Al llarg dels darrers vint anys, l’autor Francesc Serés
(Saidí, 1972) ha anat obrint-se camí dins del panorama literari català, fins
arribar a consolidar-lo. Aquesta empresa l’ha aconseguida gràcies a
l’escriptura d’obres com “Els ventres de la terra” (2000), finalista del Premi
Pere Calders i Premi Pedro Saputo de las Letras Aragonesas; “L’arbre sense
tronc” (2001), Premi Ciutat de Badalona; “Una llengua de plom” (2002), “De fems
i de marbres” (2003), “La força de la gravetat” (2006), Premi de la Crítica
Serra d’Or de narrativa i Nacional de Cultura de literatura; “La matèria prima”
(2007), “Contes russos” (2009), Premi de la Crítica Catalana i Ciutat de
Barcelona; “Mossegar la poma” (2012) i “La pell de frontera” (2014), Premi de
la Crítica Serra d’Or de narració.
Serés, originari d’una família de
pagesos, es va llicenciar en Belles Arts i en Antropologia social i cultural. A
la vegada, compagina l’escriptura amb la investigació i la docència.
Precisament, en aquest darrer àmbit dirigeix la Residència Faber de Creació a Olot i també treballa com a director de
l’Àrea de Creació de l’Institut Ramon Llull de Barcelona. Col·laborador de
mitjans escrits com el diari “Ara” o “El País”. Ara bé, curiosament, va
iniciar-se en el camp creatiu amb disciplines ben allunyades de l’escriptura,
com ho són la pintura i la fotografia, tot i que, s’hi interrelacionen. Ha
fonamentat la seva carrera literària sobretot en tres gèneres: la novel·la, el
relat curt i el teatre. La majoria dels seus llibres els trobareu en una
mateixa editorial, Quaderns Crema.
Fa poc ha retornat amb un as sota la màniga, “La casa de foc” (2020), una novel·la llarga i
treballada, de sis-centes pàgines, que inclou diversitat d’històries i que
l’han avalat com a vencedor del Premi Proa de novel·la, a més de ser molt ben
rebuda tant per la crítica com pel gran públic. Aquest ha estat el seu refugi
durant els darrers anys, en un esforç unànime per a culminar una obra brillant.
Si
ens endinsem en “La casa de foc”, Serés glossà que el narrador de la novel·la,
que podria ésser perfectament un alter
ego de l’autor, tot i que no ho és, es quedà a viure a Sallent, i allí
conegué un micromón durant sis anys, curiosament, els mateixos que l’autor
tardà a redactar l’obra, perquè va patir inseguretats, a més d’haver-ho de
compaginar amb la Residència Faber de Creació i l’Institut Ramon Llull. Així
doncs, un desconegut arriba a un lloc i es converteix en un arquetipus. Emperò,
els altres també no són coneguts. Allí van esdevenint-se fets i a poc a poc, en
el dia a dia, van establint coneixença. És aquí com explanà l’escriptor que el
temps, l’espai i les persones fan la resta. Tant l’autor com el lector van apropiant-se
d’elles. Ells són els principals coneixedors de les relacions que s’estableixen
entre ells, les voluntats, les inseguretats. Llavors, cal ésser hàbil per a
emprar una narrativa efectiva per tal que ajudi a recordar-los. La principal
trama de la novel·la depèn de tantes altres que hi tenen un vincle, com si fos
un llibre dins d’altres llibres.
En
obres com “La pell de la frontera” (2014) i “Mossegar-se la poma” (2012),
aquesta darrera escrita per encàrrec editorial, hi apareix el món de la parella,
atès que, Serés va viure una separació. Tot hi influeix, com explicà: “Quan
tens un conflicte propi l’acabes explicant. De la necessitat en farem virtut”.
També es va trobar que ningú havia emmarcat cap obra literària a Sallent,
perquè com deia ell: “És un lloc complicat des del punt de vista narratiu. I
vaig pensar, què en quedaria dels anys que vaig viure allí? Tinc milers de
fotografies d’aquell temps. El perdràs? Per què no li dones una forma. És
narcicista estar en el centre del món”.
“La
casa de foc” és una novel·la circular. Comença pel final. A mesura que
l’escrivia, li anava arribant la inspiració sense aturador: “Em venien al cap
els personatges com si fossin màgia, com el saurí que cerca aigua”. Emperò les
vivències que un mateix ha presenciat també hi són ben presents, en paraules de
Serés: “Tot el que escric em passa ben a prop. Pot connectar-se amb un altre
llibre, però te n’allunyes per a no repetir-te. Si introdueixes un element que
no està vist, com un superheroi, serà l’atracció”. No serà l’única, perquè com
glossà l’autor: “Els dolents agraden”, com succeeix amb en Jordi de Can Sol de
la novel·la, un personatge construït a partir de les contradiccions. Ell coneix
el món contemporani i intenta preparar a la seva neta. Pren decisions i se’n fa
responsable. A més, seran els altres protagonistes de la novel·la els que el
faran actuar.
Serés
és un lletrat intel·ligent i que domina a la perfecció els processos que formen
part de la creació de la novel·la. D’aquí, que com deia ell, cal dossificar la
informació. El narrador no sap res dels fets que s’aniran esdevenint. Així
doncs, no pot avançar de pressa, perquè aniria en detriment de la novel·la.
Dins de les pàgines de “La casa de foc” hi trobem un món complex, un relat de
profunditat, on es parla de parts ocultes, on entra en joc la interpretació, el
saber què li passa a l’altre. Segons Serés, això ho hem après de la ciència,
dels relats que hem escoltat i és interessant veure com s’explana dins del
llibre: “El novel·lista no s’ho pot estalviar. És com el periodista, que trau
una cosa oculta. L’escriptor també ho fa, basteix aquest món. Sap la quantitat
d’informació que dona a cada pàgina, perquè el lector la pugui digerir”.
L’obra
també mostra una noció de versemblança. Hi apareix la influència rebuda en els
anys d’escriptura quan fa ús de la descripció. És llavors, quan vas trobant el
paisatge: “Podem fer una aportació a les altres cultures. Aquest passat passat.
Digues cap a on vas, poses un tempo, i indiques a quin lloc concret”.
L’escriptor
de Saidí, afincat a Olot, troba que al món hi ha narratives molt igualades a
causa d’aquest món tan globalitzat, com passa amb la semblança de les ciutats.
Segons ell, cada ciutat ha de trobar la seva identitat, tot s’ha de
reconvertir, forma part de la contemporaneïtat. Alhora, es troba en deute amb
l’articulisme d’opinió, gènere del qual encara participa i el fascina. Gràcies
a aquest fet, moltes obres seves estan hiperconnectades, amb el món rural com a
rerefons, això fa que el corpus creatiu esdevingui un tot, com feia el mateix Salvador
Espriu.
Sobre
el fet de l’elaboració de l’obra, glossà que sempre parteix d’una elaboració
prèvia. Posteriorment, realitza una planificació i cerca una part de sorpresa i
de llibertat dels personatges. Posa uns nuclis centrals ben marcats i part de
la història que relatarà. Durant aquest procés creatiu també va veient els
fragments que va eliminant, i que el deixen tocat, preferiria no haver de
fer-ho. Tanmateix, ho troba magnífic, perquè al cap i a la fi veu que “s’ha
enrotllat massa”.
Una
vegada en una biblioteca vaig llegir en un fulletó els seus autors imprescindibles
i on al mateix temps, n’assenyalava una obra que l’havia captivat, entre alguns
d’aquests autors i obres de capçalera que han influït en la seva narrativa hi
ha William Faulkner “Absalom, Absalom”, Mikhaïl Bulgàkov “El mestre i
Margarida”, Marcel Proust amb “A la recerca del temps perdut”, Josep Pla “El
quadern gris”, Mercè Rodoreda “Viatges i flors”, Joan Sales “Incerta glòria”,
Nadejda Mandelstam “Contra tota esperança”, Louis-Ferdiand Céline “Semmelweis”,
Camilo José Cela “Cristo versus Arizona”, Fernando Pesoa “Poemes d’Álvaro de
Campos”.
Amb
la novel·la “La casa de foc”, Serés ha realitzat un esforç incommensurable, majúscul,
una obra que ben aviat es farà un lloc dins de les lletres catalanes, on els
autors/es que venen més exemplars són els coneguts pel gran públic, alguns
d’ells repetint fórmules i tot, o que ja tenen un públic fidel a les seves
espatlles. Això no ho trobarem en l’escriptura d’en Francesc, un autor que
cerca l’originalitat, regenerar-se un i altre cop, com si fos una àloe vera, innovar
en el camp narratiu, és de tancar etapes passades, de cercar nous aires, si es
vol, perspectives, d’un altruisme literari que mai torna enrere, per tal de
llegar amb el temps, una narrativa de referència i de la qual en quedi
constància, que no se l’emporti el vent i que perduri en el record. “La casa de
foc” és l’obra a la qual ha dedicat més energies i una de les que més
satisfaccions li donarà. Novel·la que cavalca amb moltes concomitances amb
“Solitud”, de Víctor Català, perquè l’acció succeeix en un paisatge rural,
feréstec, on els protagonistes passen per diversos estadis emocionals, l’espai
físic es correspon amb l’entorn mental, i on la muntanya n’és un personatge
destacat. “La casa de foc”, es posiciona com una de les seves obres cabdals i
que seduirà a milers de lectors/es.
Josep Maria Corretger
Febrer del 2021
(Crèdit
fotogràfic: Proa, Francesc Serés)
EXERCICIS:
1.
Realitza un booktuber que no superi els noranta segons sobre “La casa de foc”
de Francesc Serés.
2.
Serés és un dels autors més destacats de la nostra literatura. Has llegit
alguna de les seves obres? Què et va semblar? Raona les teves respostes.
3.
Crea un anunci publicitari en format àudio, vídeo o en paper per a la novel·la
“La casa de foc”.
