Treballem la llengua i literatura catalanes: Les quatre grans cròniques. Adreçat als de literatura

LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES

A l’edat mitjana el coneixement dels fets històrics depenia de les versions idealitzades que es transmetien a les cançons de gesta. En català no existeixen mostres d’aquesta literatura popular, emperò, en trobem algun rastre a les obres redactades pels cronistes posteriorment.

D’altra banda, en literatura culta, trobem precedents de la historiografía catalana medieval en les cròniques que els clergues escrivien en llatí i que a vegades traduïen en català. És al monestir de Ripoll, que a partir del segle XI esdevingué una important escola historiogràfica, allí es redactaren diferents versions en llatí i català de les Gesta comitum barcinonensium et regum Aragoniae, d’entre 1267 i 1283. Aquesta obra, juntament amb la traducció al català de De rebus Hispaniae, realitzadal’any 1268 per l’arquebisbe de Toledo, Rodrigo Ximénez de Rada, són els textos històrics escrits en català més antics que es conserven. Tanmateix, es tracta d’obres informatives, sense cap intenció literària.

Al final del segle XIII i durant el segle XIV, coincidint amb l’època de màxima esplendor de la Corona catalanoaragonesa, es redacten en català els primers textos històrics amb un innegable valor literari: les quatre grans cròniques (de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós). Són documents que tenen un interès lingüístic i literari, així com també documental, perquè recullen dades històriques i aspectes de la societat de l’època de gran valor.

Com succeeix en gran part de la literatura medieval, les cròniques tenen una finalitat didàctica, perquè pretenen transmetre ensenyaments morals a través dels exemples que ofereix la història. A més, constitueixen una efectiva eina propagandística que els monarques van utilitzar per justificar les seves actuacions polítiques i militars; per això, hi domina el to heroic i d’exaltació del sentiment patriòtic.

Les cròniques narren fets contemporanis dels autors, o bé una mica anteriors, els quals exposen la seva visió subjectiva dels esdeveniments mitjançant recursos que augmenten la vivacitat de la narració; el fet que els narradors sovint coneguessin allò que explicaven per experiència directa contribueix a incrementar la veracitat dels relats.

EL LLIBRE DELS FEITS DE JAUME I

La primera de les grans cròniques catalanes és obra del rei Jaume I el Conqueridor (1213-1276), que en supervisà la redacció entre 1244 i 1276. El Llibre dels feits narra, de manera autobiogràfica, les fites més importants de la vida i el regnat del monarca, especialment les conquestes de Mallorca i València. Basat en els records de l’autor, el relat també recull llegendes i alguns passatges de cançons de gesta.

Jaume I explana al principi del llibre la intenció de l’obra, perquè els èxits ja assolits responen a la voluntat de Déu, les seves memòries han de ser un exemple de la força de la fe per a les generacions futures.

E per tal que els hòmens coneguessin e sabessen, con hauria passada aquesta vida mortal, ço que nós hauríem feit ajudant-nos lo Senyor poderós, en qui és vera trinitat, lleixam aquest llibre per memòria a aquells que volran oir les gràcies que Nostre Senyor nos ha fetes, e per dar exemple a tots los altres hòmens del món que fassen ço que nós havem feit de metre sa fe en aquell Senyor qui és tan poderós.

El sentiment religiós i la intencionalitat didàctica recorren tota l’obra, que ofereix un retrat èpic i alhora humà del monarca. L’ús d’un llenguatge col·loquial, esquitxat de refrays i frases fetes, dona al relat un to viu i popular, que busca la veracitat amb recursos tan singulars com el fet que els personatges forans s’expressin en la llengua pròpia.

LA CRÒNICA DE BERNAT DESCLOT

Aquesta crònica també és coneguda amb el títol de Llibre del rei En Pere, comença explicant els regnats dels predecessors de Pere II el Gran, que esdevé el protagonista de la resta de l’obra. En la primera part, centrada en fets passats, es basa en relats llegendaris i joglarescos, els capítols dedicats a esdeveniments contemporanis de l’autor parteixen de fonts molt més segures i de la seva pròpia experiència, de manera que l’obra de Desclot destaca per la fiabilitat de la informació que s’hi exposa. No obstant això, el tractament d’aquesta informació és literari, ja que el rei Pere és presentat com un heroi cavalleresc.

Fragment on descriu com el rei es defensa de l’atac d’un cavaller navarrès que lluitava amb els francesos:

E vius que el rei d’Aragó los faïa gran mal de ses mans; e mans; e acostà’s a ell e tramès-li una escona muntera que aportava en la mà e donà-li tal cop en l’arçó de la sella denant, que de l’altra li en passà bé un dit. E no plac a Déu que li fes negun dan ne mal: car bé sapiats que si dos dits fos venguda pus alta l’escona, e lo rei que no era ben guarnit, de part a part lo haguera tot passat sens tot sí. E lo rei pres l’escona ab la mà e tirà-la tant fort que dos trossos féu del ferre, sí que en l’arçó ne romàs bé tres dits. E d’açò fa testimoni cell qui açò recompta en aquest llibre, qui veé la sella del rei e el ferre que hi era romàs.

La datació de l’obra i la identitat de l’autor són dubtoses; probablement, la redactà entre 1283 i 1288 Bernat Escrivà, tresorer reial que procedia d’un poble rossellonès anomenat Es Clot.

LA CRÒNICA DE RAMON MUNTANER

La crònica de Ramon Muntaner (1265-1336) és la crònica més llarga de la literatura catalana. Comprèn el període que va des de l’engendrament de Jaume I (1207) fins a la coronació d’Alfons el Benigne 81328). Es basa generalment en les vivències de l’autor, que en el pròleg explica que va rebre en somnis l’ordre de contar les meravelles que havia vist:

El plantejament determina l’obra. Tota la Crònica de Muntaner és el relat entusiasta de les “meravelles” que ha viscut. Amb una presència real, omnipresent, de l’autor. Muntaner no escriu el passat d’un país, sinó la pròpia experiència. I així, la transcripció esdevé crònica i reportatge, memòria de l’antic soldat. Muntaner hi era, Muntaner ho ha vist. D’aquí la importància del “jo”, “mon cors”.

I Muntaner abordà la redacció de l’obra remarcant la veracitat del seu testimoni:

E yo tantost comencí aquest llibre, lo qual prec a cascú qui l’oirà, que em crega; que per cert tot es així veritat, com ho oiran, e no hi pose dupte negú.

Es tracta d’un text molt vinculat a l’oralitat, pensat per ser escoltat abans que llegit, l’autor s’esforça per mantenir una comunicació directa amb el seu auditori, a més d’emprar un estil col·loquial, amb trets dialectals, girs populars i reiterades al·lusions al públic. Recorre a tècniques pròpies de les cançons de gesta i les novel·les de cavalleria. El resultat és una obra vital, sovint exagerada, que fou molt llegida i exercí una forta influència en la narrativa catalana posterior.

LA CRÒNICA DE PERE EL CERIMONIÓS

La darrera crònica fou redactada per odre del rei Pere III (1319-1387). Historia gairebé tot el seu regnat i el del seu pare, Alfons el Benigne. Fou elaborada en una època de gran agitació social i política, no té la volada èpica ni la riquesa lingüística de les altres cròniques; la seva finalitat és, sobretot, justificar l’actuació política del monarca, i reflecteix una mentalitat allunyada dels esquemes medievals, més propera al Renaixement.

[FERRAN, Alícia; BARCARDIT, Ramon, (2009). Història de la literatura catalana. Text i context, Cruïlla, Barcelona]

[Imatge extreta de: aula de català]

EXERCICIS:

1. Què són les quatre grans cròniques? De quina època daten?

2. Per què són fonamentals per a la història de Catalunya? Tenen alguna importància més?

3. Descobreix de quina crònica es tracta.

.Pretén mostrar la manera de fer del rei:

.Narra els fets de manera autobiogràfica:

.Instigada a ser redactada mentre dormia l’autor:

.És una de les cròniques més fiables pel que explana:

.La crònica conté molta proximitat a l’oralitat:

.Vol ensenyar i té tons religiosos: