dimarts, 23 de maig de 2017

La llegenda del drac de Sant Llorenc de Munt. Comprensió lectora. Adreçat a tothom


Corria el segle IX —d'això ja en fa més de mil anys— quan el comte Guifré governava la ciutat de Barcelona. Juntament amb altres barons i comtes lluitava contra els sarraïns per reconquerir el país. Aquests darrers van decidir portar de l'Àfrica una bèstia monstruosa per fer front als atacs comtals i la van amagar en una petita cova de la muntanya de Sant Llorenç del Munt, la cova de Santa Agnès. Però la bèstia s'anava fent grossa i la van haver de traslladar a una altra cova, més gran, coneguda des d'aleshores com la cova del Drac.

La Brívia —que és com la gent del país anomenava el drac, en deformació del nom genèric víbria— primer s'havia alimentat només dels animals que pasturaven per la muntanya, però ben aviat va començar a devorar també pastors i algun viatger que recorria la zona. Aquests fets gravíssims van causar l'alarma entre la població del Vallès i les queixes van arribar fins a Barcelona. Fou llavors quan el comte Guifré hi va enviar el cavaller Spès amb els seus soldats més valents perquè la matessin. Spès i els seus homes van començar a buscar la bèstia pels voltants de la Mola i finalment la van trobar. Aleshores van iniciar una cruenta lluita amb ella, però la seva pell era tan dura que no podien travessar-la amb cap llança. Només una ho va aconseguir finalment, la del cavaller Spès, però tan sols va ferir la Brívia, que, enfurismada, va atacar els cavalls, els va espantar i els va fer precipitar daltabaix d'un espadat, conegut des d'aquell dia com el cingle dels Cavalls. Els homes de Spès van seguir lluitant, però no van obtenir cap bon resultat, i cansats i desanimats tornaren cap a Barcelona sense haver aconseguit el seu propòsit. Mentrestant, el drac va continuar atacant els animals i els habitants del Vallès.

Davant d'aquest panorama, el comte Guifré va decidir anar ell en persona a Sant Llorenç del Munt per intentar vèncer la bèstia. I així fou com tot sol es va dirigir amb cautela cap al seu cau i quan va arribar-hi la hi va trobar, preparada per a la lluita. La confrontació va ser molt dura, però finalment el comte de Barcelona va aconseguir clavar la llança al ventre del drac, el va ferir i després va poder enfonsar-li l'espasa a prop del cor. La Brívia, quan es veié ferida mortalment, s'enlairà i va fugir, però va caure morta al puig de la Creu, a Castellar del Vallès.

I aquesta és la llegenda del drac de Sant Llorenç del Munt, que va morir a mans del valent Guifré.




(Font: Cesc Prat Fernández)

(Imatge extreta de: wellnessbarcelona)


!!EXERCICIS:

1.      Resumeix la llegenda del drac de Sant Llorenç de Munt.

2.      Cerca el significat de les paraules assenyalades en negreta.

3.      D’on prové el nom el cingle dels cavalls?

4.      Qui mata al drac de Sant Llorenç de Munt? Com? I a on?

5.      En quina comarca de les terres catalanes succeeix la present llegenda? Ubíca-la en un mapa.

6.      Investiga per la xarxa i cerca una llegenda de Catalunya. Llegeix i resumeix-la aquí sense copiar i enganxar.

7.      Coneixes una llegenda? Quina? Com et va arribar?


8.      Fòrum: com creus que s’origina una llegenda? Són reals o imaginàries? Penses que són fruit de la imaginació humana o bé invencions amb la finalitat d’entretenir? Raona les teves respostes.

dijous, 18 de maig de 2017

La meva paraula preferida (58): "Displicent". Adreçat a tothom


Displicent:

Que no troba gust o interès en res.

Ex:
-Aquest curs tinc algun alumne displicent a classe.


.Són sinònims:

Desinteressat, indiferent, desprès, generós, abnegat, altruista, magnànim, liberal.


.És un antònim:

Interessat.


.Justificació:

No hi ha millor manera per aprendre vocabulari i enriquir la nostra manera de parlar que llegint. És així com vaig anar a trobar aquesta paraula interessant en un text escrit a les acaballes dels anys seixanta pel mític Joan Fuster. Ara bé, aprofito per dir que “displicent” és un mot senzill i que poca gent coneix. Un mot més que engreixa el nostre vocabulari!





AUTOGNOSI

Coneix-te a tu mateix. Així t’acostumaràs a tractar-te –in mente, és clar- amb certa displicència.


(Joan Fuster, Consells, proverbis i insolències, dins, Indagacions i propostes, MOLC, Barcelona, 1968)



(Font: Diec2)

(Material de consulta: diccionaris.cat)

(Imatge extreta de: mairalampugnani)



!!EXERCICIS:

1.      Escull la teva paraula preferida del mes i dóna arguments sobre la teva tria.

2.      Cerca dos sinònims i dos antònims en la mesura que sigui possible de la teva paraula escollida.

3.      Redacta sis oracions on aparegui l’adjectiu “diplicent” o bé el seu substantiu, “displicència”.


4.  Fòrum: coneixies la paraula “displicent”? T’ha resultat interessant aquesta fitxa? Per què? Aporta les quatre darreres paraules que has après darrerament en català i explica’n el seu significat.

diumenge, 14 de maig de 2017

Joan Fuster: passejant amb l'assaig i l'aforisme. Adreçat a tothom


“Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster”.

(De “Consells, proverbis i insolències”, 1968)

Originari de Sueca, lloc on va néixer el 23 de novembre 1922, Fuster és un dels prohoms de l’assaig de la literatura catalana a partir de la postguerra fins als nostres dies, tot i que, ja fa vint-i-cinc anys d’ençà del seu traspàs. L’home que sempre vestia amb colors grisos i apagats. Una de les principals missions que portà a terme fou donar a conèixer el seu país en temps de la dictadura, sobretot dins la vessant assagística. Fuster s’interessà per diversos temes al llarg de la seva vida: història, literatura, cultura, art, política, entre d’altres. Així doncs, podríem dir que Joan Fuster era un humanista. La seva missió era escriure llibres per cercar respostes a interrogants que es feia l’autor a nivell personal. Provenia d’una família d’ascendència pagesa. Fou el fill únic, ja que el seu germà morí en néixer. El seu pare deixà de banda el camp, muntà un taller de dibuix i a la vegada es dedicà a ensenyar el seu art.


L’autor visitava biblioteques de vell i veia les possibilitats de la llengua catalana com a font de cultura. Fuster realitzà els estudis de Dret a la Universitat de València, els finalitzà el 1947 i posà un despatx d’advocat al seu poble, fins que abandonà per escassetat de feina i per dedicar-se a la literatura. Llavors exercí com a professor, i més endavant, ja de gran, es doctorà en filologia catalana el 1985. S’afeccionà a la lectura gràcies a les novel·les de Jules Verne, Emilio Salgari i Agatha Christie. Aviat s’interessà pel periodisme, així doncs, és a partir dels anys quaranta quan trobem el seu primer article periodístic i alhora el primer escrit en català, aparegué el 1944 i s’intitulava “Vint-i-cinc anys de poesia valenciana”. Col·laborà a l’almanac de Las Provincias amb poesies i escrits literaris. Codirigí la revista Verbo (1946-1956) amb Josep Albi, publicació on començaran a aparèixer els seus articles de caire literari. Podrem trobar els seus escrits tant en publicacions oficials com en d’altres produïdes a l’exili. Fuster es dóna a conèixer entre els intel·lectuals valencians. Al mateix temps, també entrà en contacte amb autors catalans i anava coneixent els autors universals, d’aquí que aviat decidí ésser escriptor.

Sorprenentment, els primers llibres que veieren la llum de Fuster foren llibres de poesia,  a les acaballes de la dècada dels quaranta, gènere en el qual també provà sort: “Sobre Narcís” (1948), “Tres poemes” (1949), “Ales o mans” (1949), “Va morir tan bella” (1951), “Terra en la boca” (1953) i “Escrit per al silenci” (1954). Gènere que posteriorment abandonà, el mateix succeí amb el gènere novel·lístic, per dedicar-se amb cor i ànima a l’assaig, que ell anomenava “tebeos per a intel·lectuals” i al món articulístic, és a dir, periodisme de caire moralista, juntament amb una actitud escèptica, que s’acompanyava d’un to irònic, sovint sarcàstic i amb la pretensió d’interrogar,; gèneres que ja no abandonà fins a les acaballes de la seva carrera, Fuster deia: “Dubtant no m’equivoco mai”. Ell necessitava autonomia de pensament. Temps en què ens llegà un darrer volum poètic: “Set llibres de versos” (1987), que compila els seus llibres en vers, veros on es plasma la poesia pura i el simbolisme, la ironia, la mordacitat, escepticisme, antilírica.


“Si per casualitat ets virtuós –qualsevulla que sia la mena de virtut que professis-, convé que ho dissimulis. Així t’estalviaràs almenys dues molèsties considerables: la de ser admirat i la de ser menyspreat”.
(Dins “Consells, proverbis i insolències, 1968)

És a finals dels anys quaranta quan Fuster va començar a col·laborar en diaris i revistes fins que entra com a professor a la Universitat de València: algunes d’aquestes són: Jornada, El Correo Catalán, La Vanguardia, Destino, Serra d’Or, Tele-exprés, El Temps. Dirigí la revista Espill i diverses col·leccions de llibres.

La dècada dels cinquanta es professionalitza com a escriptor i col·labora en la premsa valenciana i també del principat: Destino, Avui, Informaciones, ABC, El País. A partir del 1955 combina la tasca de periodista amb la d’assagista d’història i crítica literària. Aconsegueix un gran ressò amb les seves obres. S’inspirà amb els enciclopedistes francesos Voltaire i Montaigne i autors de caire moralista. Fuster inicia la col·laboració amb la revista Levante de València i comença a obrir-se camí en un gènere en el qual no tardaria a deixar-se sentir.

Fuster elogià l’escepticisme com a doctrina i l’humor corrosiu. S’interessà per qüestions morals o ideològiques i la cultura en general: música, pintura, teatre, sense abandonar la vida quotidiana.

També edità la “Antología del surrealismo espanyol” (1952) amb Josep Albi. L’escriptor de Sueca mai deixà de banda ni la seva terra ni la seva llengua, d’aquí que podem trobar obres fonamentals dins la seva bibliografia. Poc temps després, Fuster començava a esdevenir un guia per a la seva gent, però de fet, aquest és un paper que ell no cercarà, sinó que la societat li atorgava.

Els articles en diaris, revistes i premsa són una constant en Fuster i que ja no abandonarà fins als seus darrers dies de vida. El 1955 apareix “El descrèdit de la realitat”, que es basteix de l’habilitat de l’ús de l’adjectiu de manera constant. Assaig sobre l’art modern i per encàrrec. Fuster s’interessa per les obres d’erudició, històriques i de crítica literària, així doncs, com a antòleg edita: “Pàgines escollides de sant Vicent Ferrer” (1955), “Recull de contes valencians” (1958), “Antologia de poesia valenciana”, i una antologia sobre “Ausiàs March: antologia poètica” (1959). Mai va deixar de banda la història, la cultura, i sobretot la identitat de la seva terra, que trobarem reflectida en moltes obres fusterianes: “Nosaltres els valencians” (1962), “Qüestió de noms” (1962) i “El País Valenciano” (1962). El primer dels tres, ens referim a “Nosaltres els valencians” marcà un abans i un després per als habitants de les esmentades terres. També s’endinsà en èpoques conflictives de la literatura i història: “Joan Serrallonga” (1961) amb Joan Reglà.

Dividit en tres seccions: “Els fets”, “Les indecisions”, “Els problemes”, on glossa sense embuts el seu parer pel que fa als temes que afecten els valencians. Fuster en aquesta obra tracta els fets que l’inquieten, els analitza i els explica basant-se en els esdeveniments històrics. A la vegada, parla de les indecisions, remarca les mancances d’identitat. Reflexiona sobre els problemes, debat els orígens de les mancances de la pròpia identitat. De fet, eren llibres que com explana ell: “M’hauria agradat llegir i com ningú els va escriure, ho vaig fer jo”. Fuster suggereix i alhora provoca en el temps que escriu, un temps difícil, el de postguerra. També realitzà una biografia del cantautor a “Raimon” (1964), i d’altres obres amb rerefons valencià: “Combustible per a falles” (1967), “Un país sense política” (1976). Volia situar la seva terra al lloc que es mereixia a nivell cultural i polític a través de l’escriptura, atès que, per Fuster: “La societat valenciana ha estat molt maltractada per la història”.


Fuster realitzà estudis sobre clàssics valencians i que a poc a poc anava publicant a “Revista Valenciana de Filologia”, on es basa en investigar i suggerir més que en l’erudició. Un dels principals temes assagístics de Fuster fou l’ésser humà i tot allò que l’envoltava. Tema que s’entrellaça amb el pensament europeu del segle XVI. D’aquí que Michel de Montaigne en sigui un dels seus mestres, com també Voltaire i Rousseau. Ara bé, Fuster clamava que es trobava lluny de Montaigne i de Diderot en moltes coses. Així com que l’apassionava Erasme de Rotterdam. Fuster adquirí un saber enciclopèdic que feia de pont a la curiositat que tenia per les coses: el passat històric, la literatura medieval, moderna i contemporània, la identitat de València, les difícils relacions amb la identitat dels Països Catalans, la història de l’horta valenciana, la política, els viatges. Podem classificar les obres del gran Joan Fuster per diferents temàtiques:

Obres d’història cultural:

Obres dedicades a la literatura medieval, episodis sobre la pròpia història, literatura contemporània, articles, pròlegs sobre aquests llibres.

A)    Àmbit medieval:

Fuster estudià les figures clàssiques del segle d’or valencià: sant Vicent Ferrer, sor Isabel de Villena, Jaume Roig, Ausiàs March o Joan Roís de Corella. Dels quals en féu una lectura atenta i gran investigació que culminà amb una magnífica aproximació biogràfica de cadascun. Així com també l’originalitat en el tractament i agilitat en l’assaig escrit.


B)    Edat moderna:

Per Fuster era una època negativa si la contrastem amb l’època medieval, posteriorment la consideraria un pèl millor. Obres:

“Joan Serrallonga” (1961), amb Joan Reglà, “Poetes, moriscos i capellans” (1962), “El bandolerisme català. La llegenda” (1963), “Heretgies, revoltes i sermons” (1968), “La decadència al País Valencià” (1976). Dóna llum a episodis poc vistosos. Posà a l’abast de tothom autors dins el seu context historicocultural i posteriorment, els emmarca dins els esdeveniments històrics.


C)    La literatura contemporània:

Destaca els aspectes sobresortints del segle xx. Obres:

“Poesia catalana” (1956), “Història de la literatura catalana contemporània” (1972), escrita per encàrrec i amb un esforç pels lectors per interpretar-la;  el recull d’estudis “Llibres i problemes del Renaixement” (1989), així com també els pròlegs en obres de Joan Salvat-Papasseit el 1962, Salvador Espriu el 1963, Josep Pla el 1966 i que s’apleguen dins “Contra el Noucentisme” (1978), llibre focalitzat en tres autors destacats de la nostra literatura abans esmentats: Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu i Josep Pla; finalment, també dirigeix algunes col·leccions de llibres.


.Obres de caràcter sociopolític:

Preocupat per la qüestió nacional, concretament vinculada al País Valencià: tant a nivell polític com cultural, i on es veu un Fuster compromès políticament. Vol que els ciutadans de terres valencianes es comprometin, prenguin consciència a nivell polític. En una entrevista realitzada per Montserrat Roig glossà: “Em vaig preocupar per la política bastant tard”. Fuster teoritza, prova i fa crítica analitzant episodis de la seva història, intenta extreure conclusions que abastin els Països Catalans. Obres:

“Nosaltres els valencians” (1962), analitza els problemes del poble valencià des del segle XIII fins a l’actualitat a mode de reflexió nacional, és un assaig decisiu i polèmic. El volum s’inspira en “Notícia de Catalunya” de Jaume Vicens i Vives. L’obra documenta els fets històrics i analitza els errors col·lectius que identifiquen el País Valencià. Es clou amb una proposta de caire nacional dels Països Catalans. Dóna a conèixer el País Valencià a una generació de joves. És considerada com un dels pilars del naixement del nacionalisme valencià modern i alhora, de suport de pensament nacionalista català dins dels Països Catalans.

D’altres obres d’aquesta tipologia política i per al saber de la història, la cultura i els problemes de la identitat nacional del País Valencià o sobre viatges són: “Raimon” (1964), “Combustible per a falles” (1967), “L’albufera de València” (1970), “Un país sense política” (1976), “La decadència al País Valencià” (1976) , “El blau de la Senyera” (1977), “Destinat (sobretot) a valencians” (1979), “Ara o mai” (1981),  “País Valencià, per què” (1982), “Pamflets polítics” (1985), on aporta idees dins la transició.


.L’assaig humanístic:

Dins de l’assaig fusterià es pretén fer dubtar, ell interroga de manera constant, per tal d’arribar a fer reflexionar i a sincerar-se en algunes ocasions. Fuster empra l’assaig com a provatura d’escriptura. D’entrada, parteix del dubte i des d’aquest, tot és motiu de ser analitzat sense ésser científic, només partint d’una hipòtesi per voler-se explicar. S’inspira en pensadors europeus del segle XVI. Estudia qüestions universals, s’acosta al nacionalisme crític i mostra d’actitud escèptica. El discurs assagístic de caire humanístic de Fuster es focalitza en dos blocs d’interessos: manifestacions de l’activitat creadora i la crisi de l’home en el món canviant actual; qüestions aparegudes a nivell de col·laboracions periodístiques, l’assaig llarg, un diccionari de tipus filosòfic com els il·lustrats, un volum de sentències, l’anaforisme, el dietari íntim, o el “Bestiari” (2006), llibres d’aforismes, on sota la influència de la faula d’Isop, combina el tractat medieval i cultural, amb la seva ironia. Obres:

 “Les originalitats” (1956), “Figures de temps” (1957), “Indagacions possibles” (1958), “Judicis finals” (1960), “Causar-se d’esperar” (1963), “Diccionaris per a ociosos” (1964), “L’home mesura de totes les coses” (1967), “Examen de consciència” (1968), on mescla filosofia amb art, literatura, articles de diaris, investigació, monografia, costums i història; “Proverbis, consells i insolències” (1968) on fa reflexionar al lector sobre la vida;  “Babels i babilònies” (1972), “Exploració de l’ombra” (1974), “Notes d’un desficiós” (1980), “Diari 1952-1960” (1969), un assaig en forma de dietari, que mostra les cartes que escrivia Fuster i els seus interessos i reflexions, unides als aforismes que tan estimava. A “Pamflets” (1985), fa moralitat mitjançant la política, cultura i vida, o “Sagitari” (1985), on l’autor es mostra preocupat per l’humanisme. L’home i la seva activitat creadora. En aquesta obra Fuster ens parla de la política, la vida cultural, la quotidiana i la història. Causà impacte en la societat civil valenciana, així com en la resta dels Països catalans.



“En el fons de tot enamorament hi ha un error: sense cap motiu havíem pensat que la persona que estimàvem era un altra”.

(Dins “Consells, proverbis i insolències”, 1968)


L’escriptor empordanès Josep Pla dins la seva obra “Homenots” (1958-1962), descrivia a Fuster de la següent manera:

“Conceptuo l’aparició de Fuster en la nostra àrea lingüística com un fenomen considerable. Si a les illes Francesc de Borja Moll ha estat el primer element pràcticament integrador, a gran escala, de la nostra àrea lingüística, Joan Fuster ho ha estat- i ja veient les coses des del punt de vista polític- a València”.


“Morir”

Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general, morir-se és sempre un error.

El mal és que podríem dir això mateix respecte al fet de viure.

 (Dins “Diccionari per a ociosos”, 1964)



Fuster ha rebut la desqualificació d’obres per sectors polítics conservadors i anticatalanismes, fou objecte de dos atemptats amb bomba al seu domicili de Sueca per la mostra de catalanitat dins les seves obres i que mai amagava. Les autoritats i entitats no tardaren en reconèixer la vàlua i saber de Fuster, un savi: fou membre agregat de l’Institut d’Estudis Catalans, i promotor i president d’Acció Cultural del País Valencià. Rebé el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1975 i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya el 1983. Un any després, el 1984 fou nomenat doctor honoris causa de la Universitat de Barcelona. Fuster era un viciós de la lectura, tenia la ment  d’un curiós i que el capficava dins de qualsevol text, sense pretendre mai sobrepassar els límits de l’opinió personal i ingeni. Un home que quedà impactat per la lectura de “Glossari” d’Eugeni d’Ors. En els darrers anys de la seva vida, Fuster decidí desaparèixer de l’escena pública. Talment, l’autor de Sueca no deturava l’escriptura i continuava escrivint pàgines i més pàgines fins que la mort trucà a la seva porta. Aquest historiador, crític, assagista, articulista i poeta morí el 21 de juny del 1992. Parlem de l’assagista en llengua catalana més important del període de la postguerra. Un homenot de les lletres catalanes.

  
“Epitafi”

Per exemple:
ací jau
j f
va morir
com va viure
sense ganes.

(Dins “Diccionari per a ociosos”, 1964)


Josep Maria Corretger Olivart

Maig del 2017




Bibliografia:

-DIVERSOS, (2010). Solc. Literatura catalana. Història i textos, Educaula, Barcelona.

-DIVERSOS, (2006). Temari de llengua catalana i literatura, volum IV, MAD, Alcalá de Guadaíra.

-FUSTER, Joan, (2017). Fuster per a ociosos, una antologia de Xavier Aliaga, Sembra Llibres, Carcaixent.

-FUSTER, Joan, (1981). Indagacions i propostes, Edicions 62 i La Caixa, n.53, Barcelona.


Webgrafia:

-Lletra.uoc.edu

-“Personatges”, TVE, 1977. Montserrat Roig entrevista a Joan Fuster.


!Visualitza el documental sobre Joan Fuster, "Ser Joan Fuster" (2008) a:




(Imatges estretes de: enciclopèdia.cat, Edicions 62, espai Joan Fuster, espais escrits, todocolección)


!!EXERCICIS:

1. Escull vuit aspectes de la vida i obra de Joan Fuster que s'han de conèixer.

2. Esmenta quatre obres destacades d'assaig, poesia, història i cultura popular de l'autor de Sueca.

3. Cerca un aforisme que t'agradi de Joan Fuster i comenta'l. Si algú ha participat en aquest exercici, no es pot repetir l'aforisme.

4. Tria una obra de Joan Fuster, esmenta el títol i comenta de què tracta. Si algú ha realitzat aquest exercici, no pot repetir-se l'obra.

5. Entra al "Diccionari per a ociosos" a l'enllaç de sota, escull una definició que t'agradi, adjunta-la aquí i comenta-la amb les teves paraules.


6. Fòrum 1: quina obra has llegit de Joan Fuster? Què t'ha semblat? Recomanaries alguna obra concreta de Joan Fuster? Quin gènere t'atreu més de tots els que ha tractat i per què?

7. Fòrum 2: creus que Joan Fuster algunes vegades ha estat incomprès per la societat? Per què? Penses que era massa radical en alguns temes? Si cal ajuda't d'Internet i visualitza alguna entrevista de l'autor o algun documental a Youtube. Raona les teves respostes.

dijous, 11 de maig de 2017

L'origen de les caramelles i Juneda. Adreçat a tothom

El cant de les caramelles és mencionat a nivell testimonial en un escrit que es trobà al segle XVI i és en aquest temps en què se celebraven cantades en el món rural. Les caramelles més antigues són els goigs de caràcter religiós en homenatge a la Mare de Déu del Roser, que fou transmès per via oral i que podem trobar recollits en els manuscrits 854, folis 113 i 114 ubicats a la Biblioteca de Catalunya datats al segle XV.




Al llarg del segle XIX, les masses corals van començar a adoptar aquesta tradició i lentament es va anar introduint a les ciutats i renovellant amb la incorporació de nous elements, així com també de peces musicals. Les primeres colles de caramellaires es començaren a generalitzar al 1880, tot i que a la ciutat comtal ja es té constància de cantades de caramelles el 1776.


El mot caramella prové del llatí vulgar calamella, construïda sobre el mot calamellus, que a la vegada és un diminutiu de calamus i que vol dir ‘canya’. En canvi, si ens fixem en caramelles prové del català caramella i que significa ‘obsequi de queviures i llaminadures que hom lliura en determinades festes’.

És una tradició que es troba emparada a diversos llocs de Catalunya, així com també a Mallorca o Menorca, amb certes semblances a les caramelles de les contrades catalanes. Les caramelles són tradicionals del diumenge i del dilluns de Pasqua, per tant, si les volem escoltar, hem de moure’ns fins a alguna d’aquestes poblacions que les mantenen. En diverses viles catalanes els cantaires recorren els carrers els dies esmentats per tocar durant el matí davant de punts emblemàtics, o davant qui els lliura una propina per tal que els dediquin un tema, fins i tot, poden desplaçar-se a cantar pels masos. Ho fan amb devoció i moltes ganes. Dedicar-se a cantar vol un entrenament, un bon dirigidor i fer una bona pinya. És bonic poder gaudir d’aquesta tradició tan arrelada a les nostres terres i poder escoltar cançons com “La puntaire”, “Les flors de maig”, “La sardana d’en Guimerà” o tantes altres. Sobretot canten cançons d’autors coneguts com Anselm Clavé o de caràcter local o satíric. Temes que es renoven any rere any.

