[Imatge extreta de: TV Costa Brava]
A la premsa és on trobem més textos de caire argumentatiu. Els gèneres
d’opinió que trobem de manera sovintejada són els següents:
L’ARTICLE D’OPINIÓ
És un article on un col·laborador d’un diari en concret expressa
opinions, judicis, o idees personals sobre temes d’actualitat o d’interès
general. En l’escrit es tracta d’un fet o notícia d’actualitat, quelcom
anecdòtic viscut per l’autor/a, una crítica a alguna cosa succeïda, denúncia
d’algun esdeveniment, reflexió sobre alguns aspectes quotidians.
.L’editorial
És un article d’opinió on s’expressa la posició de la revista o diari
sobre un tema d’actualitat. Mai va signat, i està creat pel consell de redacció
de la publicació en representació dels periodistes que hi treballen. Apareix
editat a les primeres pàgines del diari, molt proper a la portada. Compte, que
un editorial és masculí, no confondre amb l’empresa que edita llibres, la
editorial.
EDITORIAL
El català, en hores baixes
Diari Segre, 30 de novembre del 2025
L’ús habitual exclusiu del català
ha retrocedit a pràcticament tots els territoris de Catalunya, segons els
resultats de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població 2023 publicats
dijous. Només les denominades comarques centrals registren el mateix percentatge
que en el sondeig anterior, que data de 2018, amb un 59,6%, mentre que la
caiguda és generalitzada a la resta. Destaca el descens de les comarques de
Girona, que passen del 54,1% al 45% d’ús habitual del català, i l’Alt Pirineu i
Aran, que baixa del 58,8% al 50,5%. I si ens hem d’alegrar d’alguna cosa és que
a Ponent, així com Alt Pirineu, Terres de l’Ebre i la Catalunya central, són
els únics territoris que superen el 50%. A l’altre extrem s’ubica l’Àrea
Metropolitana, amb la llengua per sota del 25% d’utilització. Són dades
preocupants, que donen molt a pensar i que demostren que alguna cosa, o moltes
coses, no s’estan fent bé si només un de cada dos habitants de Catalunya
utilitza la llengua pròpia de forma habitual. En primer lloc hem de fer autocrítica
i reconèixer que no ens costa gens, o molt poc, canviar d’idioma quan
l’interlocutor se’ns dirigeix en un altre. Una cosa seria educació, en el cas
que no ens entengui en català, i una altra submissió, si ho fa per posar-nos a
prova o només per tossuderia. També és habitual que no utilitzem la llengua
autòctona si qui tenim davant ens sembla “diferent”, ja sigui pel color de pell
o pels seus trets físics que l’identifiquen com d’un altre país. Però, a més
del que puguem fer a nivell individual, calen més iniciatives de les
administracions, i més ara que la Generalitat té un departament de Política
Lingüística que ha de vetllar per l’ús i difusió de la nostra llengua.
I aquí també seria necessari fer un toc d’atenció a la
Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) ja que TV3 o 3CAT, com es
denomina ara i com a servei públic que és, s’hauria de preocupar més perquè
primi el català en tots els seus àmbits. I no ens referim només a la
“competència” del castellà. Només cal mirar la graella de programes, tant
actuals com anteriors, per comprovar que l’anglès guanya terreny a passos
gegantescos a costa del català. Aquí van alguns exemples: Eufòria Dance
Kids, Eufòria Dance Street, Epic Nails, Bricoheroes, Coolhunters, Love
Cost, Cover... I segur que al Diccionari de l’Institut
d’Estudis Catalans (DIEC) és fàcil trobar paraules per traduir aquests títols.
Per cert, aquesta eina bàsica per a la llengua acaba d’aprovar la inclusió de
vocables com manga, jacuzzi, aiguagim, taitxí, wok, sushi, mozzarella, búfala, caputxino o falàfel. Està
molt bé que el DIEC s’adapti als usos quotidians però costa entendre que
paraules tan arrelades a Ponent com tiet o tieta no
hagin estat acceptades encara.
.La columna
És un article d’opinió que està redactat per una persona que col·labora
de manera habitual a la publicació, i que disposa d’un columna fixa, a diari, o
bé, de manera setmanal. Per exemple, recordem les columnes d’èxit d’en Josep
Maria Espinàs escrites en diaris com l’Avui i més tard a El Periódico de
Catalunya, publicades diàriament.
Miquel Pueyo
La broma de Lleida
Diari Segre, 14 de desembre del 2025
La boira és més que un fenomen
atmosfèric: és una manera de mirar. Fa anys, a Lleida en dèiem “broma” i en
coneixíem una tipologia tan àmplia –encelada, gebradora, pixanera, terrera– que
semblava un parent proper, d’aquells que canvien d’humor sense avís previ. Els
escriptors de Ponent l’han convertida en un espill del nostre caràcter: Agelet
i Garriga hi veu una bresca sensual; Màrius Torres, una fidelitat espiritual;
Viladot hi endevina un lloc on ens defensem de nosaltres mateixos. Fins i tot
Josep Vallverdú, que la qualifica d’“immensa presó”, explica que la boira posa
a prova el pensament, la paciència i la resistència íntima.
Tanmateix, hi ha un consens
antic: la boira s’ha d’experimentar caminant. Sense presses, pels camins de
l’horta, a la vora de les séquies, entre el brancam humit i els camps adormits.
És aleshores que l’entorn de la ciutat recupera un tempo primitiu i els sons
–una campana que repica, un motor que remoreja– arriben com si vinguessin de
molt lluny, difuminats per un coixí espès i misericordiós. El món, sota la
boira, es fa més habitable i afavoreix una coexistència delicada entre vius i
morts, un espai simbòlic en què els que som i els que ja no hi són poden
caminar plegats sense espantar-nos.
Durant anys he sortit de nit amb
les gosses de casa i si hi ha boira nocturna, torno a experimentar aquella
invisibilitat confiada que em porta records de la infantesa: el fanalet
minúscul a la cantonada del carrer Tallada, el fum de la locomotora barrejant-se
amb la broma suspesa, la mà de mon pare a la meua mà. La boira té aquesta
facultat: plegar el temps com qui doblega un llençol i fa conviure el nen que
vaig ser amb l’home que soc.
Recordo la Quera, la meua primera
gossa, negra com el carbó. Aquell matí en què les seues pupil·les van quedar
cobertes per un retall de boira vaig entendre que, en la mort d’un gos, hi ha
un gest suau de la natura perquè l’adeu no sigui tan dolorós.
Potser per tot plegat la boira
actua sobre nosaltres com una pedagogia de lentitud. Ens obliga a afinar els
sentits, a escoltar abans de veure-hi, a caminar sense jutjar. Fins i
tot, també ens recorda que avançar no sempre vol dir córrer: de vegades,
simplement acceptar que, sota aquesta volta humida, la vida continua, obstinada
i misteriosa.
LA CARTA DEL LECTOR O LA CARTA AL DIRECTOR
Són cartes escrites pel lector on s’expressa l’opinió, es comenta
quelcom, es presenta una queixa, un agraïment, s’aporta matisos a alguna
notícia. Sempre versen sobre un tema d’actualitat, ja sigui a nivell mundial,
nacional, o del teu poble o ciutat. En d’altres ocasions, poden tractar sobre
temes més personals. És una de les seccions més llegides d’un rotatiu. Acostumaven
a començar dient: “Senyor director/a”: però en algunes publicacions ja s’ha suprimit
aquesta mítica entrada i ja s’entra de manera directa als articles dels
lectors/es.
Imma Monsó
És agradable, enmig de la calor, descobrir nous autors que no has llegit encara. I aquest estiu he descobert una escriptora catalana, l’Imma Monsó, que m’ha agradat molt i de la qual no havia llegit mai res. Les tres novel·les que, gràcies al bon servei de les biblioteques municipals, he resseguit són Tot
un caràcter, Un home de paraula i L’aniversari, i el recull de contes Millor que no m’ho expliquis. El ric lèxic de l’autora, la seva ironia, la cultura que traspua, els arguments que trama amb uns desenllaços molt ben trobats i la descripció dels personatges des d’una fina sensibilitat femenina, m’han captivat. Em sembla que he topat amb una molt bona escriptora de casa nostra. I ha sigut una lectura fàcil, amena. Bona per a l’estiu. Del tot recomanable.
Maria Àngels Manén Folch, Barcelona
Sobre el joc del Pokémon Go
És al·lucinant que un joc pugui moure’s i estendre’s tan ràpidament per tot arreu. Déu n’hi do, la capacitat d’aquesta tonteria d’induir nens, joves i adults a jugar-hi.
Des de fa poc ja tenim aquí el joc de manera oficial. Tant els Mossos d’Equadra com la Policia Nacional han començat a difondre entre els ciutadans consells pràctics per evitar perills a la via
pública. Alguns dels problemes registrats fins ara estan relacionats amb la invasió d’espais privats o restringits, com les comissaries. Una autèntica bogeria.
Anna Maria Muntada Batlle, Granollers
N.B. Pots ampliar sobre aquest gènere
periodístic en el següent enllaç:
https://sites.google.com/a/xtec.cat/exercicis-de-catala-i-castella-cam/cartes-al-director
LA CRÍTICA
És un escrit que emet un judici de valor sobre quelcom que s’ha vist o
llegit: un llibre, una film, una obra de teatre, un concert de música, un
programa de televisió, una exposició d’un museu, entre d’altres. Sempre pel que
fa a l’aspecte artístic o cultural. El crític plasma la seva opinió atès que ho
ha viscut, o bé, se’l considera un expert en aquell tema, posteriorment,
justifica allò que relata d’acord amb el seu criteri. En tota publicació hi ha
els crítics especialitzats en literatura, música, cinema, teatre.
CRÒNICA
Lax’n’Busto obre la càpsula del temps
El grup de pop-rock en català,
format el 1986 al Vendrell, transporta a l’adolescència al públic del festival
de Cap Roig en el seu retorn als escenaris més de 20 anys després
El concert de Lax’n’Busto que va
tenir lloc ahir al Festival de Cap Roig. / José Irún
Tatiana Pérez
Calella de Palafrugell13 D’AG.
2025
Lax’n’Busto fa anys que s’han guanyat el cel. No necessiten innovar ni
muntar parafernàlies amb jocs de llum i pantalles a l’escenari
per adaptar els concerts al 2025 perquè el què toquen ho toquen molt bé i això
és el que volien escoltar els més de 2.000 espectadors, que van esgotar les
entrades al festival de Cap Roig.
La seva música, de sempre. I prou.
La quinta gironina, i algun de fora la província, dels 80s i 90s va obrir
la càpsula del temps tornant a escoltar en directe les cançons de Pemi Fortuny
i companyia. El grup de pop-rock en català, format el 1986 al Vendrell, ha
tornat després de més de 20 anys gairebé per casualitat. Uns concerts solidaris
a Luz de Gas van ser els detonants de l’inici d’una nova gira, amb poques
actuacions, davant l’aclaparadora resposta dels seguidors de la popular banda i
els jardins botànics de Calella de Palafrugell en
van ser testimoni. «Moltes gràcies per la rebuda, no ens en sabem a venir
d’aquesta gira. Tot ha sortit molt fluït. Si l’any passat ens arriben a dir que
seríem aquí aquesta nit, no ens ho hauríem cregut. Val la pena per vosaltres i
per nosaltres. Va passant el temps, però aquí seguim», va assegurar
Pemi als seus 59 anys. Miami Beach, Més que la meva sang, Tinc
fam de tu, Emiliano Zapata, Júlia, Trepitja
Fort, Per una copa, La meva terra és el mar, Llença’t...
No n’hi havia de preferides. Totes van ser igual de celebrades,
cantades i ballades. Els «boomers», sobretot els «grandets», «anaven
molt forts».
L’ACUDIT GRÀFIC
És una il·lustració que trobem en una publicació,
generalment, un diari o revista, on es realitza una crítica de caire humorístic
sobre una notícia vigent o un fet quotidià. És l’autor/a qui decideix què
plasmarà a la imatge, i que sovint, pot acompanyar amb diàlegs breus, per tal
que s’entengui millor. Apareix en les primeres pàgines del diari, a les pàgines
d’opinió.
[Diari El 9. Febrer del 2003]
LA TERTÚLIA
La trobem en les programes radiofònics, de televisió, o
també, de manera presencial. Són un grup de persones que es reuneixen per a
conversar o discutir sobre un tema d’actualitat o quelcom específic. Un
exemple, seria quan es pregunta als polítics en un programa de televisió
pautats per un temps d’intervenció. Les persones que participen en una tertúlia
s’anomenen tertulians o contertulians. Acostumen a ésser gent intel·lectual,
artistes, científics, sociòlegs, psicòlegs, analistes, i de cert renom dins del
seu àmbit.
[Extreta de: clubedacriatividade]
EL DEBAT
Quan en un programa de ràdio o televisió trobem dues o més persones que
parlen sobre un tema. On cadascú aporta la seva posició i defensa la seva tesi.
En època de campanya electoral, s’acostumen a realitzar debats polítics amb els
candidats.
[Agència
EFE: Quique García]
[Adaptat
de: DIVERSOS (2023). Situacions. Llengua Catalana i Literatura 2. Llibre de
consulta, Vicens Vives, Barcelona]
EXERCICIS:
1. Explica amb les teves paraules què és un
editorial.
2. Qui escriu en una columna?
3. Llegeix la columna de Miquel Pueyo, La broma
de Lleida, i explana de què tracta.
4. En què consisteix una carta al director?
5. Redacta una carta al director/a per a un diari.
6. Cerca una carta al director en premsa que sigui
positiva i resumeix el seu contingut.
7. Què és una crítica?
8. Quina és a finalitat de l’acudit gràfic? On el
podem trobar?
9. Comenta la diferència que hi ha entre la
tertúlia i el debat.
10. Digues si són certes o falses les següents
afirmacions.
A) L’editorial sempre està escrita pel director/a del rotatiu.
B) L’editorial aporta l’opinió d’una persona en concret del diari.
C) En una columna hi pot escriure tothom que ho desitgi.
D) En una carta al director/a sempre hi apareixen crítiques.
E) L’explicació sobre una obra de teatre s’anomena crítica.
F) Només podem trobar crítiques de cinema, música i cine.
G) Una acudit gràfic és una tira còmica i apareix a les pàgines finals
del diari.
H) En una tertúlia hi poden participar tota mena de persones sense ésser
experts en un tema.
I) En un debat no és necessari
que els participants parlin per torns.
11. Corregeix les afirmacions que són falses de l’exercici
anterior.
12. Digues quin tipus de gènere d’opinió és el
següent escrit i per què.
BURILLES A LA PLATJA
M’agradaria informar els fumadors que la
sorra de la platja no fa desaparèixer les burilles de cigar que aquests senyors
hi deixen, ni les enterra al fons de tot. Ni tan sols les dissol. I és molt
desagradable estendre la tovallola i trobar-se aquesta marranada. I ja no
diguem dels nens que juguen amb la sorra i se les troben. ¿Tan difícil és
sortir a fumar fora de la platja? ¿O dur una capseta per emportar-se les
burilles? També podria preguntar si no poden estar-se una hora o dues sense
fumar, però això seria un altre debat. Que fumi qui vulgui però que no embrutin
la platja. És una qüestió higiènica. La platja és de tots i tots tenim dret a
tenir-la neta.
Jordi Aznar Martínez, Barcelona
13. Autoavalua’t: aporta els dubtes que t’hagin
sorgit durant el treball de la present fitxa dels gèneres periodístics.
