Víctor Amela i els últims càtars a Morella. Adreçat a Batxillerat.

En Víctor Amela (Barcelona, 1960) reconegut periodista i escriptor, actual col·laborador de La Vanguàrdia, en fa de tant en tant La contra, i una entitat pel que fa a les ones hertzianes, la multitud de premis que ha rebut l’avalen, sobresurt dins el panorama literari amb l’obra El càtar imperfecte. Una obra que ens parla de temes misteriosos dels darrers càtars que visqueren a Europa durant el segle XIV i que arribaren fins als països catalans, un fet desconegut fins ara. L’origen de la novel·la li vingué de lluny, l’editor Ernest Folch l’incità per tal que escrivís una novel·la, de temàtica lliure, però Amela no en tenia ganes. A més, també en coneixia les dificultats: “construir un món nou que no existeix i fer-lo verosímil, em feia respecte”. El seu editor el pressionava per a què l’obra fos contemporània i urbana, però en Víctor s’hi oposà rotundament: “jo la faré urbana del segle XIV i rural”.

 

Els orígens de la novel·la es remunten a mitjan dels vuitanta quan Víctor Amela es va posar a investigar el seu arbre genealògic. Tot li venia per la sèrie de l’any 1975, Raíces i del seu protagonista Kunta Kinte que tant li agradava. L’autor ens recordà que durant la Guerra Civil es van cremar molts arxius eclesiàstics i que no era fàcil refer els antecedents familiars de cadascú, però ell va fer sort. Va demanar al mossèn el Quinqui libri, o cinc llibres que recullen les dates dels batejos, dels pares i mares, de les confirmacions, defuncions, matrimonis i comunions, i ben aviat pogué arribar fins al segle XIV. S’adonà que durant set-cents anys la seva família no s’havia bellugat d’un entorn de tretze quilòmetres proper a Morella.

 

Un familiar seu de Forcall, en unes obres a casa trobà incrustat a dins d’un envà un capitell gran de pedra amb dos coloms esculpits, més o menys de mig metre d’amplada, que pel motiu que fos, havia estat amagat allí. Amela descobrí que aquella pedra era per a l’església de Forcall. Juntament amb aquesta misteriosa troballa aparegué un coltell o faca i resguardat en una funda marronosa. El punyal tenia una la inscripció en la seva fulla: “Sóch com cal quan puncho faig mal”, escrit així mateix, amb el català de l’època. Amela va fer incidència en què el tema del catarisme havia estat molt explotat pels francesos, però no als països catalans, de fet, els càtars parlaven de la Catalunya robada pels francesos. És al segle XIII quan una sèrie d’homes decideixen revoltar-se contra els mossèns catòlics, perquè ja n’estan ben tips de robatoris, de les injústicies, els afers sexuals i a més en aquella època es pensaven que el món en el qual vivien era l’infern i no podia haver estat creat per Déu, bé, era una creença. L’esperit dels homes volia anar amb Déu, el vertader, per això quan hom estava a punt de morir, per tal que quedés alliberat de tot pecat, li deien: “Que tinguis una bona fi”. L’ànima fugia ben ràpid. Si no et feien l’extremunció la gent pensava que l’ànima cercava un altre cos i no reposava, llavors seguia el mal. Si no naixia ningú o es consolaven, estaven salvats perquè les males ànimes no s’espargien. Per tant, a l’hora de morir, els interessava fer-ho ràpid per tal que l’ànima reposés en pau i no s’apoderés d’un altre cos per fer de les seves. Entre les seves dèries hi havia la de no menjar carn o la de respectar molt a les dones, amb les quals no podien tenir fills, per mantenir els ideals de castedat.

Amela explanà que Montsegur (França) fou un poble que destacà dins la croada dels últims càtars, ara fa set segles. Foren quatre d’aquests càtars els que robaren el tresor. Durant els anys 1301 i 1302 s’expandí l’heretgia. El 1321 i segons el Llibre de captura, van cremar un manuscrit on s’explicava que un inquisidor va detenir una sèrie de persones i les ordenà cremar. Tots aquests fets eren anotats i guardats al Vaticà. Un autor francès va descobrir aquests documents i els traduí del llatí al francès, on parlava de les accions dutes a terme per Belibasta. Era un llibre que aviat s’esgotà a França però a la població de Foix, Amela va poder trobar-ne un exemplar. Allí hi havia recollits fets, dates, llocs, i l’autor va anar realitzant un mapa del recorregut dels darrers càtars. Llavors, aquestes anotacions manuscrites les guardà en una vella llibreta que amb els anys perdé. De fet erren un esborrany per a una novel·la, que per sort, finalment trobà.

L’obra El càtar imperfecte glossa la vida de Guillem de Belibasta que rebia el sobrenom de perfecte càtar fins que finalment fou condemnat a morir cremat. Era un noi de vint-i-sis anys que matà un pastor, Bartomeu Garnier, perquè l’amenaçà per heretge. En aquella època, als heretges se’ls privaven dels diners i propietats. Aleshores, Belibasta es trobà que si no el matava seria denunciat a les autoritats. L’assassinà i posteriorment decidí abandonar a la seva família i fugir cap al Pirineu amb un punyal com a única arma. 

Amela comentà que tots els personatges de la novel·la eren reals i que tan sols hi ha algunes petites dosis de ficció durant el viatge dels personatges. Als darrers càtars els detingueren a Carcassona i posteriorment, abandonaren aquelles terres amb Pere Mauri, a qui féu casar amb la seva dona per a què no se sabés que el fill era seu, però més endavant, i per gelosia Belibasta els descasà. Plegats es dirigiren cap a Torroella de Montgrí i en darrera instància creuaren les terres de ponent, on passaren per llocs com Almenara, Lleida, Sarroca, La Granadella, Flix fins a Forcall.

Víctor Amela gràcies al seu afany d’investigador va descobrir el lloc exacte on visqueren els darrers càtars a Morella entre el 1100 i el 1400 dC, i se sentí orgullós d’haver pogut recuperar una part important de la història, d’uns fets que narraven les passions humanes: odis, venjances, creences. Per això va decidir cedir el capitell dels dos coloms al museu de Morella, que en cas de tancar, recuperaria. Amela explanà l’anècdota que un càtar no podia dormir amb dones, altrament, sí que ho feien d’amagat. A més, hi havia la credulitat que el naixement d’un nen era produït pel dimoni, tal i com passà amb Belibasta. L’autor definí que la seva novel·la estava protagonitzada per uns càtars ben normals però amb les seves creences. Val a dir que els càtars odiaven a Déu atès que no entenien perquè mataren al pare de Déu, i per aquesta raó colpejaven totes les creus que es trobaven pel camí. També acostumaven a beneir el pa amb un cercle. Es menjaven el pa beneït, però deien “això no és Déu”. A més de pa, es peixien amb verdures, hortalisses, pastissos de peix, unes empanades per tal que es conservés millor el peix i li feia la Raimona, la seva muller. D’aquí que es vegi que l’empanada gallega tingui realment un origen càtar.

Pel que fa a la mort, cridaven a Déu, potser ajudaven a morir el malalt que agonitzava, emperò no podien menjar durant aquest consol, aquest procés s’anomenava endura, i havien d’estar quatre o cinc dies sense fer cap mossegada. Per un altre costat, hi havia el mite que Déu havia estat crucificat per ésser amant de Maria Magdalena, i aquesta darrera donà vida a un fill de Jesús, a la cova de les santes Maries de la Mar (França). En aquesta ciutat es relata que s’hi troben les relíquies de Maria Magdalena, Maria Salomé i Maria Jacob, els primers testimonis de la resurrecció de Jesús. Una llegenda francesa glossa que navegant o bé anant a la deriva per mar aconseguiren arribar a les costes franceses, a aquesta ciutat, concretament a la fortalesa d’Oppidum-Ra, actualment santa Maria de la Mar. A Morella casualment també s’hi pot trobar la cova de santa Mare de Déu de la Balma equivalent a la francesa.

 

En Víctor Amela primerament va escriure el llibre en català i després li traduïren. Seguí comentant que a l’edat mitjana no existien els problemes de fronteres i podies anar amunt i avall amb total impunitat. L’obra també aporta documents interessants com per exemple els arbres genealògics de Guillem de Belibasta, Pere Mauri, així com un mapa que marca l’itinerari dels darrers càtars per terres catalanes i que deixen ben clar que no fou únicament un fenomen de la provença.

Finalment, explicà l’obsessió d’Arnau Siré, un caçador de càtars i la seva dèria per eliminar-los definitivament i que no s’anessin reproduint. Belibasta volia acabar amb aquest inquisidor, però fou denunciat a Tírvia (Pallars Sobirà) i encarcellat a Castellbò. Fins que s’encarregaren de posar fi a la seva vida el 1322 a Vilaroja de Termenés (França). Els càtars basaven els seus ideals en el bé i el mal de les coses i sovint es feien anomenar bons homes o bons cristians, però discrepaven de Déu; no s’han de confondre amb els templers, que eren els soldats que es defensaven dels moros i que el papa Climent V ordenà als reis que els bandegessin per sacrilegi a la creu, heretgia, sodomia –sexe anal- i per lloança als ídols pagans. Víctor Amela fa molt de temps que s’arrossega pels mitjans de comunicació sobretot televisió: 8TV, Canal 33, o en els escrits, ara i gràcies al seu debut literari amb El càtar imperfecte, teniu una cita innegable amb la història, la dels darrers càtars per les nostres terres.

Josep Maria Corretger

Maig del 2013

.Fonts consultades:

http://www.8tv.cat/migdia/videos/societat/victor-amela-presenta-el-seu-llibre-el-catar-imperfecte

http://www.graciamon.cat/victoramela.html

http://www.xtec.cat/~apalau12/catritus.htm

http://ca.wikipedia.org/wiki/Guillem_de_Belibasta

(Imatges extretes de: edicionesb.com, victoramela.com i sobreturismo.com)

!!EXERCICIS:

1. Realitza un petit resum d'aquest article. Recorda que resumir no és copiar.

2. Recomana un llibre que t'hagis llegit en català i explica el perquè.

3. Fòrum: Si has llegit El càtar imperfecte, novel·la que us recomano, aporta la teva opinió i comenta allò que més t'ha atret de l'obra.