dimarts, 30 de juny del 2015

Diferència entre "record" i "rècord". Adreçat a tot l'alumnat




Aquestes són dues paraules que d'entrada hem de pronunciar bé, sinó s'intercanvien el significat. Per tal d'escriure-les bé, d'entrada cal saber quan s'accentuen les paraules agudes, planes i esdrúixoles.

Ho recordem:

.Les agudes:

Tenen la síl·laba tònica a la darrera síl·laba. S'accentuen quan acaben en vocal, vocal + s, -en, -in.

Ex:

camió, porró, violí...


.Les planes:

Tenen la síl·laba tònica a la penúltima síl·laba. S'accentuen quan no acaben com les agudes (en vocal, vocal + s, -en, -in). Això vol dir que també tenim paraules planes sense accent.

Ex:

casa, córrer, espàrrec...


.Les esdrúixoles:

Són les paraules que tenen la síl·laba tònica a l'antepenúltima síl·laba. S'accentuen sempre.

Ex:

església, transparència, intel·ligència...


Després d'haver fet aquest petit recordatori de les normes d'accentuació, podrem ja distingir clarament les dues paraules que tractem:

.Record: allò que hom recorda.

Ex:

-Encara em queda el record de la teva amistat.


.Rècord: resultat extraordinari d'un esportista. També pot aplicar-se a altres disciplines en assolir quelcom també en la mateixa línia.

Ex:

-Aquest curs hem assolit un rècord en aprovats.


Per tant, recorda que s'han de diferenciar molt bé ambdues paraules per evitar confusions en l'oralitat i pel que fa a l'escriptura, recordar que una s'accentua i l'altra no.

Això és tot per avui. Seguim treballant amb la llengua i moltes gràcies per consultar el blog. Espero que us sigui d'una gran ajuda.


(Imatge extreta de: lesportiudecatalunya.cat)




!!EXERCICIS:

1. Redacta tres oracions amb la paraula "record" i tres més amb la paraula "rècord".

2. Cerca dues paraules en la línia de les dues anteriors que puguin crear confusions arran de la seva pronúncia.

3. Proposa un exercici per treballar paraules que ens portin confusions. Posa-hi inventiva.

4. Busca per Internet dues imatges que puguin atribuir-se a la paraula "record" i dues més que signifiquin "rècord", i argumenta el perquè.

5. Fòrum: t'ha servit aquesta fitxa per avançar en el teu aprenentatge amb la llengua? Coneixies la diferència entre "record" i "rècord"? Com l'explicaries a una persona que no les distingeixi?

diumenge, 28 de juny del 2015

Vicenç Villatoro s'endinsa en els arrels familiars. Adreçat a tothom

Aquest home de lletres com a tants altres ha pres mà de les seves vivències familiars per escriure la seva darrera obra,  Un home que se’n va (2014). Vicenç Villatoro, nat a Terrassa, emperò amb arrels andaluses com veurem més endavant, aquesta és la base per entendre la seva nova novel·la, té una llarga trajectòria al seu darrere que l’avala, tant des del punt de vista literari com també periodístic. Si fixem l’atenció en aquesta última faceta trobarem que va iniciar el seu camí al Diari de Terrassa, i llavors vingueren Diario información, El Correo Catalán, el diari Avui, o l’Ara, i entre d’altres càrrecs ha estat director del mateix diari Avui, cap de secció de cultura de TV3, president de l’Institut Ramon Llull, actual director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i divulgador literari. En resum, podríem dir que el senyor Villatoro ho ha estat tot en el món de les lletres. Dotze premis literaris garanteixen aquest camí, en el qual ha conreat la narrativa breu, la novel·la, en disset ocasions, l’article periodístic de manera continuada, la literatura juvenil, l’obra de no ficció, nou vegades, i fins i tot, la poesia, amb cinc obres. Curiosament, el seu debut literari fou el 1974 amb l’obra poètica Passió, mort i resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist.Villatoro, també formà part del col·lectiu Ofèlia Dracs o ha participat en guions com el del film d’Antoni Verdaguer, La teranyina.


Ara, amb Un home que se’n va realitza un viatge pel temps i l’espai. A la vegada és un llibre per entendre Catalunya i la forta migració que ha patit durant la dècada dels cinquanta i dels seixanta. En Vicente Villatoro, avi de l’autor, és un fill d’un comerciant tèxtil de Castro del Río, un poblet de Còrdova, que en retornà a casa després de la guerra se’n va cap a Terrassa a cercar una oportunitat i sobretot per fugir dels mals esperits. Tal i com explica el mateix autor: “És la història del meu avi per entendre i per respondre perquè una persona se’n va del poble. No ho he contestat perquè la literatura no respon. Sempre dono voltes al perquè de la marxa de l’avi, dono matisos”. El seu avi l’any cinquanta amb seixanta anys se’n va anar de Castro del Río i s’emportà la dona i el fill, deixant una filla casada i diversos néts, cosa fora de l’habitual, atès que, normalment quan abandones un lloc ho fas sense cap familiar. No marxà per trobar feina i esperança, sinó per l’ofec, per aquell entorn maldestre que l’engolia acabada la guerra. El llibre tracta de la migració, el fet d’anar-se’n, la condemna a mort, de la guerra, de la postguerra, tot a mode de reflexió, sobretot, de la fugida dels vençuts per temor al que vindria i per intentar respondre diversos interrogants, com ara, per què la gent se’n va del lloc on ha nascut? De fet el llibre comença a l’estil d’una tesi doctoral, intentant resoldre el principal interrogant: Per què el meu avi se’n va anar del seu poble?

En Villatoro no es talla un pèl quan parla d’ell mateix i menys de les vivències dels seus éssers més propers: “Sóc fill d’andalusos. Per parlar de mi i fer-me preguntes, agafo la vida del meu avi. Hi ha tota una generació que ha viscut coses molt bèsties per no transcendir el dolor. La memòria de la gent explicava esdeveniments diferents a la realitat i els documents del 1939 són poc fiables per sobreviure”.

Sobre el dolor que visqué el seu avi, que recordo que fou condemnat a mort, en Vicenç Villatoro ho glossa així: “Els presos es feien fotos boniques perquè a casa no patissin. Es veien feliços. Les fotos són per mostrar coses no reals”. És d’aquesta manera com els implicats en processos judicials amagaven el seu patiments als familiars.


D’altra banda, l’autor ho exemplifica amb l’obra Si això és un home (1947) de Primo Levi, un químic supervivent del camp d’extermini d’Auschwitz. Al respecte, en Villatoro clama: “Amb aquesta mirada hi ha tot el drama de l’Holocaust. Ho veu un alemany en mirar-lo”.

La darrera novel·la de l’autor terrassenc va a cavall de la literatura i la realitat. És el relat d’una vida ben novel·lada: “El llibre juga amb la literatura, tot i explicar coses reals. Dono voltes a les preguntes tot i no trobar respostes. Hi jugo, però no en tenen. Les grans novel·les tampoc tenen respostes”. Així ho veu el propi autor.

El protagonista de la novel·la que tractem, l’avi d’en Villatoro, Vicente, tenia dues coses interessants, com explana l’autor. La primera és que era un home normal, com si fos un figurant i la segona, era del mig. Va viure el 1936 i el 1939 jugant-se la vida. Fou un home que va visqué el patiment d’aprop: “La guerra els va destruir el món on vivien. En un lloc on es volen exterminar no hi pots viure. O ets d’una banda o bé d’una altra, el del mig no té món, ja no hi és”.

Una de les anècdotes que comentà en Villatoro fou que en Juanito Valderrama va cantar un tema dedicat a l’emigrant i a l’exiliat, intitulat “El emigrante”, emperò, de fet la volia titular “El exiliado”, per tal d’arrodonir la seva imatge. Un tema que sovint escolta i que als seus fills els agrada escoltar.

Moltes de les migracions poden tenir diverses raons: “L’economia explica molt, però no ho explica tot. La gent cerca llibertat”. L’avi d’en Villatoro no li va explanar els motius de la seva fugida de Castro del Río, sempre ho va mantenir en misteri: “Es va morir quan jo tenia vint anys. No m’explicava coses del passat. Em parlava de l’actualitat, no del passat. No sé perquè va anar a Terrassa, però tinc intuïcions”. L’autor sempre havia tingut curiositat pel que amagava la mirada de l’avi: “Un dia vaig veure que l’avi endreçava papers. Ara pagaria per tenir-los”.

Sobre el vincle entre Castro del Río i Terrassa, l’autor ho veu de la següent manera: “El poble d’allà sap qui és el poble d’aquí i el d’aquí coneix el d’allà”. Curiosament a Terrassa hi ha altra gent migrada de Castro.

La gent que va emigrar a Terrassa de Castro del Río es feien coves als torrents, molts llavors, hagueren de patir la riuada del 1962, que s’emportà més de nou-centes persones. La duresa seguia per aquestes persones migrades. L’avi de l’autor, en Vicente Villatoro en tornà de la presó no trobà feina a Castro, només realitzava classes per a nens com a caritat. En canvi, el pare d’en Vicenç escriptor, sí que va exercir de mestre a Catalunya, i tot, perquè l’avi amb seixanta anys no podia endur-se els nens d’excursió. I així fou com entrà a l’escola per primera vegada i per ésser professor.

Curiosament, moltes persones de Castro que cercaren una nova vida al Vallès durant l’agost del 1962 foren engolits per la riuada tot just un mes després, al setembre. És llavors, quan s’activa la tasca de l’escriptor: “Volia emprar la riuada com a metàfora. Franco visità Terrassa i el seu ministre d’aleshores, Manuel Fraga li digué que aprofités els fets de la riuada per fer-se propaganda. Fou així com Franco decideix fer-se una foto amb una mare i un nen que han perdut el pare i un fill a la riuada. La foto sortí per tot el món”.


Investigant i preguntant, en Villatoro es trobà una sorpresa inesperada, deixem que ens ho expliqui amb les seves paraules: “La mare que perdé el seu marit i fill són els besavis de la meva néta. Així doncs, la literatura es troba. Investigues i trobes coincidències”. Ho va saber gràcies a un fill que va ajudar-lo a preguntar a la gent si coneixien aquelles persones.

Villatoro no defuig els seus orígens andalusos, ara bé, tampoc se’n vanaglòria, ell per damunt de tot se sent català: “Sóc d’allà, però no formo part d’aquesta tribu. No és un llibre de venjança, sinó que tracta d’un home de Sabadell i un senyor de Terrassa”.

El nostre escriptor notava certa tensió social anys enrere quan vivia a Terrassa, i ell se sentia com el seu avi Vicente, del mig: “No dels senyors que et miraven per sobre de l’espatlla. Em sento com Xavi Hernández, del mig. L’ostentació social em neguiteja. Tot el llibre vindica els del mig de Castro i de Terrassa”. Així de senzill és el nostre autor, a l’hora d’explicar les seves interioritats.

La finalitat de l’escriptura de Un home que se’n va és la de saber l’origen del seu avi, i a la vegada, d’on prové ell mateix: “Escric el llibre per saber qui era el meu avi i per saber qui sóc. A la vegada, també és un llibre de revolta. Per fer èpica dels sastres, com l’avi, i dels botiguers, i això no és gens fàcil”. Així doncs, un dels objectius del present llibre és mostrar tal i com són les classes mitjanes i les classes menestrals, i en Villatoro ho glossa amb naturalitat al llarg de les prop de set-centes pàgines.

La portada de l’obra també amaga una altra història. La trama del llibre passa a Castro del Río, en canvi, la foto que caracteritza la portada està feta a Terrassa. Villatoro comentà que fou escollida democràticament pels seus fills, on es veu la funció del pare. De fet, a la foto com diu ell hi ha la vida de tres personatges: dos de retratats i el retratista, el pare del nostre escriptor. D’altra banda, l’autor ens vol fer reflexionar amb aquesta portada. Arran del mal i la convivència que ha pogut viure aquest home, el seu avi, que fins i tot, protegeix el nét, ell, dins d’un cotxe d’uns cavallets que no porten cap mena de perill per la integritat d’una persona. Com explana en Villatoro, el seu avi Vicente marxà de Castro per a què el seu fill i néts tinguessin una vida millor a Terrassa.



Finalment, i ara que arribem al final de la crònica de la presentació de l’obra Un home que se’n va, podem desvetllar perquè en Vicente Villatoro fou condemnat a mort. En retornà de la guerra a Castro del Río li comentaren que Franco seria generós amb ells i l’atrapen i el jutgen. Estigué dos anys pensant que l’anaven a matar afusellat a Burgos. D’aquí tot el mal que va viure aquest home i que arrodoneix el sentit de la fotografia que il·lustra l’obra. Com deixà anar en Villatoro: “La foto explica molt del llibre. La literatura i la vida tenen relació”. A la vegada vol ésser un homenatge al seu pare, de vuitanta-sis anys.

És així com l’autor de Terrassa clogué la seva xerrada a Cerdanyola del Vallès. Un cafè amb lletres interessant, un cafè amb lletres amb un dels grans i amb més recorregut de la nostra literatura, un cafè de lletres que ha viscut en primera persona les vivències personals més properes d’en Vicenç Villatoro, que a més, sempre que es posa a escriure, t’atreguin més o menys els temes que tracta, ho glossa amb gran mestria. Com diuen alguns crítics, estem davant d’un dels llibres de l’any.

Josep Maria Corretger 
Juny del 2015





.Per saber-ne una mica més:


.Un petit tast del llibre:

(Imatges extretes de: eltemps.cat, grup62.cat, villatoro.cat, lariuadadefranco.blogspot.com)



!!EXERCICIS:

1. Realitza una petita ressenya biogràfica d'en Vicenç Villatoro i cita les seves obres més destacades.

2. Fòrum: has llegit quelcom d'en Vicenç Villatoro? Et fascina més com a articulista o bé com a escriptor? Quines són les obres que més t'han interessat de totes les que ens ha llegat? Penses que és un dels grans de la nostra literatura? Raona les teves respostes.

divendres, 26 de juny del 2015

Quina és la diferència entre la metàfora, la hipèrbole i la comparació? Adreçat a tot l'alumnat

Aquestes són tres figures retòriques que de vegades ens creen confusió, i fins i tot, les confonem entre elles. Anem a veure-les cuidadosament.



.Metàfora:

És una figura de dicció que entra en funcionament quan algú utilitza un mot que literalment expressa una cosa per manifestar-ne una altra que tingui una semblança a la manifestada. Per entendre'ns, volen representar un pensament surrealista, abstracte. Aquí no comparem, sinó que definim.

Ex:

-La cadira és un plat volador.
-El Camp Nou és una olla.




.Hipèrbole:

Figura de dicció que expressa una exageració. Es produeix quan un terme és substituït per una altre que n'augmenta o bé en redueix la designació d'una manera més exagerada. 

Ex:

-Quan plou pel carrer l'aigua brolla com la sang.

Es pot fer de dues maneres: 

1. Augmentant el significat.

-Fort com un sant Pau.


2. Disminuint el significat.

-Lent com un caragol.




.Comparació:

És una figura retòrica que consisteix en comparar un objecte amb un altre que és conegut, per les seves propietats. Explica la diferència que existeix entre les dues coses comparades.

Ex:

-La seva pell era bruna com una pruna.
-Tenia la pell tan suau com un préssec.



(Adaptat de: diccionari..cat i DIEC2)

(Imatge extreta de: aideeromo.bligoo.com.mx)


!!EXERCICIS:

1. Escriu dos exemples de metàfora, dos d'hipèrbole i dos de comparació.

2. Realitza un esquema de la metàfora, la hipèrbole, de la comparació.

3. Fòrum: com t'han sortit els exercicis de la present fitxa? Què has trobat més complicat i per què? Sabries explicar la diferència entre aquestes tres figures retòriques a un company de classe? Com ho faries?

dimecres, 24 de juny del 2015

Per/Per a; A mida/ A mesura que; Mentre/Mentre que/Mentrestant. Adreçat a tot l'alumnat

.PER

Escrivim “per” davant d’un substantiu a l’hora d’expressar:

.El motiu, la causa:
Ex:

-Li ho van comunicar per evitar el conflicte.


.El mitjà:
Ex:

-L’avisarem per correu electrònic.


.La manera:
Ex:

-Sap més el dimoni per vell que per dimoni.


.Davant d’un infinitiu:
Ex:

-Val més boig conegut que savi per conèixer.

.Davant d’un adverbi:
-El dossier és per passat demà.


.D’una conjunció:
-Et mostro l’entrada per quan vagis al concert.



PER A

S’empra “per a” quan expressem:

.Finalitat:
Ex:

-Menjar sa per a tenir salut.


.Destinació:
Ex:
-Aquest regal és per al meu padrí.



A MIDA

És un tipus de locució adverbial. Significa que “té les dimensions adequades per al seu ús”.
Ex:
-El vestit li va a mida.


Per un altre costat, “mida” (substantiu) i “amidar” (verb) es refereixen a una mesura de tipus lineal.
Ex:
-Una taula de ping-pong amida 274 centímetres.

!!El verb “medir” és incorrecte en català, atès que és un castellanisme. En moltes zones de Catalunya com ara a la província de Lleida, es diu molt aquesta incorrecció. Cal dir:
-Quan mesura/amida/fa el pis amb metres quadrats?



A MESURA QUE

És una locució conjuntiva. Té el significat de “com més”.
Ex:
-A mesura que passen els partits, el Barça es perfila com el millor equip de la lliga.

En canvi, “Mesura” (substantiu) i “mesurar” (verb) es refereixen a la quantitat d’una cosa quan la comparem amb una unitat.
Ex:
-El decibel mesura la intensitat sonora.


MENTRE
És una conjunció que té la funció d’introduir una acció que s’esdevé a l’hora que la del verb principal. Amb simultaneïtat.

-Mentre pinto l’habitació, escolto música.




MENTRE QUE
És una conjunció de tipus adversatiu temporal. Indica contraposició entre dues accions que s’esdevenen.

Ex:
-Tu portes els nens a l’escola, mentre que jo faré la compra.


MENTRESTANT
És un adverbi de tipus temporal. Fa menció al temps en què succeeix quelcom. Sempre apareix separat de l’oració principal amb comes.

Ex:
-Aniré al cinema amb les amigues. On estaràs tu, mentrestant?





(Material adaptat de: DIVERSOS, (2011). Llengua catalana i literatura. 4t d'ESO,    
  Editorial Teide, Barcelona)

(Imatge extreta de: questions.cat)



!!EXERCICIS:

1.      Explica les diferències que hi ha en l’escriptura de “per” i “per a”.

2.      Redacta tres oracions amb “per” i tres més amb “per a”.

3.      Cerca per Internet tres oracions amb “a mida” i tres més amb “a mesura que”.

4.      Realitza un mapa conceptual de la present fitxa. Recorda que no és un resum.

5.      Raona el significat de:

Mida, amidar, mesura, mesurar, a mesura, mentrestant, mentre que, mentre.


6.      Autoavalua’t: escriu una petita reflexió sobre com t’han sortit els exercicis d’aquesta fitxa. Quins problemes has trobat en realitzar els exercicis? Què t’ha costat més i què menys d’entendre? Raona les teves repostes.

dilluns, 22 de juny del 2015

El text i la representació teatral. Adreçat a l'ESO


.La representació teatral

Una obra teatral és una visualització que representa un conjunt d’accions humanes portades a escena per uns personatges. Aquestes accions s’emmarquen dins un context determinat, un lloc i una època, que mantenen unes relacions que poden ésser d’amistat, de conflicte o similars.

En tota representació teatral cal que es vegi plasmat un progrés de les accions humanes que hem esmentat abans. D’aquesta manera, els espectadors ràpidament podran detectar el conflicte de l’obra.
Dins de la representació d’una obra de teatre podem observar la comunicació que s’estableix entre els actors i el quòrum que assisteix a l’espectacle. L’obra mostra allò actual per a l’espectador, atès que ho està presenciant en aquell moment. Mentre que a la novel·la no passa, en una representació teatral hi domina la presència dels actors amb el públic, atès que, tenen un lligam comunicatiu i el present, el moment de la representació, quan passa l’acció.

Quan parlem d’un fragment operístic, estem parlant a la vegada d’una representació teatral, que inclou totes les característiques anteriors, ara bé, incorpora la música dins de la representació. A partir del segle XVII, en les obres d’òpera es va incorporar les parts musicals que sobresortien per damunt del text. Si ens endinsem dins de l’òpera trobarem que hi ha diversos fragments musicats: les àries dels solistes, els duets, els trios, els quartets, els quintets, on poden cantar intèrprets de manera independent o bé simultàniament. També podem trobar els cors, que s’encarreguen de crear ambients, complementen l’acció o l’expliquen, sempre dins la part musical.


.El llibret d’òpera

Recull la part que es cantarà amb les instruccions que ens permetran una correcta representació. La trama ha de ser sempre senzilla, tant és, que l’obra sigui original o bé una versió. Alhora, els personatges han d’estar ben definits i donar sumptuositat i amplitud a l’obra, que de fet, és l’objectiu.





(Material adaptat de: DIVERSOS, (2011). Llengua catalana i literatura. 4t d'ESO,    
  Editorial Teide, Barcelona)

(Imatge extreta de: voltarivoltar.com)



!!EXERCICIS:

1.      Crea un fragment teatral de cent paraules i incorpora-hi, les acotacions, il·luminacions, el vestuari o d’altres instruccions d’escenari.

2.      Esmenta els principals elements que cal tenir en compte a l’hora de representar una obra teatral.


3.      Fòrum: quan vas al teatre, en quines coses et fixes més: en la representació, en l’escenografia, en la il·luminació i els efectes especials... i per què? Quina ha estat la teva experiència després de visualitzar una obra teatral?

divendres, 19 de juny del 2015

La variació lingüística. Adreçat a 4t d'ESO i Batxillerat

Emprem la llengua per comunicar-nos mitjançant un sistema de signes, tant a nivell oral com escrit. Cada individu utilitza la llengua segons per a què la necessita, així doncs, per exemple, no tindran la mateixa manera d’expressar-se una persona que fa una compra per Internet, que una altra que redacta un llibre per als estudiants. Tota llengua és uniforme, així com variable. Dins d’una mateixa llengua trobem abundoses varietats d’ús segons el lloc on ens trobem, les persones amb les quals interactuem i les situacions en què les portem a terme.

Dins de la variació lingüística trobem dos grans classes de variació:

1.      La vinculada a la realitat social dels parlants que l’empren:
Edat, ètnia, procedència de la persona, classe social...

2.      La dependent de la relació entre els interlocutors, el seu entorn físic, i la intenció que té el parlant.


Aquest seria l’esquema de la varietat lingüística:




(Imatge extreta de: blocs.xtec.cat)


Ens endinsem dins de les varietats una a una:


1.      La varietat històrica o diacrònica

Està vinculada al temps, a l’època històrica en què es troba el parlant que l’usa, la seva edat, la generació a la qual pertany. Així doncs, és evident, per exemple, que no parlaran igual un padrí o un nen. Aquí entra en joc la varietat històrica o diacrònica, la que va a través del temps.


2.      La varietat social o diastràtica

Depèn del grup social del qual formen part els parlants. Tot vindrà establert per la classe social, el poder adquisitiu que tingui i el nivell cultural del parlant, que determinaran la seva manera de parlar una llengua.


3.      La varietat geogràfica o diatòpica

Entra en funcionament quan es coneix l’origen geogràfic d’un parlant. Així doncs, no parlaran de la mateixa manera un individu de Tortosa, que un de Lleida, que un altre de Girona o encara un altre de Mallorca. Aquí actuen els dialectes, una varietat de llengua que forma part de la riquesa d’una llengua, i que és molt bonic no perdre el parlar d’un mateix segons el seu origen.


4.      La varietat estilística o diafàsica

Subordinada a la situació comunicativa. Coneguda amb el nom de registres. Dins de la variació estilística trobem el registre literari o culte, el registre familiar o col·loquial, el registre vulgar i el registre cientificotècnic.


.La llengua estàndard

Fora de la classificació anterior trobem un altre tipus de varietat, l’anomenada estàndard. Aquesta varietat facilita la comunicació entre els parlants d’una mateixa llengua. Aquesta fita s’aconsegueix seleccionant diverses característiques comunes de totes les varietats lingüístiques que té una llengua i n’exclou els localismes, perquè pretén arribar a un grau de formalitat elevat. És la llengua que empren els mitjans de comunicació tant orals com escrits, emperò també l’administració, l’ensenyament. És una varietat de llengua que tothom entén.


(Material adaptat de: DIVERSOS, (2011). Llengua catalana i literatura. 4t d'ESO,    
  Editorial Teide, Barcelona)


!!EXERCICIS:

1.   Explica la diferència que hi ha entre la varietat històrica i la diafàsica i escriu un exemple de cada.

2.      Defineix amb les teves paraules què és la llengua estàndard.

3.      Esmenta el tipus de varietat lingüística de les següents oracions.

.El català que parlava Ramon Llull.
.La diferència de parlar entre el teu oncle i tu.
.La llengua de TV3.
.La varietat de llengua que emprem mirant un partit de futbol.
.El parlar de València.

4.  Realitza un mapa conceptual amb les principals idees de la variació lingüística. Recorda que un mapa conceptual no és un esquema.

5.      Fòrum: com t’han anat els exercicis de la present fitxa? Què t’ha resultat més difícil d’entendre i per què? Sabries explicar la variació lingüística a un company o companya de classe? Com ho faries?




Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;