ELS XOPS
El
xop més vell de la pollancreda es va morir. Temps ha que malaltejava. Ara queia
una fulla, ara una altra. El xop s’anava quedant a poc a poc nu sota el sol.
Els ocells abandonaven de mica en mica el recer,
abans verd i poderós, de les seves branques: defugien fatigar-lo. O potser era
por de la feblesa del xop? El vell no els protegiria ja amb eficàcia contra les
llevantades. I moribund es va trobar un dia en solitud, sense cants. La gralla
era l’única a fer-li, de tard en tard, una visita. Arribava de nits i espantava
el xop amb l’aleteig del seu plomatge negre. Li contava disbauxes de les corts de la lluna, follies dels núvols, mesquineses de l’amor d’Oberó. Gronxat per la
xerradissa malèvola, l’arbre encetava una becaina.
La gralla el picotejava aleshores amb el maligne bec vermell, fins a
despertar-lo. I el vell l’avorria i la va témer.
“Què fas, xop?”, -li preguntava, tot passant, a la matinada, el vent suau
llevat de fresc. “Ja ho pots veure, la cloc-piu” -responia, invariable, el
filòsof. I fent-la, es va morir. Tota la nissaga plorava: un plor d’arrels,
molt harmoniós, sense enfarfec, molt
íntim. El gripau, l’herba, la rosada, Titània (i, fins i tot, l’engruna de
riera que passa, esgarrifada i prima, a frec del tronc) s’associaven al dol de
la pollereda. “Jo estic que la gralla li accelerà la fi” -sentenciava que la
gralla li accelerà la fi” -sentenciava el gripau. “Tant se val!” -atenuava el rou.
“Una hora o una altra s’havia d’acabar, aquella existència ufanosa.” “Tots som mortals” -afegia amb
resignació, l’herba de les mil petites veus. Titània va mormolar en anglès una jaculatòria. “I a quant puja l’herència de
l’avi?” -indagava Jaume Poll, un cop
els xops es varen quedar sols. “Xst, no tens respecte. Davant la seva carcassa,
encara, i els infants” -va remugar l’assenyada Pollancra, la seva dona. “Deixem
ara els interessos.” La bona mare es dirigia després als fills i manava: “Repasseu
la lliçó d’avui.” “Pertanyem a la família de les salicàcies, de les salicàcies.
I cadascú de nosaltres té dret a un nom genèric en llatí: populus nigra”
-recitaven els menuts, unànimes. “Nigra, germans” -corregia sense motiu el més
llest i estudiós d’ells. “Ja ho dèiem, ai, ai” -es defensaven els altres. L’amo
pagès arribava. “Ja és mort del tot” -va dir, mirant l’avi xop. “Caldrà
renovar-lo.” I amania, amb molta calma la destral.
[ESPRIU,
Salvador (1984). Petites proses blanques, Lectures Moby Dick, La Gaya
Ciència SA, Barcelona]
[Crèdit
fotogràfic: Pitu]
EXERCICIS:
1.
Realitza un resum d’aquesta narració d’en Salvador Espriu.
2.
Quin és el tema principal d’aquesta narració? Com ho saps? Aporta proves.
3.
Què significa l’expressió: “el vent suau llevat de fresc”? Si cal, ajuda’t d’un
diccionari.
4.
Explica què volen dir quatre paraules assenyalades en color lila que
desconeguis.
5.
En aquesta narració, Espriu esmenta diversos personatges que tenen un nom
propi: Titània, Oberó, Jaume Poll. Esmenta qui són i si tenen algun missatge
amagat que ens vol traspassar l’autor dins de l’escrit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada