de casa era conegut com a ca l’Adroguer. El seu avi Joan Arqués i Tort era un saberut que llegia diàriament la premsa, es caracteritzava per donar consells i exercir de jutge de pau a l’ajuntament, a la vegada, també participava de les activitats esportives i culturals de la vila, fins i tot, exercí de tinent-d’alcalde. Fou ell qui inculcà al jove Joan l’amor pels llibres i la inspiració per escriure sobre temes populars de Juneda.

Ben d’hora els mestres s’adonaren que Joan tenia art quan es posava a escriure, hi veien un escriptor en potència, i no s’erraren en la predicció. Acabats els estudis primaris a l’escola de Juneda, continuà l’aprenentatge als Maristes de Lleida. El 1914 estudià peritatge mercantil a l’Escola Superior de Comerç a Barcelona amb excel·lència. Finalitzà els estudis i comença a treballar al Banc de Barcelona, ubicat a la plaça Urquinaona. Joan Duch dedicava el temps lliure a perdre’s per les biblioteques, llegir i assistir a conferències, així com a anar a la tertúlia “Capvespre Junedenc” que cada dissabte no festiu es realitzava en els magatzems de “El Siglo” de Barcelona. Allí es reunien junedencs amb inquietuds culturals que residien a la ciutat comtal per motius laborals o d’estudis. Aquestes reunions es portaren a terme fins al 1920.

És interessant aturar-nos al 31 d’agost del 1919, ja que a Juneda se celebraren els primers Jocs Florals dins els actes de la Festa Major local. En aquest important certamen literari foren premiats entre d’altres Josep Carner, que guanyà la Flor Natural amb el poema “Ram de tres roses” o Guerau de Liost.

En aquella època en Joan vivia al carrer Banys vells, proper a l’església Santa Maria del Mar. Ja al 1917 escriu la primera crònica periodística de caire polític al diari republicà “El Ideal” de Lleida; i a l’octubre del 1918 dins el diari “El Pallaresa” veu publicada la primera narració breu, “El pastor de la masia”.

El febrer del 1920 Joan Duch retorna a Barcelona per treballar ara al Crèdit Lyonnais. Temps en què esdevé baixa per al servei militar, atès que li diagnosticaren un principi de turberculosi. El nostre poeta col·labora a la revista de to satíric “La Pubilla” de Juneda, on signa sota el pseudònim de “Le Chante Claire”. Durant aquest període, Duch compaginà la participació a la premsa lleidatana del moment, així doncs, podrem llegir els seus escrits dins “El Ideal” o “El Pallaresa”. El jove poeta aviat mostra les seves pretensions polítiques, és declara nacionalista d’esquerres. Es posiciona a favor de la classe obrera, critica el poder eclesiàstic i el seu fanatisme, ja que veu que limita el progrés dels joves.

Convé fer una especial referència al 19 de juliol del 1920, perquè Joan Duch formà part de la comissió que portà Àngel Guimerà a la vila de Juneda per ser homenatjat i posteriorment veure representada l’obra “Maria Rosa” al teatre Foment.

Els escrits a la premsa oscil·len des de la política, fins a la narrativa breu i a les cròniques d’informació agrícola. Ho veiem a “El Ideal” (1917-19) i a “El Pallaresa” (1918).

Inicià la vessant poètica amb tan sols divuit anys, publicant els primers poemes dins del setmanari l’Estel de Les Borges Blanques. És en aquest temps quan s’enamora de Dolors Cornudella, fet que es plasmarà en la seva poètica amb certa nostàlgia per l’amor perdut, la solitud i similars. Joan Duch es convertí en un lector assidu tant de la premsa com dels clàssics grecollatins, poetes orientals, així com també autors noucentistes per estar al corrent de les modes. Al jove poeta sempre se’l podia veure passejar amb un llibre a la mà. Els seus poemes començaren a poder-se llegir en revistes de les contrades lleidatanes: “Lleida” (1926), “Vida Lleidatana” (1926-29), “Pla i Muntanya” de Balaguer (1927-29), “Tàrrega” (1928).

L’octubre del 1926 s’edita el primer poema “El campanar de la vila”. A partir del 1927 esdevé el poeta capdavanter de la revista “Pla i Muntanya”. La revista jugà un paper destacat en la vida de Duch, perquè feren arribar un poema, “Moments de carrer” a la revista “Ressorgiment” de Buenos Aires, i d’aquesta manera, el jove poeta amplià l’horitzó poètic.

Duch també dedicà esforços a la traducció d’autors com Baudelaire o Kikakou, poeta japonès del segle XVII que escrivia “Haikais”. Alhora ho compaginava escrivint assajos sobre novetats literàries i la creació de narracions curtes. No acostumava a presentar-se en premis literaris, ara bé, li atorgaren el premi de l’Agrupació Cultural Lleidatana de Joventut Republicana. Rebé com a guardó la medalla d’argent per l’obra “Tríptic”.

El nostre poeta creava de manera infatigable, emperò la malaltia trucà a la seva porta i li tallà el ritme creatiu, tot i refugiar-se en la poesia quan la salut li permetia. Duch s’allunya de familiars i d’amics i es reclou en l’escriptura quan pot. Es veu obligat a desplaçar-se a Encamp, Andorra per cercar un remei a la malaltia. Allí es fa amic del poeta Melcior Font, periodista, poeta i traductor, redactor de “La Veu de Catalunya” i del setmanari infantil “Jordi” i de sa germana Magda, que a la vegada l’inspirarà. El 1928 el seu germà el va a buscar a Andorra, es troben a Organyà, però en la tornada recaigué i arribà la mort, el 19 de gener del 1929. El seu traspàs tingué un considerable ressò en les revistes “Lleida”, “Vida Lleidatana”, els diaris “La Veu de Catalunya”, “La Publicitat”, “La Nau”, les publicacions comarcals “Pla i Muntanya”, “La Veu de l’Urgell” de Mollerussa i “Ressorgiment”, la majoria de les quals havien vist publicats en vida poemes d’en Joan.

El 25 de maig del 1931 i gràcies a la tasca sense preu de Melcior Font, que vetllà perquè els amics del poeta, com Pau Guimet, de la revista “Vida Lleidatana”, editessin un recull de poemes escollits per l’autor poc abans de morir, intitulat “Les hores gerdes”. Val a dir que tot i que Duch tenia reconeixement com a poeta, no s’atrevia a editar un recull de poemes, atemorit per la crítica. Catorze d’aquests poemes inclosos ja aparegueren a “Pla i Muntanya” amb d’altres títols, i vint-i-vuit eren esbossos creatius que reescrigué per a l’obra. A través d’aquest poemari hi trobem exemplificats els temes següents: el temps, l’estació, el paisatge humanitzat, poesia meteorològica d’estil carnerià, la natura personificada, el món rural, cants a l’amor mitjançant el paisatge, la meditació a través de la contemplació, la mort ancorada a l’anyorança per tot el que ha viscut, la descripció d’espais junedencs: el campanar, les fonts del terme, els carrers... to nostàlgic i espiritual. Així doncs, el poema “Moments de carrer” és un homenatge al carrer Major de la vila.

La poètica de Joan Duch mostra la influència maragalliana, es plena de descripcions verdaguerianes i de la visió de la novetat que aportaven els noucentistes. Si Duch des del punt de vista poètic es mostrava més melancònic, pel que fa a la poètica interior, estava copsada per l’obsessió per l’amor, força normal a la seva edat. Queda evidenciat que en la poesia de Duch, com també la seva carrera vital, té reminiscències d’altres poetes que moriren joves: Màrius Torres o Bartomeu Rosselló-Pòrcel, i que foren coneguts postmortem.

Duch fou un poeta d’influència noucentista i que tenia com a referents per crear el seu art a Guerau de Liost, al seu admirat Josep Carner, a qui imità i recreà en els versos, Magí Morera, Joan Salvat-Papasseit, Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Sebastià Sánchez-Juan, Tomàs Garcés, Jaume Agelet, Eugeni D’Ors, Josep Maria de Sagarra o Joan Llongueras, els simbolistes francesos: Baudelaire, Verlaine, o els orientals Enomoto Kikakou i Rabindranath Tagore, entre d’altres. Tingué un paper valuós dins el renaixement literari lleidatà.

Pel que fa a la seva obra, podem trobar dues etapes ben diferenciades:

Una primera que abasta de 1916-1919, de recerca, on Duch escriu articles periodístics. Situa la prosa per davant de la poesia. Col·labora a la revista satírica “La Pubilla” de Juneda, on edita retrats d’habitants de Juneda. El 1917 a la premsa lleidatana escriu articles sobre fets viscuts al poble o a Barcelona, mesclades amb cròniques polítiques o de caire literari. També trobem poemes d’estil maragallià.

Entre 1918 i 1919 Duch reprèn l’article periodístic, ara escriurà cròniques agrícoles, reflexions polítiques o ressenyes culturals. Lliura el conte “El pastor de la masia” per a “El Pallaresa”, que imita les narracions curtes modernistes. Obra oberta a diferents interpretacions.

Una segona etapa que va del 1926 al 1929. El poeta es reclou en la literatura per foragitar els problemes de salut. Segueix escrivint poemes. S’editen una setantena de poemes entre l’octubre del 1926 i el juny del 1929 repartits entre les revistes: “Vida Lleidatana”, “Lleida”, “Pla i Muntanya”, “La Veu de Catalunya”, “Tàrrega” i “Ressorgiment”. Alguns d’aquests poemes seran els elegits per la selecció que posteriorment conformarien el volum “Les hores gerdes” (1931), poemari on a través del paisatge ens parla del seu amor. Duch es capficava en trobar un llenguatge i estil personal. En són una mostra la insistència per recrear versos, el to intimista quan ens parla de l’amor perdut, la presència de paisatges vitals rurals com en Jacint Verdaguer, l’aparició del record o bé l’acceptació de la mort. Altrament, Duch també explanà en els seus versos l’optimisme, la sinceritat i la ironia. Al mateix temps estava marcat pel to popular i d’aquí que alguns dels poemes semblin cançons populars. Darrere dels versos del poeta junedenc ens mostrava la vida, el fet biogràfic, el dolor, l’esperança i les ànsies per guarir-se, tal i com afirmà l’estudiós Joan Cornudella. Quan Duch perd aquesta esperança per viure, la poesia esdevé més melangiosa.

Duch com en Josep Carner, Salvador Espriu, Agustí Bartra i tants altres, era un perfeccionista, i retocava alguns versos per millorar-los. D’entre les composicions estròfiques més emprades pel nostre poeta trobem la quarteta de versos heptasíl·labs i el quartet, quatre versos isosil·làbics, estrofes que abundaven en les cançons populars o corrandes. Però per la poètica de Duch traspuaven el sonet, l’apariat, la sexteta, o l’innovador haikai o haikú, que fou descobert per Josep Maria Junoy el 1920 i l’introduí a la poètica catalana. Els poemes que escrivia Duch podien tenir quatre, cinc, set, vuit, deu, onze (hendecasíl·lab) o tretze síl·labes (alexandrí).

Joan Duch, poeta junedenc de cor i d’ànima, efímer, prolífic, sensibilitzat, polititzat, rural, modern, perfeccionista, enamorat, desaprès, vindicat i sobretot, talentós, ens va llegar uns versos exemplars, uns poemes escrits amb una joia que l’honora, com aquelles cantarelles populars que ens arriben, i ens arriben per quedar-se. És un plaer poder-los llegir i gaudir en qualsevol moment, versos d’una extremada bellesa, aquests són els adjectius que millor resumeixen la poètica d’un rapsode que estimava el seu poble i que de fet, va treballar pel seu poble, Juneda.

Josep Maria Corretger Olivart

3-7 Juliol del 2017

ALBA

Claror sonora d’ocells.

Mirada d’enamorada.

Vertigen dolç d’orenells,

que mullen la matinada.

Fulles dels arbres, joiells

de la llum, galta gemada.

(“Les hores gerdes”, 1931)

BRUNA PAGESA COLRADA...

Bruna pagesa colrada

de tendres clarors del prat

t’agencen d’enamorada

mil roses de voluptat.

Turgent et dóna la sina

un aire lleu de renou,

talment la sentor divina

de l’aigua dintre el pou.

Ardida ta passa dansa

al ritme pur del teu flanc.

L’alè de la cobejança

et mulla els llavis de sang.

Ton cos olorós de l’herba

que portes al davantal

es blinca al vent que l’enerva

talment com un arc triomfal.

(“Vida Lleidana”, 15 de juny del 1929)

MA VILA DE FESTA

Festa Major

Dia clar, roent de festa

com esclat de riallada

i follies que el cor gesta

al caient de la vesprada.

Jorn gentil, encès d’ocells

neguit del pastor que enyora

els molsuts llavis vermells

al dolç bes de sa pastora.

Ja davalla amb ses ovelles

quan al pla ballen sardanes

el dringar de les esquelles

acompanya les campanes.

I donzelles enramades

que pintegen suau cançó

reparteixen flors gemades

en passar la processó.

S’ou la música encisera

els esplais de les fontanes

i la guatlla cridanera

en les sembrades foranes.

(“L’Estel, 30 de setembre del 1917)

(Imatges extretes del dossier de l'exposició del norantè aniversari)

BIBLIOGRAFIA:

.CORNUDELLA, Olivart, Joan, (1996). Joan Duch i Arqués (1899-1929), un poeta noucentista oblidat, Reduccions. Revista de poesia, número 68, Vic.

.DIVERSOS, (1994). Antologia de poetes “junedencs”, Pagès Editors, Lleida.

.DUCH i Arqués, Joan, (1995). Poesies, Biblioteca Literària de Ponent 1, Universitat de Lleida, Lleida.

.DUCH i Arqués, Joan, (1999). Obra dispersa 1916-1929, Editorial Fonoll, Juneda.

!!EXERCICIS:

1. Destaca cinc aspectes de la vida i obra del poeta Joan Duch.

2. Per què se l'anomena el poeta noucentista oblidat?

3. Quines són les principals característiques literàries en la seva obra poètica?

4. Quins gèneres literaris va cultivar i per què?

5. Pots esmentar les autors que més el van influir?

6. Per què el podem anomenar "el poeta del poble"?

7. Opinió: què t'han semblat els tres poemes que s'aporten en aquest article? Raona la teva resposta.