Conte amb valors: "Els tres desitjos". Adreçat a tothom

Un déu estava tan fart de les continuades peticions d’un dels seus devots que un dia decidí presentar-s’hi davant i li digué:

“He decidit donar-te les tres coses que desitges. Després no tornaré a concedir-te res més”.

Ple de goig, l’home va fer la seva primera petició sense pensar-s’ho dues vegades: que morís la seva dona per a poder casar-se amb una dona més jove. Aquesta va ser immediatament atesa, però quan els seus amics i parents s’aplegaren a l’enterrament i començaren a recordar les bones qualitats de la seva esposa acabada de traspassar, el devot s’adonà que s’havia precipitat. Ara reconeixia que no havia sabut veure les virtuts de la seva dona. Per casualitat era tan fàcil trobar-ne a una altra tan bona com ella? De manera que pregà al seu déu que li retornés la vida, amb la qual cosa, només li quedava un desig més. En aquesta ocasió, per a no equivocar-se, sol·licità consell als altres. Alguns li van suggerir que demanés la immortalitat, però altres respongueren:

-“De què serviria la immortalitat sense salut? I la salut sense diners? I els diners sense amics?”.

Així que, en no decidir-se, suplicà al seu déu que l’aconsellés, i aquest li manifestà:

-“Demana ésser capaç de complaure’t amb tot el que la vida t’ofereixi, sigui el que sigui”.

Perquè s’ha d’aprendre a valorar el que un té i no estar sempre pendent d’allò que es fretura.

(Conte traduït de la revista «Pronto»)

(Traducció: Josep Maria Corretger)

(Imatge extreta de: Ebay)

EXERCICIS:

1. Realitza un resum d’aquest conte.

2. Explica el significat de quatre paraules assenyalades en color blau.

3. L’expressió “acabada de traspassar”, què significa?

4. Agrupa paraules que tinguin un sentit positiu i d’altres que en tinguin un de negatiu aparegudes al conte.

5. Si poguessis demanar un desig quin escolliries: la immortalitat, la salut, els diners o els amics? Per què?

6. Modifica el primer desig del devot, per un altre que no comporti violència.

7. Cerca sinònims dels mots: complaure, fretura.

8. Opinió: penses que només valorem les coses quan les perdem per a sempre? Per què ho veus així?

9. Quina és la lliçó per a la vida quotidiana que amaga aquest conte?

10. Fòrum: què t’ha semblat aquest conte? Comenta si t’ha agrada o no i per què. Penses que és una adaptació ben aconseguida per als nostres dies? Raona la teva resposta.

Capturem errors ortogràfics (1). Adreçat a tothom

Caminant o viatjant per aquests mons de Déu, podem trobar sovint rètols, cartells, anuncis que ens fan una mica de mal a la vista. El cert és que esmenar un error ortogràfic és tan senzill com cercar la paraula en un diccionari, emperò, si no saps com s’escriu, doncs la cerques en un diccionari castellà-català i a l’instant ja tindràs la paraula correcta. A més, avui dia i gràcies a Internet, a qualsevol lloc i des del mòbil pots solventar aquest petit dubte.

Majoritàriament, els mots que s’introdueixen de manera incorrecta en una llengua s’anomenen barbarismes.

Mira les dues darreres faltes ortogràfiques que hem capturat… la justificació dels autors va ser que en aquell poble escrivien tal i com parlaven. Uf, va dir ell!

I aquesta passeja per la xarxa educativa…

(Fotografies de: Maria Rosa Corretgé i Josep Maria Corretger)

EXERCICIS:

1. Escull la paraula adequada per a cadascuna de les tres fotografies.

2. Consulta un diccionari de barbarisme i aporta’n deu d’ús corrent amb la seva solució adequada per al català.

3. Aporta dues fotografies que continguin errors ortogràfics de qualsevol mena. Posteriorment, anota la ciutat on les has trobades.

4. Crea una gamificació per treballar amb mots amb errors ortogràfics o bé gramaticals.

5. Opinió: si has de realitzar un cartell per exemple, i tens un dubte d’escriptura, com actues per a resoldre-ho?

6. Una paraula mal emprada en català és “braga”, pensa i investiga quina és la paraula correcta que cal utilitzar.

Sau 30: el record de la música de Sau. Adreçat a tothom

Cada concert de la banda Sau 30, com molt bé recorda el cantant Jonathan Argüelles, sorgit de la banda de tribut Tornem a Sau, i per aquí Pep Sala i Joan Capdevila van escriure “Instants de paper” (2016), és un homenatge al que va ser Carles Sabater, una de les ànimes del que era Sau, juntament amb el guitarrista Pep Sala. Inicialment, només havien d’ésser sis concerts comptats, emperò, finalment, i gràcies a a l’encoratjament de la gent, la banda Sau 30, s’ha vist obligada a afegir alguns concerts més al seu tour, d’una banda, com diuen ells, “sense futur”. Per les terres de ponent vam tenir el plaer de poder-los gaudir en dues actuacions: una primera a La Seu Vella i una altra a Alcarràs. En aquesta darrera població va ser espectacular la rebuda a la banda, després de vint-i-set anys d’espera, des d’aquell llunyà 29 d’agost del 1992, tothom somiava veure’ls una altra vegada en aquest inesperat i sorprenent retorn, atès que molts no van poder ser-hi en aquell primer concert i així va ser, aquest cop, sense el malaurat Carles Sabater. Rebuts per un públic cridaner i que cantava la majoria de les seves cançons, els nervis i la passió planaven entre el públic. Sau 30 va realitzar un concert espectacular, intens i memorable, sempre el tindrem retingut en la memòria. Tot començà amb el mig temps enganxós “Res semblant a res”, inclòs a l’àlbum “Set” (1995), emperò que sonava ben fresc i actual. Seguida de “Tornar a començar”, com si fes referència a aquesta nova etapa que estan vivint actualment, i amb aquell so clàssic de pop-rock marca de la casa. Finalitzada amb una gran ovació. “Magic whisky”, una oda a la beguda, “Pertànyer a algun lloc”, un altre mig temps, dins del disc “Junts de nou per primer cop” (1994), que demostren el talent que tenien plegats a la composició en Carles Sabater i sobretot, Pep Sala. Al cap d’un segons, “No volíem fer-nos grans”, balada country-rock al més pur estil The Eagles. Acte seguit, la rítmica i passional “Cap on vas”, on el cantant Jonathan Argüelles demostrava una vegada més la seva qualitat vocal i sensualitat dalt de l’escenari, i Pep Sala i companyia allargaven el tema fins a l’extenuació del públic i amb els versos premonitoris “la nit només està per encetar. / No, no tanquis els ulls, / encara falta molt per clarejar, /aquesta ni és per a fer un viatge llarg”, peça que anava com a un anell al dit per a la vetllada. Arriba la calma amb la balada reggae “Deprimit”, tema del disc “Per la porta de servei” (1989). És el torn per a la sentimental  “Ningú ens mourà d’aquí”, i amb aquella tornada “hem estat a dalt de tot i hem tornat a baixar/ des del primer dia hem rigut i hem plorat/ n’hem passat de totes i això encara no ha acabat. / Tot el que hem fet mai caurà en l’oblit/ per més que ho intentin ningú ens mourà d’aquí”. 

El concert continuava el seu curs amb una altra balada “Junts de nou per primer cop”, amb Pep Sala agafant les regnes del tema, que continuava a duet amb el cantant Jonathan Argüelles. Pep Sala aprofita el moment per a fer referència al bateria Carles “Xarli” Oliver que va inspirar el tema, parlava de “No he nascut per militar”, el karaoke va retornar al concert per cantar a plena veu aquest clàssic antibel·licista, amb un solo espectacular de Pep Sala, la veu potent d’Argüelles i la culminació del públic. El rockabilly per al reivindicatiu “Onze de setembre”, una de les millors cançons de la nit. El pop-rock proper al rock i de caire més eròtic a “Corre, corre’t, corre” per a finalitzar una primera part del concert amb la clamorosa i roquera “No puc deixar de fumar”, que formava part del primer disc de Sau, editat el 1987 i amb un enorme qualitat escènica d’Argüelles. Havia transcorregut una hora i set minuts quan la banda Sau 30 va decidir abandonar l’escenari però només durant tres minuts i per a sorpresa del públic, per tal de diferenciar -ne aquesta primera part de l’espectacle i encetar-ne una segona amb grans aplaudiments per rebre de nou i per segona vegada a tota la banda. Sonen les primeres notes d’una altra cançó estel·lar de Sau, “Tu encens el meu foc”, que van fer saltar més d’una llàgrima. “La cançó de la noia de l’altre cantó del bar”, era la propera balada d’aire country, on Pep Sala agafa altre cop el protagonisme portant la veu cantant, i amb l’acompanyament d’Argüelles als cors i pandereta. A continuació, “Percentatges”, una peça lenta, però corejada altre cop per tota la gent assistent, amb Argüelles exaltant el públic.

Sonoritat innovadora amb “Vida moderna”, peça amb molt de rock & roll contingut gràcies a les guitarres esmolades de Jordi Mena i Josep Lluís Pérez. Una altra de les peces sobresortints de la nit. L’escenari s’enfosqueix amb uns focus groguencs i sona “Me’n torno a Sau” a tota castanya i energia, cançó inclosa en el mític doble disc “El més gran dels pecadors” (1991), amb lluïment vocal i com no, sobretot, dels guitarristes. El públic saltava i cantava sense parar.

Torn per al country-rock més americà amb “El tren de mitjanit”, també del disc del 1991. Molt agraïda per la gent, i que no podia faltar en cap concert de la banda. Amb un solo especial de tons blues de Josep Lluís Pérez. Pep Sala clamava concentració per al a un inici de teclats molt complicat, dit de manera irónica, al cap d’uns instants, gaudíem “Envia’m un àngel”. Moment estel·lar de la nit. Amb si “Si un dia he de tornar”, és temps per al so més simfònic de guitarres de Pep Sala i Josep Lluís Pérez, un pop-rock accelerat. Minuts després, “Foc al cos”, que com tantes altres, la gent se sabia de memòria. Molt festiva i amb una lletra clara i perversa. Amb unes guitarres un pèl soterrades, de so més dels anys setanta, i que pretenia desorientar, “És inútil continuar”, tema que va sonar diferent a la versió original, tot i que, també va ser ben rebuda.

Un dels punts àlgids de la nit, és quan s’escolta una balada universal, llegendària, i que tothom se sap de memòria. Que demostren altre cop que Sau van ser una banda de pop-rock de masses als Països Catalans. És el “Boig per tu”. Demostren que Sau va ser una de les millors formacions de sempre. El públic ja feia estona que estava emocionat i gaudint del seu carpe diem particular. Pep Sala esperona el públic a fer cors i participi del tema, tot i que no era necessari, la peça és tan coneguda com el parenostre. El públic va cantar gran part de la primera part de la peça, fins que entrà en acció Argüelles. “Jo ho espero tot de tu”, serà una balada que ja encararà el final de la vetllada, que es clourà amb potser la cançó més emotiva de la nit, “Només ho faig per tu”. Amb una sonoritat de teclats i guitarres ben allargada i gaudida pels assistents, que deixava caure alguna que altra llàgrima a l’escenari i que reprenia el final del tema “Jo ho espero tot de tu”, finalitzada amb tota la banda tocant i sense veus, abandonant un a un els instruments, fins a quedar el teclista i el bateria, aprofitant per dir fins a sempre al públic. Unes notes finals que t’arribaven ben endins. Van ser dues hores i cinc minuts d’una passió total.

La jugada aquest cop havia estat encertada. Tothom desitjava reviure altre cop les cançons de Sau, alguns que se’ls havien perdut per ésser tan joves, o d’altres motius, i Sau 30 ho han fet possible, havent de sumar diversos concerts en una gira fantàstica, si més no, irrepetible. D’un cançoner que la gent s’ha fet ben seu, que el sent com a propi.  Acabat el concert, l’emoció arribà fins a tal punt, que uns minuts més tard, encara hi havien una quinzena de persones que estaven esperant Pep Sala i Jonathan Argüelles, potser somiant, en què apareixerien i poder intercanviar vivències amb ells. Quan la cosa ja semblava impossible, ja que un parell de guàrdies de seguretat vorejaven la zona dels camerinos, tots dos van sortir a saludar, a signar autògrafs i a fer-se fotografies amb els pocs seguidors que hi quedaven. Foren uns moments remembrables i que mai oblidarem. Sau 30 a Alcarràs van estar formidables, esplèndids. Si encara sou a temps d’assistir a un dels seus concerts, no hi falteu!

Des d’aquell distant 31 d’octubre del 1987, a la casa de colònies de les Tallades, a Vilanova de Sau, la banda, encara sense nom, realitzà el primer concert. Era una festa de castanyada per a una quinzena d’amics i se n’aplegaren més de dos-cents, perquè s’ho anaren dient els uns als altres, allí provaren les cançons. A partir d’aquí va originar-se una de les carreres més brillants dins del panorama rock en català per a una durada de dotze anys. Sau ens va llegar 8 discos d’estudi, un directe i un acústic en vida de la banda, més quatre de pòstums: “No puc deixar de fumar” (1988), “Per la porta de servei” (1989), “Quina nit” (1990), “El més gran dels pecadors” (1991), “Concert de mitjanit” (1992), una crònica del seu concert a la plaça de toros la Monumental, “Junts de nou per primer cop” (1994), “Cançons perdudes, rareses i remescles” (1995), “Set” (1996), “Bàsic” (1996), “Amb la lluna a l’esquena” (1998), “Concert homenatge a Carles Sabater” (1999), “Un grapat de cançons per si mai et fan falta (1986-1999)” (2001), “Sau 25 anys: concert al Palau d’esports de BCN 1991” (2012), “Una nit al teatre” (2017), i finalment, “Sau 30 en concert 2018-2019” (2019).

És innegable la qualitat compositiva de Pep Sala, autor de l’escriptura de la totalitat de les cançons, juntament amb Carles Sabater i amb ajuda de Joan Capdevila en els sis primers discos, alhora, mànager i també lletrista de la banda. Cançons que eren a la vegada cants a la quotidianitat, l’amor, l’erotisme, a la natura, a la vida, i de la veu de Carles Sabater. Sala i Sabater mai van trepitjar-se l’un a l’altre, un composava, l’altre cantava. Tot i que Sabater tenia una carrera d’èxit com a actor de cinema i teatre, sempre va tenir com a prioritat la banda Sau.

Sau realitzaren una gira europea el 1997, per Alemanya, Luxemburg i Bèlgica. Fins que la nit del 14 de febrer del 1999 s’apagava definitivament la seva veu, i la d’en Carles per sempre més, cap a les dues de la matinada i per aturada cardiorespiratòria. Fou com la mort sobtada d’alguns futbolistes al camp, tot just finalitzat el primer concert d’inici de la gira “XII”, pel sobreesforç de l'inicial d'un total de trenta concerts, fou al pavelló de Vilafranca del Penedès dues hores més tard. Així ho va confirmar l’autòpsia. Com glossà Sala, el seu company portava una vida molt saludable. Carles Sabater es desplomava a sobre del compositor Pep Sala, justament en acabar de donar-se una abraçada per celebrar l’èxit del concert. Tenia trenta-sis anys. Sau estava preparant un nou disc però no havien tingut temps d’enregistrar res. Al cap de dos dies i en una roda de premsa, Pep Sala en sentí rumors sobre un substitut de Carles Sabater, va explanar que Sau havia acabat el seu trajecte. El sepeli es realitzà al cementiri de Collserola. El seu cos fou incinerat i posteriorment, es traslladaren les despulles al cementiri de Llançà, població on hi passava els estius. On any rere any familiars i seguidors s’hi reuneixen per a retre-li un homenatge, així com  visitar la plaça que porta el seu nom. Altrament, al programa “La gent normal” intitulat “Drogues, es controlen?” de TV3 l’any 2016, Pep Sala va deixar implícit que havia estat a conseqüència d’alguna substància. Sigui la causa que sigui, ara importa ben poc, el que és evident és que Sau va deixar-nos un bon testament, un bagul de peces encara vigents, irrepetibles, insuperables i universals. Se’ls va criticar més d’una vegada per ser el primer grup de fans que tenia Catalunya, majoritàriament noies. A Juneda s’hi deixaren caure un parell de vegades, a la pista del Parc Alegria, en temps de la festa major, el 23 d’agost del 1991 amb la gira de “Quina nit” i el mateix dia i mes del 1997 amb la gira del disc “Set”. Algú se’n recorda?

Josep Maria Corretger Olivart

Setembre - novembre del 2019

(Crèdits fotogràfics: Iolanda Ibars [1ª], Josep Maria Corretger [2ª, 3ª, 4ª])

(Web consultada: Sau.cat)

EXERCICIS:

1. Fes de periodista i realitza la crònica d’un concert al qual hagis assistit.

2. Escull una cançó de la banda Sau i explica de què tracta.

3. Realitza un petit treball biogràfic i en format de presentació digital sobre la banda Sau.

4. Fòrum 1: esmenta el disc i peça que t’agraden més de la carrera de Sau. Justifica’n el perquè.

5. Fòrum 2: has vist la banda Sau alguna vegada? Què et van semblar? Si has assistit a algun concert de la banda Sau 30, explica les emocions de la nit.

6. Cerca a l’hemeroteca d’algun diari digital com va percudir en els mitjans de comunicació i va colpir en els seguidors la pèrdua a Carles Sabater.

La narrativa. La citació bibliogràfica. El punt de vista de la novel·la. Adreçat a l'ESO

Dins de la literatura de ficció i pel que fa a la narrativa, podem trobar diversitat de textos. Així doncs, la novel·la, la llegenda, la rondalla, el conte, la narració, el còmic, entre d’altres. D’aquests en sobresurt la novel·la, que és un tipus de narració extensa, i generalment en prosa, sobre els fets d’un o més personatges que poden ésser tan reals com fantàstics. Com si fos una obra teatral o la redacció d’un text escrit, en una novel·la s’hi planteja un conflicte inicial, aquest és desenvolupa i posteriorment es resol.

LA NARRATIVA

Tota obra narrativa s’analitza segons el punt de vista que adopta, l’espai on succeeix l’acció, el temps d’ambientació i els seus personatges.

.El punt de vista

Depèn de l’òptica que adopti el narrador, és a dir, la perspectiva en què s’explicarà la crònica dels fets. De vegades, segons el punt de vista adoptat per l’autor/a, la narració inclourà més o menys fragments descriptius, i que alhora, poden complementar l’espai, el temps i els personatges.

.L’espai

És el lloc on transcorre l’acció. Aquest espai pot ésser obert a l’aire lliure o un espai tancat, tan rural com urbà. D’altra banda, segons els aspectes que s’hi detallen, pot ésser un espai més o poc definit, segons la postura que decideixi adoptar l’escriptor/a, és a dir, si vol mantenir el misteri, per exemple, i donar poques pistes.

.El temps

Fa referència a la durada a nivell cronològic dels fets narrats. Pot transcorre durant un dia, una setmana, unes vacances, una vida...

.Els personatges

Ells són els protagonistes de la història. A través de l’explicació del narrador coneixem com són i actuen.

LA CITACIÓ BIBLIOGRÀFICA

Tot llibre motiu de consulta en un treball o estudi, ha d’aparèixer en el recull bibliogràfic. Però, com se cita un llibre?

COGNOM, Nom, Títol del llibre, col·lecció, número, editorial, lloc de publicació, any: pàgines referenciades.

De vegades, l’any apareix entre parèntesi entre el nom de l’autor/a i el títol del llibre:

COGNOM, Nom, (any d’edició). Títol del llibre, col·lecció, número, editorial, lloc de publicació: pàgines referenciades.

Dins del següent enllaç trobaràs una guia sintetitzada per aprendre a citar els documents de manera adequada:

https://ddd.uab.cat/pub/recdoc/2016/145881/citrefapa_a2016.pdf

EL PUNT DE VISTA DE LA NOVEL·LA

És el narrador qui adoptarà un punt de vista o bé un altre. La majoria de vegades, l’escriptor/a de la narració no es correspon amb la veu narrativa o narrador. La veu narrativa pot ésser un personatge que apareix dins de la història o algú que ens la relata des de fora, com si estigués veient els fets. D’aquí que es poden distingir dos grans punts de vista, segons si el narrador participa en la història que explica o bé, únicament l’observa.

.Punt de vista intern

El protagonista de l’acció és el narrador o un personatge secundari que testimonia els fets. Explica allò que veu i sap. Així com també n’aporta opinions i pensaments. D’aquí que s’anomeni narrador parcial. Empra la 1a persona del singular quan fa referència a ell/a mateix/a.

.Punt de vista extern

El narrador és desconegut, anònim. Explica la història des de fora, i no hi participa. Acostuma a explicar les coses en 3a persona del singular. Per això podem trobar dos tipus de narrador diferents:

1. El narrador omniscient

Ho sap tot sobre la vida dels personatges. També els seus pensaments i sentiments.

2. El narrador observador extern

Relata la història des de l’exterior, no hi participa. Explica allò que veu, ho glossa d’una manera objectiva i es manté al marge de la narració.

!Pots ampliar o reforçar continguts sobre les cites bibliogràfiques en el següent enllaç:

https://biblioguies.udl.cat/comcitar/inici

(Material adaptat de: DIVERSOS, Llengua catalana i literatura. 3^r ESO, Editorial Teide, Barcelona, 2007)

(Imatge extreta de: UV)

EXERCICIS:

1. Justifica el perquè la novel·la és el gènere que té més prestigi.

2. Cerca un fragment d’una novel·la i esmenta el seu punt de vista, l’espai, el temps i els principals personatges que hi intervenen.

3. Agafa un llibre i realitza’n la seva citació bibliogràfica.

4. Explica la diferència entre el narrador intern i l’extern.

5. Busca un paràgraf o fragment d’una novel·la que tingui punt de vista intern.

6. Ídem de l’anterior amb el punt de vista extern.

7. Cita una pàgina web consultada en un treball com a nota del peu de pàgina. Si cal ajuda’t de l’enllaç d’Internet aportat a dalt.

8. Completa:

A l’hora de realitzar un treball escrit cal ________ les _______. S’han de __________ tots els _________ consultats a la pàgina _________ del treball. Els documents de ________ electrònica s’inclouen dins de la ___________.

9. Com s’evita un plagi en un treball escrit? Raona la teva resposta.

10. Crea una activitat per tal de treball les cites bibliogràfiques.

11. Realitza un esquema sintetitzant allò fonamental d’aquest subtema.

12. Autoavalua’t: reflexiona sobre quines dificultats t’han sorgit durant el treball d’aquest subtema. Com les has resolt? Amb què t’has de quedar d’aquesta fitxa i que et servirà per al dia de demà?

Woodstock: 50 anys d'un festival de llegenda.

Poc temps abans de portar-se a terme el festival, el 3 de juliol del 1969, moria Brian Jones, guitarra i una de les ànimes de The Rolling Stones en la dècada dels anys seixanta. Fou trobat ofegat a la piscina de casa seva amb alt consum d’alcohol i drogues. Jones estava decebut per haver estat expulsat de la banda per motius de drogues. Era traspassat un mes després amb tan sols 27 anys. Fou un cop molt fort per a tots els amants del gènere, el rock & roll. En aquells dies ja s'estava acabant de gestionar el que amb el temps esdevindria un festival que seria mític, pel que va representar i per les estrelles que hi actuarien.

Quatre amics d'entre vint-i-tres i vint-i-quatre anys sense experiència van muntar un festival durant tres dies d’agost del 1969, del 15 al 17 i sota el lema pau, amor i música. Aquests tres joves eren: Joel Rosenman, John P. Roberts, encarregat de la financiació, gràcies al negoci milionari d'adhesiu per a dentadures que havia heretat, i Artie Kornfeld, de vint-i-sis anys, vicepresident de Capitol Records, i finalment, Michael Lang, que aportà experiència, ja que organitzà el festival de Miami al 68. La idea del festival era per a finançar un estudi de gravació a Woodstock per a realitzar enregistraments de músics talentosos de la zona i que no marxessin a l'altra banda del país. Tots ells sense experiència. Tardaren nou mesos en organitzar-lo. L'espai era una granja sense llum, electricitat, ni telèfon. En un parell de setmanes ho prepararen tot. A poques hores de l'inici del festival, aparegueren ja setanta mil persones quan encara preparaven la tanca, ni pogueren acabar de posar-la. Saltaven les tanques per colar-se. Tot s'esdevindria en un camp obert. Finalment, prengueren la decisió de fer públic que el festival seria gratuït. Tanmateix, si havies pagat entrada tenies alguns privilegis, una zona de càmping i cuina, també eren rebuts els que no tenien entrades. Van vendre cent trenta-set mil entrades.

El festival es va portar a terme en una granja de dues-centes quaranta hectàrees. Es girava vent, però la multitud va superar les expectatives. Mentrestant, una jove músic nascut a Minnesota que viva a prop de la localització del festival, s’ho mirava amb recel, convalescent d’un accident de motocicleta que a punt va estar de segar-li la vida, parlem de Bob Dylan. D’entre les actuacions més destacades podem trobar les de Jimi Hendrix, The Who, Santana o Joe Cocker. El festival de Woodstock va posar la llavor als festivals que vindrien posteriorment i que estarien inspirats en aquest. D’entre els més destacats a les nostres terres, el Festival d’Escalarre al Pirineu, sobretot en les tres primeres edicions 1996, 1997, 1998.

Les fonts diuen que en aquells camps de de Bethel s'hi reuniren més de mig milió de persones, sota el lema “Peace, amor & music”, és a dir, pau, amor i música, estandard del moviment hippy. Un moviment que havia sorgit feia pocs anys, a principis dels anys seixanta al barri de Haight-Ashbury de San Francisco. Els hippies eren uns individus que s'asseien al carrer i anaven descalços. Tot i això, formaven part de la societat, gaudien de la sanitat, i fins i tot, tenien protecció policial, ara bé, de vegades, insultaven a la policia, no volien pagar impostos i desitjaven poder gaudir dels parcs. Eren psicodèlics, portaven cabells llargs, sostinguts amb alguna cinta i anaven podien anar despullats. Acostumaven a reunir-se en comunes, perquè de fet eren organitzacions lliures. Volien viure al camp, amb els animals. Eren unes quaranta mil persones les que formaven el moviment contracultural. Dins dels cercles dels hippies s'obria una finestra per al debat sobre el consumisme, i la dedicació al treball. Els hippies gaudien de la llibertat sexual, també veien en la popularitat de les drogues quelcom positiu per a la creativitat, quan cremaven les neurones del cervell et venia la inspiració.

Si ens fixem en les xifres del festival. Tingué una durada de tres dies. S'hi realitzaren trenta-tres concerts. 500 mil persones reunides s'hi congregaren via boca a boca. La policia de Nova York havia previst una audiència de 6 mil persones. Els promotors auguraren unes 60 mil persones i finalment, n'aparegueren 600 mil. 250 mil persones no pogueren arribar per les carreteres comarcals. Deixaven els cotxes a la carretera. Però hi havia bon ambient i tothom estava content. No hi havia ni aigua ni menjar. Els alimentaven els veïns. Amb helicòpters també facilitaven aliments per als joves. Les monges també els portaven menjar. Tampoc et podies rentar. Hi hagué 3 morts: un de drogues, l’altre per còlic nefrític i un darrer per atropellament d’una màquina mentre dormia per la borratxera. Més de 3 milions de dòlars gastà l’organització per a portar a terme el festival i en pogueren recuperaren prop de 2, per tant, tingueren un milió de dòlars de deutes.

El primer en actuar fou Richie Havens, a les 17:07 de la tarda. i amb 6 hores de retard, perquè no hi havia manera que hi arribessin els artistes. Valens havia finalitzat el repertori i improvisà amb «Freedom», adaptació del cant dels negres esclaus de finals del segle XIX. Tenia un temps de quaranta-cinc minuts o una hora i actuà dues hores quaranta-cinc minuts. Tocà totes les peces que sabia sobre l'escenari, sortí i retornà a l'escenari fins a 6 vegades davant del reclam de la gent que li demanava que toqués quatre cançons més una i altra vegada.

Posteriorment, s'obrí oficialment el festival amb Swami Satchitananda, monjo hindú i mestre espiritual que realitzà una pregària de pau i amor, que lloava Amèrica. Després pujaren Sweetwater, que arribaren amb helicòpter. Havien de ser els primers en actuar, tocaven rock psicodèlic. A continuació, Bert Sommer cap a les 20:20h de la tarda, versionà “Amèrica” de Gartfunkel. No aparegué ni a les cròniques ni al disc. Seguit de Tim Hardin, cantautor folk. Tim Hardin interpretà la composició seva “If I were a carpenter”molt versionada per The Four tops, Bob Seger o Johnny Cash, durant els anys 60 i 70. Cap a les 22h de la nit del 15 d'agost, aparegué Ravi Shankar amb el seu sitar, en veure barrejada música i drogues, tingué una decepció, perquè tenia la música com una religió i no volia que s'associés amb coses negatives. Poc temps després del festival, Shankar es desvinculà del moviment hippy. Arribà el torn d'un inesperat protagonista, la pluja. Els helicòpters de l'exèrcit americà llençava cartrons amb caixes de menjar, roba i allò necessari als assistents al festival. Aquests darrers invocaren a la pluja cridant ben alt “No pluja!”. Cap a les 23h entrà a actuar Melanie Safka, enlloc de The Incredible String Band perquè plovia. El seguí Arlo Guthrie i després, Joan Baez, abans d'encetà el seu recital recordà al seu marit periodista i activista David Harris arrestat. Baez començà amb “Oh happy day”, en total tocà 13 cançons embarassada de sis mesos. Amb ella finalitzà el primer dia a Woodstock prop de les 2 de la matinada.

A les 12:15 del migdia del dissabte retornà la música amb Quill, rock progressiu i psicodèlic, per error tècnic no aparegueren en l'enregistrament del concert. A continuació, Country Joe McDonald, i després d'aquest, Santana a les 14h de la tarda. Una banda desconeguda, perquè editarien el primer disc dues setmanes després del festival. Michael Shrieve, bateria de Santana fou el músic més jove en actuar a Woodstock. L'estil de la banda va sorprendre els assistents. Destacaren amb “Soul sacrifice”.

Seguí John Sebastian, un músic no contractat, per suplir alguna baixa de darrera hora o algun músic que arribaria tard. El promotor el va fer tocar una hora amb una guitarra prestada. Gràcies a aquesta actuació va rellançar la seva carrera. Cap a les 16h finalitzava l'actuació i quaranta-cinc minuts després, The Keef Hartley Band. A les 18h actuen The Incredible String Band, entre bandes roqueres, això no agradà el públic. La formació folk havia d'actuar el divendres amb les bandes folkies. A les 19:30 de la tarda sortiren a l'escenari Canned Heat. El cantant s'estava miccionant durant el moment d'inici del concert, i hagué de sortir uns minuts. Arribaren amb helicòpter per evitar el col·lapse i cobraren 6500 dòlars. Es recordada la peça “Going up the country” i sobretot la veu peculiar del seu cantant, Bob “The Bear” Hite. Actuaren durant una hora. A les 21h sortiren Mountain, disposats a realitzar el tercer concert de la seva curta carrera fins aleshores. Nou peces tocaren també durant seixanta minuts. Després vingueren The Grateful Dead. Aparegueren tard a escena i amb risc d'electrocució per l'aigua. L'equipament voluminós va trencar la plataforma giratòria per a muntar els instruments, que alleugerava les esperes de muntatges entre concerts. Hi hagué un silenci dels músics de la banda de deu minuts a causa dels efectes de les drogues. La banda tingué un mal record d'aquest concert. Encetaren el concert amb “Saint Stephen”. A dos quarts d'una de la nit, sortiren a l'escenari la Creedence Clearwater Revival, com a un dels caps de cartell. Els havien promès que actuarien davant de molta gent i en una bona hora d'audiència. Tampoc foren els millors pagats. No els prestaren suficient atenció. John Fogerty clamà que la banda de Jerry Garcia havia posat el públic a dormir. A meitat del concert callaren durant una hora i tornaren a tocar. Arribem a dos quarts de tres de la matinada, moment en què sortia la Creedence que tocaren clàssics com “Born on the bayou”, la primera de la vetllada. Finalitzaren cap a la 1:20 de la matinada. L'estructura de l'escenari estava malmesa. Els canvis entre artistes eren més lents. Trenta minuts després, era el temps per a Janis Joplin. Aquesta havia clos l'etapa amb Big Brother & The Holding Company, i actuaria amb The Kozmic Blues Band. A Janis no li anava bé la cosa amb la nova banda. Tot i això, la cridaren per actuar. Demanà cobrar per avançat com succeí amb The Grateful Dead, perquè no es fiava que arribés a percebre res dels organitzadors. 

Passaren més de deu hores des de la seva arribada fins al moment de l'actuació, i durant aquest lapse de temps aprofità per col·locar-se de drogues. No afectà a l'actuació, però sortí tipa de drogues, altrament, demanà als productors que suprimissin la seva actuació de la cinta per a la història, per aquest motiu. De totes maneres, els organitzadors, per sort no ho varen fer. Janis Joplin es va negar a sortir a escena si abans no cobrava en metàl·lic. Eren les 2:30 de la matinada del dissabte a diumenge quan sobre l'escenari aparegué definitivament Janis Joplin. Fou una de les poques dones en actuar. Va arribar en helicòpter al festival. Un director d’un banc proper va haver d’obrir a la matinada per fer-ho possible. Una de les seves peces destacades fou «Try», 5^a peça del concert.

Arriba el moment funk-rock amb Sly & The Family Stone, que portaren a terme una de les actuacions més impressionants de la seva carrera. A les 5 de la matinada, era el torn per a The Who. No atreia a ningú de la banda el festival. Repassaren l'òpera rock “Tommy” al complet. Tenien por que Jimi Hendrix els eclipsés amb la seva actuació. Per no ser menys, ells també trencaren els instruments i els amplificadors a sobre de l'escenari. Havien d’actuar el dissabte i ho feien, a les 5 de la matinada del diumenge. No volien actuar a Woodstock. Estaven deprimits. La formació entrà al festival amb una furgoneta. Acabaren cap a les sis de la matinada. Els seguiren Jefferson Airplane, eren els més hippies. Capitanejats per la cantant Grace Slick. Això sí, davant un públic esgotat. “White rabbit”, fou la penúltima peça que tocaren, basada en el personatge “d'Alícia al país de les meravelles”. Jefferson Airplane a les 7 del matí del dissabte després de The Who. Fou la banda amb el 4^t catxet més elevat del festival, cobraren el mateix que Janis Joplin o The Band. Acabaren a les 9:40 del matí. Cap a les dues del migdia del diumenge 17 d'agost sortiren Joe Cocker & The Greese Band. La banda tocà dues peces sense el cantant, i posteriorment, Joe Cocker apareixia a escena. Al músic el beneficià el festival. Denny Cordell mànager de Cooker va fer els possibles perquè hi actués, i convèncer a Artie Kornfeld. Cocker arribà com a molts en helicòpter i meravellà el públic amb la versió The Beatles “With a little help from my friends”, que ja havia tocat Richie Havens. En finalitzar l'actuació tornà a ploure per segona vegada i durant prop de seixanta minuts als camps de Bethel. Es retardaren de nou les actuacions de: Country Joe & The Fish que tocava al lloc de Jethro Tull i la de Ten Years After, que tingueren problemes amb els instruments que es desafinaven per la humitat. Sobresortí la interpretació del seu tema “I'm going home”, prop de deu minuts d'adrenalina sense pausa. The Band també es veié afectada amb el temps que no acompanyava. Hendrix i The Band discutiren per a veure qui actuava per la nit o a la matinada. Una de les peces més recordades d'aquell concert amb The Band, fou “The weight”, només tenien un disc en cartera. Completaren el concert amb versions de The Four Tops i Bob Dylan. Uns minuts després, Johnny Winter i Blood Sweet & Tears. David Clayton Thomas, líder d'aquests darrers cantà fora de to. Llavors, l'escenari fou per a Crosby, Stills, & Nash. Eren les 3 de la matinada de diumenge a dilluns. Neil Young només participà en un parell de cançons, s'enfadà perquè enregistraven l'actuació i es posà nerviós. Explanava que les càmeres el distreien. “See of madness”, fou una de les cançons que interpretaren amb Young. A les sis del matí de dilluns, amb els primers rajos de sol del 18 d'agost, molts ja havien marxat a casa, però actuaven Paul Butterfield Blues Band, i justament després, Sha Na Na amb coreografies doo-wop i finalment, Jimi Hendrix entrà a dos quarts de nou del matí en escena. So de guitarres electrificades i potents durant una hora i mitja. Allargà el solo d'una peça i sense saber què fer, parà i deixà anar un “Ho sento, he oblidat la cançó que estava tocant”, tothom l'aplaudí. És memorable el moment en què toca l'himne dels Estats Units instrumental. Es diu que aquell concert de tres dies va durar mig segle. Foren tres dies de pau, amor i música, també de drogues, no ens enganyem i sobretot, el que és més important, tres dies de rock de per a la història, d'un festival que encara avui segueix essent recordat en documentals i enregistraments musicals com un dels més colossals des de sempre, perquè els artistes que hi actuaren allí foren enormes. El festival de Woodstock va ser immens.

Finalment, donem una llambregada a algunes curiositats del festival:

El New York Times es va lamentar de la falta de previsió de gent. La premsa espanyola es fixava més en el tema de les drogues en els reportatges que en qui havia actuat.

Alguns artistes no hi van voler anar: per desconfiança dels promotors. La Creedence foren els primers destacats en dir que sí. D'altres com els que esmentarem declinaren anar al festival de Woodstock. Absències sonades com les de: Led Zeppelin, que tres mesos després van a actuar a l'Illa de Wright. The Doors, el seu líder, Jim Morrison tenia un procés judicial i no hi pogueren assistir. The Beatles no pogueren actuar perquè John Lennon també volia actuar-hi amb The Plastic Ono Band i els digueren que no. Bob Dylan vivia a 1km de l'escena del festival, s’estava recuperant d'un accident de moto i s’amagava a casa. Tres mesos més tard actuà al festival de l'Illa de Wright i els seus fans s'encoleritzen. Portava tres anys sense realitzar concerts. Steel Mill, banda d'un jovenet Bruce Springsteen, futura estrella del rock & roll, no pogué actuar al festival perquè tenien contractat una altra actuació el mateix dia i el seu mànager, Tinker West havia rebutjat actuar-hi. Dies després es lamentà de la seva decisió en veure el ressó que tingué el festival a nivell mundial.

El festival tan sols durà tres dies, emperò, foren tres dies intensos, plens de passió, i amb els grans artistes del moment, alguns d'aquests mal vistos pels veïns. Val a dir que els veïns en assemblea refutaren el festival en primera instància i aquest hagué de desplaçar-se a 40 km de Woodstock, fins a Bethel, on troben un pagès lliberal que a canvi d’una quantitat mòdica de diners els deixa els camps sense cap mena de problema.

Edició del disc del festival, Fernando Salaverri, edita el disc compilatori de Woodstock el 1970 per Hispavox a Espanya.

Pocs mesos després de finalitzar el festival morien amb tan sols 27 anys tres puntals del rock dels anys seixanta:

El 18 de setembre del 1970, moria Jimi Hendrix, per barreja de pastilles de dormir i alcohol.

El 4 d’octubre del 1970, moria Janis Joplin per sobredosi d’heroïna i d’altres drogues.

El 3 de juliol del 1971, moria Jim Morrison de The Doors. Aturada cardíaca per suposat consum d’alcohol i drogues. I ara que parlem d'estupefaents convé recordar que molts dels artistes que hi actuaren perderen la vida més endavant pel mateix motiu: Tim Hardin, morí el 29 de desembre del 1980 amb 38 anys; Paul Butterfield, morí el 4 de maig del 1987 amb 44 anys; Bob Hite, el 6 d'abril del 1981 amb 38 anys; Keith Moon, bateria de The Who, el 7 de setembre del 1980 amb 32 anys; John Entwistle, baixista de The Who, el 27 de juny del 2002, amb 57 anys, que s'uniren a les ànimes de Jimi Hendrix i de Janis Joplin.

El festival patí moments incòmodes amb la pluja i el fang, emperò, va continuar endavant i esdevingué un èxit rotund. A partir de Woodstock els festivals musicals de rock van esdevenir un negoci. Els artistes també van saber traure suc a aquest filó i demanaven importants sumes de diners per ésser contractats. La llegenda de Woodstock segueix ben viva i per molts anys.

Josep Maria Corretger Olivart

Agost-octubre del 2019

La banda sonora del festival:

Cara A:

1. Canned Heat «On the road again»

2. Scott Mckenzie «San Francisco»

3. Jefferson Airplane «Somebody to love»

4. Joe Cocker «With a little help of my friends»

5. Jimi Hendrix «Star Spangled Banner»

6. Janis Joplin «Cry baby»

7. The Who «My generation»

8. Ten years after «I’m going home»

9. Grateful Dead “Saint Stephen”

10. Blood, Sweet & Tears “Spinning wheel”

Cara B

1. Santana «Soul sacrifice»

2. Crosby, Stills & Nash «Suite: Judy blue eyes».

3. Richie Havens «Freedom»

4. Creedence Clearwater Revival «Born on the bayou»

5. Sly & the Family Stone «Everyday people».

6. Tim Hardin “If I were a carpenter”

7. Johnny Winter, «Johnny B. Goode», cover.

8. Paul Butterfield Blues Band “Driftin'”

9. The Band “The weight”

10. Joan Baez “We shall overcome”.

Webgrafia:

-“Woodstock: 50 años del festival que cambió el mundo», podcast, 4 capítols, abril-juliol 2019, Rock FM.

-BITOUN, Julien (2019), “Woodstock live”, Cúpula, Barcelona.

-”Diari de Woodstock”, dins programa Sputnik, 2009.

-Wikipedia.org

(Crèdits fotogràfics: Lourdes Moreno Cazalla, Jim Marshall, Reddit, El mundo, Google imatges, esblogderetro)

EXERCICIS:

1. Aquest escrit en quin gènere periodístic l’emmarcaries, crònica, reportatge, crítica, notícia. Justifica la teva resposta.

2. Per què es diu que el festival de Woodstock va marcar un abans i un després dins dels festivals musicals?

3. Realitza una crònica musical d’un concert al qual hagis assistit. Adjunta-hi una fotografia en cas que n’haguessis realitzat alguna.

4. El lema del festival de Woodstock era “3 dies de pau, amor i música”. Penses que era encertat? Per què?

5. Imagina’t que t’encarreguen dissenyar un cartell per a promocionar un festival musical amb diversos artistes, pensa com el faries i realitza’l.

6. Realitza un anunci promocional per a una ràdio per anunciar el festival del qual has dissenyat el cartell amb els principals artistes. Pots ajudar-te del mòbil.

7. Fòrum: t’agraden els festivals musicals? A quins has assistit? Quines experiències has tingut?