EL CONTE: MODERNITZACIÓ DE LA LLEGENDA DE SANT JORDI
LA BANDA D’EN MARTÍ
Hi havia una vegada en una ciutat molt llunyana del Vallès Occidental una noia, la Júlia que vivia en una petita urbanització a dalt d’una muntanya de la ciutat de Rubí, s’anomenava Castellnou. Aquella urbanització estava tota envoltada de petits xalets fruit de l’especulació urbanística que hi va haver anys enrere i també d’una gran massa boscosa que quan feia mal temps o al vespre espantava al noi més valent de Rubí.
Un dia la mare de la Júlia, la Ramona va dir a la seva filla si podia anar a comprar a la flequeria més propera que hi havia de casa, però tot i això, no quedava més aprop d’un quilòmetre i mig, és l’inconvenient que tenien les urbanitzacions, a més, a l’entorn hi havia un petit bosc amb pins molt alts que espaordia a qualsevol. Mentre la Júlia es disposava tota eixerida a creuar un carrer per portar a terme l’encàrrec de la seva mare, va veure un grup de heavy metals amb motocicleta que s’acostaven a prop del seu barri. La Júlia que era una noi molt maca, atractiva per ser una alumna de tretze anys, estudiant d’ESO, era la nineta dels ulls de casa seva, pel seu germà no estaven tant. Ella tota esparverada va accelerar el ritme sense contemplacions, però els heavies van adonar-se de “la petita donzella” i van decidir fer una volta de coneixement pel barri i així dissimular que la seguien. Ella va dir:
-Uf, estic tranquil·la! Sort que han marxat aquests eixelebrats.
Llavors va seguir la seva caminata sense més miraments fins que uns minuts després va sentir:
-Atura’t, maca. On va una bellesa com tu tota sola per Rubí, ja ja ja –va dir riente el capitost dels heavies-.
-Vaig a comprar pa per la meva mare, que no es troba gaire bé –Digué la Júlia amb una mica de por-.
Uns instants després, el heavy Martí va agafar bruscament la Júlia i la va pujar a la seva Harley Davidson del 66. La tropa va anar a fer un vol i desaparegueren amb celeritat.
Les hores passaven amb rapidesa i la Júlia no retornava a casa. La mare va anar a parlar amb els guàrdies rurals de l’ajuntament de Rubí que fes el pregó a veure si algú havia vist la seva filla. Allò no podia ser.
Un dia després, el heavy Martí va anar a l’ajuntament i va demanar un circuit d’esbarjo per a les seves motos i un local per tal de fer-hi vida santa. L’alcaldessa de Rubí va veure que allò era un mal negoci i va demanar una recompensa, un premi a qui pugués vèncer al heavy Martí que tenia atemorida tota la població de Rubí i que s’amagava al seu cau, al bosc que encerclava l’IES JV FOIX.
Tres dies després, i sense tenir més notícies sobre la Júlia i les malifetes d’en Martí i la seva tropa, es presentà a l’ajuntament un noi capaç de tornar la princesa al seu palau. Era tot un desconegut, un xicot que havia sentit el pregó de l’ajuntament i s’havia sentit cridat per l’ànima i esperit de Déu. El que havia de ser el nostre heroi va infiltrar-se a la urbanització de Castellnou i va esperar aconteixements. Va disfressar-se de pidolaire i es va col·locar uns bitllets en una petita plata de vímet i va posar-se mans a l’obra. No va passar res el primer dia, ni el segon ni el tercer, però al quart aparegueren, més ben dit, se sentiren uns sons motoritzats, era el zum-zum d’aquells motors amb so registrat i copyright de les Harleys. No tardaren en donar-se a conèixer a aquell petit pidolaire.
-Escolta, noi! Què hi fas aquí! No veus que no és el teu territori, aquest? –va dir amb un català rovellat i tirant a espanyol.
-No sé què diu, no entenc el seu dialecte, només vull guanyar-me la vida –Digué el noi-.
En Martí féu una senyal amb el cap d’assentiment i dos esbirros de la banda van colpejar diverses vegades al xacal. Ell es queixava i feia veure que plorava, això va fer dessistir als heavies en la seva croada per intimidar-lo.
Uns instants després, la banda de moters van marxar. El noi va agafar la seva bicicleta portátil que tenia amagada sota la manta que l’ajudava a tapar del fred i es va decidir a seguir-los fins al seu cau.
Arribaren al bosc, al mig hi havia una petita cabana i a dins hi havia la noieta, la Júlia, tota espantada, la seva cara ja ho deia tot. En Martí tenia ganes de marxa i la Júlia que ja era tota una dona, alta, formosa de cos, amb pits arrodonits, es temia el pitjor. I tenia tota la raó, en Martí va fer fora de la cabana dos dels seus ajudants, mentre la resta feia ruta pel barri i la va agafar pel braç i la va tirar de mala manera a sobre del llit. Llavors, li va estripar mig vestit i va la va deixar mig descoberta del pit, en Martí veient un pit turgent i gros va fer-se la boca aigua. La volia grapejar, potser quelcom més. Però en aquell precís moment, va sentir un fort soroll a fora, va aturar-se i va sortir per mirar a veure que passava mentre deixava el destí de la noia com si fos un televisor, en stand-by, en espera.
A l’entrada de la cabana hi havia els dos heavies que vigilaven capcots, sense coneixement. El noi va tirar-se a sobre d’en Martí amb un coco a la mà i apuntant en direcció a la cara del heavy, aquest darrer no va poder reaccionar i va caure sense més pensaments a terra. El noi va petonejar a la noia que encara es trobava en estat de xoc. La va ajudar a tapar-se, a vestir-se, ja que estava mig nua i ràpidament la va agafar i van fugir cap a la població amb la moto d’en Martí.
-Hola, com et dius noi? M’has salvat la pell d’aquells malasang de heavies.
-Em dic Jordi i vaig sentir el pregó, he vingut per salvar-te.
Llavors, el Jordi va retornar la noia a la seva mare que l’esperava impacientment i els va lliurar una rosa a totes dues. Ella li va dir que si el proper cap de setmana podien quedar i ell va dir que s’ho pensaria, però que podia ser un sí. I així finalitzà l’aventura de la Júlia a la població de Rubí, que portà la barra de pa a la seva mare i que ara no va mai sola pels carrers, almenys, porta el mòbil connectat. En Jordi rebé de l’ajuntament un diploma pel seu valor i ajuda per vèncer els heavies. I finalment, acaba la història… ah, sí, i els heavies capitanejats per en Martí fan tasques socials i educatives pels carrers i places de la població i reparant algunes de les seves destrosses com ara: realitzar grafits en llocs on no tocava, reparar bancs de les places, netejar tifes dels carrers, essent la riota de tothom i passant vergonya. La Júlia i en Jordi acabaren sent parella, però això ja és una altra història.