Els caramellaires formen colles de cantaires, amb veu maculina, algunes de les quals formen part de corals o d’orfeons i es dediquen a cantar temes de diferents temàtiques, així podem trobar temes de caire religiós, d’altres de tema marià, amb goigs del Roser, referents a la catalanitat, o d’altres de més satíriques i festives, perquè volen divertir els oients i estirar-los un petit somriure. Alhora que es canta o després de finalitzar la peça musical, un dels membres de la colla cantaire passa un cistellet guarnit perquè els qui presencien l’actuació, tant si es troben a peu del carrer, com en els balcons, hi puguin depositar quelcom, com ara diners, ous, pastes, fruita i similars. El cistellet s’acompanya d’un pal llarg estirat per arribar als llocs elevats, i també és tradicional portar-lo penjat en un pal o bé una perxa. Un altre caramellaire passeja el banderí amb el nom de la coral i amb petites bandes de diversos colors que s’uneixen a la barra que suporta l’escut, apareixen els noms de les principals trobades a les quals han assistit per cantar, amb el nom de la població i el dia de l’actuació. Són mereixedores de ser vistes. Trofeus per als cantaires.

De vegades, les caramelles s’acompanyen per instruments musicals de caire tradicional com per exemple les cornamuses, les gralles, els tambors, o bé també els violins i guitarres. Si la trobada dels caramellaires és important, poden portar fins i tot, bandes de música. En d’altres, dins de les caramelles també poden incorporar-se balls i danses.


Juneda, és una d’aquestes poblacions de les contrades catalanes on les caramelles hi estan molt arrelades. Les porta ben endins del seu cor. La seva gent ho prova,  acompanya els cantaires pels carrers, d’un punt a un altre, tant si plou, com si fa sol, perquè és un dels pilars fonamentals que té la població. La Massa Coral Els Cantaires de Juneda té el seu origen en el primer cor de Clavé de la població, que data del juny de 1894, la plaça de l’església, té una petita inscripció en pedra que homenatja aquests primers junedencs que s’iniciaren en el cant, per tant, en són uns grans experts i la història els avala, ¿qui no espera els seus divertits popurris al final de cada vetllada després d’actuar, entre d’altres llocs, davant del Teatre Foment, davant de l’ajuntament, plaça de l’església o bé la plaça que des de fa dos anys porta el seu nom i que es troba enclavada dins la vila closa? Parlem de la plaça Els Cantaires. Uns popurris on sense tallar-se ni un pèl citen fets ocorreguts durant l’any natural tan a nivell de país com de la vila, personalitzant en personatges coneguts per tothom i tractant qualsevol temàtica. Ara en aquest any 2017, la massa coral Els Cantaires de Juneda celebren el seu norantè aniversari, una fita esplèndida per aquesta colla de cantaires que al llarg dels anys han assolit fites magistrals i que estan formats per habitants del poble de diverses generacions, entre els quals hi ha passat un familiar meu, i que segueix un any darrere un altre delectant-nos amb les seves actuacions, cantant al bon temps i llençant alguna floreta a les dones joves, amb la barretina roja, camisa blanca, pantalons foscos i la faixa ben col·locada. Enhorabona a la Massa Coral Els Cantaires de Juneda i continueu amb aquesta meravellosa tradició que us envolta dins la vila closa!

Josep Maria Corretger Olivart
Abril del 2017


(Fotografies: Caramelles Vilatorta, Garrigues TV, Vikipèdia i Ajuntament de Juneda)


.Webgrafia:
Enciclopèdia.cat


!!EXERCICIS:
1. Cerca informació sobre una tradició popular de les nostres terres i realitza una explicació sobre els seus orígens i en què consisteix.

2. Fòrum: has vist alguna vegada com canten caramelles? Les coneixies? Què et sembla aquesta tradició tan antiga i catalana? Raona les teves respostes.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;