dimecres, 20 de setembre de 2017

La meva paraula preferida (62): "Torcebraç". Adreçat a tothom


Torcebraç:

Aquest és un mot que s’utilitza malament en català. No podem dir «fem un pols?», traduint de manera literal del castellà, atès que no existeix l’accepció de la paraula «pols» amb aquest sentit. L’expressió correcta que hauríem d’emprar seria: «fem un torcebraç?», tot i que ens costi dir-la, ja que el mot sona un pèl forçat.

L’escullo com a la meva paraula preferida del mes, perquè gairebé no tinc el plaer d’escoltar-la de manera correcta. A veure si a partir d’ara ho féu possible.

Anem a revisar el significat del mot «torcebraç» per familiaritzar-nos-hi una mica més.

1. Prova de força.
Ex:
-Fer un torcebraç.


2. Estira-i-arronsa entre dues persones, entitats, etc.
Ex:
-Un torcebraç entre el govern de Catalunya i el de Madrid.


(Font: diccionari.cat)



D’altra banda, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i que s’anomena ésAdir admet l’expressió «fem un pols» però en un sentit més genèric i allunyat a l’expressió a la qual ens referíem de «echar un pulso» castellana. Ho veiem fitant la paraula «pols»:

1. Paraula amb significat diferent segons el gènere.
Ex:
-No li tremola el pols.
-El drap de treure la pols.


2. L’ús general per referir-se ‘a prova de força’, ‘contenciós’.

[Sentit no acceptat al DIEC, per tant, no normatiu. Ara bé, acceptat per la CCMA]

Ex:
-Fem un pols i veurem qui té més força.
-Es manté el pols polític entre el govern i els sindicats.


N.B. Ja sabem que la CCMA fa els possibles per treballar amb comoditat i és per entendre’ns una mena d’acadèmia lingüística que focalitza la inclusió de mots segons la seva utilització. I com que la gent l’empra ells l’admeten, emperò recordeu que no és normativa. El mateix succeiria amb els mots «disfrutar» i «nòvio», que són d’ús informal, ara bé, la CCMA accepta.


!Recorda:
És incorrecte: «fem un pols».
És correcte: «fem un torcebraç».




Material consultat:
(DIEC2, GDLC, ésAdir)

(Imatge extreta de: avueltasconelcine)



!!EXERCICIS:

1. Redacta sis oracions on aparegui el mot «torcebraç».

2. Aporta un mot que sigui un castellanisme i que l’empris molt o sense voler en català. Cerca el mot correcte.

3. Realitza el teu top cinc de mots que siguin castellans i utilitzis en català. Al costat aporta el mot adequat. Si cal ajuda’t del diccionari.

4. Opinió: com deies l’expressió «echar un pulso» en català? L’empraves de manera correcta? Et senties estrany/a quan la pronunciaves? T’ha ajudat la present fitxa a millorar en l’expressió oral? Com?




diumenge, 17 de setembre de 2017

Josep Maria Albaigès i la casa de Vallmanya. Adreçat a tothom

En Josep Maria Albaigès va venir a Vallmanya ara fa poc més de cinc anys, acompanyat de l’Antoni Mateus i d’un guarda local del poble, Miquel de la germandat, que precisament era fill de Juneda i s’havia establert de feia una bona colla d’anys a la vila, plegats visitaren la partida pertanyent al terme d’Alcarràs per veure de primera mà la casa on residí el president Francesc Macià, prendre’n algunes anotacions i realitzar diverses fotografies de la finca i entorns a fi d’emprar aquesta informació per al seu futur llibre on glossava la figura del jove Macià, que fou militar, enginyer, de fet portà el formigó armat al país o construí un dipòsit d’aigua amb aquest material a Puigverd de Lleida (1893) i exercí de terratinent abans que polític. Els orígens dels propietaris d’aquesta finca vénen de lluny. El poble de Vallmanya, era agregat tradicionalment a Alcarràs. S’ubicava a la part occidental del territori municipal, a ponent de la serra del Coscollar, proper a Saidí i Fraga, i al sud de Gimenells. El poblat estava format per cases esparses, entre les quals sobresortia l’antiga casa senyorial, un edifici del segle XVII restaurat, i la casa dels caçadors, resguardada sota la discreció d’un bosquet.

                         (Francesc Macià a les escoles antigues de Vallmanya. Fotografia cedida per Ramona Mir Badia i Santiago Ballarín Vicente)
Per cert, en aquesta zona s’hi trobaren restes prehistòriques: una tomba megalítica, situada en un turonet on hi havia un mas i que s’accedia per l’interior de la finca, just annexada a la finca. En èpoques anteriors, allí també s’hi ubicava un castell. Com Montagut, Vallmanya era una parròquia que s’anomenava el 1168 en l’Ordinatio, i que depenia d’Alcarràs, on el terç dels delmes eren del prepòsit de Sant Llorenç de Lleida. La senyoria fou inicialment dels Jorba-Alcarràs. El 1228 el bisbe Berenguer d’Erill, en establir al seu palau un benefici dedicat a sant Andreu, atorgà al capítol de la seu el castell de Vallmanya, amb la torre de Piconcelló (avui desapareguts) i tot el que l’abat de Poblet havia comprat a Guillem de Cardona, en aquell moment senyor d’Alcarràs. El lloc anà canviant de mans al llarg del temps: així doncs el 1335 era propietat de Poblet. El 1365 pertanyia al bisbe de Lleida, al segle XV i posteriors era dels Sant Climent i després del Duc de Solferino.
De fet, cal aturar-nos un moment al segle XV, perquè Poblet explanà que tenia lluny el monestir i que no en podia treure profit per comprar-ne uns altres de més propers. Formava part de l’antiga senyoria dels sant Climent i estava formada per tres mil set-centes hectàrees de terra desusada i ubicada a tretze quilòmetres d’Alcarràs. Un jueu de Lleida, Eduard Saporta comprà Vallmanya. La filla d’aquest, Gerònima Saporta es casà amb un noble aragonès, Alonso de Villalpando i que residia a Saragossa. El 1644 ja vídua cedí la propietat a la cartoixa de la Concepció, propera a la capital aragonesa. Els pares de la cartoixa s’enfrontaren de manera sovintejada amb el Capítol i el bisbe per la delimitació de les terres de Montagut i pel cobrament dels delmes que els pertocava. Els cartoixans destinaren gran part de les terres a les pastures i sense permetre cap mena de conreu, potser per la distància on s’ubicava la possessió, segons afirmà l’historiador Manuel Camps. La propietat de Vallmanya suposava una forta despesa per als cartoixans, això féu que s’obrís un expedient d’expropiació i subhasta iniciat pel Jutjat de Primera Instància de Lleida, el 16 de desembre de 1822. D’aquí que la gran propietat, de Vallmanya fou venuda i comprada per un navilier asturià, Eugenio Manuel de Mier i Escalante i la seva dona, Maria de Chaves, de Lleida, per la quantitat de 958.076 rals.
Del matrimoni entre Eugenio Manuel Mier Escalante i Maria de Chaves de Larrea nasqueren tres fills, Josepa, Eugeni i Delfina. Aquest, morí el 22 de desembre del 1835, emperò abans, repartí la propietat en tres parts iguals. Una néta seva, es casà amb Agapit Lamarca, arquitecte i diputat el 1870, sogre del que havia de ser president de la Generalitat de Catalunya. L’arquitecte lleidatà Agapit Lamarca i Quintana, fou autor de la façana posterior neoclàssica del Palau de la Paeria (1869), del convent de Torrefarrera (1867-68), de la casa de la Maternitat de Lleida (1859-1884), actual Biblioteca Pública de Lleida, i de l’escorxador de Lleida (1875), lloc on s’ubica l’actual teatre de l’escorxador, o del pont del ferrocarril sobre el riu Segre, entre d’altres. Segons Josep Maria Albaigès, Agapit era un home molt peculiar, que era no era tan conegut pels seus assoliments professionals, tot i ésser remarcables, sinó per la seva singularitat vital. L’Albaigès ens el descrigué molt bé al seu llibre: “Home perspicaç i divertit, d’una agudesa excepcional, però també estrafolari, a qui agradava l’extravagància, la disfressa i la gresca, li són atribuïts una munió d’acudits que en general feien referència a la seva descurança en el vestir, a les seves frases lapidàries: des que havia fet folrar una columna de casa seva amb bitllets de banc en casar-se la seva filla gran, la Maria, fins que es tirava a sobre de la roba la sopa en un restaurant selecte de Madrid com a represàlia perquè no l’haguessin admès quan hi havia anat pitjor vestit”. Aquesta anècdota anà així: a Madrid entrà en un restaurant amb roba de pobre i no el deixaren entrar. Llavors, es posà d’etiqueta i en veure que el deixaren passar amb tots els honors, es llençà expressament a cullerades la sopa a sobre tot dient: “Té, roba, menja tu, ja que ací no es valoren les persones sinó la roba que duen”.
Agapit deixà l’arquitectura per dedicar-se a la pagesia empresarial i científica. Enviudà prematurament. Llavors, es casà amb Josepa de Mier de Chaves, i va comprar les parts als altres dos germans, aconseguint d’aquesta manera unir com el mercuri totes les parts del pastís. Agapit morí a Barcelona el 31 de gener del 1897. Eugènia, filla d’aquest matrimoni, heretà la hisenda i es casà el 24 de novembre del 1888 a Lleida amb Francesc Macià i Llussà, el que seria més endavant president de la Generalitat de Catalunya, tot gràcies al seu concunyat Pau Font de Rubinat que a poc a poc li canvià el tarannà espanyolista amb les seves idees catalanistes. Macià passava temps d’oci i relax a la finca, així com es reunia amb amics. Ja en temps de la seva presidència s’encarregà de negociar i canviar el traçat del canal d’Aragó i Catalunya per regar les terres de Vallmanya. Més endavant, les seves filles Josefina i Maria serien propietàries de la finca. Cada tres o quatre mesos, Eugènia i Maria realitzaven una curta estada a Vallmanya per controlar la producció de la finca. Era un viatge ple d’incomoditats i amb escorcolls d’equipatge de la policia dictatorial. El 1926 Eugènia Lamarca empenyà la finca quan Macià necessitava diners per les campanyes militars. Una de les idees que li ballava pel cap era envair Espanya amb cinc-cents homes. El 1936 i amb l’esclat de la Guerra Civil, les autoritats confiscafren gairebé tota la finca de Vallmanya i la família Macià es veu obligada a exiliar-se a França. Posteriorment, Vallmanya passà a ser propietat de Maria Macià Lamarca, filla del president, familiar que més estimà i protegí la finca. Avui dia, la finca està reduïda a unes sis-centes hectàrees repartides en diversos propietaris.
Maria Macià tingué diversos contenciosos amb l’estat franquista que havia confiscat la propietat, així doncs, el 1968 el Instituto Nacional de Colonización n’expropià gairebé la totalitat del terreny, resultant que, tres mil d’aquestes hectàrees anaren a parar a la colonització, atès que no permetien que un propietari tingués tants terrenys. Dues-centes hectàrees més esdevingueren propietat dels arrendataris, quedant-ne sis-centes per a la família.
Segons Maria, Agapit Lamarca deixà aquesta terra erma i poblada de ginesteres i matolls a la sevia filla petita dient-li: “Et deixo la finca dolenta, la que no dóna res, perquè sé que tu no rondinaràs”. Emperò gràcies a l’aigua portada del canal d’Aragó i Catalunya (1909), la cosa canvià per a bé. Allí s’hi cultivaven blat, ordi, civada, més tard alfals o s’hi produïa mel. Ara bé, gran part de la propietat estava dedicada al pasturatge d’uns ramats que anaven fins a la Val d’Aran. El president Macià sovint dinava amb gent influent de l’època a l’aire lliure, a la casa dels caçadors. La caça era una de les seves aficions. Macià vivia entre Lleida, Vallmanya, les Borges Blanques i Vilanova i la Geltrú.
(fotografia de 1932)
Maria Macià estimava molt la propietat, davant de l’envelliment de la casa de Vallmanya passà a viure a la caça dels caçadors, coneguda per la seva bonica façana i petit jardí, actualment, de propietat privada i no visitable. En retornà de l’exili la gent li havia resguardat béns materials que li foren retornats. Posteriorment, en la casa dels caçadors s’hi creà un petit museu amb fotografies, bessons de les camises, l’escopeta de caça del president, entre d’altres. Sempre recordava que al principi la finca de Vallmanya era una terra erma, poblada de ginesteres i matolls, i que s’havia treballat dur per fer-la rendible.
Allí hi passava llargues temporades fins que morí a l’edat de cent anys el 14 de juliol del 1997. Posteriorment, la hisenda passà als seus nebots: Antoni, Eugènia i Teresa. Vallmanya, és un nom que prové del llatí vallis magna i que significa ‘vall gran’. En Josep Maria ens ho va explicar molt bé en un parell de pàgines dins el seu llibre “El Macià desconegut”, Pagès Editors (2012).
(Francesc Macià de cacera a la finca de Vallmanya)
Actualment, la casa de Vallmanya, més coneguda com a casa senyorial de la família Macià, lloc on visqué el president, de fet, segons la seva filla Maria, era el refugi preferit de Francesc Macià, i de la seva dona Eugènia, lloc on hi passaven llargues temporades, pertany de fa sis a un ramader d’Almacelles, que la comprà als nebots de Francesc Macià abans esmentats el 2011 i l’ajuntament d’Alcarràs vetlla per arribar a un acord amb l’esmentat propietari i mantenir l’edifici de peu, emperò, no és una empresa senzilla atès que, l’anterior ajuntament de CIU no pogué oferir més diners per aconseguir fer-se amb aquelles 2’7 hectàrees que haguessin estat tan importants per al patrimoni del poble i on pretenia fer una casa de colònies. D’aquí que els nebots de Macià decidissin vendre aquells terrenys al millor postor. L’edifici en els nostres dies comença a mostrar un estat d’abandonament evident, amb diverses esquerdes i algunes parts de teulada caigudes. La CUP ha demanat a l’Ajuntament d’Alcarràs que aturi el deteriorament de la casa i entri en negociacions amb el propietari, així com se li doni un ús públic. L’ajuntament intenta taxar el preu de la finca de dues-centes hectàrees per adquirir la coneguda com a de Vallmanya i els seus voltants, ja que la permuta amb els propietaris de zones limítrofes no estan disposats a accedir a la venda per realitzar un intercanvi amb el propietari actual.










                         (Visió frontal de la casa senyorial. 2013) (Fotografia: Josep Maria Corretger)
La propietat de Vallmanya estava formada per la casa senyorial on residí Francesc Macià (la casa allargada, per entendre’ns), amenitzada per quadres d’animals esteriors a la banda dreta i esquerra de l’edifici i de construcció posterior, així com també rentadors per als treballadors en la part dreta. En una sala d’aquesta casa s’hi donava classes temporalment als nens quan les antigues escoles ja no podien utilitzar-se per manca d’espai, fins que la Maria Macià cedí terra per construir les noves escoles, encara avui visibles. Com a anèctoda, la casa senyorial encara conserva el forat d’un projectil de la Guerra Civil. En aquesta casa s’hi visqué fins a la Guerra Civil, ja que Maria Macià en tornà de l’exili i veure que la casa havia sofert un deteriorament decidí traslladar-se a la casa dels caçadors; la casa dels caçadors (casa més ben conservada) i resguardada darrere un petit bosquet d’arbres i envoltada per un caminet, però a la finca també s’hi trobava un magatzem al voltant de la carretera de Vallmanya que antigament eren les primeres escoles, lloc on posteriorment hi visqueren la mestra o els guardes de la finca entre d’altres, que més endavant, actuaren com a oficines de la finca, fins que esdevingueren uns magatzems on s’hi guardava maquinària agrícola. Aquestes primeres escoles eren exclusives de la finca, posteriorment, se’n construïren unes de noves, després d’un temps de transició on s’ensenyava com hem dit en una sala de la casa senyorial, i per als fills dels treballadors de la finca i gent que vivia als voltants de Vallmanya. A les escoles hi estudiaven de vint a vint-i-cinc nens. Les noves escoles foren construïdes el 1959 per l’Ajuntament d’Alcarràs i s’hi donaren classes fins a la Guerra Civil i acolliren prop de la trentena de nens. Entre la casa principal de Vallmanya i la casa dels caçadors hi passava l’antiga carretera que anava a Saidí, posteriorment desviada just uns metres més enllà de la finca.










                      (Visió posterior de la casa senyorial. 2017) (Fotografia: Josep Maria Corretger)

Com a curiositat, l’historiador Alfred Bosch en el seu llibre “L’Avi” explanava que Macià visitava la finca de Vallmanya situada a la població d’Alfarràs, suposem per desconeixença. De fet, no és ni de bon tros el primer que confon aquests dos pobles de fonètica i escriptura similar.
De ben segur, que a curt termini s’arribarà a una solució esperem efectiva i profitosa per a tothom, per una casa que fou lloc de moltes tardes de treball, de pensament, de presa de decisions, o d’esbarjo del president Macià i de la seva família. Entre les idees més possibles, es podria crear una futura ruta Macià a les terres de ponent i vincular alhora Borges Blanques-Lleida-Vallmanya com un bloc, que completaria “L’Espai Macià” de les Borges, i a la casa de Vallmanya podria crear-s’hi un espai-museu en una planta, que recordés amb fotografies les vivències del president a la finca i operar com a casa rural en una altra planta, cosa que a la vegada uniria per sempre el Segrià i les Garrigues en un tot presidencial, per sempre més i n’augmentaria de ben segur, el turisme gràcies a aquestes rutes tant en auge en els nostres dies. Actualment, la casa de Vallmanya navega sense rumb i hem de fer els possibles perquè no quedi en l’oblit. Paraula de president!
Josep Maria Corretger Olivart
Alcarràs, agost-setembre del 2017


(Visió lateral de la casa senyorial. 2017) (Fotografia: Josep Maria Corretger)

BIBLIOGRAFIA:
-ALBAIGÈS, Josep Maria, (2012), “El Macià desconegut”, Pagès Editors, Lleida.
-CAMPS I CLEMENTE, Manuel, (2003), “Història de la vila d’Alcarràs”, Ajuntament d’Alcarràs i Pagès Editors, Lleida.
-SARDÀ, Zeneida, (1989), “Francesc Macià vist per la seva filla Maria”, Edicions Destino, Barcelona.
-“Alcarràs” (1997), col·lecció imatges i records, Viena & Columna, Barcelona.
-“L’empremta de Macià a Vallmanya”, Segre, 6 d’agost del 2017.
-Opuscle “Alcarràs florit”, 5 d’abril del 2014.


.Fonts orals:
Ramona Mir Badia, filla de la cuidadora de la casa dels caçadors.
Santiago Ballarín Vicente, extreballador de la finca.
(Entrevistats a Alcarràs el 28 d’agost del 2017)


Agraïments:
El matrimoni Ramona Mir Badia i Santiago Ballarín Vicente pels dubtes que em van sorgir sobre Vallmanya, rebre’m amablement i per la fotografia on Francesc Macià apareix a les escoles primerenques de Vallmanya.









Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;