Quan
fem referència a l’autor per excel·lència de Mequinensa estem
parlant de Jesús Moncada, i de cap altre, d’escriptors com en
Moncada no n’hi haurà cap més en la Mequinensa natal, perquè tot
el que va fer aquest literat per la seva població no va ser poc,
sinó que la va elevar al coneixement de tothom, així com dels
contorns del seu poble. En resum, que va universalitzar Mequinensa i
ho va fer amb gran mestratge, donant veu a gent normal. En Jesús,
nascut a Mequinensa un 1 de desembre del 1941, ens deixà ara fa deu
anys, per culpa d’una greu malaltia a Barcelona, el 13 de juny del
2005, amb tan sols seixanta-tres anys i qui sap si amb alguna obra al
tinter, emperò tot i no tenir en Moncada físicament, la seva obra
perdura ben viva i us en puc donar diversos exemples:
“El
cafè de la granota” és una obra que es fa llegir actualment als
instituts a nivell de Batxillerat; en molts clubs de lectura es
llegeix “Camí de sirga” o un altra mostra ha estat la
teatralització dels seus contes a “Mequinensa” de Jesús Moncada
al meu poble natal, Alcarràs, tres representacions teatrals que
foren un èxit el passat mes de gener a càrrec del grup teatral
Remember Company. A més Espais literaris de Jesús Moncada a la
pàgina web www.jesusmoncada.cat
recupera fragments via itineraris dins la seva obra narrativa. Uns
itineraris que poden estructurar-se de la següent manera: de Lleida
a Mequinensa, dins de la vila de Mequinensa, el castell, del castell
estant, la vida social i festiva a la vila, de la vila vella a la
vila nova, miners i pagesos, la navegació, de Mequinensa a Tortosa,
i finalment, de Mequinensa a Lleida. Vista la divisió d’aquests
itineraris, ja ens queda ben clar el corpus de l’obra moncadiana.
La
ploma d’en Jesús ens llegà tres novel·les: Camí
de sirga (1988),
La
galeria de les estàtues
(1992), Estremida
memòria
(1997) i diversos reculls de contes i narracions: Històries
de la mà esquerra
(1981), El
cafè de la granota (1985),
Calaveres
atònites
(1999), i finalment, Cabòries
estivals i altres proses volanderes
(2003), un recull d’articles. Com ja sabem, la mort va venir per
emportar-se’l, i tot i que encara tenia coses a dir literàriament,
aquí s’estroncà el camí literari d’en Jesús, ara bé, ens ha
arribat una petita mostra de la seva novel·la inacabada, Dante
S.A.
I
posats a parlar de Dante
S.A., cal
començar dient que és una obra inacabada i que en Jesús Moncada
era un perfeccionista, que no permetia que s’edités res d’ell si
no li havia donat el vistiplau. Com a curiositat, en el seu testament
va fer constar que s’havien cremar els seus manuscrits inacabats.
Moncada
en el moment de la seva mort estava treballant en la present
novel·la, d’aquí que en tingués alguns capítols completament
acabats, així com d’altres per finalitzar. Diferents versions
d’alguns capítols. Notes i petites aportacions per millorar-la.
També esborranys del projecte de la seva obra. Foren uns fulls
manuscrits trobats per la seva família i que en els darrers anys ha
estat estudiant el filòleg Xavier Iglesias, en un afany de compleció
i de donar-li un sentit, però que sempre restarà incompleta per
l’autor. Era una obra amb alt contingut autobiogràfic, atès que
explicava la vida d’una editorial de llibres amb el nom de Dante
S.A., i alhora comentar la vida del país, tot i que, el propi
Moncada en les notes de l’obra clamés que eren uns fets ficticis.
Ara fa un parell d’anys se’n van llegir uns fragments en un espai
idoni, la Fundació Tàpies i l’obra és interessant. Segons la
germana de l’autor, Rosa Maria Moncada i el filòleg Xavies
Iglesias, l’obra Dante
S.A. es
donarà a conèixer d’alguna manera o altra, emperò no s’editarà,
atès que l’autor no ho volia i no resta finalitzada. I així es
féu, se’n llegiren alguns fragments també al Born de Barcelona.
Moncada
destacà per donar veu als habitants de la seva Mequinensa natal, una
població que visqué traumatitzada quan quedà soterrada per les
aigües del pantà el 1957, un poble que estava situat al marge del
riu Ebre. D’aquí neix la seva motivació per escriure, per fer
reviure als desconeguts el seu poble desaparegut i guarir ferides.
Llavors, els seus pobladors hagueren de començar una nova vida i
reconstruir una nova població, a l’entorn de les aigües del
pantà. En les obres d’en Moncada hi passeja el miner, el barquer
que creuava les aigües de l’Ebre d’una banda a l’altra, la
mestressa del bar del Cafè de la Granota, el xofer de l’autocar
que transportava els veïns d’un poble a l’altre i sobretot, els
nouvinguts a Mequinensa, el pagès preocupat perquè li roben la
collita, la veïna interessada en els afers que porten els visitants
al poble... de tot això ens parla l’obra de Moncada i sempre amb
el rerefons de la Mequinensa que tant estimava i que sempre
recordava. Al cap i a la fi, en Moncada volia rescabalar l’antic
poble de Mequinensa de l’oblit, i com ho faria? Doncs, ben senzill,
reivindicant-lo a base de literatura i d’aquesta manera superar el
turment que havia deixat al poble la construcció del pantà.
Moncada
era com l’escriptor del poble. Va saber donar veu des de la seva
Mequinensa als més modestos, a la classe obrera... on gran part de
les accions de les seves obres s’esdevenien en els carrers, places,
cases, cafès o fins i tot, el camp de futbol de la seva població.
Així escrivia Moncada, amb plena naturalitat. A més de la principal
protagonista de les seves obres, Mequinensa, no és l’única
heroïna, també hi trobem d’altres temàtiques recurrents com ara
la mort. La mort també hi fa acte de presència, potser massa
sovint, hi és ben activa. Són molts els contes de Jesús Moncada
que tenen l’empremta de la mort com a esquer. En trobem un bon
exemple als contes de El
cafè de la Granota
o a Històries
de la mà esquerra,
emperò no són les úniques. La mort juga un paper molt important en
les vivències dels personatges d’en Jesús. Potser feia com en
Salvador Espriu, que parlava sovint de la mort per perdre-li el
respecte, tant fos així com no, és un fil conductor que no hem de
perdre de vista quan llegim l’autor de Mequinensa, ara bé, de
vegades, hi apareix de manera indirecta.
La
narrativa breu d’en Jesús Moncada està greixada per una sèrie
d’elements que apareixen majoritàriament en les seves tres obres:
Històries
de la mà esquerra
(1981), El
cafè de la granota (1985)
i Calaveres
atònites (1999),
encara que en aquest darrer recull de contes s’hi experimenten
alguns petits canvis temàtics pel que fa als dos anteriors reculls.
Ara, la mort apareixerà com a fet no tràgic, sinó un tràmit que
cal complir o per exemple, el riu, ja no n’és el protagonista com
als dos primers llibres. Així doncs, l’obra d’en Moncada estava
bastida d’una gran uniformitat temàtica, i tot sense deixar de
banda la preocupació per la forma, és a dir, el llenguatge amb què
pretenia comunicar el seu missatge que estava guarnit de locucions i
d’un vocabulari ben local, preservant d’aquesta manera també la
parla de la seva terra, el català de la franja catalanoaragonesa i
que tant defensava.
Si
a Històries
de la mà esquerra
i altres narracions (1981), i prologada pel seu gran amic Pere
Calders, de qui en rebé influència quan plegats treballaven a
l’editorial Montaner i Simón a partir de 1966, actual Fundació
Tàpies, un recull de disset contes, desset, com diria ell, és un
volum creat de manera intermitent. L’obra, que estava estructurada
per tres seccions: “Històries de la mà esquerra”, quatre contes
guardonats amb el premi Joan Santamaria el 1971; “Narracions de
l’Ebre”: que incloïa quatre contes més; i finalment, una
tercera secció intitulada “Cròniques de la sirga”: amb vuit
contes, dins del qual sobresurt, “La lluna, la pruna”, guardonada
amb el premi Burgués el 1970. Convé fer menció que en posteriors
edicions de l’obra s’ha suprimit una petita part del títol: “i
altres narracions”, així com també les tres seccions de l’obra,
per donar més unitat, tot i no acabar d’assolir-se. És en aquest
recull que trobem els tres únics contes no inclosos dins de
l’univers mequinensà: “Conte del vell tramviaire”,
“L’estremidora confessió de Joe Galàxia” i finalment,
“Històries de dies senars”. Moltes vegades, Moncada no citava la
ciutat pel seu propi nom, sinó que ho feia de manera explícita o
amb apel·latius com vila, poble, o mots inventats com Cantalaigua.
Aquest recull de contes vesteixen de la influència de Pere Calders o
de Federico Fellini, a cavall de la comèdia i del drama.
A
El
cafè de la granota
(1985), el segon volum de contes, fou escrit entre els anys 1980 i
1985. Catorze contes li donen forma. Té com a principal element
diferenciador l’agrupament, si l’anterior volum era més
heterogeni, aquest en canvi, és plenament unitari, sobretot,
estructuralment parlant. Al llarg d’aquest recull hi apareixen els
principals ingredients de la cuina moncadiana: Mequinensa com a
rerefons, un escenari històric ben marcat, l’humor i la ironia
–sempre presents-, i en alguns casos ja des del mateix títol de
l’obra, de vegades originada per un fet insòlit quotidià, a
l’estil d’en Calders; la mort i allò que la rodeja, així com
també la crítica social i política, sembla que vol moralitzar al
lector amb l’escriptura com a esquer; un estil propi: com glossava
el mateix Moncada: “Un conte ha de ser ràpid i concís, quasi
vertiginós, encara que tingui quinze pàgines. Ha de dir allò que
es vol dir amb les paraules i les pàgines justes, una paraula de més
pot espatllar el conte. El conte ha de ser enginyós i sorprenent
cop de maça en la consciència del lector”; un llenguatge amb la
fraseologia del català nord-occidental, amb localismes, frases
típiques de la zona, i vista per l’oralitat, unes històries com
si li haguessin arribat a l’oïda per mitjà dels habitants del seu
poble. Dins de El
cafè de la granota
hi trobem el vell Cristòfol, en Miquel Garrigues, l’oncle Orestes,
la tia Ramona, en Joan Sarroca, en resum, gent que ens resulta
familiar.
L’obra
curta d’en Jesús Moncada es clou amb Calaveres
atònites (1999),
l’obra més unitària de les tres que conformen la seva narrativa
curta. Ho faciliten el pròleg i un epíleg. Diversos crítics l’han
qualificat com a “quasi novel·la” o de “novel·la de
personatges”. Dins de les seves pàgines hi apareix un innocent
advocat barceloní, Mallol Fontcalda, que cerca un lloc tranquil i és
destinat a exercir com a secretari durant un temps a Mequinensa a
mitjan dels anys cinquanta, a l’hora que prepara les oposicions a
l’administració de justícia.
És
Emili Bayo, plenament d’actualitat gràcies a la seva novel·la
negra Puta
pasta
(2014), un dels autors que n’ha estudiat més fit a fit la seva
obra curta, formada per tres obres i de la qual en delimità les
següents característiques:
.Un
marc concret dins de gairebé totes les històries, que giren a
l’entorn de Mequinensa.
.Un
marc temporal com a element cohesionador. Gran part dels contes estan
temporalitzats dins la dictadura franquista fins que desapareix
l’antic poble de Mequinensa. Alhora, Moncada aprofita per criticar
alguns aspectes de la dictadura per ser ridículs. També apareix una
crítica a la religió, però en el vessant del món mundà dels
capellans.
.La
tipologia dels personatges protagonistes de les seves obres. Són
personatges que podem trobar en la nostra quotidianitat dins de la
vida d’un poble: el guàrdia civil, el mossèn, el metge... però
també el miner, el llauter i similars. D’aquesta manera pretén
mostrar més versemblança davant del lector. D’altra banda, un
altre personatge que hi és present és l’innocent, el babau, al
que fàcilment se li ven la moto, o el que és el mateix, se
l’enganya.
.Els
contes d’en Moncada semblen extrets del costumari i de la memòria
popular, atès que, donen peu a alguna anècdota, de vegades, amb
voluntat de moralitzar sobre alguns temes que afecten els humans:
l’avarícia, la mort, l’adulteri, la superstició, entre
d’altres.
.Els
mecanismes humorístics. Segons Bayo, potser per afrontar el tema de
la mort i la destrucció de la vila de Mequinensa. Com ho plasma en
Moncada? A través de l’anècdota o bé fent aparèixer dins dels
seus contes d’alguns personatges plens d’innocència, poder, un
pèl estúpids i tot, o situacions còmiques en les quals es troben
envoltats. Moltes vegades, Moncada ho fa de manera original, d’altres
emprant elements còmics que ja asseguren la rialla, com per exemple,
la ridiculització de l’avar, el malparlar del mossèn i dels seus
afers de castedat, al·lusions al fanatisme pel món del futbol.
.La
construcció pròpia dels contes, coneguda com, l’arquitectura del
conte. Amenitzats per un relat breu, i on hi ha la finalitat de
cercar una solució ràpida al conflicte que s’hi planteja. Així
doncs, la majoria de les seves narracions són construïdes a partir
de successos que passen dins de la població, la seva, Mequinensa.
Després, el nostre autor en cerca testimonis per tal de ser més
objectiu en allò que desitja explicar en aquell conte. Gràcies a
fer ús de la llengua oral, la del parlar de Mequinensa, Moncada veu
precís emprar el soliloqui, un monòleg a partir d’un dels
personatges.
En
alguns contes també s’hi plasma un no avançament lineal de la
història i on fins i tot, Moncada cerca un final obert, és a dir,
amb la lliure interpretació de cada lector. Aquesta característica
és ben visible en la majoria dels contes de Calaveres
atònites.
.La
sensació d’oralitat que vol evidenciar en els seus contes. Dins de
les seves narracions curtes hi podem trobar les variants dialectals,
en la seva totalitat, també expressions i vocabulari que s’utilitza
en la zona de Mequinensa i del seu entorn. Moncada sempre empra el
parlar de la seva zona tot contrastant amb el català que és
normatiu. Moncada defensava i creia plenament en el català de la
seva zona dialectal, per això l’escrivia i se saltava les normes
d’escriptura, és a dir, que guarnia la seva obra de paraules
dialectals, típiques d’on vivia i entorns, donant total prioritat
a aquest estil a l’hora d’agafar la ploma. Ara bé, Jesús
Moncada des de la seva estimada i enyorada Mequinensa sempre va dir
que parlava en català, per tant, si l’autor veiés que en
l’actualitat al català parlat a la Franja se l’anomena “Lapao”,
segur que s’emprenyaria i es faria sentir.
Pel
que fa a les altres obres d’en Jesús Moncada. Veurem que ens testà
tres novel·les: Camí
de sirga
(1988), La
galeria de les estàtues (1992)
i Estrèmida
memòria
(1997) i d’un recull d’articles, Cabòries
estivals
i altres proses volanderes (2003).
Fou
amb Camí
de sirga
que Moncada es posicionà als llocs capdavanters de la literatura
catalana. És a través de les seves pàgines que es relata la vida
de Mequinensa al llarg de gairebé cent anys. Sobresurten les anades
i vingudes que l’autor fa del passat al present i a l’inrevés.
L’obra va traduir-se a quinze idiomes i fou guardonada per diversos
premis: el Joan Creixells (1988), Fundació d’Amics de les Arts i
de les Lletres de Sabadell (1988), el Nacional de la Crítica (1988),
Crítica Serra d’Or (1989), Ciutat de Barcelona (1989), i fou
finalista del Premio Nacional de Literatura (1988).
Moncada
n’havia establert les bases ja feia una bona colla d’anys fent
recerca de noms d’eines del riu, de vocabulari de la mina. El 1957
l’empresa Enher començà la construcció de la presa de Mequinensa
que s’acabà el 1971, forçant el poble a traslladar-se al marge
esquerra del riu Segre. Dins de Camí
de sirga
en Moncada dóna veu als personatges de l’antic poble de
Mequinensa, i es capbussa dins de la història del poble, passant per
la guerra del Francès fins a la construcció de les noves cases de
la població, això sí, sense oblidar-se per un moment del riu, que
ha presenciat tots els fets en silenci, essent un personatge més.
D’aquí el seu títol, el camí de sirga que transportava els
llaguts d’una banda a l’altra del riu i que estava controlat per
les mules. Tal i com va dir una vegada la seva germana Rosa Maria
Moncada: “És una novel·la sobre sentiments, sobre la pèrdua
d’una vida; sobre una gent que es queda sense passat; i aquests
sentiments són universals, d’aquí la bona acollida de la novel·la
aquí i al Japó”.
La
seva segona novel·la fou La
galeria de les estàtues
(1992), on s’explica la història de Dalmau Campells un estudiant
de magisteri mequinensà a Torrelloba, més d’un identificà
aquesta ciutat amb Saragossa, per contra, el nostre autor ho
desmentí. La narració conté diferents personatges i està
condimentada per diversos flashbacks. A la vegada també té alguns
elements autobiogràfics.
Arribem
al final de la seva obra llarga amb Estrèmida
memòria (1997),
on Mequinensa i els seus habitants tornen a prendre el timó de la
narració dels fets. L’obra tracta sobre un cas de bandolerisme que
va viure la ciutat i que ha perviscut en l’oralitat al llarg dels
anys. Dins de l’obra s’hi veu clarament una crítica a la
repressió social i política de l’època.
L’epíleg
de Moncada ens arriba amb Cabòries
estivals i altres proses volanderes
(2003), un recull d’articles de premsa, que comença amb el primer
conte que va escriure el 1971: “Crònica del darrer nom” i que
alhora aplega un conte inèdit de l’autor, “Una estampa del segle
XVII” que clou el volum. L’obra fou originada a Calaceit
mitjançant diverses associacions aragoneses catalanòfones.
D’entre
les pàgines d’en Moncada sempre hi trobarem la seva estimada
Mequinensa, el comportament i la psicologia dels seus personatges.
Dels quaranta-cinc contes que va escriure Jesús Moncada, tan sols
tres no estan ubicats a Mequinensa. Moncada havia passat moltíssimes
hores investigant la parla de la gent del seu poble, des de la botiga
dels seus pares, escoltant parlar els miners i la resta de
treballadors en places, converses de cafè i el que sobta més, de
ben jovenet.
Ara
us escric envoltat dels llibres d’en Moncada, uns llibres ben vius,
emperò, també d’alguns dels seus dibuixos visualitzats per la
xarxa. I és que en Moncada va destacar per la seva obra
plàstica que ta la vegada aconseguí exposar i la fotogràfica a les
darreries dels setanta. D’un autor i traductor enyorat, recordat i
sobretot molt estimat, tant lluny com a prop de la seva terra. Una
obra que es pot llegir de manera unitària, albirant Mequinensa a
l’horitzó, els seus carrers, i la seva gent, una obra que com els
protagonistes de les històries moncadianes segueix ben viva i
perdurarà durant molt de temps.
Josep
Maria Corretger Olivart
(Dibuix
realitzat per en Jesús Moncada)
“Preludi
de traspàs”
( fragment, dins El
cafè de la granota)
Ara,
l’àvia està esfereïda: no ho diu perquè les paraules no li
surten, se li assequen a la gola. Però tots ho sabem. Mou sense
parar la nineta embogida de l’ull dret, un ull que manté esbatanat
a tothora, com si no hi tingués parpella. Tan aviat guaita la tia
Ramona, que no es belluga mai de la capçalera del llit, com afitora
la meva mare, la tia Teresa o qualsevol de les parentes i veïnes que
acudeixen a vetllar-la, a fi de fer-li de més bon passar el tràngol
de la mort. Tanmateix, no aconseguirem ablanir-li el traspàs, ja ho
diu la tia Ramona, i ella hi té la mà trencada en agonies. Hi ha
persones que s’avien a la mort d’una manera calmosa, sense
neguits ni enrenous, i es fonen amb placidesa. És clar que no tothom
arriba a l’extrem de l’oncle Orestes, que en pau descansi, el
qual digué a la seva dona: “Mira, Teresa, em sembla que sóc a les
acaballes, així que, mentre prepares el sopar, aprofitaré per a
morir-me”; i en tornar ella a l’habitació, després de ficar la
verdura al tupí –aquella nit feien bledes- ja el trobà de cos
present. Amb l’àvia, però, les coses no lliscaran amb tanta
finor, amb l’àvia patirem molt. Té massa por, i tots els massa
són dolents, fins i tot, per morir-se. Ha tingut adormida la llavor
d’aquesta feredat a la seva ànima més de vint anys, i, ara,
aprofitant el seu decandiment –que sempre arriba, sempre, segons
ens diu la tia Ramona als joves- li ha agerminat a les entranyes i
les hi ha omplert d’arrels insidioses, que no la deixen expirar amb
tranquil·litat.
Dins
MONCADA, J. (2010). El
cafè de la granota,
Edicions 62, Barcelona)
Bibliografia:
-BAYO,
E. “El món perdut de Jesús Moncada (La narrativa breu)”, notes
d’una conferència a “El gust per la lectura”, dins
www.xtec.cat.
-FILELLA,
C. “El món perdut de Moncada. 25 anys de la publicació de Camí
de sirga”,
El PuntAvui, 18 de novembre del 2013.
-MORET,
H. (2010). “Estudi preliminar” dins El
cafè de la granota”,
Edicions 62, Barcelona.
-Vilaweb.cat,
“Dante S.A., novel·la inédita
de
Jesús Moncada?”.
-jesusmoncada.cat
!!EXERCICIS:
1. Realitza una petit resum d'un conte que hagis llegit d'en Jesús Moncada.
2. Sintetitza totes les característiques de l'escriptura de Jesús Moncada.
3. Fòrum: què t'atreu de les obres de Jesús Moncada, què menys, i per què? Raona les teves respostes.
2. Sintetitza totes les característiques de l'escriptura de Jesús Moncada.
3. Fòrum: què t'atreu de les obres de Jesús Moncada, què menys, i per què? Raona les teves respostes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada